El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 162 de 169)

Informar o no informar

S’ha d’informar o no de la crema de cotxes a França o a Espanya? A Barcelona, hi ha uns centenars de vehicles incendiats a l’any. S’ha d’informar dels suïcidis? Cada any hi ha milers… i bastants al metre.
Els experts diuen que existeix un efecte de mimetisme i que és millor no publicar el dia a dia de, per exemple, els suïcidis. Crec que és raonable.
Des del meu punt de vista, la diferència amb la recent onada de destrucció a França està en les causes: informar d’això és absolutament necessari; indicar la xifra de quants cotxes s’han cremat, és menys important.

Informar o no informar

¿Se ha de informar o no de la quema de coches en Francia o en España? En Barcelona, hay unos centenares de vehículos incendiados al año. ¿Se ha de informar de los suicidios? Cada año hay miles… y bastantes en el metro.
Los expertos dicen que existe un efecto de mimetismo y que es mejor no publicar el día a día de, por ejemplo, los suicidios. Creo que es razonable.
Desde mi punto de vista, la diferencia con la reciente oleada de destrucción en Francia está en las causas: informar de ello es absolutamente necesario; de indicar la cifra de cuántos coches se han quemado, es menos importante.

Antoni Bassas

Avui ha complert 44 anys i duu 10 al capdavant del programa matinal de Catalunya Ràdio. És l’Antoni Bassas. En el retrat que d’ell s’ofereix al diari El Periodico, es diu: «Nascut a Barcelona, va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va treballar a Ràdio Joventut i a Ràdio Barcelona, on va col·laborar amb Joaquim Maria Puyal, que se’l va endur a Catalunya Ràdio, on, igual que va fer a TV-3, va presentar les retransmissions del futbol. Al 1995 va substituir a Josep Cuní al capdavant de El matí de Catalunya Ràdio, pel qual va rebre un premi Ones el 1997, el Premi Nacional de Periodisme del 2001 i, fa uns dies, el Premi Nacional de Radiodifusió 2005, que li serà lliurat dimecres que ve, dia 16.
Diu el jurat que atorga aquest guardó perquè: «Al llarg de 10 anys, Antoni Bassas i el seu equip han assolit el difícil repte de ser, alhora, referent informatiu, divulgatiu i cultural, combinant amb encert, dinamisme i eficàcia periodística, el rigor, l’humor, el pluralisme i l’actualitat, i contribuint de forma decisiva al lideratge d’audiència ininterromput de la ràdio pública nacional catalana a la seva franja horària».
I, a més a més, el dia abans, dimarts, 15, Bassas rebrà un altre premi més: el d’Amic de l’Any, atorgat per Amics de la Ciutat, per «la seva professionalitat basada en el rigor, l’esperit crític i en la catalanitat, tant per l’ús de la llengua com pels continguts, valors que els barcelonins sempre han mantingut i volgut per a la ciutat».
Capaç d’entrevistar, com aquest matí, a un expresident (Jordi Pujol) i a un actor (Sergi López), i tafanejar una estoneta amb la Judit Mascó, Bassas està lluny de capelletes i manté la independència… Independència de vegades atacada des de diferents parcel·les del poder.
Potser això és el secret del seu èxit…

Antoni Bassas

Hoy cumple 44 años y lleva 10 al frente del magacín matinal de Catalunya Ràdio. Es Antoni Bassas.
En el perfil que de él se ofrece en el diario El Periodico, se dice: «Nacido en Barcelona, estudió Periodismo en la Universitat Autònoma de Barcelona. Trabajó en Radio Juventud y en Radio Barcelona, donde colaboró con Joaquim Maria Puyal, que se lo llevó a Catalunya Ràdio, donde, al igual que hizo en TV-3, presentó las retransmisiones del fútbol. En 1995 sustituyó a Josep Cuní al frente del magacín El matí de Catalunya Ràdio, por el que recibió un premio Ondas en 1997, el Premio Nacional de Periodismo del 2001 y, hace unas semanas, el Premi Nacional de Radiodifusió, que le será entregado el próximo miércoles, día 16.
Dice el jurado que otorga este galardón porque: «A lo largo de 10 años, Antoni Bassas y su equipo han logrado el difícil reto de ser, a la vez, referente informativo, divulgativo y cultural, combinando con acierto, dinamismo y eficacia periodística, el rigor, el humor, el pluralismo y la actualidad, y contribuyendo de forma decisiva al liderazgo de la audiencia ininterrumpido de la radio pública nacional catalana en su franja horaria.»
Y, sin ir más lejos, el día antes, el martes, 15, Bassas recibirá otro premio más: el de Amic de l’Any, otorgado por Amics de la Ciutat, por «la profesionalidad basada en el rigor, el espíritu crítico y en la catalanidad, tanto por el uso de la lengua como por los contenidos valores que los barceloneses siempre han mantenido y querido para la ciudad.»
Capaz de entrevistar, como esta mañana, a un expresident (Jordi Pujol) y a un actor (Sergi López), y cotillear un poco con Judit Mascó, Bassas está lejos de capillas y conciliábulos, y mantiene su independencia… Independencia a veces baqueteada desde diferentes parcelas del poder.
Quizás ése sea el secreto de su éxito…

Frases i frases

Fa un parell de dies, el Tribunal Suprem va condemnar al portaveu de la il·legalitzada Batasuna, Arnaldo Otegi, a un any de presó per un delicte d’injúries greus al Rei. Otegi va dir en una roda de premsa, fa un parell d’anys, que Juan Carlos I era «el responsable dels torturadors».
El Tribunal Superior de Justícia del País Basc l’havia absolt al considerar que les seves declaracions estaven emparades pel dret a la llibertat d’expressió. La sentència del Suprem diu que aquestes frases «expressen un evident menyspreu al Rei i a la institució que encarna, afectant al nucli últim de la seva dignitat».
I jo em pregunto, com m’ha fet veure un company de la llista de l’Internauta: com s’han d’interpretar i jutjar el que diu avui mateix Federico Jiménez Losantos sobre el Rei a Libertad digital?
Frases com aquestes, escrites per atacar el projecte d’Estatut de Catalunya: «Aquest Cop d’Estat compta també, com el de llavors, amb el suport del Rei, a qui els socialistes van donar després la culpa de la implantació d’un règim dictatorial del que ells mateixos es van apressar a formar part».
Intervindrà la justícia o és el seu dret a la llibertat d’expressió?

Frases y frases

Hace un par de días, el Tribunal Supremo condenó al portavoz de la ilegalizada Batasuna, Arnaldo Otegi, a un año de prisión por un delito de injurias graves al Rey. Otegi dijo en una rueda de prensa, hace un par de años, que Juan Carlos I era «el responsable de los torturadores». El Tribunal Superior de Justicia del País Vasco le había absuelto al considerar que sus declaraciones estaban amparadas por el derecho a la libertad de expresión. La sentencia del Supremo dice que esas frases «expresan un evidente menosprecio al Rey y a la institución que encarna, afectando al núcleo último de su dignidad».
Y yo me pregunto, como me ha hecho ver un compañero de la lista del Internauta: ¿cómo se han de interpretar y juzgar lo que hoy mismo dice Federico Jiménez Losantos sobre el Rey en Libertad digital?
Frases como éstas, escritas para atacar el proyecto de Estatuto de Catalunya: «Este Golpe de Estado cuenta también, como el de entonces, con el respaldo del Rey, al que los socialistas echaron luego la culpa de la implantación de un régimen dictatorial del que ellos mismos se apresuraron a formar parte».
¿Intervendrá la justicia o es su derecho a la libertad de expresión?

Jáuregui i la Cope

El passat dia 25, es va celebrar el Dia d’Internet. El blog del periodista Fernando Jáuregui va rebre el premi al millor Webloger Periodista. És aquest un dels «premis que tenen com a finalitat reconèixer l’esforç de persones i institucions per incorporar als ciutadans a la Societat de la Informació, fomentar l’accessibilitat a la xarxa, estimular la participació oberta en la jornada del 25 d’Octubre i contribuir a la difusió de l’efemèride.»
No tinc molt clar qui i com atorga aquests premis ni com es calcula la seva audiència ni la seva qualitat.
Per exemple, l’any passat, Juan Varela, creador de Periodistes 21, va obtenir el guardó al millor blog periodístic espanyol. En aquest cas, va ser un dels premis BOBs (Best Of The Blogs) de la Deutsche Welle International Weblog Awards.
Són guardons que em plantegen sempre un dubte: qui ens llegeix? quina seguretat tenim els bloggers que les nostres opinions arriben a alguna part? qui decideix què i qui és premiable?
Conec Varela des de fa anys i sé del seu treball i de la seva serietat a l’hora de reflexionar sobre periodisme i internet.
Una serietat que, en un altre ordre de coses, manté Jáuregui, encara que no el llegeixo massa: no combrego amb les seves idees.
Malgrat això, mereix tot el meu respecte quan diu el següent:
«Molts se m’han tirat damunt per un comentari a la ràdio sobre els continguts de la Cope, en general, i sobre els comentaris que fa Federico Jiménez Losantos, en particular. Sembla com si ell pogués dir totes les bestieses que vulgui, i els altres no poguéssim criticar-lo, perquè això va en contra de la llibertat d’expressió. A mi, que la gent expressi lliurement les seves opinions, em sembla perfecte. Que s’insulti, malfami, que es diguin demessies, que s’exagerin les coses fins a deformar-les, que s’utilitzin els micròfons en benefici propi per al mal de la competència, doncs què volen que els digui: em sembla un perill».

Jáuregui y la Cope

El pasado día 25, se celebró el Día de Internet. El blog del periodista Fernando Jáuregui recibió el premio al mejor Webloger Periodista. Son éstos unos «premios que tienen como finalidad reconocer el esfuerzo de personas e instituciones para incorporar a los ciudadanos a la Sociedad de la Información, fomentar la accesibilidad en la red, estimular la participación abierta en la jornada del 25 de Octubre y contribuir a la difusión de la efeméride.»
No tengo muy claro quién y cómo se otorgan estos premios ni cómo se calcula su audiencia ni su calidad.
Por ejemplo, el año pasado, Juan Varela, creador de Periodistas 21, obtuvo el galardón al mejor blog periodístico español. En ese caso, fue uno de los premios BOBs (Best Of The Blogs) de la Deutsche Welle International Weblog Awards.
Son galardones que me plantean siempre una duda: ¿quién nos lee? ¿qué seguridad tenemos los bloggers de que nuestras opiniones llegan a alguna parte? ¿quién decide qué y quién es premiable?
Conozco a Varela desde hace años y sé de su trabajo y de su seriedad a la hora de reflexionar sobre periodismo e internet.
Una seriedad que, en otro orden de cosas, mantiene Jáuregui, si bien no le suelo leer mucho: no comulgo con sus ideas. Pese a ello, merece todo mi respeto cuando dice lo siguiente:
«Muchos se me han echado encima por un comentario en la radio sobre los contenidos de la Cope, en general, y sobre los comentarios que hace Federico Jiménez Losantos, en particular. Parece como si él pudiese decir cuantas desmesuras desee, y los demás no pudiésemos criticarlo porque ello va en demérito de la libertad de expresión. A mí, que la gente exprese libremente sus opiniones me parece de perlas. Que se insulte, difame, que se digan demasías, que se exageren las cosas hasta deformarlas, que se utilicen los micrófonos en beneficio propio para mal de la competencia, pues qué quieren que les diga: me parece un peligro».

Criticar als crítics

Un molt recent article de Diego Galán al diari El País (consultable En Profunditat) serveix per recordar-nos l’eterna creu de qualsevol crític de cinema: ser criticat per aquells a qui critica.
Recordo haver estat molt més «dur» en una etapa de la meva vida prèvia al rodatge del meu primer i únic curtmetratge, titulat Potser no sigui massa tard. Una vegada comprovat el que costa fer una pel·lícula, un tendeix a sentir-se «menys» crític envers els altres autors.
Creo que és un error: s’ha de ser crític, amb justícia… però també s’ha de ser autocrític. I en aquest sac entren col·legues com el meu benvolgut Ramón d’Espanya.
Quan l’entranyable Santiago Segura menysprea als crítics per les seves opinions cap als seus «Torrentes» s’equivoca: ningú posa en dubte el seu èxit, sinó la qualitat del seu cinema.
Com diu Galán: «Contra el pobre crític, bo o dolent, que de tot hi ha en la vida, arremeten tots: els lectors que alguna vegada els van fer cas i van sortir del cinema defraudats, i naturalment els directors i productors, sempre segurs d’haver fet un bon treball. «Ningú de nen ha somniat amb ser crític de cinema«, despotricava Truffaut, que curiosament havia estat crític dur abans que frare.»
Potser estigui bé recordar que el propi Galán va ser remullat amb una galleda d’aigua freda per Fernando Trueba (que just abans que ell també havia estat crític de cinema a El País), arran d’una crítica negativa cap al seu documental Mientras el cuerpo aguante.
La crítica és un gènere periodístic d’opinió a mig camí de l’article i la crònica.
I com tota opinió, respectable, però no necessàriament compartible.

Criticar a los críticos

Un muy reciente artículo de Diego Galán en el diario El País (consultable En Profundidad) sirve para recordarnos la eterna cruz de cualquier crítico de cine: ser criticado por aquéllos a quien critica.
Recuerdo haber sido mucho más «duro» en una etapa de mi vida previa al rodaje de mi primer y único cortometraje, titulado Quizás no sea demasiado tarde. Una vez comprobadas lo que cuesta hacer una película, uno tiende a sentirse «menos» crítico para con los otros autores.
Creo que es un error: se ha de ser crítico, con justicia… pero también se ha de ser autocrítico. Y en este saco entran colegas como mi apreciado Ramón de España.
Cuando el entrañable Santiago Segura desdeña a los críticos por sus opiniones hacia sus «Torrentes» se equivoca: nadie pone en tela de juicio su éxito, sino la calidad de su cine.
Como dice Galán: «Contra el pobre crítico, bueno o malo, que de todo hay en la viña, arremeten todos: los lectores que alguna vez les hicieron caso y salieron del cine defraudados, y naturalmente los directores y productores, siempre seguros de haber hecho un buen trabajo. «Nadie de niño ha soñado con ser crítico de cine», despotricaba Truffaut, que curiosamente había sido crítico duro antes que fraile.»
Quizá sea bueno recordar que el propio Galán fue rociado con un cubo de agua fría por Fernando Trueba (que justo antes que él también había sido crítico de cine en El País), a raíz de una crítica negativa hacia su documental Mientras el cuerpo aguante.
La crítica es un género periodístico de opinión a medio camino del artículo y la crónica.
Y como toda opinión, respetable, pero no necesariamente compartible.

Maitena


Foto d’Urko Suaya.

Maitena Burundarena (Buenos Aires, 1962) és potser la dibuixant de còmic que millor sap retratar a la dona actual, les seves filies i fòbies, les seves alegries i neures, amb ironia, tendresa i bon humor.
No recordo quan la vaig descobrir… Crec que va ser el meu fill qui em va passar algun acudit seu enmig de grans riallades.
Els seus dibuixos per al diari El País l’han fet molt popular a Espanya, i els seus llibres Mujeres alterades i Superadas, són llegits per milers de dones –i també per moltíssims homes–, i s’han convertit en notables i merescuts èxits de vendes.
Ara, un llibre sobre la seva vida, en la sèrie Entrevistos d’Esther Tusquets per a la seva Editorial RqueR, ens descobreixen una personalitat amb un fascinant bagatge vital.
En aquest enllaç es pot llegir una interessant entrevista que li va fer la Julia López per a Euskonews amb unes belles fotos del també argentí Urko Suaya.
I dintre d’uns dies, la FNAC obrirà una exposició dels seus originals per al seu últim llibre, Curvas peligrosas 2, que ella mateixa presentarà a Barcelona el 15 de novembre i el 17 a Madrid.
No s’ho perdin… Segur que somriuran.

Maitena


Foto de Urko Suaya.

Maitena Burundarena (Buenos Aires, 1962) es quizá la dibujante de cómics que mejor sabe retratar a la mujer actual, sus filias y fobias, sus alegrías y neuras, con ironía, ternura y buen humor.
No recuerdo cuándo la descubrí, por primera vez… Creo que fue mi hijo quien me pasó algún chiste suyo en medio de grandes carcajadas.
Sus dibujos para el diario El País la han hecho muy popular en España, y sus libros Mujeres alteradas y Superadas, son leídos por miles de mujeres –y también por muchísimos hombres–, y se han convertido en notables y merecidos éxitos de ventas.
Ahora, un libro sobre su vida, en la serie Entrevistos de Esther Tusquets para su Editorial RqueR, nos descubren una personalidad con un fascinante bagaje vital.
En este enlace se puede leer una interesante entrevista que le hizo Julia López para Euskonews con unas bellas fotos del también argentino Urko Suaya.
Y dentro de unos días, la FNAC abrirá una exposición de sus originales para su último libro, Curvas peligrosas 2, que ella misma presentará en Barcelona el 15 de noviembre y el 17 en Madrid.
No se la pierdan… Seguro que sonreirán.

Iván Zulueta

arravatadament
[de arravatar-se]
adv Amb fúria
arravatament
[de arravatar-se]
m 1 Acció d’arravatar-se, alienament causat per la ira.
2 DR PEN Estat psicològic que produeix una ofuscació momentània de la intel·ligència i un aclaparament de la voluntat.
arravatar-se
[s. XIII; de ravata]
v pron Enfurir-se, irritar-se.

Totes aquestes definicions del Gran Diccionari de la Llengua Catalana no tenen, al meu parer, el mateix valor des de que un dia del 1979 o potser del 1980 vaig veure una pel·lícula titulada Arrabato. La signava un tal Iván Zulueta. És una de les pel·lícules que més m’ha impressionat en la meva vida.
Anys més tard, al 1989, vaig poder veure tota la seva filmografía al Festival de Cinema d’Alcalá d’Henares, els seus cartells, les seves fotos polaroid.
En una de les poques entrevistes que li han fet, fa tres anys, a El Correu, Ricardo Aldarondo deia d’ell:
«Són gairebé 20 anys, encara que a ell li semblin dos o tres, sense sortir a la llum pública. Sense fotos ni entrevistes, només deixant caure molt esporàdicament algun treball per a televisió, algun cartell o il·lustració. Gairebé 20 anys en els quals Arravatament (1979) s’ha convertit en pel·lícula mítica, i els seus treballs gràfics han marcat un estil vitalistavitalista i inimitable».
Ara, aquesta mateixa tarda, el CCCB (Montalegre, 5. De 11.00 a 14.00 i de 16.00 a 20.00 hores. Gratuït) obre una exposició que titula Mentrestant… Iván Zulueta, en la qual poden veure’s una llarga sèrie de les seves polaroids, treballs en súper 8 i dos documentals.
Una bona oportunitat per a estudiar a aquest cineasta de culte.

Iván Zulueta

arrebato.
1. m. arrebatamiento (ǁ furor).
2. m. arrebatamiento (ǁ éxtasis).

arrebatamiento.
1. m. Acción de arrebatar o arrebatarse.
2. m. Furor, enajenamiento causado por la vehemencia de alguna pasión, y especialmente por la ira.
3. m. éxtasis.

éxtasis.
(Del lat. tardío ex[s]tăsis, y este del gr. ἔκστασις).
1. m. Estado del alma enteramente embargada por un sentimiento de admiración, alegría, etc.
2. m. Rel. Estado del alma caracterizado por cierta unión mística con Dios mediante la contemplación y el amor, y por la suspensión del ejercicio de los sentidos.

Todas estas definiciones de la Real Academia Española no tienen para mi el mismo valor desde que un buen día de 1979 o quizá de 1980 vi una película titulada Arrebato. La firmaba un tal Iván Zulueta. Y es una de las películas que más me ha impresionado en mi vida.
Tiempo más tarde, en 1989, pude ver toda su filmografía en el Festival de Cine de Alcalá de Henares, sus carteles, sus fotos polaroid.
En una de las pocas entrevistas que le han hecho, hace tres años, en El Correo, Ricardo Aldarondo decía de él:
«Son casi 20 años, aunque a él le parezcan dos o tres, sin salir a la luz pública. Sin fotos ni entrevistas, sólo dejando caer muy esporádicamente algún trabajo para televisión, algún cartel o ilustración. Casi 20 años en los que Arrebato (1979) se ha convertido en película mítica, y sus trabajos gráficos han marcado un estilo vitalista e inimitable»
Ahora, esta misma tarde, el CCCB (Montalegre, 5. De 11.00 a 14.00 y de 16.00 a 20.00 horas. Gratuito) abre una exposición que titula Mientras tanto… Iván Zulueta, en la que pueden verse una larga serie de sus polaroids, trabajos en súper 8 y dos documentales.
Una buena oportunidad para estudiar a este cineasta de culto.

Steve McCurry

En los últimos años se ha producido una verdadera revolución en el mundo de la fotografía. La imagen digital nos ha devuelto el placer de hacer fotos. El alto precio anterior del negativo, revelado y positivado ha quedado reducido al precio de un CD.
Pero eso no nos hace mejores fotógrafos.
Me siguen admirando hombres como Steve McCurry, de quien se publicaba un reportaje este fin de semana, en El Dominical de El Periódico, firmado por Daniel Entrialgo.
Si no les suena el nombre de McCurry, sólo les comento que se hizo famoso hace 20 años gracias a la foto de esta niña afgana, que fue portada de la prestigiosa revista National Geographic (aquí, en español).
De ello se ha hablado ya mucho, pero sólo quiero poner el acento aquí en su capacidad de captar la esencia de aquéllos a quien retrata. Una cualidad que no tenemos los aficionados que hacemos miles de fotos digitales con la esperanza de lograr una o dos que parezcan profesionales.
Es la calidad de una mirada, la del fotógrafo que sabe mirar.

Steve McCurry

En els últims anys s’ha produït una veritable revolució en el món de la fotografia. La imatge digital ens ha retornat el plaer de fer fotos. L’alt preu anterior del negatiu, revelat i positivat ha quedat reduït al preu d’un CD.
Però això no ens fa millors fotògrafs.
Em segueixen admirant homes com Steve McCurry, de qui es publicava un reportatge aquest cap de setmana, a El Dominical d’El Periódico, signat pel Daniel Entrialgo.
Si no els sona el nom de McCurry, només els comento que es va fer famós fa 20 anys gràcies a la foto d’aquesta nena afganesa, que va ser portada de la prestigiosa revista National Geographic (aquí, en espanyol).
D’això s’en ha parlat ja molt, però només vull posar l’accent aquí en la seva capacitat de captar l’essència d’aquells a qui retrata.
Una qualitat que no tenim els afeccionats que fem milers de fotos digitals amb l’esperança d’assolir una o dues que semblin professionals.
És la qualitat d’una mirada, la del fotògraf que sap mirar.

Haro

El periodista i escriptor Eduardo Haro Tecglen va morir ahir a Madrid. Tenia 81 anys.
Escrivia una columna diària en El País. Com periodista va treballar a molts llocs, però jo li recordo sobretot de Triunfo, en uns moments polítics en els quals aquesta revista era gairebé l’únic referent de llibertat dins una Espanya ofegada pel franquisme.
D’Haro, es poden dir moltes coses: roig, republicà, home íntegre, periodista de raça…
Avui hi ha molts retrats a la premsa, un fòrum en el propi El País, i articles com els que li dediquen els seus companys. Un d’ells, el de Juan Cruz, pot llegir-se també En Profunditat.
Físicament, li recordo amb certa semblança amb l’actor Al Lewis, l’entranyable avi de la televisiva Família Munster. Però Haro era gran en tots els sentits.
Al seu últim i pòstum article, parla de la nostra professió: «Un periodista no deu tenir més ni menys obligacions que una persona qualsevol: les laborals deuen estar regides pels acords del seu sindicat i els seus patrons, en aquest règim, i les de la possibilitat d’escriure no deuen tenir més límits que els del Codi: és a dir, el que pesa sobre qualsevol ciutadà. Com la llibertat de premsa no és un dret del periodista, sinó del ciutadà». Del ciutadà!
El dibuixant Máximo resumeix els nostres sentiments a la seva vinyeta: com lectors, ens ha deixat sols, desolats.

(Dies més tard de penjar aquestes línies, molts articles segueixen recordant la figura d’Haro. Un d’ells, potser el més entranyable, és el que Miret Magdalena publica avui, divendres 28 d’octubre, al mateix diari El País, i que també reproduïm a En Profunditat).

Haro

El periodista y escritor Eduardo Haro Tecglen murió ayer en Madrid. Tenía 81 años. Escribía una columna diaria en El País. Como periodista trabajó en muchos sitios, pero yo le recuerdo sobre todo de Triunfo en unos momentos políticos en que esa revista era casi el único soplo de libertad en una España ahogada por el franquismo.
De Haro, se pueden decir muchas cosas: rojo, republicano, hombre íntegro, periodista de raza…
Hoy hay muchos retratos en la prensa, un foro en el propio El País, y artículos como los que le dedican sus compañeros. Uno de ellos, el de Juan Cruz, puede leerse también En Profundidad.
Físicamente, le recuerdo con cierto parecido con el actor Al Lewis, el entrañable abuelo de la televisiva Familia Munster. Pero Haro era grande en todos los sentidos.
En su último y póstumo artículo, habla de nuestra profesión: «Un periodista no debe tener más ni menos obligaciones que una persona cualquiera: las laborales deben estar regidas por los acuerdos de su sindicato y sus patronos, en este régimen, y las de la posibilidad de escribir no deben tener más límites que los del Código: es decir, lo que pesa sobre cualquier ciudadano. Como la libertad de prensa no es un derecho del periodista, sino del ciudadano». ¡Del ciudadano!
Máximo viene a resumir nuestros sentimientos en su viñeta: como lectores, nos ha dejado solos, desolados.

(Días más tarde de colgar este apunte, numerosos artículos siguen recordando la figura de Haro. Uno de ellos, quizá el más entrañable, es el que Miret Magdalena publica hoy, viernes 28 de octubre, en el mismo diario El País, que también reflejo En Profundidad).

Couso i Protsyuk

El jutge de l’Audiència Nacional Santiago Pedraz va dictar ahir una ordre internacional de cerca i captura contra els militars nord-americans responsables de l’atac a l’hotel Palestina de Bagdad el 8 d’abril de 2003, en el qual van morir José Couso, càmera de Telecinco, i Tares Protsyuk, periodista ucranià de l’agència Reuters. Els acusats són el sergent Thomas Gibson, artiller que va disparar el projectil que va impactar contra l’edifici, i dos dels seus superiors, el capità Philip Wolford, i el tinent coronel Philip de Camp.
Naturalment, és un brindis al sol, perquè EEUU no extradita mai els seus ciutadans, però també ho va ser l’ordre del jutge Baltasar Garzón contra l’Augusto Pinochet i Londres ho va tenir tancat a casa seva unes quantes setmanes. Amb aquests soldats pot passar també que un dia estiguin de vacances en la Costa del Sol i acabin entre reixes.
Bé, ja veurem. És un petit pas més cap a aquesta desitjable justícia universal que evitaria que dictadors com en Pinochet i assassins com aquests puguin quedar impunes.

Couso y Protsyuk

El juez de la Audiencia Nacional Santiago Pedraz dictó ayer una orden internacional de busca y captura contra los militares estadounidenses responsables del ataque al hotel Palestina de Bagdad el 8 de abril de 2003, en el que murieron José Couso, cámara de Telecinco, y Taras Protsyuk, periodista ucraniano de la agencia Reuters. Los acusados son el sargento Thomas Gibson, artillero que disparó el proyectil que impactó contra el edificio, y dos de sus superiores, el capitán Philip Wolford, y el teniente coronel Philip de Camp.
Naturalmente, es un brindis al sol, porque EEUU no extradita a sus ciudadanos… pero también lo fue la orden del juez Baltasar Garzón contra Augusto Pinochet y Londres lo tuvo encerrado unas cuantas semanas en su casa. Con esos soldados puede pasar también que un día estén de vacaciones en la Costa del Sol y acaben entre rejas.
Bueno, ya veremos. Es un pasito más hacia esa deseable justicia universal que evitaría que dictadores como Pinochet y asesinos como éstos puedan quedar impunes.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑