Ahir a la nit vaig anar a la sala Villarroel a veure Íncubo, la nova obra de teatre que s’estrena en aquesta sala de l’Eixample barceloní.
M’havia convidat la Trina Milán, animadora cultural, defensora i difusora de qualsevol avanç en la xarxa, amb un argument contundent: «Serà una experiència innovadora, única a Europa».
En efecte, un centenar de persones relacionades amb les eines socials a internet (blocaires, facebookaires, twitters) vam tenir el privilegi de «retransmetre» en temps real les nostres sensacions mentre els quatre actors de l’obra (a destacar la tasca del més veterà, Lluís Villanueva) la representaven sobre l’escenari.
Les pantalletes dels smartphones brillaven per tot arreu i les piulades, els tweets, s’anaven succeint (podeu llegir-los en Twitter.com seguint el classificador o hashtag #incubo).
Sincerament, jo no ho vaig fer. Al meu Nokia li fallava la connexió wifi (l’he de jubilar) i la deformació professional em porta a veure l’espectacle, primer, i opinar després.
Sobre l’obra puc dir que és original, perquè es tracta d’un tema típic i tòpic del cinema de terror, entre el psicològic i el gore, però molt poc habitual en l’escena teatral: Íncubo part d’una excusa argumental tan inversemblant com increïble (un «simple Macguffin, en paraules del propi Mañas): una noia de 16 anys ofereix sexe a un home de 40 a canvi del primer número d’un còmic molt difícil de trobar. Després de passar la nit junts, el tipus es desperta en calçotets i en mans d’un parell d’amics de la joveneta.
El títol fa referència a una espècie de dimoni, follet o ser maligne, sobre el qual podeu trobar una explicació
a la Wikipedia, que és capaç de posseir a una dona mentre dorm.
Amb multitud de referències cinèfiles, des de David Lynch (influència confessa l’autor i director de l’obra, Àlex Mañas) fins a El proyecto de la Bruja de Blair i elements enxampats del Mystic River de Clint Eastwood, sense oblidar unes quantes incursions al món dels contes del gènere (segur que Mañas li ha donat un cop d’ull a Vladímir Propp), la peça teatral provoca sensacions similars a les d’un film del gènere, algunes de les quals es troben reflectides en els tweets de ahir a la nit.
Què hi ha d’original en això? Pel que fa a l’aspecte teatral, jo crec que res, perquè no hi ha interactivitat entre públic i internautes i actors, sinó comentaris dels primers que transcendeixen al lloc per ser llançats a la xarxa. Si hi ha originalitat i molta oportunitat (o oportunisme, si es vol) pel que fa al fet que ha estat una nova forma de publicitar una obra, com ho està sent de molts altres productes. En aquest sentit, com a maniobra de màrqueting i comunicació, mereix un aplaudiment per als seus responsables. Estem, com va assenyalar amb encert el col·lega mataroní Jesús Gonzàlez Notario, es simple i senzillament el boca-orella 2.0.
Categoría: Teatre
Últimament no hi ha dia sense que alguna productora faci proves de selecció en cerca de gent que cerca la fama. Només és qüestió de demostrar el teu art en un minut. Com aquest bon home, amb el cartell d’Andrex i número 2101 B-2101, que esperava el seu torn dissabte, al port de Barcelona, on feien càstings per a un nou programa de Cuatro, Los Managers.
L’anuncien així:
Ets capaç d’entretenir durant un minut? Doncs estàs d’enhorabona perquè Cuatro ha posat en marxa el càsting d’Els Mànagers, un format produït per Grundy que presentarà Luján Argüelles. El nou programa recorrerà diferents ciutats espanyoles en cerca de gent capaç d’entretenir durant 1 minut i evitar així que els espectadors facin zàping.
El minut de glòria… Carn de canó barata…
Ara que gairebé s’acaba, és qüestió de recordar la feina que fan al xiringuito dels Rambleros, situat al final de les Rambles, tocant a Colom.
L’entrada és gratuïta fins a les 7 de la tarda, i les actuacions posteriors es situen entre els 10 i els 20 euros. I es pot veure i sentir a gent com Manel Barceló, que actua demà (dia 25, 21.00 hores), amb l’obra Quatre i repicó, i després… la llegendària Banda Trapera del Río!, que toquen a les 23.30 hores. O divendres (dia 26, 22.30 hores), La Nit de Gato Pérez, coordinada per Rafael Moll.
Mereixen la pena.
No recordo com, però un bon dia em van començar a arribar els butlletins d’un lloc web d’atractiu nom: Clandestino de Actores.
Aquest dissabte vam anar a veure al Teatre Goya a la Camut Band (nom que remet als caçadors de mamuts), un grup de ballarins i percussionistes que des de fa uns quants anys fan vibrar els teatres pels que passen amb les seves coreografies, tambors i altres instruments de percussió.
No vaig poder anar ahir a la nit al Palau Sant Jordi, però vaig veure bona part de Rubianes som tots, l’homenatge dels seus amics i col·legues a TV-3.
Però què carallo no s’ha dit ja del Pepe Rubianes!
He mirat a internet i llegeixo les cròniques d’El Periódico de Catalunya, de La Vanguardia, de Vilaweb…
I m’he aturat per un moment en aquest darrer diari, que precisament per ser un digital m’ofereix el que més m’interessa avui: què puc trobar a la xarxa sobre el còmic i que, amb una mica d’interès, podem cercar tots.
Així arribem a la biografia de Rubianes a la Viquipèdia, a documents sonors com el seu monòleg sobre «El trabajo dignifica«, hostatjat a Goear, i fins i tot aquesta pàgina web de la Biblioteca Cervantes sobre l’humorista, con una excel·lent galeria d’enllaços.
Pepiño ja no està entre nosaltres, però li podem gaudir a internet.
Foto de Julio Carbó
El passat divendres, 1 de maig, va morir la Mercè Lleixà, la molt popular fornera de El cor de la ciutat. Tenia 49 anys. El seu comiat es va celebrar ahir.
Segur que aquests dies s’han anat i aniran publicant informacions sobre la desapareguda actriu catalana, com aquest d’El Periódico, aquest altre del canal 3cat24 de TVC i aquest altre de Fotogramas.
Jo la vaig conèixer fa 17 anys, quan la vaig entrevistar arran del premi de la Generalitat a la millor actriu d’aquell any, 1992, pel seu paper en la comèdia Que t’hi jugues, Mari Pili, de Ventura Pons.
L’escriptora i poeta Marta Pérez Sierra s’ha unit a l’il·lustrador Pere Borrell, també conegut com Pere Cabaret, en la realització d’un conte titulat El senyor de la clenxa.
Marta, a més, m’ha fet descobrir una altra faceta d’aquest dibuixant: la de director del Tràgic Ballet de Paper, la primera companyia de dansa clàssica formada per diversos intèrprets de paper.
És un coreògraf capaç d’adaptar obres com Mujeres enamoradas i El extraño baile de Míster Bombo a unes peces de videoanimació realment minimalistes, que es poden gaudir en el ja inevitable YouTube.
Aquesta és una de les últimes intervencions de Pepe Rubianes, mort avui, un video penjat per la revista digital Teatralnet al YouTube (on també podeu trobar aquest altre video de la seva obra Rubianes solament).
Es tracta del moment de l’assistència inesperada de l’actor a la gala Guanyat el cel amb el Pare Manel del 2008, que es va celebrar el 19 de maig de l’any passat al Teatre Tivoli de Barcelona.
Fernando Cebrián
Llegeixo amb retard la notícia de la mort de l’actor Fernando Cebrián, mort el passat dia 31, als 79 anys.
Estava a punt de tirar l’exemplar del dijous, 5, del diari El País quan, desprès de fixar la mirada sobre una foto de la Romy Schneider, situada a la pàgina 38, vaig arribar a l’obituari de la pàgina 39, que signava l’Ada del Moral.
Un post únicament per suggerir, proposar i animar als meus lectors a veure aquesta obra.
Es diu La revolució, i l’ha escrit i dirigit el jove dramaturg Jordi Casanovas.
L’obra és àgil, fresca, divertida, fa pensar i els actors estàn molt bé!
Podeu trobar tota la informació a aquest enllaç i, si voleu aconseguir entrades més baratetes, jugar com els nens a aquest altre enllaç de la sala Villarroel.
Vam anar a veure Els nois d’Història al Teatre Goya de Barcelona, amb el gegantí Josep Maria Pou al capdavant del grup.
És una esplèndida peça teatral del dramaturg anglès Alan Bennet, que també ha estat adaptada al cinema fa un parell d’anys.
Cada dia, la platea està plena de goma a gom, i al final els aplaudiments es prolonguen durant minuts i minuts …
El meu admirat amic Pou, que borda el seu paper de mestre, amb somriures, mirades i gestos que s’allunyen d’altres papers seus més durs, com aquell voltor de l’advocacia que representa a la sèrie Lex, a Antena 3 TV, em reconeixia al final de la representació que un actor siempre vol més aplaudiments, més calor del públic.
Per això, no se la perdin: vagin i no deixin d’aplaudir amb força.
En el meu post d’ahir escrivia «Gonzalo» com a títol. Avui afegeixo en el títol el seu cognom, «Pérez de Olaguer», perquè el primer era un record personal de l’amic, i aquest segon, un testimoni públic del seu comiat.
Aquests dies –o abans, com l’Arturo San Agustín— han estat molts els companys que han escrit sobre ell. Podeu llegir alguns articles a El País , El Periódico o La Vanguardia . Ni en aquest ni en altres casos faig cas de la (suposada) competència entre mitjans: m’ha agradat especialment la crònica de l’acte que ha escrit Jacinto Antón, a El País. Sentida, com el propi funeral.
Érem molts en el funeral, sobretot gent del periodisme (Rafael Nadal, Joan Anton Benach, Santi Fontdevila) i del teatre (Joan Font). Aquest últim, director de comediants, va parlar de la seva tendresa.
Al sortir del tanatori, una persona lliurava la lletra de la versió de My way, dedicada a Gonzalo i interpretada per Roser Batalla en l’homenatge que va rebre en febrer o, a la Cúpula Venus.
Allà, on la peça deia «El final ja està a prop i enfronto l’últim teló…», Roser cantava: «Avui, una altre cop, la teva gent volem cantar-te…» per acabar amb «t’ho havíem de dir tots reunits, i estem segurs que et fa feliç. Per sempre més recordarem que ens fas costat, que t’estimem, perquè com tu no hi ha ningú, amic Gonzalo».
(la lletra sencera la trobareu en aquesta pàgina)
Aquesta tarda ens arribava la notícia de la mort de Gonzalo Pérez de Olaguer, un home bo.
Era (perquè encara escrivia, malgrat la seva malaltia) crític de teatre de El Periodico de Catalunya des de feia més de 20 anys.
Núria Navarro m’ho deia així: «Ho saps lo de Gonzalo? I també havia començat en El Sábado, com Norberto, com Luis…»
I és que fa 20 anys, en 1988, la meva companya Núria, juntament amb l’Àlex Barnet (ara a La Vanguardia) i jo mateix, vam ser la tropa de El Sábado, el primer suplement d’espectacles del meu diari, i potser d’Espanya, perquè ens vam avançar a productes com el Tentaciones o el Babelia , de El País, que arribarien poc després de la desaparició de la nostra pròpia revista.
Pérez d’Olaguer tenia 72 anys i cap enemic, crec: un rècord difícil d’aconseguir per a qui exerceix la crítica. És que «sempre ha patit quan un actor o actriu no triomfa», deia fa poc d’ell Arturo San Agustín, quan Gonzalo va presentar el seu llibre Els anys difícils del teatre català. Memòria crítica. La foto de l’esquerra mostra aquest bon rotllo: Pepe Rubianes i ell, rient-se amb ganes, veti a saber de què.
Quan un comença parlar d’amics que se’n van és senyal que un es fa més gran, però sí: en aquell suplement van escriure Gonzalo, Luis Polanco i Norberto Rebechi, tres amics que se n’han anat abans de temps…
I és que quan te’n vas sense voler, sempre és abans de temps
Per fi s’ha acabat Zoo. TV-3 ha avançat, ha accelerat el final de la sèrie, que hauria d’haver arribat fins a l’estiu, degut als seus baixos índexs d’audiència.
En aquesta ocasió, la productora Diagonal TV, responsable de la telenovel·la, no ha aconseguit l’èxit de Ventdelplà, de La Señora, d’Amar en tiempos revueltos.
Ja m’agradaria conèixer la raó del fracàs –potser em contractarien com a assessor–, però el cert és que el públic intueix que aquesta ficció no funciona: la trama no acaba de quallar, les històries no semblen reals i els actors no aconsegueixen fer creïbles uns personatges dèbilment construïts. A vegades em recordaven els d’altres sèries, com la Iris (Patricia Bargalló), que era la mossa d’esquadra de Mar de fons.
De tots ells jo salvaria dos o tres intèrprets: Pep Munné, Lluïsa Mallol y, sobre todo Llum Barrera. Cada vegada que apareix en escena, alguna cosa s’il·lumina.
¿Un ovni en el Collsacabra? ¡Nooo! Es la cúpula del grupo teatral Els Joglars, en Pruit. El pasado sábado había música. Alguien estaba dentro, ensayando.
