El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoría: General (Página 38 de 41)

Escritores (2)

Estoy leyendo «La velocidad de la luz» (Tusquets Editores), de Javier Cercas, aunque mi velocidad sea la de un caracol. Leer cuesta. Así van las cifras de lectores en este país…
Cercas ha logrado aquello que todos nosotros (en ese corporativismo que tiene la profesión periodística) desearíamos ser: un periodista que se ha convertido en escritor y, además, le ha tocado la lotería del éxito… Bueno, lotería, nada, trabajo puro y duro.
Para quien aún lo ignore, la novela habla de un escritor que a su vez narra la historia de un ex-combatiente de Vietnam, entre otras cosas a las que aún no he llegado.
Pues eso, esta mañana, con la pereza típica de la post-verbena de San Juan, estaba leyendo a Cercas, ese metalenguaje que parece tan sencillo y que oculta horas y horas de pulido literario. De repente, en la página 111, allí donde habla de Vietnam, me he topado con una frase.
La frase dice así: «Lo atroz de esta guerra es que no es una guerra. Aquí el enemigo no es nadie, porque puede serlo cualquiera, y no está en ninguna parte, porque está en todas (…) En otras guerras se trataba de vencerlo; en ésta, no: en ésta se trata de matarlo, pese a que todos sabemos que matándolo no lo vamos a vencer».
El resto es mejor paladearlo en el libro.
Cercas habla de Vietnam, pero lo mismo podía hablar de Irak, de Afganistán, de tantas y tantas guerras encabezadas por los Estados Unidos de Bush. Probablemente esto ya estaba en la cabeza del escritor… aunque sólo se refiera a Vietnam.

Escritores (1)

Carles Geli es el jefe del suplemento de Libros del diario El Periódico. Lector y trabajador infatigable, proviene de esa escuela de periodistas que ama su profesión… y que a veces la sufre.
Pues bien, ayer hablabámos del placer de escribir y, consiguientemente, de leer lo que otros escriben. Hablábamos de La memòria dels plats (La memoria de los platos), el último libro de Pau Arenós, uno de los periodistas que mejor escriben en Barcelona.
Comentábamos, no sin cierta sana envidia, la capacidad de nuestro colega de plasmar con (aparente) facilidad pasmosa un puñado de metáforas brillantes para describir y definir la esencia de platos de cocina de toda la vida.
Es una forma de escribir admirable, como lo es el propio final de la crítica que Geli había escrito (desde casa, en unos días de descanso que tenía, porque el trabajo diario en una redacción hace difícil poder escribir con calma) sobre el libro de Arenós: «Es como una tostada acabada de hacer, con aceite extravirgen bautismal y un pellizco de sal. Parece nada y lo es todo».
El buen periodismo también es buena literatura.

Humor

Es lunes y para empezar la semana con buen pie, permítanme un chispazo de buen humor.
Me ha llegado a través del correo electrónico un texto cuya idea original resumo: «Estoy a favor del matrimonio entre católicos y no me opongo a que puedan adoptar hijos».
Tolerancia, hermanos, tolerancia… o «talante», que diría ZP.

El texto original se puede leer en el blog En profundidad, pero aquí he seleccionado y entrecomillado algunas frases.

«Estoy completamente a favor de permitir el matrimonio entre católicos. Me parece una injusticia y un error tratar de impedírselo. El catolicismo no es una enfermedacionad. Los católicos son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, diseñadores, tenderos, pilotos de F-1 u homosexuales.
(…) Aunque sea entre católicos, un matrimonio es un matrimonio, y una familia es una familia (…) por ello también estoy a favor de permitir que los católicos adopten hijos (…) exactamente igual que los diseñadores, los tenderos, los pilotos de fórmula 1 y los homosexuales»

Una miqueta d’humor

Permeteu-me una miqueta de bon humor per a començar el dilluns. M’ha arribat via e-mail el text que incorporo més abaix, en el seu original en castellà. El que vulgui llegir-ho, doncs ja ho sap. Tan sols escric la idea original: «estic a favor del matrimoni entre catòlics… i també que puguin adoptar fills».
Tolerància, germans, tolerància… o «talante», si voleu. 🙂

El text original es pot llegir al bloc En profunditat, però aquí he sel·leccionat i entrecomillat algunes paraules.

«Estoy completamente a favor de permitir el matrimonio entre católicos. Me parece una injusticia y un error tratar de impedírselo. El catolicismo no es una enfermedacionad. Los católicos son personas normales y deben poseer los mismos derechos que los demás, como si fueran, por ejemplo, diseñadores, tenderos, pilotos de F-1 u homosexuales.
(…) Aunque sea entre católicos, un matrimonio es un matrimonio, y una familia es una familia (…) por ello también estoy a favor de permitir que los católicos adopten hijos (…) exactamente igual que los diseñadores, los tenderos, los pilotos de fórmula 1 y los homosexuales.»

Una mica d’esperança

ETA ha anunciat que l’1 de juny passat va decidir abandonar les accions armades contra els electes dels partits polítics d’Espanya i que, per tant, ha cessat en les seves accions armades contra aquest col·lectiu, en un comunicat difós a través dels diaris Gara i Berria.
Sense més comentaris… Encara que no sigui una treva total, la notícia sembla que ens dóna una mica d’esperança.

Un rayo de esperanza

En un comunicado difundido a través de los diarios Gara y Berria, ETA ha anunciado que el pasado 1 de junio decidió abandonar las acciones armadas contra los electos de los partidos políticos de España y que, por tanto, ha cesado en sus acciones armadas contra ese colectivo.
No se necesitan más palabras: aunque no sea una tregua total, la noticia es un rayo de esperanza.

Software libre

Desde hace ya unos cuantos años me ha atraído la opción de hacer funcionar estas máquinas mediante el llamado software libre (SL), que no significa gratuito, aunque para un usuario doméstico prácticamente lo sea.
Para mi, primero fue como un juego. Ese desafío que supone enfrentarte a instalar un sistema operativo nuevo, con sus programas, sin aceptar los condicionantes del software propietario, en su mayor parte encarnado en los productos de la empresa Microsoft.
Lo intenté con todas las distribuciones conocidas: Red Hat (ahora Fedora), SuSE (ahora de Novell), Mandrake… No me atreví con la Debian, aunque es quizá la más «libre» de todas y ahora es la que utilizo más a través de la versión Ubuntu.
Cierto que parece más fácil pelearse con un Windows y que sus programas son tan habituales que lidiar con otros, visualmente distintos, resulta un palo.
La facilidad de conseguir programas «propietarios» pirateados resulta a la postre un problema para el SL, porque dejas de lado el esfuerzo de probar cosas nuevas, que usar las ya conocidas, aunque no sean legales.
Y aquí es donde entra la opción ética: a diferencia de los productos como los de Microsoft, copiar y distribuir el SL es totalmente legal. Nadie dice que sea gratuito, pero te lo puede regalar tu amigo, tu profe, tu vecino…
De hecho, mañana mismo (domingo, 19 de junio), El Periódico de Catalunya regalará la Catix, una distribución catalana del sistema operativo GNU/Linux que permitirá a miles de personas, como mínimo, «ver de qué va eso del Linux». Y si, además, queréis averiguar algunos falsos mitos sobre el sistema operativo del pingüino, nada mejor que echarle una ojeada a un texto escrito por el joven psicólogo mexicano Manuel Montoya en su espacio Mononeurona. Con su permiso, lo copiaré en la página En profundidad.

Programari lliure

Des de fa uns anys m’ha atret l’opció de fer funcionar un PC amb el software lliure (SL), que no significa pas gratuït, encara que per a un usuari domèstic pràcticament ho és.
Per a mi, primer va ser com un joc: el repte d’afrontar-se a l’instalació d’un sistema operatiu nou, amb els seus programes, sense aceptar els condicionants dels programes «propietaris», en general, els de l’empresa Microsoft.
Ho vaig intentar amb totes les distribucions conegudes: Red Hat (ara Fedora), SuSE (ara de Novell), Mandrake… No vaig poguer amb la Debian, encara que potser sigui la més «lliure» de totes i que ara l’utilitzo amb la versión Ubuntu.
Cert que sembla més fàcil barallar-se amb un Windows i que els seus programes són tan coneguts que posar-se a la feina amb altres pot semblar un pal.
A més a més, la facilitat d’obtindre programas piratejats es tot un problema per al SL, perquè deixes de costat l’esforç per a provar coses noves per a utilitzar les ja conegudes, encara que no siguin legals.
I aquí és on pot entrar l’opció ètica: a diferència dels productes com els de Microsoft, copiar i distribuir el SL es totalment legal. Ningú diu que sigui gratuït, però t’el pot regalar un amic, el teu profe, el teu veí…
De fet, demà (diumenge, 19 de juny), El Periódico de Catalunya regalará la Catix, una distribució catalana del sistema operatiu GNU/Linux que permitirá a milers de persones, com a mínim, «veure de què va la pel·lícula del Linux». I si, a més a més, voleu coneixer alguns fals mites sobre el sistema operatiu del pingüí, res millor que donar-li un cop d’ull a un text escrit pel jove psicòleg mexicà Manuel Montoya el seu espai web Mononeurona. El que ha escrit potser ha aparegut ja de mil maneres i dins altres foros, però él ho ha sintetitzat i ampliat amb molta gràcia.

Manis vs procesiones

He leído a un compañero de la lista del Internauta, Alfons G. Dolsa, la mejor frase sobre las «manis» de los obispos: «Yo creía que los obispos tenían «sus» propias manifestaciones, esas que denominan procesiones«.
Como ciudadanos tienen todos los derechos de hacerlo… Lástima que estos religiosos que salen ahora a la calle no demostraran también de esa forma su postura contraria a la guerra de Irak, por ejemplo… si es que estaban en contra, vamos.
De todas maneras, hay otros cristianos, otros obispos y otros sacerdotes que no «comulgan» con éstos otros que dicen «defender» la familia.

Manis vs processons

He sentit dir a un company de la llista de l’Internauta, l’Alfons G. Dolsa, la millor frase sobre les manis dels bisbes: «Jo creia que els bisbes tenien les seves manifestacions, que anomenen processons».
Com a ciutadans tenen tot el dret de fer-ho…
Llàstima que aquests que surten ara al carrer no demostressin la seva postura contra la guerra de l’Irak, per exemple. De totes maneres, hi altres cristians, altres bisbes i altres mossens que no combreguen amb aquests que defensen la família.

Síndrome de Down

TV-3 va emetre anit Les paraules de Vero, un telefilm que explica la vida d’una jove amb la síndrome de Down. No hi ha res a objectar a la feina de la Pilar Andrés, que ha pogut trencar certs mites sobre la impossibilitat que persones discapacitades puguin triomfar al cinema, al teatre o a la cançó. El problema és un altre i entra dins del terreny de la crítica a la pel·lícula: el guió, escrit a tres mans per Joan Álvarez, Miquel Peidró i Pedro Uris.
Plena de bones intencions i esquemes políticament correctes, la trama se’n va moltes vegades pels cerros de Úbeda i deixa desamparada una història que, per ella mateixa, tenia pes: la dels problemes reals d’una persona amb la síndrome de Down per a deixar-se anar, per no dependre de la seva família, per estudiar, per aconseguir una feina, per poder estimar una altra persona sense ser tutelat durant tota la seva vida.
En aquest sentit, l’excel·lent León i Olvido, protagonitzada pel Guillem Jiménez, tenia tota la força que aquestes paraules no tenen.

Síndrome de Down


TV-3 emitió anoche «Las palabras de Vero«, un telefilme centrado en la vida de una joven con síndrome de Down. No hay nada que objetar al trabajo de Pilar Andrés, que ha podido romper ciertos mitos sobre la imposibilidad de que personas discapacitadas puedan triunfar en el cine o el teatro.
El problema es otro y entra en el terreno de la crítica a la película: el guión, escrito a tres manos por Joan Álvarez, Miquel Peidró y Pedro Uris. Llena de buenas intenciones y esquemas políticamente correctos, la trama se va muchas veces por los cerros de Úbeda y deja deslavazada una historia que, por sí misma, tenía peso: la de los problemas reales de una persona con síndrome de Down para soltar amarras, para no depender de su familia, para estudiar, para obtener un trabajo, para poder amar a otra persona sin ser tutelados durante toda la vida. En ese sentido, la excelente «León y Olvido«, protagonizada por Guillem Jiménez, tenía la fuerza que estas «palabras» no tienen.

Breda vs Ventdelplà

Anoche, Lourdes –no tengo el placer de conocerla, pero insertó su pregunta en uno de mis artículos previos– preguntaba dónde está el Ventdelplà real de la serie televisiva Ventdelplà (TV-3). Por lo que yo sé, los escenarios exteriores del pueblo de ficción se encuentran en Breda, una localidad cercana al Montseny, a unos 40 kilómetros de Barcelona. No hace mucho, unos compañeros de la lista de distribución del Internauta montaron allí una cena y lo comentaron.



No me da vergüenza reconocer que sigo relativamente la serie. Es más que digna, tiene buena factura y unos actores excelentes… Pero no puedo dejar de sonreir delante de algunas historias trenzadas por los guionistas, que rozan la «patillada», como la del tendero. El hombre, feliz ahora con su mujer, recién embarazada tras años de sequía, recibe la visita sorpresa de una mujer a la que ha conocido y ligado en un chat de internet. ¿Increíble, no? ¿O quizás no tanto?

Breda vs Ventdelplà

Ahir a la nit, la Lourdes (no tinc el plaer, però va deixat escrita la seva pregunta al meu comentari anterior sobre aquesta sèrie) preguntava on està el Ventdelplà real del Ventdelplà televisiu?
Pel que jo sé, els escenaris exteriors del poble de ficció són a Breda, al costat del Montseny.
No fa massa, uns companys de la llista de l’Internauta hi van fer un sopar i ho comentaven. I sembla que TV-3 prepara algun reportatge sobre el poble i la filmació de la sèrie.

Jo la segueixo i no tinc pas vergonya de reconeixer-ho…
Però, això sí, somric davant d’algunes patillades dels guionistes, com la del botiguer amb la seva dona embarassada que rep la sorpresiva visita d’una dona que ha conegut i lligat en un xat d’internet. Increïble, oi?… O potser no?

Locos de la foto

Esta tarde se inaugura una exposición de fotografía digital de un puñado de locos del tema, los chicos de El Terrat, con Andreu Buenafuente al frente, y un puñado de amigos y colegas de nombre conocido. Lo hacen en la galería Iguapop (Comerç, 15) de Barcelona, y a partir del 9 de junio en la sala Carmen de la Guerra (San Pedro, 6) de Madrid. Hace mucho, con 15 años, empecé a hacer fotos y el misterio de saber cómo habían quedado las imágenes me hacía esperar con ansia el momento del revelado, muchas veces frustrado por el resultado final. Pero me había resistido a comprar una cámara digital… Hasta este verano. Y desde entonces comparto con ellos, con estos capturadores esta locura de fotografiar (casi) todo lo que se pone a tiro. Esta misma mañana, cuando he visto colgada una foto de Edu Soto (Neng) tomada a primera hora, esa Mujer y volantes he pensado: «estos tíos están locos». Lo peor es que soy (casi) como ellos.
(para leer más sobre el tema, pinchar en profundidad)

Bojos de les fotos

El Terrat, amb l’Andreu Buenafuente al capdavant, i un munt d’amics i companys de renom.
Ho fan a la galeria Iguapop (Comerç, 15) de Barcelona, i des del 9 de juny a la sala Carmen de la Guerra (San Pedro, 6) de Madrid.
Fa molt temps, quan jo tenia 15 anys, vaig començar a fer fotos. Aleshores, el misteri de saber com havien sortit les imatges em feia atendre amb emoció el moment del revelat, moltes vegades frustrat pel resultat final…
M’havia resistit a comprar una càmara digital… Fins aquest estiu.
I des d’aleshores comparteixo amb ells, amb aquests capturadors, la bogeria de fotografiar (quasi) tot el que es posa a la vista. I aquest mateix matí, quan he vist penjat al seu web una foto de l’Edu Soto (el Neng), feta a primera hora, i titulada Dona i volants he pensat: aquests estan bojos…
El pitjor és que jo sóc (quasi) tant boig com ells.

Excursiones… pero ¿a dónde?

A veces me gusta consultar La Malla, el diario digital de la Diputación de Barcelona, producido por Lavinia TC. Tiene un buen equipo de periodistas y colaboradores que cubren un amplio abanico de temas.
El jueves pasado leí un artículo de Anna Massa sobre «cómo no dejar engañarse en las excursiones del jamón«. La periodista indicaba con buen tino que la ley ampara a los excursionistas a resistirse a las presiones de los organizadores y a no comprar nada si no desean hacerlo.
Me hizo gracia, pero no le di más importancia hasta que llegué a casa. Al abrir el buzón encontré un díptico publicitario. Ya había visto alguno en otras ocasiones, pero lo había tirado directamente a la papelera. Esta vez me entretuve en hojearlo: «Fiesta del aceite«, por sólo 25 euros, con una foto de una garrafa de aceite de cinco litros de regalo; y «Fiesta del bacalao y el atún«, por sólo 18 euros, con una lata grande de atún y una penca de bacalao de regalo.
Ambas excursiones, previstas para los días 31 de mayo y 28 de junio, incluyen el viaje en autobús, el desayuno, una visita, la comida, una degustación y el regalo anunciado. Dios mío!!!
A mí no me salen las cuentas, la verdad…
Pero lo más peculiar de todo, de esta forma de engatusar a la gente, y sobre todo, a la gente mayor, es que allí donde los folletos indican «visita a una bonita población de la zona», en ningún momento se explica a dónde se les lleva de excursión.

Excursions… a on?

A vegades m’agrada consultar La Malla, el diari digital de la Diputació de Barcelona, produït per Lavinia TC. Té un bon equip de periodistes i col·laboradors que cobreixen un ampli ventall de temes.
L’altre dia, dijous passat, vaig llegir un article de l’Anna Massa sobre «com no deixar-se enganyar a les excursions del pernil«.
Em va fer gràcia, però no li vaig donar més importància fins que vaig arribar a casa. A l’obrir la bústia hi vaig trobar un díptic: «Fiesta del aceite» (25 euros) i «Fiesta del bacalao y el atún» (18 euros).
Les excursions, previstes pel dies 31 de maig i 28 de juny, inclouen l’autobús, l’esmorzar, visita, tastet, dinar i regal. Déu ni do!!!
Però, el més peculiar de tot, d’aquesta forma d’engatussar la gent, i sobre tot, la gent gran, és que en cap moment diuen on van d’excursió.

Capçalera

El Col·legi de Periodistes de Catalunya edita mensualment la revista Capçalera, «un òrgan informatiu, de divulgació, reflexió i anàlisi a l’entorn del conjunt de temes que ens afecten i interessen com a periodistes, amb una perspectiva d’obertura i d’inserció en el teixit social que ens acull», com es diu a la portada del seu web.
He rebut la revista corresponent als mesos de març i abril, que en aquests moments encara no està pas penjada a l’espai web del Col·legi (de fet, es vergonyós que sent, com som, periodistes, faltin tres o quatre números digitalitzats, o el que és el mateix, des del juliol-agost de l’any passat).
Bé… aquest últim número de Capçalera és excel·lent, tot començant pels reportatges sobre Pérez Molinos, El Carmel, els universitaris o el nou periodisme digital (amb encreuament de cartes al director incloses), i seguint amb una conferència que l’Antoni Bassas va pronunciar al Tribuna Barcelona i una entrevista a Josep Maria Huertas Claveria i Santiago Ramentol, tots dos junts, realitzada per Victoria Hita.
Hita admet sentir-se enlluernada pel que diuen els seus entrevistats i fa un bon treball: escolta el que diuen i, al moment que toca, introdueix una pregunta que dóna lloc a noves respostes.
Huertas i Ramentol fan nombroses reflexions que podríen ocupar molt més espai que aquest, però tan sols vull destacar-ne una: «Molta gent no s’adona que on comença veritablement la tasca periodística és en la selecció de les notícies» (Huertas).

La revista del colegio

El Col·legi de Periodistes de Catalunya edita mensualment la revista Capçalera, «un òrgan informatiu, de divulgació, reflexió i anàlisi a l’entorn del conjunt de temes que ens afecten i interessen com a periodistes, amb una perspectiva d’obertura i d’inserció en el teixit social que ens acull», com es diu a la portada del seu web.
He rebut la revista corresponent als mesos de març i abril, que en aquests moments encara no està pas penjada a l’espai web del Col·legi (de fet, es vergonyós que sent, com som, periodistes, faltin tres o quatre números digitalitzats, o el que és el mateix, des del juliol-agost de l’any passat).
Bé… aquest últim número de Capçalera és excel·lent, tot començant pels reportatges sobre Pérez Molinos, El Carmel, els universitaris o el nou periodisme digital (amb encreuament de cartes al director incloses), i seguint amb una conferència que l’Antoni Bassas va pronunciar al Tribuna Barcelona i una entrevista a Josep Maria Huertas Claveria i Santiago Ramentol, tots dos junts, realitzada per Victoria Hita.
Hita admet sentir-se enlluernada pel que diuen els seus entrevistats i fa un bon treball: escolta el que diuen i, al moment que toca, introdueix una pregunta que dóna lloc a noves respostes.
Huertas i Ramentol fan nombroses reflexions que podríen ocupar molt més espai que aquest, però tan sols vull destacar-ne una: «Molta gent no s’adona que on comença veritablement la tasca periodística és en la selecció de les notícies» (Huertas).

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑