Esta mañana, al filo de las 8.30 de la mañana, he visto en televisión una entrevista entre dos grandes comunicadores catalanes: Joaquim Maria Puyal, el entrevistado, y Josep Cuní, director de Els matins de TV-3, el magacín matinal de mayor audiencia en Catalunya (por encima de los de las cadenas generalistas españolas, que no pueden con este gran profesional en la demarcación catalana).
Es curioso que en Madrid, ombligo del mundo periodístico, no se contemple a estos y a otros grandes comunicadores del resto del Estado. Es su problema. Aquí, les escuchamos. Son un ejemplo de lo que es la televisión pública, y de lo que deberían ser las privadas.
Seguir leyendo
Etiqueta: TV-3 (Página 1 de 2)
Molts dies, a l’aixecar-me, miro el que probablement és el millor programa matinal de les televisions espanyoles: Els matins, de TV-3, que dirigeix el veterà i incombustible Josep Cuní, tot un referent en el periodisme radiofònic i televisiu.
Muchos días, al levantarme, miro el que probablemente es el mejor programa matinal de las teles españolas: Els matins, de TV-3, que dirige el veterano e incombustible Josep Cuní, todo un referente en el periodismo radiofónico y televisivo.
Foto de Julio Carbó
El passat divendres, 1 de maig, va morir la Mercè Lleixà, la molt popular fornera de El cor de la ciutat. Tenia 49 anys. El seu comiat es va celebrar ahir.
Segur que aquests dies s’han anat i aniran publicant informacions sobre la desapareguda actriu catalana, com aquest d’El Periódico, aquest altre del canal 3cat24 de TVC i aquest altre de Fotogramas.
Jo la vaig conèixer fa 17 anys, quan la vaig entrevistar arran del premi de la Generalitat a la millor actriu d’aquell any, 1992, pel seu paper en la comèdia Que t’hi jugues, Mari Pili, de Ventura Pons.
Foto de Julio Carbó
El pasado viernes, 1 de mayo, falleció Mercè Lleixà, la muy popular panadera del serial catalán El cor de la ciutat. Tenía 49 años. Su funeral se celebró ayer.
Seguro que estos días se han ido e irán publicando informaciones sobre la desaparecida actriz catalana, como este de El Periódico, este otro del canal 3cat24 de TVC o este otro de Fotogramas.
Yo la conocí hace 17 años, cuando la entrevisté a raíz del premio de la Generalitat a la mejor actriz de aquel año, 1992, por su papel en la comedia Que t’hi jugues, Mari Pili, de Ventura Pons.
Seguir leyendo
Cada día que pasa me gusta más un programa de TV-3, la televisión autonómica catalana, que se llama Casal Rock, dirigido por Marc Parrot, también conocido durante una época como El Chaval de la Peca.
Es especie de documental sobre cómo un grupo de abueletes pueden llegar a ser unos rockeros capaces de dar un recital en directo.
Hay humor e ironía, pero ni un ápice de humillación. Y ellos se lo están pasando genial.
Hoy acaban de dar a conocer su primer videoclip.
Cada dia que passa m’agrada més un programa de TV-3 que es diu Casal Rock, dirigit pel Marc Parrot, també conegut durant un temps com El Chaval de la Peca.
És una espècie de documental sobre com un grup d’avis poden arribar a ser uns rockers capaços de donar un recital en directe.
Hi ha humor i ironia, però tot tractat amb respecte.
I ells s’ho estan passant d’allò més bé.
Avui acaben de donar a conèixer el seu primer videoclip.
Jordi Pietx, Roser Batlle, Narcís Vives, Beatriz Fadón y Peridis
Tras el cariñoso rapapolvo que Arcadi Oliveres nos dió al cuarto poder durante el acto de entrega del premio Oficio de Periodista a Mercè Conesa, esta lúcida compañera comentó, una vez más, que «la verdadera democracia es dar la voz a todo el mundo» y nos recordó la necesidad de luchar para que en los medios no solo tengan voz los poderosos… algo que muchas veces olvidamos.
Seguir leyendo
Jordi Pietx, Roser Batlle, Narcís Vives, Beatriz Fadón i Peridis
Després del carinyós clatellot que l’Arcadi Oliveres ens va donar al quart poder durant l’acte de lliurament del premi Ofici de Periodista a la Mercè Conesa, aquesta lúcida companya va comentar, una vegada més, que «la veritable democràcia és donar la veu a tothom» i ens va recordar la necessitat de lluitar perquè en els mitjans no només tinguin veu dels poderosos … quelcom que moltes vegades oblidem.
Seguir leyendo
Este domingo creí ser el único (o casi) que pensaba en la desmesura de que una televisión pública abriera su informativo con las votaciones sobre una moción de censura en un club de fútbol.
Claro que el club en cuestión era el Barça, y el voto, contra su actual presidente, Joan Laporta…
Seguir leyendo
Aquest diumenge vaig creure ser l’únic (o gairebé) que pensava en la desmesura que una televisió pública obrís el seu informatiu amb les votacions sobre una moció de censura en un club de futbol.
És clar que el club en qüestió era el Barça, i el vot, contra el seu actual president, Joan Laporta.
Però la desmesura va seguir amb un programa especial que es va allargar hores, menyspreant –com és habitual– a tots aquells espectadors que ni els agrada el futbol ni són seguidors d’aquest club.
Vaig pensar que era l’únic, però ahir vaig llegir (això sí, cap al final, gairebé com de passada) la colleja que Ferran Monegal els pegava als responsables del canal.
Deia així el mestre Monegal, a El Periódico: «Hores i hores al Camp Nou intentant omplir el més absolut no-res, ja que el resultat de la moció no es va saber fins a altes hores de la nit. I després, a omplir una altra vegada una llarga espera fins que Laporta es va dignar a corporeïtzar-se. El president del Barça, o de qualsevol altra empresa privada, té tot el dret a presentar-se davant els mitjans quan li plagui. El que és més discutible és si la gran TV pública d’un país s’ha de paralitzar, suspendre programes, i fer que els seus nois s’inventin el que puguin, per omplir hores de buit total.»
Com era d’esperar, el mestre Ferran Monegal , en El Periódico, mossega amb carinyo el programa de l’Empar Moliner i amics.
¡Ah! Ho fa amb l’element més polític de l’espai: el intitulat cantautor de dretes Ramón Muñoz.Podeu llegir el text sencer aquí, però em quedo amb dues perles:
– «És com si Labordeta i Paco Ibáñez s’haguessin trastocat de cop i es posessin a cantar pels descosits el cèlebre tema Amo a Laura.»
– «No estem davant d’una jaimitada. Ni d’una gamberrada. Ni d’una reducció a l’absurd de la realitat. Estem davant un exercici que exigeix, això sí, complicitat».
Como era de esperar, el maestro Ferran Monegal, en El Periódico, muerde con cariño al programa de Empar Moliner y amigos.
¡Ah! Y lo hace con el elemento más político del espacio: el cantautor de derechas Ramón Muñoz.
Aunque podéis leer el artículo entero aquí, me quedo con dos perlas:
— «Es como si Labordeta y Paco Ibáñez se hubiesen de pronto trastocado y rompieran a cantar, como descosidos, el célebre tema Amo a Laura.»
— «No estamos ante una jaimitada. Tampoco una gamberrada. Ni una reducción al absurdo de la realidad. Estamos ante un ejercicio que exige, eso sí, complicidad…»
Anoche vi el nuevo programa de TV-3 Héroes cotidianos.
Es un espacio que parte de una estructura similar al de un Informe semanal, de TVE-1, por poner un ejemplo. O sea, que sale su directora y alma mater, la escritora y articulista Empar Moliner, y presenta una serie de reportajes, que luego se emiten.
La diferencia: no son sino parodias algunos de los tópicos y prejuicios de la sociedad catalana actual, a los que el equipo del programa da la vuelta hasta un cierto desenlace tan lógico como absurdo.
Yo me he reído con ellos: un bareto de toda la vida que decide transformarse en restaurante gay; lecciones de correción linguïstico-gastronómicas; un cantautor de derechas; y un puñado de monjes que quieren tallar las caras de los presidentes de la Generalitat en la montaña de Montserrat…
Pero es un humor tan especial, como el del codirector, Juan Carlos Ortega, que tengo mis dudas de que se entienda fuera de Catalunya… e incluso dentro.
Ahir a la nit vaig veure el nou programa de TV-3 Herois quotidians.
És un espai que part d’una estructura similar al d’un Informe setmanal, de TVE-1, per posar un exemple. És a dir, que surt la seva directora i alma mater, l’escriptora i articulista Empar Moliner, i presenta una sèrie de reportatges, que després s’emeten.
La diferència: no són sinó paròdies alguns dels tòpics i prejudicis de la societat catalana actual, als quals l’equip del programa dóna la volta fins a un cert desenllaç tan lògic com absurd.
Jo m’he rigut amb ells: un bareto de tota la vida que decideix transformar-se en restaurant gai; lliçons de correción linguïstico-gastronòmiques; un cantautor de dretes; i un grapat de monjos que volen tallar les cares dels presidents de la Generalitat a la muntanya de Montserrat…
Però és un humor tan especial, com el del codirector, Juan Carlos Ortega, que tinc els meus dubtes que s’entengui fora de Catalunya… i fins i tot a dins.
Per fi s’ha acabat Zoo. TV-3 ha avançat, ha accelerat el final de la sèrie, que hauria d’haver arribat fins a l’estiu, degut als seus baixos índexs d’audiència.
En aquesta ocasió, la productora Diagonal TV, responsable de la telenovel·la, no ha aconseguit l’èxit de Ventdelplà, de La Señora, d’Amar en tiempos revueltos.
Ja m’agradaria conèixer la raó del fracàs –potser em contractarien com a assessor–, però el cert és que el públic intueix que aquesta ficció no funciona: la trama no acaba de quallar, les històries no semblen reals i els actors no aconsegueixen fer creïbles uns personatges dèbilment construïts. A vegades em recordaven els d’altres sèries, com la Iris (Patricia Bargalló), que era la mossa d’esquadra de Mar de fons.
De tots ells jo salvaria dos o tres intèrprets: Pep Munné, Lluïsa Mallol y, sobre todo Llum Barrera. Cada vegada que apareix en escena, alguna cosa s’il·lumina.
Por fin ha acabado Zoo. TV-3 ha adelantado, ha acelerado el final de la serie, que tendría que haber llegado hasta el verano, dados sus bajos índices de audiencia. En esta ocasión, la productora Diagonal TV, responsable de la telenovela, no ha logrado el éxito de Ventdelplà, de La Señora, de Amar en tiempos revueltos. Ójala supiera la razón real del fracaso –quizá me contratarían como asesor–, pero lo cierto es que el público intuye que esa ficción no funciona: la trama no termina de cuajar, las historias no parecen reales y los actores no logran hacen creíbles unos personajes débilmente construidos. A veces me recordaban los de otras series, como Iris (Patricia Bargalló), que era tal cual la mossa d’esquadra de Mar de fons. De todos ellos yo salvaría dos o tres intérpretes: Pep Munné, Lluïsa Mallol y, sobre todo Llum Barrera. Cada vez que aparece en escena, algo se ilumina.
Desde hace mucho tiempo me han gustado la meteorología. Profesionalmente, he estado en contacto con ese tema a lo largo de varios años y tengo buenos amigos dentro de la profesión y entre los meteorólogos que la practican en los medios de comunicación.
Uno de ellos es Alfred Rodríguez Picó, cuyas informaciones en Barcelona TV y artículos en el diario El Periódico siempre me resultan didácticos y entretenidos.
Otra es Mònica López, la mujer del tiempo en TV-3 y, sobre todo, en Els matins, el magacín de Josep Cuní.
Ahora acaba de publicar su primer libro, lleno de dichos sobre el tiempo, que ella ha ido explicando en la televisión catalana, y también en el diario El Periódico.
Su título es rotundo, como un refrán de pueblo: Si no llueve, lloverá.
Des de fa molt temps m’ha agradat la meteorologia. Professionalment, he estat en contacte amb aquest tema diversos anys i tinc bons amics dins de la professió i entre els meteoròlegs que la practiquen en els mitjans de comunicació.
Un d’ells és l’Alfred Rodríguez Picó, les informacions del qual a Barcelona TV i en els seus articles en el diari El Periódico sempre resulten didàctics i entretinguts.
Una altra és Mònica López, la dona del temps a TV-3 i, sobretot, en Els matins, el magazín de Josep Cuní.
Ara acaba de publicar el seu primer llibre, ple dels esmentats sobre el temps, que ella ha anat explicant a la televisió catalana, i també en el diari El Periódico.
El seu títol és rotund, com un refrany de poble: Si no plou, plourà.
Entre els que es diuen ecologistes, els hi ha de mig pèl i els que tenen molta llengua i després són capaços d’anar a jugar al golf…
El periodista mediambiental José Luis Gallego és tot el contrari. Li conec des de fa molts anys, des d’inicis dels anys 90, quan feia classes de «Ecologia domèstica» a les pàgines d’El Periódico, en companyia del César Barba.
Actualment segueix treballant-hi, a Els matins de TV-3, sota les ordres d’en Josep Cuní.
En aquest programa, com a la vida qüotidiana, Gallego fa un periodisme didàctic, pròxim, que permet a l’espectador saber què ha de fer per a reciclar correctament les escombraries que genera o com pot estalviar aigua a l’hora de tibar la cadena del váter.
Autor de diversos llibres, ara acaba de publicar Encara hi som a temps, que ha subtitulat «Com serà Catalunya si no aturem el canvi climàtic«, a l’editorial Columna (16 euros).
A mig camí entre la ficció i un futur a punt de caure’ns damunt com una llosa, Gallego dibuixa una Catalunya en la qual una família passa la castanyada a la platja, però amb filtres d’una protecció solar molt alta, per a lluitar contra un sol terrible.
Els aconsello que el llegeixin: els farà pensar.
