Són dos llibres curtets, fàcils de llegir i imprescindibles per a entendre perquè estem indignats i perquè hem de reaccionar contra les injustícies que ens inunden en aquests temps.
Categoría: Societat (Página 1 de 4)
Menjar és un dret… la fam té solució. És la frase final d’aquest vídeo, que hi inclou la música de Macaco.
A l’últim butlletí d’Acció contra la fam hi podeu trobar, per exemple, un aclaridor document sobre el que està passant amb el preu dels aliments.
I encara hi ha qui se sorprèn de les revoltes del nord d’Àfrica…
Hola, amics.
Fa un momentet li desitjava el millor a una gran amiga.
Mentre li escrivia un missatget de felicitació, se m’ha acudit aquesta frase, que us trasllat també a vosaltres, els meus lectors.
«Feliç Any Nou… i que el 2010 ens faci riure».
I si no ens fa riure, si més no que ens faci somriure i estar una mica millor.
També ahir, el meu fill em va passar aquest vídeo, que han elaborat els joves d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). Es titula Menja’t els tòpics, i és una bona manera d’afrontar políticament l’any que arriba.
Ah… un noi de Badalona el hi va penjar dimecres a Facebook… a un conegut regidor del PP de la seva ciutat!
M’ha arribat una nota de premsa, que us reprodueixo, de l’organització Ashoka Emprendedores Sociales, de la qual ja us he parlat en alguna altra ocasió.
Explica la posada en marxa de la web BetinLife.com «per difondre el concepte d’emprenedor social i el valor associat a la seva feina» a través d’Internet i les xarxes socials.
«El web inclou un vídeo inicial en què es llancen impactants xifres sobre problemàtiques que afecten la societat espanyola i acaba proposant tres qüestions sobre les quals apostar: Quantes mares aniran risc de mort durant el part? Quantes espècies animals s’extingiran en Espanya aquest any? Deixarà l’atur actual una generació perduda entre els nostres joves? Amb una estètica similar a la d’una web d’apostes pretenem despertar l’interès de la gent, ja que l’enfocament contrasta amb la importància dels problemes tractats «, comenta Maria Calvo, directora d’Ashoka a Espanya. «Punxant en cadascuna de les caselles podem conèixer les històries d’Emprenedors Socials que han apostat seva vida per donar solució a diferents problemàtiques socials.»
D’entrada m’ha semblat inadequada la forma de la web que Ashoka ha posat en marxa: em tirava cap enrere aquesta opció imitadora d’una màquina escurabutxaques amb música eixordadora, així com el nom, similar a la casa d’apostes Bwin.com, la de la samarreta del Real Madrid.
Després, quan he entrat en matèria, i he llegit les històries d’Andrés Martínez, Jordi Pietx i José Manuel Pérez Pèricles, m’ha semblat que l’important era el fons de la qüestió, i no tant la forma, encara que aquesta s’ha de tenir cura , i més en aquests temes.
«Andrés Martínez, per exemple, ha posat en marxa la seva estratègia de telemedicina en més de 170 centres i llocs de salut a Perú, Equador, Colòmbia i Cuba, de manera que la qualitat de l’atenció mèdica ha millorat dràsticament per més de 150.000 persones . José Manuel Pérez Pèricles ha aconseguit que gairebé 200.000 alumnes a Astúries i més de 100.000 en altres regions, passen per la seva Cadena de formació d’emprenedors, incloent l’educació emprenedora en el currículum educatiu obligatori de diverses comunitats autònomes. Per la seva banda Jordi Pietx ha promogut la signatura de més de 1.300 acords de custòdia del territori a Espanya que involucren a unes 130 organitzacions socials i de conservació de la natura. «
I vosaltres? Com ho veieu?
Comencem per aclarir un parell de coses, abans de ficar-me en fondàries: una acció com la dels controladors (digui’s vaga encoberta, falses baixes mèdiques o abandó pur i dur del seu lloc de treball) no és acceptable de cap de les maneres.
Res, ni l’excés de feina, ni la manca de personal, ni la presumpta ineptitud del Govern a l’hora de gestionar aquest problema, abans, durant i després del seu esclat, res, en definitiva, justifica una cosa com el que hem viscut des la tarda del divendres fins avui i que ha afectat a centenars de milers de persones de forma directa ia molts milers més de retruc.
Val. Ja està dit. Era, és una acció inacceptable …
Ara, estudiem els motius.
Seguir leyendo
Aquests nois són part de la realitat catalana actual: han deixat les escoles abans de temps, entenen (en part) el català encara que no el parlen, volen estudiar però no tenen el nivell adequat per a determinats estudis i volen treballar en «alguna cosa guai», però no estan preparats per a això.
El vídeo original, una mica llarg, correspon a un col·loqui celebrat dins el programa Els matins de TV-3, que dirigeix i presenta en Josep Cuní.
Són aquests joves ni-ni, que ni estudien ni treballen i que algunes cadenes han convertit en carn de reality show.
Són un enorme peix que es mossega la cua… Però, hi ha solucions per a ells?
Aquesta nit, TV-3 donarà a conèixer un anunci amb el qual pretén conscienciar sobre les malalties a les que aquest any es dedica el programa de La Marató, les lesions medul·lars i cerebrals adquirides.
En aquesta edició, l’equip de l’espai ha pres com a model la història real de la família Hoyt, l’Equip Hoyt.
«Els Hoyt són Dick, el pare, un exmilitar aficionat a les curses de resistència (maratons, triatlons), conegudes com les Iron Man, i el seu fill Rick, que degut a una manca d’oxigen en el moment de néixer (el 1962) se li va diagnosticar una tetraplegia espàstica amb paràlisi cerebral. En una ocasió, el pare es va portar al seu fill a una de les carreres per participar junts i el noi va escriure a internet que es va sentir com si la malaltia desaparegués. A partir d’aquest moment, el pare porta el seu fill, a totes les carreres, adaptant-se a les seves necessitats a través de tot tipus d’enginys.
Aquesta és una història molt coneguda als EUA. L’equip que ha dut a terme l’espot la va conèixer a través d’internet i va decidir que podia ser una bona història de solidaritat per difondre els valors de La Marató, tenint en compte que, a més, el fill Hoyt té una de les malalties que són l’objecte de l’edició d’aquest any. Així que es van demanar els drets per utilitzar-la.»
Quan he sabut de què anava el tema, he buscat a internet el nom d’aquesta família i he trobat aquest vídeo, que mostra la tasca de Dick Hoyt i la seva família. En efecte, són filmacions que han rebut centenars de milers de visites. A la Viquipèdia expliquen la seva història i els Hoyt també tenen la seva pròpia web.
Però a un nivell més pròxim hi ha molt més casos, menys coneguts, que lluiten diàriament per tirar endavant els seus familiars. Recordo amb especial afecte el del meu amic Màrius Serra i el seu fill Llullu, mort fa uns mesos.
La Marató de TV-3 pot ser un moment més per recordar que hi ha moltes persones que necessiten la nostra ajuda.
M’arriba un correu electrònic de Ferran P. Vilar, autor del bloc Usted no se lo cree, que em recorda que demà, diumenge, 10 octubre 2010 (aquest 10 del 10 del 10 del títol) es mobilitzaran milions de persones en contra del canvi climàtic en l’anomenat Dia Internacional de Solucions Climàtiques.
És una convocatòria llançada per 350.org, una organització ecologista internacional…
Els periodistes que treballem en premsa escrita diària hem dut a terme avui la vaga general que demà, el 29-S, farà tot el món.
La raó és senzilla: l’absència de diaris als quioscos fa més evident l’atur general i, a més, la possibilitat que aquests estiguin tancats faria augmentar les pèrdues dels seus editors.
M’ha arribat aquesta carta que potser ja haureu llegit o sentit en alguna altra part.
És una forma de petició blanca, com el sobre que demanen enviem al Govern com a forma de protesta per la situació actual.
Ignoro l’origen d’aquesta iniciativa que, en tot cas, reprodueixo a continuació… I encara que tinc els meus dubtes sobre la seva efectivitat, veient escandaloses obscenitats com Mujeres ricas (La Sexta) i Casadas con Hollywood (Cuatro), penso que qualsevol forma d’expressar la nostra indignació és poca.
«Todos somos todos, pero parece que en tiempos de crisis TODOS somos los de siempre: los trabajadores.
Seguir leyendo
M’arriba via nota de l’agència Tinkle una informació d’Habbo, la coneguda xarxa social de la Corporació Sulake, que diu així:
«Els principals icones de la moda per als joves són Lady Gaga, Paris Hilton, Gisele Bündchen i Miley Cyrus. Lady Gaga resultar ser la número u, tant per als nois com per a les noies, en tots els països… excepte a Espanya. El número dos per als nois va ser Michael Jackson, mentre que per a les noies, la segona favorita va ser Miley Cirus.»
En aquesta excepcionalitat que és Espanya, resulta que la llista de celebritats -per Habbo, repeteixo- l’encapçala… Cristiano Ronaldo!!!
Pot semblar una bestiesa, però sabeu què és una bugia, oi? He posat una imatge perquè vegeu quina forma té.
La Vikipèdia la defineix així:
«És l’element que produeix la ignició de la mescla de combustible i aire als cilindres, mitjançant una guspira, d’un motor de combustió interna».
O sigui, aquesta espurneta permet que la meva moto s’engegui cada matí per poder anar a la feina. Doncs bé, aquest matí, algun xoriço ha fet servir una pedra per pispar-me un tros de bugia. La utilitzen per trencar amb facilitat els vidres de qualsevol cotxe i robar en el seu interior o endur-se el vehicle, com expliquen en aquesta notícia i en aquest fòrum.
Per sis euros de res et deixen tirat i has de comprar-ne una de nova, treure l’eina per canviar-la o anar directament al mecànic arrossegant la moto, com ha estat el meu cas.
Un amic m’ha dit amb humor:
«Això teu són danys col·laterals. Pregunta-li a qui l’han robat el cotxe».
Home. Vist així, no sé si em consola gaire…
Una amiga em passa aquesta adreça web, Ella y el abanico.org, i afegeix la icona d’un gran somriure al seu missatge. Vaja!
Punxo sobre l’enllaç i arribo a una pàgina de tons verds que amaga sota el seu nom el primer Saló de la Menopausa… que també és el de la andropausa.
Se celebrarà el 15 i 16 d’abril a les Cotxeres de Sants (carrer de Sants, 79, a Barcelona) i els seus organitzadors el defineixen així:
«El saló vol contribuir a difondre què és la menopausa, creant un espai anual on la dona pugui informar de tot el referent a la mateixa (símptomes, diferents i diferents tractaments que existeixen en el mercat) i on a més pugui compartir les seves experiències en un espai amè, divertit i informal.»
Elements comercials al marge, m’ha agradat i divertit la cançó que sona quant entres a la web.
Siguem incorrectes per una vegada, no siguem maula i comprenguem les necessitats del capellà que pel que sembla es prostituïa a través d’internet, ara que l’arquebisbat de Toledo està examinant el seu cas.
I dic «pel que sembla», perquè potser no es menjava una rosca.
Imagineu per un moment a un xaval en plena efervescència hormonal, amb més de deu anys de reclusió voluntària a les files de Rouco i companyia, i sense les possibilitats que tenen els protestants de formar una família normal.
Suposem que era tímid i que portava quatre dies de rector en aquest poble perdut de Toledo, on hi ha poques oportunitats per al que vostès ja saben.
La solució? Si Mahoma no podia anar a la muntanya, potser podia fer que la muntanya fos a Mahoma: internet (aquest mitjà barat i falsament anònim on exposem de tot i comprem i venem de tot). Així que oferir-se com gigoló podia servir per cobrir les seves imperioses necessitats sexuals i, a més, treure’s uns calerons.
I aneu a saber: sempre hi ha algú que pot desitjar fer un polvete amb un muchachote així.
Ai … Com hagués dit el genial Pepe Rubianes: això els passa per follar poc.
Com és habitual, en aquestes dates a tots ens arriben desenes de nadales. I quan et dediques al món de la comunicació, aquesta xifra puja a vegades a centenars.
Amb un cert retard, ahir em va arribar aquesta que reprodueixo, del Palau de la Música Catalana, una entitat que s’ha fet més famosa en els últims mesos pel cas Millet, que per la seva excel lent tasca musical al llarg de molts anys.
M’ha fet gràcia la cartolina, amb una fulla d’olivera al centre, en senyal de pau o potser d’esperança, i algunes de les paraules que l’envolten, com creativitat, passió, sensibilitat, talent, relatives a aquesta parcel·la de l’art que és la música.
Però també n’hi ha d’altres: compromís, confiança, professionalitat, rigor, transparència…
Les primeres se’ls dóna per suposat. Les segones són el que la societat els exigeix.
Lleó també existeix (encara que Teruel sigui qui ha patentat la frase): aquests nois al costat de la catedral m’han permès fer un petit experiment fotogràfic amb aires de còmic.
Alguna cosa estem fent malament, molt malament, aquesta societat i alguns periodistes quan, sense més proves que una sospita, jutgem i qualifiquem d’assassí a algú.
Estem tan sensibilitzats amb els maltractaments a les dones i a la infància que no som capaços d’esperar ni les hores que marca la llei abans de disparar en primera pàgina o en un informatiu de televisió contra el primer detingut… que després resulta ser innocent.
Parlo, com comprendran, d’aquest noi que ha sortit en els papers i en els telenotícies com assassí de la filla de la seva companya.
Un exemple, entre altres, el de La Voz de Lanzarote:
«Mor la nena de tres anys que va ser violada per el nuvi de la seva mare a Tenerife.» (la negreta és meva)
La petita, malauradament, havia patit un accident fatal i el jutge ha deixat en llibertat sense càrrecs el noi..
Però, i nosaltres? On hem deixat l’adjectiu de «presumpte»? I fins i tot hi ha hagut algun càmera indesitjable que animava a la gentada a cridar contra el jove detingut.
Vergonyós.
Això de negra i grossa podria sonar a provocació o racisme. No és així.
Molts africans es moren de fam i estan famèlics; molts afroamericans estan mal alimentats, però són malaltissament grossos.
Tot això ve a conte de la protagonista d’aquesta història: una adolescent negra i grossa, pobre i gairebé analfabeta.
Apassionant la iniciativa de Javi Peláez que, al capdavant del seu bloc cultural, La aldea irreductible, ha encapçalat una protesta ciutadana –virtual, això sí– contra el retall pressupostari a la ciència i els científics espanyols.
Ja fa uns dies vaig posar la seva petició a la barra lateral, i avui ho faig aquí.
El nom de la bitàcola és tota una declaració. Panoràmix estaria orgullós
Llegeixo en alguna part –crec que el citava dies enrere el meu jove col·lega Quique Azcona, però no ho recordo ara– una referència a un article de Rafael Aleixandre-Benavent i Antonia Ferrer-Sapena, del 4 d’agost, sobre Què ens aporten les xarxes socials?
Interessant i bastant extens, en una part de l’estudi citen Kevin Kelly, cofundador de la famosa revista Wired.
