Fa uns quants anys que vaig deixar de fumar…
Els meus pulmons m’ho van agrair i les persones que m’estimen, també: el meu alè i la meva roba van deixar de fer pudor.
A la meva feina, la lluita contra el fum ha estat desigual: els no fumadors vam passar de ser objecte de burla per intentar defensar els nostres drets a ser qualificats de «talibans» per reivindicar espais lliures sense tabac…
La tolerància sempre ha estat patrimoni dels no fumadors. Recordo amb disgust les batusses amb un fumador empedreït que hi havia a la meva esquena: no va deixar de llançar-me el fum del seu pestilent cigar ni quan estava malaltó. Per això, el bon rotllo, l’auto-regulació, no va servir de res fins que va arribar un dia que una decisió empresarial el va obligar a deixar de fumar al seu lloc de treball.
Des d’avui, a més a més, podré sortir d’un bar o un restaurant sense que la meva roba faci pudor a tabac.
Deja una respuesta