Com molts altres periodistes, Rosa María Artal va patir aquesta desgràcia que afecta milers de treballadors situats per sobre dels cinquanta i escaig anys que es diu ERO, encara que en el seu cas, com en el d’altres empreses públiques o paraestatals, les condicions econòmiques permeten sobreviure molt dignament a l’afectat.
Això no té res a veure amb l’angoixa personal que produeix i el malbaratament professional que suposa prescindir de persones que estan encara en el seu millor moment i que compten amb un bagatge impressionant a la seva esquena.

Per a qui no la recordi, la saragossana Artal va ser una de les cares dels Telediarios de TVE a inicis dels anys 80 i, després, una de les presentadores i reporteres del sempre excel·lent Informe setmanal de la cadena estatal.
Arran de la polèmica sobre el desmentit fitxatge de Rosa Maria Calaf per part del programa d’Ana Rosa Quintana, a Telecinco, Artal ha escrit una entrada al seu combatiu bloc que titula Què li passa al periodisme espanyol?

«La vella utopia de salvar el món amb el periodisme, que ens va animar a alguns ingenus a escollir aquesta professió, s’ha abandonat al punt de canviar-la per un pragmàtic ajudem a que s’enfonsi més.

Déu n’hi do.
I tot i estant d’acord amb moltes de les seves idees, no comparteixo personalment aquestes frases:

«Els periodistes accepten rodes de premsa sense preguntes, és a dir, declaracions unilaterals (…) De la mateixa manera, van acceptar els mitjans en les campanyes electorals que els partits seleccionaran el» tall «a emetre, el que més els afavoria, quan un professional de ressaltar el que al seu judici té més valor o controvèrsia en les declaracions.»

És una generalització injusta. Rosa María Artal sap que una coses són els mitjans públics i una altra, els privats, i que fins i tot dins dels públics, hi ha grans diferències (què em diu de l’actitud dels seus companys de TV-3, per exemple, reivindicant el dret a explicar bé les coses en període electoral?), que existeixen comunicadors molt ben pagats, que barregen informació i opinió, i altres, que simplement fan la seva feina el millor possible.
En el fons, el problema que tenim és saber que somo uns simples treballadors als que el seu patró pot acomiadar en qualsevol moment, mitjançant un ERO o una simple puntada al cul.
Artal ha rebut al seu bloc molts comentaris, molts. Pocs entenen que existeixen aquestes dues categories de professionals: les empreses, en el fons, els poderosos, paguen a aquests comunicadors per ser altaveus d’un tipus de societat de cartró pedra, on l’entreteniment sigui el circ d’un poble sense pa, ficat en una crisi econòmica de la qual es salven molt pocs. Ells mateixos, els que surten diàriament en els programes del cor, de iot en iot, de piscina en piscina, de Belen Esteban a Coto Matamoros, mentre els espectadors s’ho miren enfonsats al sofà. Pura misèria audiovisual.
I en efecte, tenen els majors índexs d’audiència, però també els tenen els diferents telenotícies, i això significa que els periodista encara gaudeixen de credibilitat.
Seguim en aquesta línia: ser creïbles, no mentir als nostres espectadors, als nostres lectors.