El periodista i escriptor Eduardo Haro Tecglen va morir ahir a Madrid. Tenia 81 anys.
Escrivia una columna diària en El País. Com periodista va treballar a molts llocs, però jo li recordo sobretot de Triunfo, en uns moments polítics en els quals aquesta revista era gairebé l’únic referent de llibertat dins una Espanya ofegada pel franquisme.
D’Haro, es poden dir moltes coses: roig, republicà, home íntegre, periodista de raça…
Avui hi ha molts retrats a la premsa, un fòrum en el propi El País, i articles com els que li dediquen els seus companys. Un d’ells, el de Juan Cruz, pot llegir-se també En Profunditat.
Físicament, li recordo amb certa semblança amb l’actor Al Lewis, l’entranyable avi de la televisiva Família Munster. Però Haro era gran en tots els sentits.
Al seu últim i pòstum article, parla de la nostra professió: «Un periodista no deu tenir més ni menys obligacions que una persona qualsevol: les laborals deuen estar regides pels acords del seu sindicat i els seus patrons, en aquest règim, i les de la possibilitat d’escriure no deuen tenir més límits que els del Codi: és a dir, el que pesa sobre qualsevol ciutadà. Com la llibertat de premsa no és un dret del periodista, sinó del ciutadà». Del ciutadà!
El dibuixant Máximo resumeix els nostres sentiments a la seva vinyeta: com lectors, ens ha deixat sols, desolats.

(Dies més tard de penjar aquestes línies, molts articles segueixen recordant la figura d’Haro. Un d’ells, potser el més entranyable, és el que Miret Magdalena publica avui, divendres 28 d’octubre, al mateix diari El País, i que també reproduïm a En Profunditat).