Txerrad@s

El blog del periodista Txerra Cirbian

Página 44 de 169

Niños con cáncer

Dejemos la política a un lado, aunque sea por unas horas, y pensemos en una cita importante, el próximo 18 de diciembre, en el Zoo de Barcelona: la fiesta Ponte la Gorra, que organiza la asociación de familiares de niños con cáncer, la Afanoc.
En esta ocasión, además, quieren darnos a conocer una gran noticia: está a punto de acabarse la construcción de la casa de los Xuklis, un edificio pensado para albergar a los familiares de niños enfermos, que llegan a Barcelona, procedentes de otras partes de Catalunya, de España e, incluso, de otros países, y que han de permanecer en la ciudad durante semanas y, en algunas ocasiones, varios meses.
Como siempre, personajes conocidos, como los actores del Crackòvia o de los Lunnis, músicos, cantantes y hasta el Mag Lari, apoyan esta iniciativa, que se concreta en la fiesta del sábado 18, pero en la que podéis colaborar ya a distancia, a través de su web (www.afanoc.org), donde podéis comprar ya una o varias gorras, que también podéis regalar a miembros de la familia y a los amigos.

Cares i cares

Vivim en un Estat amb un bipartidisme de facto que no li senta gens bé a aquest país.
Que la major part dels ciutadans espanyols només puguin optar (gairebé) entre el blau del PP i el rosat del PSOE no és una sort.
A la presència vermella d’Esquerra Unida li falta un toc unitari i un tarannà més obert, sobretot entre les files dels antics membres del PC. Potser els pugui ajudar una possible aliança amb els verds, una refundació d’IU… No ho sé, perquè des de la perifèria tenim una visió distant i diferent.
Tot això ve degut al soroll ambiental que arriba de l’anulació per part de la Junta Electoral d’un cara a cara televisiu entre l’Artur Mas i en José Montilla. Un cara a cara que em sembla tan interessant com irrellevant, perquè a diferència d’aquest bipartidisme estatal, a Catalunya hi ha un major pluripartidisme. És clar que és als dos líders polítics als que els interessa fer-nos creure que són només ells dos els que es juguen el futur en aquestes autonòmiques.
La veritat, com diu el Joan Herrera, és que durant dos dies han marejat la perdiu i que, en lloc de parlar de política, de com solucionar els problemes del present per encarar el futur, s’han dedicat a polemitzar sobre cares, no sobre programes.

Caras y caras

Vivimos en un Estado con un bipartidismo de facto que no le sienta nada de bien a este país.
Que la mayor parte de los ciudadanos españoles sólo puedan optar (o casi casi) entre el azul del PP y el rosado del PSOE no es una suerte.
A la presencia roja de Izquierda Unida le falta un hervor unitario y un talante más abierto, sobre todo entre las filas de los antiguos miembros del PC. Quizá les pueda ayudar una posible alianza con los verdes, una refundación de IU… No lo sé, porque desde la periferia tenemos una visión distante.
Viene esto a cuenta del ruido ambiental que llega de la anulación por parte de la Junta Electoral de un cara a cara televisivo entre Artur Mas y José Montilla. Un cara a cara que me parece tan interesante como irrelevante, porque a diferencia de ese bipartidismo estatal, en Catalunya existe un mayor pluripartidismo. Claro que es a ambos líderes políticos a los que les interesa hacernos creer que son sólo dos los que se juegan el futuro en estas autonómicas.
Lo cierto, como dice Joan Herrera, es que durante dos días nos han mareado la perdiz y que, en lugar de hablar de política, de cómo solucionar los problemas del presente para encarar el futuro, nos hemos dedicado a polemizar sobre caras, no sobre programas.

Si visquessin a Catalunya, també votarien Joan Herrera

En aquests temps, que encara hi hagi intel·lectuals i artistes que tinguin la valentia de signar un manifest de suport a una candidatura d’esquerres és una alegria. Són mig centenar de personalitats del món de la cultura de fora de Catalunya que aposten per Joan Herrera (ICV-EUiA) com a candidat a la presidència de la Generalitat amb la frase Si jo visqués a Catalunya, votaria Joan Herrera.
Hi són Pedro Almodóvar, Antonio Banderas, Pilar Bardem, Leo Bassi, Juan Diego Botto, Emma Cohen, Juan Diego, Juan Echanove, Almudena Grandes, Emilio Gutiérrez Caba, Charo López, Carmen Machi, Miguel Ríos, Joaquín Sabina, Alberto San Juan, Aitana Sánchez-Gijón, Ismael Serrano o Pepe Viyuela, entre molts altres.
Podeu trobar algunes de les seves opinions en aquest enllaç, però us vull destacar el comentari de l’escriptor Eduardo Mendicuti:

«Jo votaria a Joan Herrera, perquè té coratge i credibilitat per exigir el que ningú exigeix: solidaritat amb els qui més la necessiten, justícia en el repartiment de recursos, independència i gallardia davant les pressions i els xantatges del Fons Monetari Internacional i els altres organismes que sempre imposen el sacrifici dels qui menys tenen i protegeixen als més acabalats. Perquè reclama el que ningú reclama: un marc laboral que no s’acarnissi en els treballadors, jubilacions que no ofenguin a aquells amb qui estem en deute pel treball de les seves vides, generositat amb els immigrants, respecte als drets de les dones a decidir lliurement i responsablement sobre els fills que volen tenir, protecció dels drets i les llibertats individuals conquerides per tots. I perquè ens recorda sense vacil.lacions el que no podem oblidar : les víctimes encara humiliades del franquisme, l’abandó punyent dels sahrauís, la injustícia d’una llei electoral que perjudica greument la seva coalició.
Per tot això votaria a Joan Herrera, si jo visqués a Catalunya. «

Si vivieran en Catalunya, también votarían a Joan Herrera

En estos tiempos, que aún haya intelectuales y artistas que tengan la valentía de firmar un manifiesto de apoyo a una candidatura de izquierdas es una alegría. Son medio centenar de personalidades del mundo de la cultura de fuera de Catalunya que apuestan por Joan Herrera (ICV-EUiA) como candidato a la presidencia de la Generalitat con la frase Si yo viviera en Cataluña, votaría a Joan Herrera.
Ahí están Pedro Almodóvar, Antonio Banderas, Pilar Bardem, Leo Bassi, Juan Diego Botto, Emma Cohen, Juan Diego, Juan Echanove, Almudena Grandes, Emilio Gutiérrez Caba, Charo López, Carmen Machi, Miguel Ríos, Joaquín Sabina, Alberto San Juan, Aitana Sánchez-Gijón, Ismael Serrano o Pepe Viyuela, entre muchos otros.
Podéis encontrar algunas de sus opiniones en este enlace, pero os quiero destacar el comentario del escritor Eduardo Mendicuti:

«Yo votaría a Joan Herrera, porque tiene coraje y credibilidad para exigir lo que nadie exige: solidaridad con quienes más la necesitan, justicia en el reparto de recursos, independencia y gallardía frente a las presiones y los chantajes del Fondo Monetario Internacional y los otros organismos que siempre imponen el sacrificio de quienes menos tienen y protegen a los más acaudalados. Porque reclama lo que nadie reclama: un marco laboral que no se cebe en los trabajadores, jubilaciones que no ofendan a aquellos con quienes estamos en deuda por el trabajo de sus vidas, generosidad con los inmigrantes, respeto a los derechos de las mujeres a decidir libre y responsablemente sobre los hijos que quieren tener, protección de los derechos y las libertades individuales conquistadas por todos. Y porque nos recuerda sin vacilaciones lo que no podemos olvidar: las víctimas todavía humilladas del franquismo, el abandono lacerante de los saharauis, la injusticia de una ley electoral que perjudica gravemente a su coalición.
Por todo eso votaría a Joan Herrera, si yo viviera en Cataluña.»

El debat

Resumen del debat electoral a TV-3

Davant d’un debat electoral, en qualsevol casa es produeix un debat familiar i generacional, una lluita entre veure el col·loqui polític, la sèrie de moda o la pel·lícula més atractiva de la nit, tot i que la part més jove opti sempre per veure el que li dóna la gana a través de l’ordinador.
Entre les altres opcions, la cívicament necessària però intrínsecament avorrida, és veure els líders polítics intentant explicar les seves idees als ciutadans, constrets pel temps, sempre limitat, d’una televisió.
De fet, dissabte, vaig assistir a l’acte central d’Iniciativa per Catalunya, al cinema Urgel de Barcelona, almenys per intentar entendre de manera més extensa el que els polítics no poden fer arribar al ciutadà a través d’uns mitjans de comunicació públics constrets per l’obligatorietat dels blocs electorals.
Em va semblar l’estudiant avantatjat Joan Herrera, de vegades una mica repelent, em va encantar la fluïdesa verbal i intel.lectual de Dolors Camats (tenen valor algun dia de situar-la com a candidata a la presidència de la Generalitat?), La contundència de Joan Boada i la retòrica revolucionària de Joan Miralles. Però, sobretot, em va agradar el verb poètic de Francesc Pané, el candidat per Lleida … Sí, senyors, en política encara és possible la poesia.
Així que, mentre una part de la família votava per veure alguna cosa lleugera a la petita pantalla, em vaig dedicar a escoltar els candidats a les eleccions autonòmiques catalanes a través de Catalunya Ràdio. Sí, sí, la ràdio encara existeix.
I demà a la nit, més…

El debate

Resumen del debate electoral en TV-3

Delante de un debate electoral, en cualquier casa se produce un debate familiar y generacional, una lucha entre ver el coloquio político, la serie de moda o la película más atractiva de la noche, aun cuando la parte más joven opte siempre por ver lo que le da la gana a través del ordenador.
Entre las otras opciones, la cívicamente necesaria pero intrínsecamente aburrida, es ver a los líderes políticos intentando explicar sus ideas a los ciudadanos, constreñidos por el tiempo, siempre limitado, de una televisión.
De hecho, el sábado, asistí al acto central de Iniciativa per Catalunya, en el cine Urgel de Barcelona, al menos para intentar entender de forma más extensa lo que los políticos no pueden hacer llegar al ciudadano a través de unos medios de comunicación públicos constreñidos por la obligatoriedad de los bloques electorales.
Me pareció el estudiante aventajado Joan Herrera, a veces un poco repelente; me encantó la fluidez verbal e intelectual de Dolors Camats (¿tendrán valor algún día de situarla como candidata a la presidencia de la Generalitat?); la contundencia de Joan Boada y la labia revolucionaria de Joan Miralles. Pero, sobre todo, me gustó el verbo poético de Francesc Pané, el candidato por Lleida… Sí, señores, en política aún es posible la poesía.
Así que, mientras una parte de la familia votaba por ver algo ligero en la pequeña pantalla, me dediqué a escuchar a los candidatos a las elecciones autonómicas catalanas a través de Catalunya Ràdio. Sí, sí, la radio aún existe.
Y mañana, más.

Un món més just

intermon_oxfam

Rebo habitualment el butlletí d’Intermón Oxfam.
La imatge i lema per a l’any que ve és tan simple com efectiu:

«Dignitat humana, coherència, justícia, solidaritat i compromís per caminar junts cap a un món més just»

Joves ni-ni de veritat

Aquests nois són part de la realitat catalana actual: han deixat les escoles abans de temps, entenen (en part) el català encara que no el parlen, volen estudiar però no tenen el nivell adequat per a determinats estudis i volen treballar en «alguna cosa guai», però no estan preparats per a això.
El vídeo original, una mica llarg, correspon a un col·loqui celebrat dins el programa Els matins de TV-3, que dirigeix i presenta en Josep Cuní.
Són aquests joves ni-ni, que ni estudien ni treballen i que algunes cadenes han convertit en carn de reality show.
Són un enorme peix que es mossega la cua… Però, hi ha solucions per a ells?

Jóvenes ni-ni de verdad

Estos chavales son parte de la realidad catalana actual: han dejado las escuelas antes de tiempo, entienden (en parte) el catalán aunque no lo hablan, quieren estudiar pero no tienen el nivel adecuado para determinados estudios y quieren trabajar en «algo guay», pero no están preparados para ello.
El vídeo original, algo largo, corresponde a un coloquio celebrado en el programa Els matins de TV-3, la tele autonómica catalana, que dirige y presenta Josep Cuní (los chicos hablan en castellano y las preguntas del periodista y sus invitados son fácilmente comprensibles por quienes no entiendan el catalán).
Son esos jóvenes ni-ni, que ni estudian ni trabajan y que algunas cadenas han convertido en carne de reality show.
Son como ese enorme pez que se muerde la cola… Pero ¿hay soluciones para ellos?

Lluitadors contra la malaltia

Aquesta nit, TV-3 donarà a conèixer un anunci amb el qual pretén conscienciar sobre les malalties a les que aquest any es dedica el programa de La Marató, les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.
En aquesta edició, l’equip de l’espai ha pres com a model la història real de la família Hoyt, l’Equip Hoyt.

«Els Hoyt són Dick, el pare, un exmilitar aficionat a les curses de resistència (maratons, triatlons), conegudes com les Iron Man, i el seu fill Rick, que degut a una manca d’oxigen en el moment de néixer (el 1962) se li va diagnosticar una tetraplegia espàstica amb paràlisi cerebral. En una ocasió, el pare es va portar al seu fill a una de les carreres per participar junts i el noi va escriure a internet que es va sentir com si la malaltia desaparegués. A partir d’aquest moment, el pare porta el seu fill, a totes les carreres, adaptant-se a les seves necessitats a través de tot tipus d’enginys.
Aquesta és una història molt coneguda als EUA. L’equip que ha dut a terme l’espot la va conèixer a través d’internet i va decidir que podia ser una bona història de solidaritat per difondre els valors de La Marató, tenint en compte que, a més, el fill Hoyt té una de les malalties que són l’objecte de l’edició d’aquest any. Així que es van demanar els drets per utilitzar-la.»

Quan he sabut de què anava el tema, he buscat a internet el nom d’aquesta família i he trobat aquest vídeo, que mostra la tasca de Dick Hoyt i la seva família. En efecte, són filmacions que han rebut centenars de milers de visites. A la Viquipèdia expliquen la seva història i els Hoyt també tenen la seva pròpia web.
Però a un nivell més pròxim hi ha molt més casos, menys coneguts, que lluiten diàriament per tirar endavant els seus familiars. Recordo amb especial afecte el del meu amic Màrius Serra i el seu fill Llullu, mort fa uns mesos.
La Marató de TV-3 pot ser un moment més per recordar que hi ha moltes persones que necessiten la nostra ajuda.

Luchadores contra la enfermedad

Esta noche, la tele autonómica catalana, TV-3, dará a conocer un anuncio con el que pretende concienciar sobre las enfermedades a las que este año se dedica el programa La Marató, las lesiones medulares y cerebrales adquiridas.
En esta edición, el equipo del espacio ha tomado como modelo la historia real de la familia Hoyt, el Equipo Hoyt.

«Los Hoyt son Dick, el padre, un exmilitar aficionado a las carreras de resistencia (maratones, triatlones), conocidas como las Iron Man, y su hijo Rick, que debido a una falta de oxígeno en el momento de nacer (en 1962) se le diagnosticó una tetraplejia espástica con parálisis cerebral. En una ocasión, el padre se llevó a su hijo a una de las carreras para participar juntos y el chico escribió en internet que se sintió como si la enfermedad desapareciera. A partir de ese momento, el padre lleva a su hijo, a todas las carreras, adaptándose a sus necesidades a través de todo tipo de ingenios.
Esta es una historia muy conocida en EEUU. El equipo que ha llevado a cabo el espot la conoció a través de internet y decidió que podía ser una buena historia de solidaridad para difundir los valores de La Marató, teniendo en cuenta que, además, el hijo Hoyt tiene una de las enfermedades que son el objeto de la edición de este año. Así que se pidieron los derechos para utilizarla.»

Cuando he sabido de qué iba el tema, he buscado en internet el nombre de esta familia y he encontrado este vídeo, que muestra la labor de Dick Hoyt y su familia. En efecto, son filmaciones que han recibido cientos de miles de visitas. En la Wikipedia explican su historia y los Hoyt también tienen su propia web.
Pero a un nivel más próximo hay mucho más casos, menos conocidos, que luchan a diario por sacar adelante a sus familiares. Recuerdo con especial cariño el de mi amigo Màrius Serra y su hijo Llullu, fallecido hace unos meses.
La Marató de TV-3 puede ser un momento más para recordar que hay muchas personas que necesitan nuestra ayuda.

Alguns dels meus twitter fins el 13 de novembre

  • Sin Papas ni historias: qué mejor lugar para meditar que un paseo por una playa solitaria bajo el sol del otoño http://twitpic.com/34d6yh #
  • Impresionante. El Papa rescata el miedo a la izquierda y vincula el laicismo actual con el anticlericalismo de entonces http://goo.gl/9w5mO #
  • Y más impresssionante aún: en un zapeo pincho T-5 y descubro a Mercedes Milá vestida de marciana y haciendo el idem en GH o en un resumen 🙂 #
  • No dejéis de echar una ojeada al blog de Inés Sabanés: http://www.ines-sabanes.net/?p=4477 #
  • Els companys de TV-3 han fet una feina extraordinària: més de 12 hores de tele en directe seguint els actes del Papa. Però… feia falta? #
  • Els amics, companys i col·legues del diari digital en catalán Vilaweb (http://www.vilaweb.cat) celebren demà 15 anys de vida. Déu n'hi do! #
  • Interesantísima conferencia de José Luis Orihuela (Univ Navarra): "De los blogs a Twitter: un camino de ida y vuelta". http://bit.ly/cvEUsl #
  • Unas fotos que hice ayer. Las he titulado "Un corazón en la arena". Las podéis ver en http://www.txerra.info y http://www.photoblog.com/txerra (en grande) #
  • Si tienes 6 minutos: http://www.wamafilms.com/historia-de-un-letrero (vía el meu amic Alfons Dolsa: http://www.papallones.net) #
  • He visto con angustia las imágenes de la brutal paliza al periodista ruso Oleg Kashin. Informar es un oficio peligroso. http://bit.ly/b5EGmK #
  • Mi amigo Alfons Dolsa me avisa que hay un corto español previo al mexicano: http://www.youtube.com/watch?v=mLlzgiLy_2E&feature=related #
  • El original español dura 30 segundos, se titulaba "Una limosna, por favor" y lo presentó Francisco Cuenca Alcaraz al Notodofilmfestival. #
  • Amigos, las elecciones catalanas pueden marcar nuestro futuro. Entremos en campaña: http://goo.gl/VUjjq y http://goo.gl/cfRrU #

Powered by Twitter Tools

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑