Estic llegint La velocidad de la luz (Tusquets Editors), de Javier Cercas, encara que la meva velocitat sigui la d’un cargol. Llegir costa. Tan sols podeu donar un cop d’ull a les xifres de lectors d’aquest país.
Cercas ha assolit allò que tots nosaltres (en aquest corporativisme que té la professió periodística) desitjaríem ser: un periodista que s’ha convertit en escriptor i, a més, li ha tocat la loteria de l’èxit… Bé, de loteria, gens: treball pur i dur.
Per a qui encara ho ignori, la novel·la parla d’un escriptor que, al seu torn, narra l’història d’un ex-combatent de Vietnam, entre d’altres coses a les quals encara no he arribat.
Doncs això, aquest matí, amb la mandra típica de la post-revetlla de Sant Joan, estava llegint a Cercas, aquest metallenguatge seu que sembla tan senzill i que amaga hores i hores de polit literari.
De cop i volta, a la pàgina 111, on parla de la guerra del Vietnam, m’he topat amb una frase que diu així: «L’atroç d’aquesta guerra és que no és una guerra. Aquí l’enemic no és ningú, perquè pot ser-lo qualsevol, i no està enlloc, perquè està en totes parts (…) En altres guerres es tractava de vèncer-lo; en aquesta, no: en aquesta es tracta de matar-lo, malgrat que tots sabem que matant-lo no el podrem vèncer».
La resta és millor gaudir-ho tot llegint el llibre.
Cercas parla de Vietnam, però podia estar parlant de l’Iraq, l’Afganistan i de tantes i tantes guerres encapçalades pels Estats Units de Bush. Probablement això ja estava al cap de l’escriptor… encara que només parli del Vietnam.