Categoría: General (Página 37 de 41)

Foto tomada por Jon Barandica para El Periódico.

El grupo mixto del Congreso oculta personalidades ricas y jugosas, como José Antonio Labordeta, diputado de la Chunta Aragonesista, y Uxue Barkos, diputada de Nafarroa Bai. Del primero se conoce casi todo; de la segunda, muy poco.
El periodista Iosu de la Torre ha tenido el acierto de juntarles en una entrevista que podría sorprender por su ubicación: en el suplemento de Verano de El Periódico de Catalunya. Nada más alejado de la realidad: una buena entrevista política no tiene porqué estar reñida con la aparente ligereza que se le supone a este tipo de publicaciones.
La entrevista, larga, de tres páginas, se lee de un tirón (ver En Profundidad). Es jugosa. Son personajes que tienen cosas que decir y a los que habitualmente no se les dedica excesiva atención: son diputados de ese cajón de sastre llamado grupo mixto.
El periodista ha sabido exprimirles y acercarles a un lector que probablemente esté de vacaciones, quizá en la playa… y procura que no se aburra, pero también que piense.
Que piense en un Aznar sorprendido por la designación de Uxue para interrogarle durante la comisión del 11-M… o que se sorprenda al saber que el inefable Federico Jiménez Losantos fue en su día… ¡alumno de Labordeta!
A De la Torre le sucede lo que a muchos profesionales del sector: cuando deja a un lado las tareas de coordinación que tiene encomendadas y se pone a escribir, disfruta como un enano.
Y eso se nota.

Sens dubte, el sudoku és el joc de l’estiu, un trencaclosques matemàtic que està fent furor, amb gairebé dos milions d’entrades si googleges per internet.
En la wikipedia, magnífica enciclopèdia universal que es pot consultar gratuïtament a internet, s’assenyala la seva aparició als Estats Units cap al 1970, la seva popularització al Japó fa 20 anys, el 1985, i el seu èxit internacional al llarg d’aquest any.
Una febre que ha afectat als principals diaris europeus i que ha arribat aquestes últimes setmanes als grans rotatius espanyols aquest estiu. La possibilitat que la meva empresa publiqués un sodoku diari es va plantejar fa diverses setmanes.
El diari El Mundo es va avançar i va començar a publicar-lo a finals de juny, i el van seguir El País, el Marca… A Catalunya, El Periódico ho ha inclòs en el suplement de l’Estiu, on el lector pot trobar quatre pàgines de passatemps!, i La Vanguardia s’hi ha apuntat incloent tres sudokus diaris amb diferents nivells de dificultat.
Alexa, una companya que ja era aficionada al joc fa mesos, m’havia comentat que era un puzle addictiu, però jo era una mica escèptic. Fa anys que, per raons professionals, em veig obligat a veure els secrets dels passatemps abans que es publiquin i això fa que rarament jugui a resoldre’ls. Els evito sempre i més durant les vacances. Però dies enrere, estant a la platja, la meva dona i jo vam comencar a emplenar-ne un de nivell fàcil… Ens vam enganxar, i ara hi ha dies que en fem un, dos o fins i tot tres sudokus… I això sembla haver passat amb molts lectors i afeccionats als passatemps. Enganxa.
El fenomen ha merescut algun reportatge, com el del Paco Niebla per a l’agència Efe, que es pot llegir íntegrament a l’apartat En Profunditat d’aquest mateix weblog. I ja hi ha col·legues de la ràdio i de la televisió que en preparen més.
Curiosament, als professionals del sector, com Miquel Sesé o en Màrius Serra, no els agrada, encara que reconeixen que és un bon passatemps. A diferència del treball que suposa elaborar uns bons mots encreuats, per exemple, creuen, i amb raó, que és un joc que pot ser generat amb un programa matemàtic –si es busca un poc per internet, se’n poden trobar alguns— i que acabarà cansant per repetitiu.
Sesé comentava a Efe: «És com una cançó d’estiu, una moda comercial. Passat un temps baixarà la seva fama». Ja ho veurem…
Serra ha publicat un article molt interessant sobre el tema en la seva columna de La Vanguardia, que es pot llegir també En Profunditat: «A primera vista sembla un joc banal, però poca gent assoleix completar una graella en menys de vint minuts. És un gran passatemps. La senzillesa del seu plantejament contrasta amb la seva dificultat de resolució, de manera que enganxa sense pal·liatius».

Me estaba resistiendo a hablar del sudoku, el juego del verano, un rompecabezas matemático que está haciendo furor, con casi dos millones de entradas si googleas un poco en internet.
En la wikipedia, esa magnífica enciclopedia universal que puede consultarse gratuitamente en internet, se señala su aparición en Estados Unidos hacia 1970, su popularización en Japón hace 20 años, en 1985, y su éxito internacional a lo largo de este año. Una fiebre que ha afectado a los principales diarios europeos y que ha alcanzado estas últimas semanas a los grandes rotativos españoles este verano.
La posibilidad de que mi empresa publicara un sodoku diario se planteó hace varias semanas. El diario El Mundo se adelantó y empezó a hacerlo a finales de junio, y le siguieron El País, el Marca… En Catalunya, El Periódico lo ha incluido en el suplemento del Verano, donde el lector puede encontrar ¡cuatro páginas de pasatiempos!, y La Vanguardia se ha apuntado incluyendo tres sudokus diarios de diferente nivel de dificultad.
Alexa, una compañera que ya era aficionada al juego meses atrás, me había comentado que era un puzzle adictivo, pero yo era algo escéptico. Hace años que, por razones profesionales, me veo obligado a ver las tripas de los pasatiempos antes de que se publiquen y eso hace que raramente juegue a resolverlos. Los evito siempre y más en vacaciones.
Pero días atrás, estando en la playa, mi mujer y yo empezamos a rellenar uno de nivel fácil… Nos enganchamos, y ahora no hay día que no hagamos uno, dos o incluso tres sudokus… Y eso parece haber pasado con muchos lectores y aficionados a los pasatiempos. Engancha.
El fenómeno ha merecido algún reportaje, como el que Paco Niebla ha realizado para la agencia Efe y cuyo contenido se puede leer íntegramente en el apartado En Profundidad de este mismo weblog. Y ya hay colegas de la radio y de la televisión que preparan más.
En general, a los profesionales del sector, como Miquel Sesé o Màrius Serra, no les agrada, aunque reconozcan que es un buen pasatiempo. A diferencia del trabajo que supone elaborar un buen crucigrama, por ejemplo, creen, y con razón, que es un juego que puede ser generado con un programa matemático –si se busca un poco en internet, se pueden encontrar algunos—y que terminará cansando por repetitivo.
Sesé comentaba a Efe: «Es como una canción de verano, una moda comercial. Pasado un tiempo bajará su fama». Ya veremos.
Serra ha publicado un muy interesante artículo sobre el tema en su columna de La Vanguardia, que se puede leer también En Profundidad: «A simple vista parece un juego banal, pero poca gente logra completar una parrilla en menos de veinte minutos. Es un gran pasatiempo. La sencillez de su planteamiento contrasta con su dificultad de resolución, de modo que engancha sin paliativos». Pues eso.

Venecia siempre me ha fascinado. Me he pateado la ciudad unas cuantas veces y, aún así, sigue siendo casi una desconocida. Las dos últimas, en invierno, cuando menos turistas hay y más auténtica es: hace tres años y el pasado mes de diciembre.
Un buen día descubrí las entretenidas novelas del inspector veneciano Guido Brunetti, el personaje creado por Donna Leon. La escritora norteamericana muestra la ciudad de los canales, donde vive desde hace años, como un personaje más de la trama, con una visión entre amorosa y crítica, lo cual me hizo añorarla de nuevo.
Con la mayor parte de las novelas de la autora leídas, me planteé trazar una posible «ruta Brunetti» por los escenarios habituales del personaje, fondamenta a fondamenta, campo a campo…
Contacté con la escritora. A lo largo de dos entrevistas –una, a través del correo electrónico; y otra, en persona, durante el reciente congreso de escritores de novela negra en el CCCB–, Donna Leon fue muy amable al revelarme algunos detalles de su vida cotidiana en Venecia y de los escenarios de sus novelas.
Así, varios meses y 500 fotos más tarde, todo ello desembocó en un reportaje que apareció publicado el pasado 14 de julio en el suplemento de Libros de El Periódico de Catalunya. En el apartado En Profundidad de este mismo weblog se puede leer íntegramente el texto del reportaje. Si algún lector desea consultarlo en su formato original, puede pinchar sobre los enlaces a los pdfs de la primera y de la segunda página del citado reportaje.

Venècia sempre m’ha fascinat. He trepitjat la ciutat unes quantes cops i, encara així, segueix sent gairebé una desconeguda. Les dues últimes vegades van ser a l’hivern, quan menys turistes hi ha i més autèntica és: una, fa tres anys, i l’altra, el passat mes de desembre.
Un bon dia també vaig descobrir les entretingudes novel·les de l’inspector venecià Guido Brunetti, el personatge creat per Donna Leon. L’escriptora nord-americana mostra la ciutat dels canals, on viu des de fa anys, com un personatge més de la trama, amb una visió entre amorosa i crítica, quelcom que em va fer enyorar-la de nou.
Amb els deures fets, o sigui, amb la major part de les novel·les de l’autora ja llegides, em vaig plantejar traçar una possible «ruta Brunetti» pels escenaris habituals del personatge, fondamenta a fondamenta, campo a campo…
També vaig contactar amb l’escriptora. Desprès de dues entrevistes –una, a través del correu electrònic; i l’altra, en persona, durant el recent congrés d’escriptors de novel·la negra al CCCB–, Donna Leon va ser molt amable al revelar-me alguns detalls de la seva vida quotidiana a Venècia i dels escenaris de les seves novel·les… Potser la nostra conversa va donar lloc a su actual propuesta de «walking tour» guiat per la seva amiga Toni Sepeda.
Bé, uns quants mesos i 500 fotos més tard, tot això va desembocar en un reportatge que va aparèixer publicat el passat 14 de juliol al suplement de Llibres d’El Periódico de Catalunya.
En l’apartat En Profunditat d’aquesta mateixa bitàcola es pot llegir íntegrament el text del reportatge (de moment, en castellà). I si algú desitja llegir-lo en el seu format original (aquí sí, en català), pot picar sobre els enllaços als pdfs de la primera i de la segona pàgina del citat reportatge.

Dins el superpoblat mercat editorial, existeix un grapat de revistes de qualitat dedicades als viatges.
Per citar només algunes, aquí estan Altaïr, Descobrir Catalunya –ambdues publicades per Edicions 62, i la primera apadrinada per la llibreria homònima–, Geo i Rutes del Món.
Hi ha moltes més, més o menys comercials, més o menys publicitàries.
Però les dues fotos de dalt es refereixen a altra publicació de viatges on el viatge no és el més important. La capçalera es diu El Mundo de los Pirineos i està publicada per Sua Edizioak.
Aquesta editorial, amb seu a Bilbao, edita unes excel·lents guies de muntanya, com l’últim «quadern pirinenc«, dedicat al Canigó i signat per Miguel Angulo i Núria García i Quera. Deia que el viatge no és el més important en les seves pàgines, encara que si el lector vol trobar-los els trobarà, i excel·lents, sempre amb un aire muntanyenc dins les seves pàgines.
Amb l’excusa de la serralada, la publicació ofereix esplèndids retrats de paisatges, gents i costums, amb tocs gastronòmics i culturals i entrevistes a personatges entranyables. Com es veu pel seu nom i editorial, podria predominar el toc euskaldún, però no: existeix un adequat equilibri entre lo basc-navarrès i lo català, sense perdre mai de vista el vessant aragonès.
Bona part del seu èxit es deu a un periodista català establert des de fa anys al País Basc: Sergi Ramis.
Viatger incansable, Ramis ha col·laborat amb les principals revistes del sector, i durant un temps va escriure les rutes amb bicicleta que setmanalment publica el diari El Periódico de Catalunya i que ara prossegueix el seu amic Joan Portell Rifà.
Ramis ha sabut assumir un paper difícil: escriure i signar poc per a editar i coordinar més. Una tasca difícil per a un periodista a qui li agrada escriure.
I ha sabut triar a col·laboradors en els quals sap que pot confiar, com ara Gorka López, Lucila Rei, Albert Torrent i Eduardo Viñuales, que signen el reportatge central del nombre de juliol i agost. I com els seus col·legues catalans César Barba i Raimon Portell, autors d’una ruta pels boscos pirinencs i d’una entrevista a una veterana pionera de l’escalada, Maria Antònia Simó.

Después de tantos días de desgracias en todo el mundo, hoy quiero compartir con todos la imagen que acompaña estas líneas.
Va dedicada a los que se van de vacaciones y a los que, como yo mismo, volvemos al trabajo.
Seguro que hay más de uno que adivina dónde está esta playa.

Peus i platja, de Txerra Cirbián
Desprès de tants dies de desgràcies al món, avui vull compartir amb tothom aquesta imatge, dedicada als que marxen de vacances i als que, com jo mateix, tornem avui a la feina.
Segur que algú endevina on és aquesta platjeta…

Hoy podría haber sido un día como otro cualquiera, con detalles esperanzadores, como el hecho de que millones de personas les pidan a los poderosos del G-8 que se dejen de leches y solucionen el problema del hambre en el mundo y no nos envenenen más la atmósfera.
Pero no. No ha sido un día cualquiera.
Ha sido otro 11 de septiembre, otro 11 de marzo, aunque sea un 7 de julio.
Es un día de dolor y hasta San Fermín está de luto por las víctimas de Londres.

Avui podria haver estat un dia com altre qualsevol, amb detalls esperançadors, com el fet que milions de persones els demanin als poderosos del G-8 que es deixin de llets i solucionin el problema de la fam al món i no ens enverinin més l’atmosfera.
Però no. No ha estat un dia qualsevol.
Ha estat un altre 11 de setembre, un altre 11 de març, encara que sigui un 7 de juliol.
És un dia de dolor i fins a Sant Fermí està de dol per les víctimes de Londres.

El sábado pasado se celebraron diez grandes conciertos contra el hambre en el mundo, llenos de música y de buena voluntad.
No estoy muy seguro de su eficacia real, aunque todo parece indicar que el impacto audiovisual es mayor que el de todas las campañas lanzadas por las ONG del mundo.
Es el poder de la televisión: una audiencia potencial de 5.500 millones de personas.
Pero no quería quedarme en lo general y gigantesco, sino ir a lo más pequeño.
Por casualidad, entre los diarios que hojeé ayer, la primera de las páginas dedicadas al tema en La Vanguardia era la 45. Pues bien, en la 44, justo a su izquierda, supongo que por casualidad, estaba la página de Religión. Y en su columna de la izquierda, la de Cáritas Diocesana de Barcelona (plaza Nova, 1. Teléfono 93.301.35.50).
Se trataba de una columna que, bajo el antetítulo de «Solidaridad», se indicaba «Servicio de ayuda económica» (con el teléfono arriba indicado, y el horario de atención de 8 a 14 horas, por si alguien está interesado en llamar).
Empecé a leer la columna y me dejó de piedra. Sólo quiero citar un par de casos. «Padre de família con empleo a tiempo parcial. Ingresos insuficientes. Para ayuda de alimentos: 300 euros». «Mujer separada por maols tratos, con una hija pequeña. Ingressos precarios. Para ayuda de alimentos: 300 euros». Había 14 casos más. Peticiones para pagar medicinas; recibos de la luz, gas y agua; el alquiler o realquiler del piso o habitación…
El hambre y las situaciones de pobreza no sólo están en el tercer mundo. Sólo hace falta echar una ojeada a nuestro alrededor.

Dissabte passat es van fer els deu grans concerts contra la fam al món, plens de música i de bona voluntat. No estic massa segur de la seva eficàcia real, encara que tot sembla indicar que l’impacte audiovisual es major que el de totes les campanyes llançades per les ONG del món.
És el poder de la televisió: una audiència potencial de 5.500 milions de persones.
Però no volia pas quedar-me amb el més general i gegantí… volia anar a les coses més petites.
Per casualitat, entre els diaris que vaig fullejar ahir, la primera de les pàgines que La Vanguardia va dedicar a aquest tema va ser la 45.
Doncs bé, a la 44, just a la seva esquerra, suposo que per atzar, hi havia la plana de Religió. I dins d’aquesta, a la columna de l’esquerra, la de Càritas Diocesana de Barcelona (plaça Nova, 1. Telèfon 93.301.35.50).
Es tractava d’una columna que, amb l’avantitol de «Solidaritat», hi posava «Servei d’ajut econòmic» (amb el telèfon d’abans, i l’horari d’atenció de 8 a 14 hores, per si algú el vol utilitzar).
Vaig començar a llegir la columna i em vaig quedar impressionat. Tan sols vull citar un parell de casos. «Pare de família amb feina a temps parcial. Ingressos insuficients. Per ajut d’aliments: 300 euros». «Dona separada per maltractaments, amb una filla petita. Ingressos precaris. Per ajut d’aliments: 300 euros».
Hi havia 14 casos més. Peticions per a pagar medicaments; rebuts de la llum, gas i aigua; el lloguer o re-lloguer del pis…
La fam i les situacions de pobresa no estan només al tercer món. N’hi ha prou amb donar un cop d’ull al nostre voltant.

El veterà periodista Albert Garrido acaba de publicar una entrevista amb l’escriptor marroquí Tahar Ben Jelloun en El Dominical del diari El Periódico, arran de la publicació de la seva última novel·la, L’últim amic.
És una d’aquestes entrevistes que anima al lector a conèixer a l’entrevistat, a llegir les seves obres.
Googleo una mica i veig que té una bibliografia àmplia i de noms tan bells com El discurs del camell, El nen de la sorra o Els nàufrags de l’amor.
En aquests temps d’intolerància integrista, destaco només una de les respostes de l’escriptor a una pregunta del periodista:
–«Està d’acord que el laïcisme és l’única garantia per a totes les religions?».
–«Completament — respon–. El laïcisme no és el contrari a la religió; és la situació en la qual es reconeix que totes les religions tenen dret a existir, a condició de no sortir-se del lloc que és el propi del seu Déu (l’església, la sinagoga, la mesquita) per a ocupar el Parlament o el Govern».

El veterano periodista Albert Garrido acaba de publicar una entrevista con el escritor marroquí Tahar Ben Jelloun en El Dominical del diario El Periódico, a raíz de la publicación de su última novela, El último amigo. Es una de esas entrevistas que anima al lector a conocer al entrevistado, a leer sus obras. Googleo un poco y veo que tiene una bibliografía amplia y de nombres tan bellos como El discurso del camello, El niño de la arena o Los náufragos del amor.
En estos tiempos de intolerancia integrista, destaco sólo una de las respuestas del escritor a una pregunta del periodista: «¿Está de acuerdo en que el laicismo es la única garantía para todas las religiones?». «Completamente — responde–. El laicismo no es lo contrario a la religión; es la situación en la que se reconoce que todas las religiones tienen derecho a existir, a condición de no salirse del lugar que es el propio de su Dios (la iglesia, la sinagoga, la mezquita) para ocupar el Parlamento o el Gobierno».

Fraga se va. La calle vuelve a ser nuestra…

PD.– Un comentario posterior de Qwert a esta frase, en la versión catalana de este blog, me ha hecho reflexionar. Qwert dice: «Siento cortarte la euforia, pero que Fraga se vaya no quiere decir que lo deje ni que se haya acabado el clientelismo ni el caciquismo del PP y de las clases dirigentes en Galicia. Y lo siento, pero la calle nunca será nuestra. Sólo hace falta intentarlo. La calle es del orden, del poder y de la moral. Los únicos que pueden ocuparlo impunemente son la Iglesia y el PP. Por ahora. Es la realidad. Dura y jodida, pero así es…»

Qwert tiene toda la razón… Aún así, yo estoy con el maestro Eduardo Haro Tecglen: «La calle es de quien la trabaja, y no de quien la usurpa». Espero…
(Para leer el artículo entero, esta es la dirección del weblog de EHT)

Fraga s’en va. El carrer torna a ser nostre.
(l’imatge vé d’aquest enllaç)

Comentaris
1. Em sap greu tallar l’eufòria, però: Que Fraga se’n vagi no vol dir que plegui ni que s’hagi acabat el clientelisme ni el caciquisme del PP i les classes dirigents a Galícia.
I, ja em sap greu, però el carrer mai no serà nostre. Només cal provar d’utilitzar-lo. El carrer és de l’ordre, el poder i la moral. L’únic que pot ocupar-lo impunement és l’església i el pp. Encara.
És la realitat. Dura i futuda, però l’és.
Enviat per qwert — 28 Jun 2005, 20:00

2. Tens tota la raó, Qwert, però com diu el mestre Eduardo Haro Tecglen, «La calle es de quien la trabaja, y no de quien la usurpa». Espero…
(aquest és l’enllaç del seu weblog)
Enviat per Txerra — 28 Jun 2005, 23:09

El American Film Institute ha hecho públicas las frases más famosas de la historia de «su» cine, el de Hollywood. Pero los colegas norteamericanos –unos 1.500 críticos y especialistas– son listos: hablan de ellos. Al enemigo, llámese cine europeo u oriental, ni agua.
Pero, críticas al margen, hay que reconocerles la labor de recordarnos diálogos que han hecho historia … como la ganadora, la frase usada por Clark Gable para despedirse de Vivien Leigh en Lo que el viento se llevó: esa «Frankly, my dear, I don’t give a damn» y no la suavizada «Francamente, querida, me importa un bledo», aunque ésta pueda sonar mejor que la otra.
Una sugerencia: visiten su espacio web. Es un placer para cualquier cinéfilo: podrán ver las listas de años anteriores, como la dedicada a las 100 canciones más famosas, el año pasado, y los 100 mejores héroes y villanos, del año anterior…

El American Film Institute ha fet públiques les frases més famoses de la història del «seu» cinema, el d’Hollywood. Però els col·legues nord-americans que han votat la llista –uns 1.500 crítics i especialistes– són llestos: parlen d’ells; a l’enemic, sigui el cinema europeu o l’oriental, ni aigua.
Però, crítiques al marge, cal reconèixer-los la labor de recordar-nos diàlegs que han fet història … com la guanyadora, la frase usada pel Clark Gable per a acomiadar-se de Vivien Leigh a Allò que el vent s’endugué: aquesta «Frankly, my dear, I don’t give a damn» i no la suavitzada «Francament, estimada, m’importa un rave«, encara que aquesta pugui sonar millor que l’altra.
Un suggeriment: visitin el seu espai web. És un plaer per a qualsevol cinèfil: es poden veure les llistes d’anys anteriors, com la dedicada a les 100 cançons més famoses, l’any passat, i els 100 millors herois i dolents, de l’any anterior…

Estic llegint La velocidad de la luz (Tusquets Editors), de Javier Cercas, encara que la meva velocitat sigui la d’un cargol. Llegir costa. Tan sols podeu donar un cop d’ull a les xifres de lectors d’aquest país.
Cercas ha assolit allò que tots nosaltres (en aquest corporativisme que té la professió periodística) desitjaríem ser: un periodista que s’ha convertit en escriptor i, a més, li ha tocat la loteria de l’èxit… Bé, de loteria, gens: treball pur i dur.
Per a qui encara ho ignori, la novel·la parla d’un escriptor que, al seu torn, narra l’història d’un ex-combatent de Vietnam, entre d’altres coses a les quals encara no he arribat.
Doncs això, aquest matí, amb la mandra típica de la post-revetlla de Sant Joan, estava llegint a Cercas, aquest metallenguatge seu que sembla tan senzill i que amaga hores i hores de polit literari.
De cop i volta, a la pàgina 111, on parla de la guerra del Vietnam, m’he topat amb una frase que diu així: «L’atroç d’aquesta guerra és que no és una guerra. Aquí l’enemic no és ningú, perquè pot ser-lo qualsevol, i no està enlloc, perquè està en totes parts (…) En altres guerres es tractava de vèncer-lo; en aquesta, no: en aquesta es tracta de matar-lo, malgrat que tots sabem que matant-lo no el podrem vèncer».
La resta és millor gaudir-ho tot llegint el llibre.
Cercas parla de Vietnam, però podia estar parlant de l’Iraq, l’Afganistan i de tantes i tantes guerres encapçalades pels Estats Units de Bush. Probablement això ja estava al cap de l’escriptor… encara que només parli del Vietnam.

Carles Geli és el cap del suplement de Llibres del diari El Periódico. Lector i treballador infatigable, prové d’aquesta escola de periodistes que estima la seva professió… i que de vegades la pateix.
Doncs bé, ahir parlàvem del plaer d’escriure i, consegüentment, de llegir el que d’altres escriuen. Parlàvem de La memòria dels plats, l’últim llibre d’en Pau Arenós, un dels periodistes que millor escriuen a Barcelona. Comentàvem, no sense certa sana enveja, la capacitat del nostre col·lega de plasmar amb (aparent) facilitat un grapat de metàfores brillants per a descriure i definir l’essència de plats de cuina de tota la vida.
És una forma d’escriure admirable, com ho és el propi final de la crítica que en Geli havia escrit (des de casa, en uns dies de descans que tenia, perquè el treball diari en una redacció fa difícil poder escriure amb calma) sobre el llibre d’Arenós: «És com una torrada acabada de fer, amb oli extraverge baptismal i un pessic de sal. Sembla gens i ho és tot».
El bon periodisme és bona literatura.