El blog del periodista Txerra Cirbián, desde 2005

Categoría: Teatre

Josep Maria Pou i els seus alumnes

Vam anar a veure Els nois d’Història al Teatre Goya de Barcelona, amb el gegantí Josep Maria Pou al capdavant del grup.
És una esplèndida peça teatral del dramaturg anglès Alan Bennet, que també ha estat adaptada al cinema fa un parell d’anys.
Cada dia, la platea està plena de goma a gom, i al final els aplaudiments es prolonguen durant minuts i minuts …
El meu admirat amic Pou, que borda el seu paper de mestre, amb somriures, mirades i gestos que s’allunyen d’altres papers seus més durs, com aquell voltor de l’advocacia que representa a la sèrie Lex, a Antena 3 TV, em reconeixia al final de la representació que un actor siempre vol més aplaudiments, més calor del públic.
Per això, no se la perdin: vagin i no deixin d’aplaudir amb força.

Pérez de Olaguer

En el meu post d’ahir escrivia «Gonzalo» com a títol. Avui afegeixo en el títol el seu cognom, «Pérez de Olaguer», perquè el primer era un record personal de l’amic, i aquest segon, un testimoni públic del seu comiat.
Aquests dies –o abans, com l’Arturo San Agustín— han estat molts els companys que han escrit sobre ell. Podeu llegir alguns articles a El País , El Periódico o La Vanguardia . Ni en aquest ni en altres casos faig cas de la (suposada) competència entre mitjans: m’ha agradat especialment la crònica de l’acte que ha escrit Jacinto Antón, a El País. Sentida, com el propi funeral.
Érem molts en el funeral, sobretot gent del periodisme (Rafael Nadal, Joan Anton Benach, Santi Fontdevila) i del teatre (Joan Font). Aquest últim, director de comediants, va parlar de la seva tendresa.
Al sortir del tanatori, una persona lliurava la lletra de la versió de My way, dedicada a Gonzalo i interpretada per Roser Batalla en l’homenatge que va rebre en febrer o, a la Cúpula Venus.
Allà, on la peça deia «El final ja està a prop i enfronto l’últim teló…», Roser cantava: «Avui, una altre cop, la teva gent volem cantar-te…» per acabar amb «t’ho havíem de dir tots reunits, i estem segurs que et fa feliç. Per sempre més recordarem que ens fas costat, que t’estimem, perquè com tu no hi ha ningú, amic Gonzalo».
(la lletra sencera la trobareu en aquesta pàgina)

Gonzalo

Gonzalo Pérez de Olaguer con el actor Pepe Rubianes Aquesta tarda ens arribava la notícia de la mort de Gonzalo Pérez de Olaguer, un home bo.
Era (perquè encara escrivia, malgrat la seva malaltia) crític de teatre de El Periodico de Catalunya des de feia més de 20 anys.
Núria Navarro m’ho deia així: «Ho saps lo de Gonzalo? I també havia començat en El Sábado, com Norberto, com Luis…»
I és que fa 20 anys, en 1988, la meva companya Núria, juntament amb l’Àlex Barnet (ara a La Vanguardia) i jo mateix, vam ser la tropa de El Sábado, el primer suplement d’espectacles del meu diari, i potser d’Espanya, perquè ens vam avançar a productes com el Tentaciones o el Babelia , de El País, que arribarien poc després de la desaparició de la nostra pròpia revista.
Pérez d’Olaguer tenia 72 anys i cap enemic, crec: un rècord difícil d’aconseguir per a qui exerceix la crítica. És que «sempre ha patit quan un actor o actriu no triomfa», deia fa poc d’ell Arturo San Agustín, quan Gonzalo va presentar el seu llibre Els anys difícils del teatre català. Memòria crítica. La foto de l’esquerra mostra aquest bon rotllo: Pepe Rubianes i ell, rient-se amb ganes, veti a saber de què.
Quan un comença parlar d’amics que se’n van és senyal que un es fa més gran, però sí: en aquell suplement van escriure Gonzalo, Luis Polanco i Norberto Rebechi, tres amics que se n’han anat abans de temps…
I és que quan te’n vas sense voler, sempre és abans de temps

Adéu, ‘Zoo’

Per fi s’ha acabat Zoo. TV-3 ha avançat, ha accelerat el final de la sèrie, que hauria d’haver arribat fins a l’estiu, degut als seus baixos índexs d’audiència.
En aquesta ocasió, la productora Diagonal TV, responsable de la telenovel·la, no ha aconseguit l’èxit de Ventdelplà, de La Señora, d’Amar en tiempos revueltos.
Ja m’agradaria conèixer la raó del fracàs –potser em contractarien com a assessor–, però el cert és que el públic intueix que aquesta ficció no funciona: la trama no acaba de quallar, les històries no semblen reals i els actors no aconsegueixen fer creïbles uns personatges dèbilment construïts. A vegades em recordaven els d’altres sèries, com la Iris (Patricia Bargalló), que era la mossa d’esquadra de Mar de fons.
De tots ells jo salvaria dos o tres intèrprets: Pep Munné, Lluïsa Mallol y, sobre todo Llum Barrera. Cada  vegada que apareix en escena, alguna cosa s’il·lumina.

© 2022 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑

WordPress Cookie Plugin by Real Cookie Banner