Estic llegint La velocidad de la luz (Tusquets Editors), de Javier Cercas, encara que la meva velocitat sigui la d’un cargol. Llegir costa. Tan sols podeu donar un cop d’ull a les xifres de lectors d’aquest país.
Cercas ha assolit allò que tots nosaltres (en aquest corporativisme que té la professió periodística) desitjaríem ser: un periodista que s’ha convertit en escriptor i, a més, li ha tocat la loteria de l’èxit… Bé, de loteria, gens: treball pur i dur.
Per a qui encara ho ignori, la novel·la parla d’un escriptor que, al seu torn, narra l’història d’un ex-combatent de Vietnam, entre d’altres coses a les quals encara no he arribat.
Doncs això, aquest matí, amb la mandra típica de la post-revetlla de Sant Joan, estava llegint a Cercas, aquest metallenguatge seu que sembla tan senzill i que amaga hores i hores de polit literari.
De cop i volta, a la pàgina 111, on parla de la guerra del Vietnam, m’he topat amb una frase que diu així: «L’atroç d’aquesta guerra és que no és una guerra. Aquí l’enemic no és ningú, perquè pot ser-lo qualsevol, i no està enlloc, perquè està en totes parts (…) En altres guerres es tractava de vèncer-lo; en aquesta, no: en aquesta es tracta de matar-lo, malgrat que tots sabem que matant-lo no el podrem vèncer».
La resta és millor gaudir-ho tot llegint el llibre.
Cercas parla de Vietnam, però podia estar parlant de l’Iraq, l’Afganistan i de tantes i tantes guerres encapçalades pels Estats Units de Bush. Probablement això ja estava al cap de l’escriptor… encara que només parli del Vietnam.
This website uses cookies to improve your experience. We\'ll assume you\'re ok with this, but you can opt-out if you wish. Leer más
Deja una respuesta