Categoría: General (Página 32 de 41)

No m’agraden gens les lleis fetes a mesura… L’actual llei de partits va ser feta pel i per al PP. Crec que no és una bona norma: lliga de peus i mans al Govern socialista en un tema, el basc, que necessita molta mà esquerra, més política que lleis fetes a mesura.
Potser ara, devant la polèmica reunió de l’esquerra abertzale, només calgui recordar l’Article 21º del Títol 1º, capítol 2º, secció 1ª, la qual parla dels drets fonamentals i les llibertats públiques:
1.- «Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia.»
2.- «En els casos de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions caldrà comunicar-ho prèviament a l’autoritat, la qual només podrà prohibir-les quan hi hagi motius fonamentats d’alteració de l’ordre públic, amb perill per a persones o béns.»

Xile està en el nostre cor des de fa dècades, des que un ogre va segrestar la seva llibertat el 1973 i es va endur per davant a Salvador Allende i a milers de persones.
Avui, amb les amples avingudes obertes de nou a les dones i homes lliures que desitgen construir una societat millor, Xile ha dipositat la seva il·lusió en la primera dona que presideix aquest país: Michelle Bachelet, tota una supervivent de l’horror, esperançadora succesora d’en Ricardo Lagos, hereva del missatge d’Allende.
(Abel Gilbert ha fet un bon reportatge de la nova presidenta a El Periódico)

Chile está en nuestro corazón desde hace décadas, desde que un ogro secuestró su libertad en 1973 y se llevó por delante a Salvador Allende y a miles de personas.
Hoy, con las anchas alamedas abiertas de nuevo a las mujeres y hombres libres que desean construir una sociedad mejor, este país andino ha depositado su ilusión en la primera mujer que preside este país: Michelle Bachelet, toda una superviviente del horror, esperanzadora sucesora de Ricardo Lagos, heredera del mensaje socialista de Allende.
(El periodista Abel Gilbert ha hecho un buen reportaje sobre la nueva presidenta en El Periódico)

Un aplaudiment per l’Evo Morales, per al seu jersei a ratlles de colors.
La seva forma de vestir es tota una declaració de principis, como ho va ser el jersei de paleta del Marcelino Camacho.
Un líder sindical o un líder popular vesteix com els seus companys, com la gent que l’envolta.
La lluita de classes també se demostra no utilitzants la mateixa roba, els mateixos tratjos d’aquells contra qui es lluita.

Un aplauso para Evo Morales, para su jersey a rayas de colores.
Su forma de vestir es toda una declaración de principios, como lo era el jersey de albañil de Marcelino Camacho.
Un líder sindical o un líder popular viste como sus compañeros, como las personas que le rodean.
La lucha de clases también se demuestra no usando la misma ropa, los mismos trajes de aquellos a quienes se combate.

La diada de Reis em recorda sempre la imatge d’uns camells en la foscor i d’un petit Déu nounat que els espera… Per això vull comentar dues perles sorgides en dos diaris ahir, la vigília de Reis.
Una era peculiar, venint com venia, publicada a La Contra de La Vanguardia.
Núria Escur entrevistava a Pietro Laureano, presentat com arquitecte de l’ecosistema i urbanista.
El text era bo i el personatge, interessant. L’adjectiu de «peculiar» ho he volgut afegir perquè, sent la diada que era, l’entrevistat deia, a manera de presentació: «Sóc d’esquerres, obsessionat pel medi ambient. Déu no va crear a l’home, l’home va crear a Déu. Teníem gran necessitat d’ell». I això, en un diari que encara conserva una secció de Religió.
L’altra, divertida i prometedora, l’escrivia, i molt bé, com sempre, Jacinto Antón a la segona pàgina del quadern català d’El País.
Amb el títol d’Aventura amb camells, Antón iniciava així el seu relat: «Aquesta és una història de camells en la nit, encara que no té gens que veure amb els Reis».
Només per aquest començament vaig decidir llegir aquesta crònica que anava de Lawrence d’Aràbia i Londres a Terenci Moix i les piràmides d’Egipte.
Una crònica que, malgrat desinflar-se una mica a la seva part final, resultava apassionant.
Antón fa realitat la frase de que «per a ser bon periodista, és necessari ésser bon escriptor».

El día de Reyes me recuerda siempre la imagen de unos camellos en la oscuridad y de un pequeño Dios recién nacido que les espera… Por eso quiero comentar dos perlas surgidas en dos diarios ayer, la víspera de Reyes.
Una era peculiar, viniendo como venía, publicada en La Contra de La Vanguardia.
Núria Escur entrevistaba a Pietro Laureano, presentado como arquitecto del ecosistema y urbanista.
El texto era bueno y el personaje, interesante. El adjetivo de «peculiar» lo he querido añadir porque, siendo la jornada que era, el entrevistado decía, a modo de presentación: «Soy de izquierdas, obsesionado por el medio ambiente. Dios no creó al hombre, el hombre creó a Dios. Teníamos gran necesidad de él». Y eso, en un diario que aún conserva una sección de Religión.
La otra, divertida y prometedora, la escribía, y muy bien, como siempre, Jacinto Antón en la segunda página del cuadernillo catalán de El País.
Con el título de Aventura con camellos, Antón iniciaba así su relato: «Ésta es una historia de camellos en la noche, aunque no tiene nada que ver con los Reyes».
Sólo por este comienzo decidí sumergirme en esa crónica que iba de Lawrence de Arabia y Londres a Terenci Moix y las pirámides de Egipto.
Una crónica que, pese a desinflarse un poco en su tramo final, resultaba apasionante.
Antón hace realidad la máxima de que «para ser buen periodista es necesario ser buen escritor».

A raíz de mi anterior entrada en este diario, ha habido compañeros que me han dicho: «No es fácil dejar de fumar».
Estoy de acuerdo: cuando era fumador, lo intenté varias veces, y tres de ellas, más en serio: la primera vez, estuve sin fumar casi dos años; la segunda, nueve meses… la tercera fue la definitiva.
Josep Maria Ramon Torrell, jefe de servicio de la unidad de tabaquismo del Hospital de Bellvitge, decía este domingo en El País Semanal: «Si no lo quieres dejar, nosotros no podemos hacer nada».
Creo que ese «querer» dejarlo es básico. Porque, como yo mismo, pese a haberlo dejado hace ya cinco años, a veces tienes la tentación de volver a fumar un pitillo pensando que «por uno, no pasa nada»… Pero sí que pasa y recaes.
El mismo doctor Ramon, en La Contra de La Vanguardia de este lunes, daba un consejo:
hay que dejarlo de golpe, elegir un día y a partir de ese día, cero, «usted y el tabaco no vayan nunca juntos. ¡No compre, no pida, no dé, no guarde!»

Arran de la meva anterior entrada d’aquest diari, hi ha hagut companys que m’han dit: «No és fàcil deixar de fumar».
Estic d’acord: quan era fumador, ho vaig intentar uns quants cops, i tres, de debò: la primera vegada, vaig estar sense fumar gairebé dos anys; la segona, nou mesos… la tercera va ser la definitiva.
Josep Maria Ramon Torrell, cap de servei de la unitat de tabaquisme de l’Hospital de Bellvitge, deia aquest diumenge a El País Setmanal: «Si no ho vols deixar, nosaltres no podem fer res».
Crec que aquest «voler» deixar-ho és bàsic. Perquè, com jo mateix, malgrat haver-lo deixat fa ja cinc anys, de vegades tinc la temptació de tornar a fumar una cigarreta pensant que «per una, no passa res»… Però si que passa i recaus.
El mateix doctor Ramon, a La Contra de La Vanguardia d’aquest dilluns, donava un consell:
cal deixar-lo de cop, triar un dia i, a partir d’aquest dia, zero, «vostè i el tabac no vagin mai junts. No compri, no demani, no doni, no guardi!»

Fa uns quants anys que vaig deixar de fumar…
Els meus pulmons m’ho van agrair i les persones que m’estimen, també: el meu alè i la meva roba van deixar de fer pudor.
A la meva feina, la lluita contra el fum ha estat desigual: els no fumadors vam passar de ser objecte de burla per intentar defensar els nostres drets a ser qualificats de «talibans» per reivindicar espais lliures sense tabac…
La tolerància sempre ha estat patrimoni dels no fumadors. Recordo amb disgust les batusses amb un fumador empedreït que hi havia a la meva esquena: no va deixar de llançar-me el fum del seu pestilent cigar ni quan estava malaltó. Per això, el bon rotllo, l’auto-regulació, no va servir de res fins que va arribar un dia que una decisió empresarial el va obligar a deixar de fumar al seu lloc de treball.
Des d’avui, a més a més, podré sortir d’un bar o un restaurant sense que la meva roba faci pudor a tabac.

Hace varios años que dejé de fumar…
Mis pulmones me lo agradecieron y las personas que me quieren, también: mi aliento y mi ropa dejaron de ser malolientes.
En mi trabajo, la lucha contra el humo ha sido desigual: los no fumadores pasamos de ser objeto de burla por intentar defender nuestros derechos a ser calificados de «talibanes» por reivindicar espacios libres sin tabaco…
La tolerancia siempre ha sido patrimonio de los no fumadores. Recuerdo con disgusto las trifulcas con un fumador empedernido que había a mis espaldas: no dejó de lanzarme el humo de su apestoso puro ni estando yo enfermo. Por eso, el buen rollo, la autorregulación, no sirvió de nada hasta que llegó un día en que una decisión empresarial le obligó a dejar de fumar en su puesto de trabajo.
Desde hoy, además, podré salir de un bar o un restaurante sin que mi ropa huela a tabaco.

Una de les coses que més m’agrada llegir dins els diaris gratuïts són les notícies anecdòtiques, les menys serioses… No dic que no estiguin bé les altres, sinó que em diverteixo amb les seves píndoles.
Avui, per exemple, dia dels Sants Innocents, el 20 Minuts Barcelona explica a la seva pàgina 7 l’origen d’aquesta celebració: la matança de tots els nens menors de 2 anys de Betlem, per ordre del rei Herodes, en la creença que entre ells es trobaria el nounat Jesús de Natzaret.
Un lector d’aquest diari aportava aquest altre enllaç sobre el tema.
Com sempre, de la unió d’una festa pagana i d’una altra de religiosa en sorgiria l’actual, en la qual són clàssiques les innocentades, habituals en els mitjans de comunicació.
El 20 Minuts en recull algunes en aquesta mateixa pàgina 7: «Una ràdio catalana va informar que un tribunal havia ordenat eliminar els bitllets de 2.000 pessetes perquè la rosa que duien impresa era propaganda d’un partit polític». I també que «el diari La Razón va sorprendre fa cinc anys amb el titular ‘Malestar en el consell de RTVE per l’elecció de Tamara per a anar a Eurovisió'».
Unes pàgines més endavant, a la 17, dintre de la seva secció d’humor El Desternillador, elaborada per Nexo Contenidos, hi ha un hit parade d’innocentades mundials.
A saber: des que un tècnic de la TV sueca va explicar en antena, el 1962, que per a veure-la en color només calia posar unes mitjes a la tele, fins a la suposada troballa de les restes del poblat de l’Astérix prop de Lannion, el 1993, o l’anunci de Burger King d’una hamburguesa per a esquerrans, el 1998, passant per un anunci de la BBC que assegurava, el 1980, que el Big Ben passaria a ser un rellotge digital.

Una de las cosas que más me gusta leer en los diarios gratuitos son las noticias anecdóticas, las menos serias… No digo que no escriban bien las otras, sino que me divierto con sus píldoras.
Hoy, por ejemplo, día de los Santos Inocentes, el 20 Minutos Barcelona explica en su página 7 el origen de la celebración: la matanza de todos los niños menores de 2 años de Belén, por orden del rey Herodes, en la creencia de que entre ellos se encontraría el recién nacido Jesús de Nazaret.
Un lector de ese diario aportaba este enlace sobre el tema.
Como siempre, de la unión de una fiesta pagana y de otra religiosa surgiría la actual, en la que son clásicas las inocentadas, habituales hasta hace poco en los medios de comunicación.
El 20 Minutos recoge algunas en esa misma página 7: «Una radio catalana informó que un tribunal había ordenado eliminar los billetes de 2.000 pesetas porque la rosa que llevaban impresa era propaganda de un partido político». Y también que «el diario La Razón sorprendió hace cinco años con el titular Malestar en el consejo de RTVE por la elección de Tamara para ir a Eurovisión».
Unas páginas más adelante, en la 17, dentro de su sección de humor El Desternillador, elaborada por Nexo Contenidos, hay un hit parade de inocentadas mundiales. A saber: desde que un técnico de la TV sueca explicó en antena, en 1962, que para verla en color sólo había que ponerle unas medias a la tele, hasta el supuesto hallazgo de los restos del poblado de Astérix cerca de Lannion, en 1993, o el anuncio de Burger King de una hamburguesa para zurdos, en 1998, pasando por un anuncio de la BBC que aseguraba, en 1980, que el Big Ben pasaría a ser un reloj digital.

Aquest diumenge, la directora de cinema Isabel Coixet ha escrit al suplement Dominical de El Periódico un entranyable article en el que relata la seva amistat amb l’actriu i realitzadora argentina Julia Solomonoff.
Vull situar el tema per a comentar una frase, que l’editor del citat suplement també ha destacat: «Fer cinema és de les poques coses per les quals val la pena donar-ho tot».
La frase, crec, té un punt de nostàlgia.
Reconeguda i premiada ara, Coixet va estar a punt de no fer més cinema a causa d’un inici frustrant, com ella reconeix: al 1989 va rodar Massa vell per a morir jove, una pel·lícula amb alguns dels ingredients del seu cinema posterior, però amb greus errors de guió i de repartiment. Una època en la que jo mateix vaig rodar el meu primer i únic curtmetratge, Potser no sigui massa tard, amb similars problemes que el llargmetratge d’Isabel Coixet.
La realitzadora havia fet publicitat, un terreny al que va tornar i que li va donar i li segueix donant més ingressos que el cinema, però que li ha permès aprendre i finançar les seves posteriors pel·lícules… algunes, notables, i altres, no tant.
Però és en aquest punt on envejo a l’Isabel Coixet: la seva valentia, la seva capacitat per a superar l’escull d’aquest primer ensopec i seguir, «enmig de les procel·loses aigües del món del cinema, en que s’ofeguen tantes bones intencions, tants talents i idees desaprofitades».

Este domingo, la directora de cine Isabel Coixet escribía en el suplemento Dominical de El Periódico un entrañable artículo en el que relataba su amistad con la actriz y realizadora argentina Julia Solomonoff.
Ubico el tema para comentar una frase, que el editor del citado suplemento también ha destacado: «Hacer cine es de las pocas cosas por las cuales vale la pena darlo todo».
La frase, creo, tiene un punto de nostalgia.
Reconocida y premiada ahora, Coixet estuvo a punto de no hacer más cine a causa de un inicio frustrante, como ella reconoce: en 1989 rodó Demasiado viejo para morir joven, una película con algunos de los ingredientes de su cine posterior, pero con graves errores de guión y de reparto. Una época en que yo mismo rodé mi primer y único cortometraje, Quizá no sea demasiado tarde, con similares problemas que el largometraje de Isabel.
Coixet había hecho publicidad, un terreno al que volvió y que le dio y le sigue dando más ingresos que el cine, pero que le ha permitido aprender y financiar sus posteriores películas, algunas, notables, y otras, no tanto.
Pero es en este punto donde envidio a Isabel: su valentía, su capacidad para superar el escollo de ese primer tropezón y seguir, «en medio de las procelosas aguas del mundo del cine, donde se ahogan tantas buenas intenciones, tantos talentos e ideas desaprovechadas».

Foto d’en Juli Carbó

Carme Ruscadella ha entrat a l’olimpo dels cuiners de les tres estrelles Michelin. Diumenge passat, Pau Arenós cuinava un reportatge del primer dia post-premi dins el Quadern del Diumenge d’El Periódico de Catalunya.
Jo gaudeixo amb la cuina d’autor, però em frena el seu cost. Per això, és probable que no arribi a asseure’m a la taula de la Ruscadella ni d’el Ferran Adrià…
Arenós destil·lava un saborós xup xup al servei de la xef de Sant Pol de Mar, i el fotògraf Juli Carbó retratava cadascun d’aquests moments.
I aquí és on volia arribar, a un d’aquests moments… el del dinar de l’equip, a la foto superior: què estan menjant la xef i el seu equip? Al fragment petit es veu millor: sembla un plat de patates amb butifarra, molt complet, això si!
En el fons, em conformo amb això: un bon plat de patates de l’hort del meu sogre… i una butifarra d’Osona.

Foto de Julio Carbó

Carme Ruscadella ha entrado en el olimpo de los cocineros de las tres estrellas Michelin. El pasado domingo, Pau Arenós cocinaba un reportaje del primer día postpremio en el Cuaderno del Domingo de El Periódico de Catalunya.
Soy de los que disfruto con la cocina de autor, pero me frena su coste. Por eso, es probable que no llegue a sentarme a la mesa de Ruscadella ni de Ferran Adrià…
El periodista destilaba un sabroso chup chup al servicio de la chef de Sant Pol de Mar, y el fotógrafo Julio Carbó retrataba cada uno de esos momentos.
Y ahí es adonde quería llegar, a uno de esos momentos… el de la comida del equipo, en la foto superior: ¿qué están comiendo la chef y su equipo? En el fragmento se mejor: parece un plato de butifarra con patatas, muy completo, eso sí!
En el fondo, me conformo con eso: un buen plato de patatas del huerto de mi suegro… y una butifarra de Osona.

Com altres diaris, El Periódico de Catalunya té els seus racons, petits amagatalls dins l’ampli camí de les notícies diàries on et pots trobar agradables sorpreses.
Un d’ells és El racó de…, una petita secció situada a la part de sota de la macro-secció de Gran Barcelona, on un personatge conegut parla del seu racó urbà favorit.
La secció la va començar en Jordi Subirana, el seu redactor habitual, però de vegades hi escriuen d’altres periodistes.
Ahir, diumenge, ho feia Catalina Gayà, jove co-autora d’un interessant llibre: Sense papers. Catorze històries personals, una selecció d’entrevistes realitzades per l’Isaac Fernández i ella mateixa.
Gayà escrivia sobre el racó favorit del director teatral Joan Oller, al carrer de Lleida i la Ciutat del Teatre.
De la seva ploma sortien frases com aquestes: «La ciutat té pujades justes, d’aquelles que en el moment precís que decideixes abandonar-les et proporcionen un espectacle que et dóna prou ànims per culminar-les. (…) S’acosta el desembre. L’aire entumeix les mans i posa vermells els nassos. La pujada és llarga. Les muntanyes esperen.»
És l’eterna pugna del periodisme per a convertir-se en literatura.

Como otros diarios, El Periódico de Catalunya tiene sus rincones, pequeños escondrijos en el amplio camino de las noticias diarias donde te puedes encontrar agradables sorpresas.
Uno de ellos es El rincón de… , una pequeña sección ubicada en la parte inferior de la macro-sección de Gran Barcelona, donde un personaje conocido habla de su rincón urbano favorito.
Iniciada la sección por Jordi Subirana, su redactor habitual, a veces la escriben otros periodistas.
Ayer, domingo, lo hacía Catalina Gayà, joven coautora de un interesante libro: Sense papers. Catorze històries personals, una selección de entrevistas realizadas por Isaac Fernández y ella misma.
Gayà escribía ayer sobre el rincón favorito del director teatral Joan Oller, en la calle de Lleida y la Ciutat del Teatre.
De su pluma salían frases como éstas: «La ciudad tiene subidas justas, de esas que en el momento preciso en que decides abandonarlas te proporcionan un espectáculo que te da ánimos suficientes para culminarlas. (…) Se acerca diciembre. El aire entumece las manos y sonroja las narices. La subida es larga. Las montañas esperan.»
Es la eterna pugna del periodismo por convertirse en literatura.

Gran, immens actor, Federico Luppi li confessava ahir a l’Ima Sanchis a La Vanguardia: «Sóc un protestón professional, visc permanentment cabrejat amb el món polític».
Aquest home, que es confessa «estepari», deia una frase lapidària contra els polítics del seu país, i de molts altres països: «Els poderosos i la majoria dels polítics roben a mansalva, menteixen com beduïns, estafen a mig món, fan fortunes malavida i mai tenen culpa. (…) El poder, des de que jo tinc records, ha convertit la sordesa en categoria política.»
Genial.