Feia molts, però que molts anys, que no tenia festa en el dia de Sant Jordi.
Curiosament, el dia més emblemàtic per als catalans, no és festiu, sinó laborable. En aquesta ocasió la guàrdia en el diari els va correspondre als meus companys de l’àrea de Cultura, el treball podeu llegir en aquest enllaç.
Però, com us deia, avui no em tocava treballar, així que vaig poder anar a passejar amb la meva noia des de primera hora.
I per iniciar bé la jornada, vam decidir acostar-nos a La Pallaresa, tota una institució: és una de les xocolateries més famoses de Barcelona, juntament amb Dulcinea, Xicra i Viader
Així que ens vam dirigir cap al carrer de Petritxol poc després de les 9.00 del matí, quan encara no havia començat la invasió de clients que ompliria poc després la granja de gom a gom.
Un bon suís (xocolata calenta amb nata) i uns deliciosos xurros, res greixosos-el defecte de molts llocs-, van ser el pròleg del passeig.
En aquesta ocasió, per fer temps fins a les 11.00, l’hora en què els escriptors comencen a signar exemplars, vam decidir acostar-nos a la plaça de Sant Jaume.
A la Generalitat anava entrant personal vestit-suposo que convidats a la tradicional recepció del president-, mentre que l’Ajuntament lluïa un cartell de portes obertes.
Vam aprofitar l’ocasió i vamentrar a la Casa Gran pel carrer de la Ciutat i vam passetjar per una quinzena d’estades emblemàtiques de l’edifici, des de la sala de la Reina Regent, on se celebren els plens municipals, fins al Saló de Cent, on se celebren actes ciutadans d’importància, passant pel despatx de l’alcalde i … oh, sorpresa! una sala presidida pel quadre Complement, un Tàpies de 1999 que havia estat exposat a l’Edifici del Fòrum, el lema del qual hi reprodueixo.
L’altra foto és la del Sant Jordi que hi ha al Saló de Cent. Baixem per l’Escala d’Honor fins al pati, per finalitzar la visita.
Quan acabem el recorregut-recomanable per a qualsevol visitant de la ciutat i imprescindible per a tots els barcelonins-sortim de l’Ajuntament i ens dirigim pel carrer de Ferran cap a les Rambles.
El carrer era ja un formigueig constant, on començava a ser difícil fer un pas … Però bé, això és Sant Jordi.
Gairebé davant de la font de Canaletes, a l’altura del Teatre Capitol, vam veure Rafael Amargo, el famós ballarí i coreògraf que, enfundat en una samarreta, venia roses solidàries amb la Fundació Sanfilippo.
Ho explicava així a la seva web:
«Sanfilippo no és un poble bonic. Ni una bella església. És una terrible malaltia degenerativa que destrossa la vida dels nens que la pateixen, fins a la mort. Per finançar el seu estudi es va crear l’associació Sanfilippo i per recaptar fons avui Rafael Amargo i la presidenta de l’associació Betlem Zafra vendran roses i el llibre La infancia truncada.»
Pero Rafael, que està a punt d’estrenar el seu últim espectacle, Sol Amargo, va tenir un moment idem: un funcionari municipal va instar a retirar la paradeta i situar-se en el lloc per al qual sí que tenia permís, que no era allà, sinó en el carrer Mallorca.
Vam deixar al ballarí donant explicacions mentre seguíem el nostre recorregut cap a la Rambla de Catalunya, on es concentraven més escriptors per metre quadrat que en cap altre lloc. És clar que davant la FNAC de la plaça de Catalunya estava Albert Espinosa, l’escriptor de groc, l’autor que més venut aquest any. L’han ajudat, això sí, l’excel lent recepció que està tenint «Polseres vermelles», la seva sèrie sobre nens amb càncer.
Una mica més amunt, Eduard Punset també signava llibres a tort ia dret. A l’altura de Diputació, hi havia gent que repartia gratuïtament llibres. Eren exemplars de El tiempo de las palabras azules, de Pedro Brotoni Vila, guanyador del quart premi Volkswagen Qué Leer. Segur que va ser el més llegit.
Però a aquestes altures, ja estàvem esgotats. Tocava anar a dinar.
He de confessar que m’entusiama i em repel·leix alhora 
