Llegeixo en alguna part –crec que el citava dies enrere el meu jove col·lega Quique Azcona, però no ho recordo ara– una referència a un article de Rafael Aleixandre-Benavent i Antonia Ferrer-Sapena, del 4 d’agost, sobre Què ens aporten les xarxes socials?
Interessant i bastant extens, en una part de l’estudi citen Kevin Kelly, cofundador de la famosa revista Wired.

Per a qui no conegui la publicació, la Vikipèdia la descriu així:

«Wired és una revista mensual americana que existeix des de 1993 i també un lloc web, de notícies. Tracta de reflectir la manera en què la tecnologia afecta la cultura, a l’educació, a l’economia ia la política.»

Com us deia, aquest home és un pou de saviesa i, si sabés més anglès, llegiria més sovint els seus articles.
El que més m’ha cridat l’atenció és dins de la categoria de «CT2» (Tendències conceptuals i temes actuals) i es titula Friendability (es podria traduïr per amigabilitat).
Kelly es pregunta per la paraula «amic» mal utilitzada en les xarxes socials tipus Facebook, MySpace, Linkedin i altres, en les que tot el món que contacta amb tu adquireix aquesta (falsa) categoria.
Aquestes són les seves reflexions, que jo comparteixo,:

Conegut: la majoria de la gent que Facebook anomena «amics» són el que jo anomeno coneguts.
Amic: algú amb qui hem fet junts algun àpat o que ha visitat casa meva.
Amic real: algú que m’emportaria a l’aeroport a les 6 del matí.
Amic de veritat: algú que em trauria de la presó.

Evidentment, estic encantat de tenir tants coneguts, companys i col·legues amb els que em relaciono a través de les xarxes socials, però potser podríem reservar la paraula «amic», perquè, com torna a dir Kelly:

«Tots tenim molts amics, alguns amics reals i, si tenim sort, un o dos amics de veritat.»

I amb sort.