Autor: TC (Página 165 de 169)

Los chicos del Discovery ya han aterrizado. Hay que alegrarse… aunque, sospechosamente, gracias a la chapuza de las losetas, los índices de audiencia casi hayan alcanzado los del primer alunizaje.
Después de tener a medio planeta en vilo y de ver cómo arreglan su Lego espacial, los astronautas-fontaneros ya están en casa. Bueno, no hay que ser malpensados, pero el marketing les funciona la mar de bien.
En efecto, han tenido en suspense a la mitad del planeta… pero la otra mitad, la que sobrevive como puede, el tema le importa un pito.

Els nois i les noies del Discovery ja han aterrat.
Me n’alegro, encara que, sospitosament, gràcies al nyap de les llosetes, els índexs d’audiència gairebé han arribat als del primer vol a la Lluna.
Després de tenir a mig planeta en suspens i de veure com arreglen la Lego espacial, els astronautes lampistes ja són a casa.
Bé, no cal ser malpensats, però el màrqueting els funciona prou bé.
Com deia abans: han tingut en suspens a la meitat del planeta… a l’altra meitat, la que sobreviu com pot, el tema li importa un rave.

Foto de Reuters publicada por los principales diarios.

El abuelete de la imagen podría hacernos sonreir, si no fuera porque esgrime un arma. No importa que luego se descubriera que era de fogueo. Recuerda a otros casos similares, épocas pasadas que algunos se empeñan en situarlas en presente. No han cambiado. Siguen siendo la caverna.

Foto de Reuters, publicada als principals diaris.

L’avi de la imatge ens podria fer somriure, si no fos perquè porta una arma. No importa el fet que més tard se sabés que era de foguejament. Ens recorda altres casos similars, d’èpoques passades, que alguns volen fer-les encara presents. No han canviat. Segueixen sent la «caverna».

La perra de la imagen se llamaba Tana, una hembra de pastor alemán.
Estaba enferma. Coja y ciega desde hacía tiempo, con un tumor que se había extendido cada vez más, aún paseaba a trompicones con su dueña hasta hace una semana. Pero hay momentos en que es necesario tomar una decisión.
Entre los humanos le llamamos eutanasia y seguimos debatiendo la cuestión sin ponernos de acuerdo.
Una muerte siempre es ausencia, y el dolor y las lágrimas se sienten y derraman por quien nos deja. Tana murió el sábado en manos del veterinario, apoyada en el regazo de su dueña. Y trece años son muchos al lado de un animal como para no llorar su pérdida.
A veces, sólo a veces, el destino parece querer compensar las pérdidas.
Esa misma tarde, una familia que no podía o quería hacerse cargo de un cachorro, una preciosa golden retriever de unas pocas semanas, se la regaló. Se llama Xira, nombre portugués de Sira con cierta sonoridad catalana. No para de enredar y ya nos ha encandilado a todos.

La gossa de la imatge es deia Tana, una femella de pastor alemany. Estava molt malalta. Coixa i cega des de feia temps, amb un tumor que s’anava estenet cada vegada més, encara passejava a trompades amb la seva mestressa fins fa una setmana. Però hi ha moments que cal prendre una decisió.
Entre els humans en diem eutanàsia i seguim debatent la qüestió sense posar-nos d’acord.
Una mort sempre és absència, i el dolor i les llàgrimes se senten i es vessen per qui ens deixa. La Tana va morir dissabte passat a mans del veterinari, recolzada sobre la seva mestressa. I tretze anys són molts al costat d’un animal com per a no plorar la seva pèrdua.
Sembla mentida però, a vegades, només a vegades, sembla que el destí vulgui compensar les pèrdues.
La mateixa tarda, una família que no podia (o no volia) fer-se càrrec d’un cadell, una preciosa golden retriever de poques setmanes, l’hi va regalar. Es diu Xira, nom portuguès de Sira amb certa sonoritat catalana. És un trasto que ja ens ha embadalit a tots.

Foto d’en Jon Barandica per a El Periódico.

El Grup Mixt del Congrés oculta personalitats riques i sucoses com ara José Antonio Labordeta, diputat de la Chunta Aragonesista, i Uxue Barkos, diputada de Nafarroa Bai. Del primer es coneix gairebé tot; de la segona, molt poc.
El periodista Iosu de la Torre ha tingut l’encert d’ajuntar-los en una entrevista que podria sorprendre per la seva ubicació: dins del suplement d’estiu d’El Periódico de Catalunya. Res més allunyat de la realitat: una bona entrevista política no té perquè estar renyida amb l’aparent lleugeresa que se li suposa a aquests tipus de publicacions.
L’entrevista, llarga, de tres pàgines, es llegeix d’una tirada (En Profunditat). És sucosa. Són personatges que tenen coses a dir i als quals habitualment no se’ls hi dedica excessiva atenció: són diputats d’aquest calaix de sastre anomenat Grup Mixt.
El periodista ha sabut esprémer-los i apropar-los a un lector que probablement estigui de vacances, potser a la platja… Procura que no s’avorreixi, però també que pensi.
Que pensi en un Aznar sorprès per la designació d’Uxue per a interrogar-lo durant la comissió del 11-M… o que es sorprengui al saber que l’inefable Federico Jiménez Losantos va ser al seu moment… alumne de Labordeta!
A De la Torre li succeeix el mateix que a molts professionals del sector: quan deixa a un costat les tasques de coordinació que té encomanades i es posa a escriure, gaudeix com un nan.
I això es nota.

Foto tomada por Jon Barandica para El Periódico.

El grupo mixto del Congreso oculta personalidades ricas y jugosas, como José Antonio Labordeta, diputado de la Chunta Aragonesista, y Uxue Barkos, diputada de Nafarroa Bai. Del primero se conoce casi todo; de la segunda, muy poco.
El periodista Iosu de la Torre ha tenido el acierto de juntarles en una entrevista que podría sorprender por su ubicación: en el suplemento de Verano de El Periódico de Catalunya. Nada más alejado de la realidad: una buena entrevista política no tiene porqué estar reñida con la aparente ligereza que se le supone a este tipo de publicaciones.
La entrevista, larga, de tres páginas, se lee de un tirón (ver En Profundidad). Es jugosa. Son personajes que tienen cosas que decir y a los que habitualmente no se les dedica excesiva atención: son diputados de ese cajón de sastre llamado grupo mixto.
El periodista ha sabido exprimirles y acercarles a un lector que probablemente esté de vacaciones, quizá en la playa… y procura que no se aburra, pero también que piense.
Que piense en un Aznar sorprendido por la designación de Uxue para interrogarle durante la comisión del 11-M… o que se sorprenda al saber que el inefable Federico Jiménez Losantos fue en su día… ¡alumno de Labordeta!
A De la Torre le sucede lo que a muchos profesionales del sector: cuando deja a un lado las tareas de coordinación que tiene encomendadas y se pone a escribir, disfruta como un enano.
Y eso se nota.

Sens dubte, el sudoku és el joc de l’estiu, un trencaclosques matemàtic que està fent furor, amb gairebé dos milions d’entrades si googleges per internet.
En la wikipedia, magnífica enciclopèdia universal que es pot consultar gratuïtament a internet, s’assenyala la seva aparició als Estats Units cap al 1970, la seva popularització al Japó fa 20 anys, el 1985, i el seu èxit internacional al llarg d’aquest any.
Una febre que ha afectat als principals diaris europeus i que ha arribat aquestes últimes setmanes als grans rotatius espanyols aquest estiu. La possibilitat que la meva empresa publiqués un sodoku diari es va plantejar fa diverses setmanes.
El diari El Mundo es va avançar i va començar a publicar-lo a finals de juny, i el van seguir El País, el Marca… A Catalunya, El Periódico ho ha inclòs en el suplement de l’Estiu, on el lector pot trobar quatre pàgines de passatemps!, i La Vanguardia s’hi ha apuntat incloent tres sudokus diaris amb diferents nivells de dificultat.
Alexa, una companya que ja era aficionada al joc fa mesos, m’havia comentat que era un puzle addictiu, però jo era una mica escèptic. Fa anys que, per raons professionals, em veig obligat a veure els secrets dels passatemps abans que es publiquin i això fa que rarament jugui a resoldre’ls. Els evito sempre i més durant les vacances. Però dies enrere, estant a la platja, la meva dona i jo vam comencar a emplenar-ne un de nivell fàcil… Ens vam enganxar, i ara hi ha dies que en fem un, dos o fins i tot tres sudokus… I això sembla haver passat amb molts lectors i afeccionats als passatemps. Enganxa.
El fenomen ha merescut algun reportatge, com el del Paco Niebla per a l’agència Efe, que es pot llegir íntegrament a l’apartat En Profunditat d’aquest mateix weblog. I ja hi ha col·legues de la ràdio i de la televisió que en preparen més.
Curiosament, als professionals del sector, com Miquel Sesé o en Màrius Serra, no els agrada, encara que reconeixen que és un bon passatemps. A diferència del treball que suposa elaborar uns bons mots encreuats, per exemple, creuen, i amb raó, que és un joc que pot ser generat amb un programa matemàtic –si es busca un poc per internet, se’n poden trobar alguns— i que acabarà cansant per repetitiu.
Sesé comentava a Efe: «És com una cançó d’estiu, una moda comercial. Passat un temps baixarà la seva fama». Ja ho veurem…
Serra ha publicat un article molt interessant sobre el tema en la seva columna de La Vanguardia, que es pot llegir també En Profunditat: «A primera vista sembla un joc banal, però poca gent assoleix completar una graella en menys de vint minuts. És un gran passatemps. La senzillesa del seu plantejament contrasta amb la seva dificultat de resolució, de manera que enganxa sense pal·liatius».

Me estaba resistiendo a hablar del sudoku, el juego del verano, un rompecabezas matemático que está haciendo furor, con casi dos millones de entradas si googleas un poco en internet.
En la wikipedia, esa magnífica enciclopedia universal que puede consultarse gratuitamente en internet, se señala su aparición en Estados Unidos hacia 1970, su popularización en Japón hace 20 años, en 1985, y su éxito internacional a lo largo de este año. Una fiebre que ha afectado a los principales diarios europeos y que ha alcanzado estas últimas semanas a los grandes rotativos españoles este verano.
La posibilidad de que mi empresa publicara un sodoku diario se planteó hace varias semanas. El diario El Mundo se adelantó y empezó a hacerlo a finales de junio, y le siguieron El País, el Marca… En Catalunya, El Periódico lo ha incluido en el suplemento del Verano, donde el lector puede encontrar ¡cuatro páginas de pasatiempos!, y La Vanguardia se ha apuntado incluyendo tres sudokus diarios de diferente nivel de dificultad.
Alexa, una compañera que ya era aficionada al juego meses atrás, me había comentado que era un puzzle adictivo, pero yo era algo escéptico. Hace años que, por razones profesionales, me veo obligado a ver las tripas de los pasatiempos antes de que se publiquen y eso hace que raramente juegue a resolverlos. Los evito siempre y más en vacaciones.
Pero días atrás, estando en la playa, mi mujer y yo empezamos a rellenar uno de nivel fácil… Nos enganchamos, y ahora no hay día que no hagamos uno, dos o incluso tres sudokus… Y eso parece haber pasado con muchos lectores y aficionados a los pasatiempos. Engancha.
El fenómeno ha merecido algún reportaje, como el que Paco Niebla ha realizado para la agencia Efe y cuyo contenido se puede leer íntegramente en el apartado En Profundidad de este mismo weblog. Y ya hay colegas de la radio y de la televisión que preparan más.
En general, a los profesionales del sector, como Miquel Sesé o Màrius Serra, no les agrada, aunque reconozcan que es un buen pasatiempo. A diferencia del trabajo que supone elaborar un buen crucigrama, por ejemplo, creen, y con razón, que es un juego que puede ser generado con un programa matemático –si se busca un poco en internet, se pueden encontrar algunos—y que terminará cansando por repetitivo.
Sesé comentaba a Efe: «Es como una canción de verano, una moda comercial. Pasado un tiempo bajará su fama». Ya veremos.
Serra ha publicado un muy interesante artículo sobre el tema en su columna de La Vanguardia, que se puede leer también En Profundidad: «A simple vista parece un juego banal, pero poca gente logra completar una parrilla en menos de veinte minutos. Es un gran pasatiempo. La sencillez de su planteamiento contrasta con su dificultad de resolución, de modo que engancha sin paliativos». Pues eso.

Venecia siempre me ha fascinado. Me he pateado la ciudad unas cuantas veces y, aún así, sigue siendo casi una desconocida. Las dos últimas, en invierno, cuando menos turistas hay y más auténtica es: hace tres años y el pasado mes de diciembre.
Un buen día descubrí las entretenidas novelas del inspector veneciano Guido Brunetti, el personaje creado por Donna Leon. La escritora norteamericana muestra la ciudad de los canales, donde vive desde hace años, como un personaje más de la trama, con una visión entre amorosa y crítica, lo cual me hizo añorarla de nuevo.
Con la mayor parte de las novelas de la autora leídas, me planteé trazar una posible «ruta Brunetti» por los escenarios habituales del personaje, fondamenta a fondamenta, campo a campo…
Contacté con la escritora. A lo largo de dos entrevistas –una, a través del correo electrónico; y otra, en persona, durante el reciente congreso de escritores de novela negra en el CCCB–, Donna Leon fue muy amable al revelarme algunos detalles de su vida cotidiana en Venecia y de los escenarios de sus novelas.
Así, varios meses y 500 fotos más tarde, todo ello desembocó en un reportaje que apareció publicado el pasado 14 de julio en el suplemento de Libros de El Periódico de Catalunya. En el apartado En Profundidad de este mismo weblog se puede leer íntegramente el texto del reportaje. Si algún lector desea consultarlo en su formato original, puede pinchar sobre los enlaces a los pdfs de la primera y de la segunda página del citado reportaje.

Venècia sempre m’ha fascinat. He trepitjat la ciutat unes quantes cops i, encara així, segueix sent gairebé una desconeguda. Les dues últimes vegades van ser a l’hivern, quan menys turistes hi ha i més autèntica és: una, fa tres anys, i l’altra, el passat mes de desembre.
Un bon dia també vaig descobrir les entretingudes novel·les de l’inspector venecià Guido Brunetti, el personatge creat per Donna Leon. L’escriptora nord-americana mostra la ciutat dels canals, on viu des de fa anys, com un personatge més de la trama, amb una visió entre amorosa i crítica, quelcom que em va fer enyorar-la de nou.
Amb els deures fets, o sigui, amb la major part de les novel·les de l’autora ja llegides, em vaig plantejar traçar una possible «ruta Brunetti» pels escenaris habituals del personatge, fondamenta a fondamenta, campo a campo…
També vaig contactar amb l’escriptora. Desprès de dues entrevistes –una, a través del correu electrònic; i l’altra, en persona, durant el recent congrés d’escriptors de novel·la negra al CCCB–, Donna Leon va ser molt amable al revelar-me alguns detalls de la seva vida quotidiana a Venècia i dels escenaris de les seves novel·les… Potser la nostra conversa va donar lloc a su actual propuesta de «walking tour» guiat per la seva amiga Toni Sepeda.
Bé, uns quants mesos i 500 fotos més tard, tot això va desembocar en un reportatge que va aparèixer publicat el passat 14 de juliol al suplement de Llibres d’El Periódico de Catalunya.
En l’apartat En Profunditat d’aquesta mateixa bitàcola es pot llegir íntegrament el text del reportatge (de moment, en castellà). I si algú desitja llegir-lo en el seu format original (aquí sí, en català), pot picar sobre els enllaços als pdfs de la primera i de la segona pàgina del citat reportatge.

Dins el superpoblat mercat editorial, existeix un grapat de revistes de qualitat dedicades als viatges.
Per citar només algunes, aquí estan Altaïr, Descobrir Catalunya –ambdues publicades per Edicions 62, i la primera apadrinada per la llibreria homònima–, Geo i Rutes del Món.
Hi ha moltes més, més o menys comercials, més o menys publicitàries.
Però les dues fotos de dalt es refereixen a altra publicació de viatges on el viatge no és el més important. La capçalera es diu El Mundo de los Pirineos i està publicada per Sua Edizioak.
Aquesta editorial, amb seu a Bilbao, edita unes excel·lents guies de muntanya, com l’últim «quadern pirinenc«, dedicat al Canigó i signat per Miguel Angulo i Núria García i Quera. Deia que el viatge no és el més important en les seves pàgines, encara que si el lector vol trobar-los els trobarà, i excel·lents, sempre amb un aire muntanyenc dins les seves pàgines.
Amb l’excusa de la serralada, la publicació ofereix esplèndids retrats de paisatges, gents i costums, amb tocs gastronòmics i culturals i entrevistes a personatges entranyables. Com es veu pel seu nom i editorial, podria predominar el toc euskaldún, però no: existeix un adequat equilibri entre lo basc-navarrès i lo català, sense perdre mai de vista el vessant aragonès.
Bona part del seu èxit es deu a un periodista català establert des de fa anys al País Basc: Sergi Ramis.
Viatger incansable, Ramis ha col·laborat amb les principals revistes del sector, i durant un temps va escriure les rutes amb bicicleta que setmanalment publica el diari El Periódico de Catalunya i que ara prossegueix el seu amic Joan Portell Rifà.
Ramis ha sabut assumir un paper difícil: escriure i signar poc per a editar i coordinar més. Una tasca difícil per a un periodista a qui li agrada escriure.
I ha sabut triar a col·laboradors en els quals sap que pot confiar, com ara Gorka López, Lucila Rei, Albert Torrent i Eduardo Viñuales, que signen el reportatge central del nombre de juliol i agost. I com els seus col·legues catalans César Barba i Raimon Portell, autors d’una ruta pels boscos pirinencs i d’una entrevista a una veterana pionera de l’escalada, Maria Antònia Simó.

Después de tantos días de desgracias en todo el mundo, hoy quiero compartir con todos la imagen que acompaña estas líneas.
Va dedicada a los que se van de vacaciones y a los que, como yo mismo, volvemos al trabajo.
Seguro que hay más de uno que adivina dónde está esta playa.

Peus i platja, de Txerra Cirbián
Desprès de tants dies de desgràcies al món, avui vull compartir amb tothom aquesta imatge, dedicada als que marxen de vacances i als que, com jo mateix, tornem avui a la feina.
Segur que algú endevina on és aquesta platjeta…

Hoy podría haber sido un día como otro cualquiera, con detalles esperanzadores, como el hecho de que millones de personas les pidan a los poderosos del G-8 que se dejen de leches y solucionen el problema del hambre en el mundo y no nos envenenen más la atmósfera.
Pero no. No ha sido un día cualquiera.
Ha sido otro 11 de septiembre, otro 11 de marzo, aunque sea un 7 de julio.
Es un día de dolor y hasta San Fermín está de luto por las víctimas de Londres.

Avui podria haver estat un dia com altre qualsevol, amb detalls esperançadors, com el fet que milions de persones els demanin als poderosos del G-8 que es deixin de llets i solucionin el problema de la fam al món i no ens enverinin més l’atmosfera.
Però no. No ha estat un dia qualsevol.
Ha estat un altre 11 de setembre, un altre 11 de març, encara que sigui un 7 de juliol.
És un dia de dolor i fins a Sant Fermí està de dol per les víctimes de Londres.

El sábado pasado se celebraron diez grandes conciertos contra el hambre en el mundo, llenos de música y de buena voluntad.
No estoy muy seguro de su eficacia real, aunque todo parece indicar que el impacto audiovisual es mayor que el de todas las campañas lanzadas por las ONG del mundo.
Es el poder de la televisión: una audiencia potencial de 5.500 millones de personas.
Pero no quería quedarme en lo general y gigantesco, sino ir a lo más pequeño.
Por casualidad, entre los diarios que hojeé ayer, la primera de las páginas dedicadas al tema en La Vanguardia era la 45. Pues bien, en la 44, justo a su izquierda, supongo que por casualidad, estaba la página de Religión. Y en su columna de la izquierda, la de Cáritas Diocesana de Barcelona (plaza Nova, 1. Teléfono 93.301.35.50).
Se trataba de una columna que, bajo el antetítulo de «Solidaridad», se indicaba «Servicio de ayuda económica» (con el teléfono arriba indicado, y el horario de atención de 8 a 14 horas, por si alguien está interesado en llamar).
Empecé a leer la columna y me dejó de piedra. Sólo quiero citar un par de casos. «Padre de família con empleo a tiempo parcial. Ingresos insuficientes. Para ayuda de alimentos: 300 euros». «Mujer separada por maols tratos, con una hija pequeña. Ingressos precarios. Para ayuda de alimentos: 300 euros». Había 14 casos más. Peticiones para pagar medicinas; recibos de la luz, gas y agua; el alquiler o realquiler del piso o habitación…
El hambre y las situaciones de pobreza no sólo están en el tercer mundo. Sólo hace falta echar una ojeada a nuestro alrededor.

Dissabte passat es van fer els deu grans concerts contra la fam al món, plens de música i de bona voluntat. No estic massa segur de la seva eficàcia real, encara que tot sembla indicar que l’impacte audiovisual es major que el de totes les campanyes llançades per les ONG del món.
És el poder de la televisió: una audiència potencial de 5.500 milions de persones.
Però no volia pas quedar-me amb el més general i gegantí… volia anar a les coses més petites.
Per casualitat, entre els diaris que vaig fullejar ahir, la primera de les pàgines que La Vanguardia va dedicar a aquest tema va ser la 45.
Doncs bé, a la 44, just a la seva esquerra, suposo que per atzar, hi havia la plana de Religió. I dins d’aquesta, a la columna de l’esquerra, la de Càritas Diocesana de Barcelona (plaça Nova, 1. Telèfon 93.301.35.50).
Es tractava d’una columna que, amb l’avantitol de «Solidaritat», hi posava «Servei d’ajut econòmic» (amb el telèfon d’abans, i l’horari d’atenció de 8 a 14 hores, per si algú el vol utilitzar).
Vaig començar a llegir la columna i em vaig quedar impressionat. Tan sols vull citar un parell de casos. «Pare de família amb feina a temps parcial. Ingressos insuficients. Per ajut d’aliments: 300 euros». «Dona separada per maltractaments, amb una filla petita. Ingressos precaris. Per ajut d’aliments: 300 euros».
Hi havia 14 casos més. Peticions per a pagar medicaments; rebuts de la llum, gas i aigua; el lloguer o re-lloguer del pis…
La fam i les situacions de pobresa no estan només al tercer món. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull al nostre voltant.