Gonzalo Pérez de Olaguer con el actor Pepe Rubianes Aquesta tarda ens arribava la notícia de la mort de Gonzalo Pérez de Olaguer, un home bo.
Era (perquè encara escrivia, malgrat la seva malaltia) crític de teatre de El Periodico de Catalunya des de feia més de 20 anys.
Núria Navarro m’ho deia així: «Ho saps lo de Gonzalo? I també havia començat en El Sábado, com Norberto, com Luis…»
I és que fa 20 anys, en 1988, la meva companya Núria, juntament amb l’Àlex Barnet (ara a La Vanguardia) i jo mateix, vam ser la tropa de El Sábado, el primer suplement d’espectacles del meu diari, i potser d’Espanya, perquè ens vam avançar a productes com el Tentaciones o el Babelia , de El País, que arribarien poc després de la desaparició de la nostra pròpia revista.
Pérez d’Olaguer tenia 72 anys i cap enemic, crec: un rècord difícil d’aconseguir per a qui exerceix la crítica. És que «sempre ha patit quan un actor o actriu no triomfa», deia fa poc d’ell Arturo San Agustín, quan Gonzalo va presentar el seu llibre Els anys difícils del teatre català. Memòria crítica. La foto de l’esquerra mostra aquest bon rotllo: Pepe Rubianes i ell, rient-se amb ganes, veti a saber de què.
Quan un comença parlar d’amics que se’n van és senyal que un es fa més gran, però sí: en aquell suplement van escriure Gonzalo, Luis Polanco i Norberto Rebechi, tres amics que se n’han anat abans de temps…
I és que quan te’n vas sense voler, sempre és abans de temps