Categoría: General (Página 33 de 41)

Gran, inmenso actor, Federico Luppi le confesaba ayer a Ima Sanchis en La Vanguardia: «Soy un protestón profesional, vivo permanentemente cabreado con el mundo político».
Este hombre que se confiesa «estepario», realizaba una frase lapidaria contra los políticos de su país, y de muchos otros países: «Los poderosos y la mayoría de los políticos roban a mansalva, mienten como beduinos, estafan a medio mundo, hacen fortunas malavida y nunca tienen culpa. (…) El poder, desde que yo recuerdo, ha convertido la sordera en categoría política.»

Fa cinc anys que van matar l’Ernest Lluch.
Cinc anys reclamant pau i diàleg, com van fer les filles d’en Lluch i un milió de persones més a les 48 hores de la seva mort.
Per què segueix sent tan difícil?

Hace cinco años que mataron a Ernest Lluch.
Cinco años reclamando paz y diálogo, como hicieron las hijas de Lluch y un millón de personas más a las 48 horas de su muerte.
¿Por qué sigue siendo tan difícil?

Que l’Església té altres veus, és un fet. Però que aquestes veus sorgeixin dels estaments oficials, és més estrany. El Comunicat del Consell Presbiteral del Bisbat de Girona de dimarts, publicada ahir i recollida avui per diversos mitjans de comunicació, és extraordinària, tenint en compte com és la actual cúpula episcopal espanyola.
És per tot això que he volgut incloure aquí la seva nota íntegra:
«L’Església ha de ser anunci de la Bona Notícia de l’Evangeli.
El que la COPE està sembrant als quatre cantons d’Espanya no és pas Bona Notícia: Desqualifica sistemàticament els polítics que considera contraris a les seves opinions, fins i tot insulta i injúria; de manera aferrissada denigra el Poble de Catalunya, les seves institucions, els seus governants.
Aquesta manera d’actuar ofèn els nostres sentiments més entranyables, fa perdre credibilitat a l’Església, escandalitza greument els fidels, desvetlla ressentiments i odis recíprocs.
Denunciem i protestem enèrgicament que una emissora que es presenta com a catòlica, abusi tan descaradament de la llibertat en que s’empara, contradient, amb el seu estil barroer i provocador, els principis i els ideals de l’Evangeli.
Urgim una clara actuació de la Conferència Episcopal Espanyola que posi fi a aquesta situació, que lamentablement fa massa temps que dura.»

Que la Iglesia tiene otras voces, es un hecho. Pero que esas voces surjan de los estamentos oficiales, es más extraño. La del Consejo Presbiteral del obispado de Girona del martes, publicada ayer y recogida hoy por varios medio, es extraordinaria, teniendo en cuenta cómo es la cúpula episcopal española en la actualidad.
Por ello, he querido incluir aquí su nota íntegra:
«La Iglesia tiene que ser anuncio de la buena noticia del Evangelio.
Lo que la Cope está sembrando en España no lo es: descalifica sistemáticamente a los políticos que considera contrarios a sus opiniones, incluso insulta e injuria; de manera enconada denigra al pueblo de Catalunya, a sus instituciones y gobernantes.
Esta manera de actuar ofende nuestros sentimientos más entrañables, hace perder credibilidad a la Iglesia, escandaliza gravemente los fieles, desvela resentimientos y odios recíprocos.
Denunciamos y protestamos enérgicamente que una emisora que se presenta como católica, abuse tan descaradamente de la libertad en que se ampara, contradiciendo, con su estilo barriobajero y provocador, los principios y los ideales del Evangelio.
Urgimos una clara actuación de la Conferencia Episcopal Española que ponga fin a esta situación, que lamentablemente hace demasiado tiempo que dura.»

Hi ha molt pocs dibuixants capaços d’encertar en la diana de l’actualitat amb només un esbós i unes paraules lapidàries. Un d’ells és l’Andrés Rábago, més conegut com Ops i El Roto.
Per a mostra, el seu dibuix d’aquest dimarts, 15, al diari El País.
Transcric el que diu el locutor de la imatge, per si no es pogués llegir: «A continuació resarem un Avemaria per les víctimes dels nostres programes».
És, sense dubte, un dels humoristes gràfics més mordaç de la premsa escrita mundial.

Hay muy pocos dibujantes capaces de acertar en la diana de la actualidad con sólo un boceto y una frase lapidaria. Uno de ellos es Andrés Rábago, más conocido como Ops y El Roto.
Para muestra, su dibujo de este martes, 15, en El País.
Transcribo lo que dice el locutor, por si no se lee: «A continuación rezaremos un Avemaría por las víctimas de nuestros programas».
Es, sin duda alguna, uno de los humoristas gráficos más mordaces de la prensa escrita mundial.

Hi ha molts poetes, però poca poesia a la nostra societat… I dins els mitjans audiovisuals, escasseja encara més.
Una excepció és el programa L’Illa del Tresor, de Televisió de Catalunya.
Amb la parella formada per l’escriptor i periodista Joan Barril i el director de teatre Joan Ollé, davant de les càmeres, i el realitzador Josep M. Andrés, Aranya, darrere d’elles, aquest espai té, a més a més, un efectiu equip en el qual brilla el disseny gràfic d’en Pep Preses.
Fa unes setmanes, el jurat dels Premis Nacionals de Radiodifusió, Televisió, Internet i Telecomunicacions els va premiar amb el guardó televisiu, que recolliran aquest dimecres, dia 16.
Al seu veredicte el jurat deia: «Com poèticament ho descriuen els seus creadors, L’Illa del Tresor és “un oasi setmanal que cartografia la infantesa, posa veu a la memòria i música a l’oblit, confessa bons propòsits i origina dubtes”. El programa demostra fins a quin punt és possible treballar des de l’òptica de l’entreteniment televisiu sense renunciar a oferir un producte personal, imaginatiu i apte per a tota mena de públics.»
Si poden i volen, L’Illa del Tresor és una opció diferent per a fugir de la monotonia de les altres cadenes les nits dels diumenges (22.40 hores, Canal 33).

Hay muchos poetas, pero poca poesía en nuestra sociedad… Y en los medios audiovisuales, escasea aún más.
Una excepción es el programa L’Illa del Tresor, de Televisió de Catalunya.
Con la pareja formada por el escritor y periodista Joan Barril y el director de teatro Joan Ollé, delante de las cámaras, y el realizador Josep M. Andrés, Aranya, detrás de ellas, este espacio tiene, además, un efectivo equipo en el que brilla el diseño gráfico de Pep Presas.
Hace unas semanas, el jurado de los Premis Nacionals de Radiodifusió, Televisió, Internet i Telecomunicacions les premió con el galardón televisivo, que recogerán este miércoles, día 16.
En su veredicto, el jurado decía: «Como poéticamente lo describen sus creadores, L’Illa del Tresor es «un oasis semanal que cartografía la niñez, pone voz a la memoria y música el olvido, confiesa buenos propósitos y origina dudas». El programa demuestra hasta qué punto es posible trabajar desde la óptica del entretenimiento televisivo sin renunciar a ofrecer un producto personal, imaginativo y apto para toda clase de públicos.»
Si pueden y quieren, L’Illa del Tresor es una opción diferente para huir de la monotonía de las otras cadenas en las noches de los domingos (22.40 horas, Canal 33).

Interessants, molt interessants les reflexions que Danilo Martuccelli feia aquest dijous, a l’entrevista amb Lluís Amiguet a La Contra de La Vanguardia.
Nascut a Lima, però de nacionalitat francesa, és el cap d’investigació social del CNRS francès (Centre National de la Recherche Scientifique).
Només vull destacar alguna de les seves frases:
«No existeix una relació directa, mecànica i proporcional entre atur i immigració i les revoltes.»
«Quan l’ascensor social no funciona, i ara a França està molt clar que no funciona, la temptació és cremar-lo a veure si potser en posen un altre.»
«L’escola francesa pública gratuïta, que abans garantia ocupació i ascensió social abans dels 20, avui només serveix per a individualitzar el fracàs prematur.»
Contundent… com la pròpia protesta.

Interesantes, muy interesantes las reflexiones que Danilo Martuccelli hacía este jueves, en la entrevista que le hacía Lluís Amiguet en La Contra de La Vanguardia. Nacido en Lima, pero de nacionalidad francesa, jefe de investigación social en el CNRS (Centre National de la Recherche Scientifique) francés.
Sólo quiero destacar alguna de sus frases:
«No existe una relación directa, mecánica y proporcional entre paro e inmigración y las revueltas.»
«Cuando el ascensor social no funciona, y ahora en Francia está muy claro que no funciona, la tentación es quemarlo a ver si a lo mejor ponen otro.»
«La escuela francesa pública gratuita, que antes garantizaba empleo y ascensión social antes de los 20, hoy sólo sirve para individualizar el fracaso prematuro.»
Contundente… como la propia protesta.

Dins l’ampli món de la premsa gratuïta –de vegades fosc i laberíntic– de tant en tant et trobes sorpreses.
L’altre dia, a una botiga de productes ecològics del meu barri, mentre esperava que la botiguera m’atengués, em vaig posar a fullegar una revista gratuïta, Ecoespai: era el número 19, tenia 32 pàgines i, segons la seva pròpia informació, tira 25.000 exemplars. No està gens malament.
El seu responsable és el també pintor Xavier Peris. No sé si viu de l’art, de la publicitat que genera la revista o d’ambdues coses, però em sembla molt raonable l’excusa que posa per a publicar-la: «Ecoespai va néixer amb la inquietud d’aportar informació i divulgar un estil de vida respectuós amb el medi ambient i que contribueixi a la millora de la qualitat de vida dels sers humans, i aquesta millora implica una àmplia difusió de la cultura ecològica en el més ampli sentit de la paraula.»
Els seus petits reportatges i consells són agradables i fàcils de llegir… i la publicitat del sector permet saber, fins i tot, on comprar un aparell per a fer pa a casa.

En el amplio mundo de la prensa gratuita –a veces oscuro y laberíntico– de vez en cuando te encuentras sorpresas.
El otro día, en una tienda de productos ecológicos de mi barrio, mientras esperaba que la dependienta me atendiera, me puse a ojear una revista llamada Ecoespai: era el número 19, tenía 32 páginas y, según su propia información, tira 25.000 ejemplares. No está nada mal.
Su responsable es el también pintor Xavier Peris. No sé si vive del arte, de la publicidad que genera la revista o de ambas cosas, pero me parece muy razonable la excusa que pone para publicarla: «Ecoespai nació con la inquietud de aportar información y divulgar un estilo de vida respetuoso con el medio ambiente y que contribuya a la mejora de la calidad de vida de los seres humanos, y esta mejora implica una amplia difusión de la cultura ecológica en el más amplio sentido de la palabra.»
Sus pequeños reportajes y consejos son agradables y fáciles de leer… y la publicidad del sector permite saber, incluso, dónde comprar un aparato para hacer pan en casa.

S’ha d’informar o no de la crema de cotxes a França o a Espanya? A Barcelona, hi ha uns centenars de vehicles incendiats a l’any. S’ha d’informar dels suïcidis? Cada any hi ha milers… i bastants al metre.
Els experts diuen que existeix un efecte de mimetisme i que és millor no publicar el dia a dia de, per exemple, els suïcidis. Crec que és raonable.
Des del meu punt de vista, la diferència amb la recent onada de destrucció a França està en les causes: informar d’això és absolutament necessari; indicar la xifra de quants cotxes s’han cremat, és menys important.

¿Se ha de informar o no de la quema de coches en Francia o en España? En Barcelona, hay unos centenares de vehículos incendiados al año. ¿Se ha de informar de los suicidios? Cada año hay miles… y bastantes en el metro.
Los expertos dicen que existe un efecto de mimetismo y que es mejor no publicar el día a día de, por ejemplo, los suicidios. Creo que es razonable.
Desde mi punto de vista, la diferencia con la reciente oleada de destrucción en Francia está en las causas: informar de ello es absolutamente necesario; de indicar la cifra de cuántos coches se han quemado, es menos importante.

Avui ha complert 44 anys i duu 10 al capdavant del programa matinal de Catalunya Ràdio. És l’Antoni Bassas. En el retrat que d’ell s’ofereix al diari El Periodico, es diu: «Nascut a Barcelona, va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va treballar a Ràdio Joventut i a Ràdio Barcelona, on va col·laborar amb Joaquim Maria Puyal, que se’l va endur a Catalunya Ràdio, on, igual que va fer a TV-3, va presentar les retransmissions del futbol. Al 1995 va substituir a Josep Cuní al capdavant de El matí de Catalunya Ràdio, pel qual va rebre un premi Ones el 1997, el Premi Nacional de Periodisme del 2001 i, fa uns dies, el Premi Nacional de Radiodifusió 2005, que li serà lliurat dimecres que ve, dia 16.
Diu el jurat que atorga aquest guardó perquè: «Al llarg de 10 anys, Antoni Bassas i el seu equip han assolit el difícil repte de ser, alhora, referent informatiu, divulgatiu i cultural, combinant amb encert, dinamisme i eficàcia periodística, el rigor, l’humor, el pluralisme i l’actualitat, i contribuint de forma decisiva al lideratge d’audiència ininterromput de la ràdio pública nacional catalana a la seva franja horària».
I, a més a més, el dia abans, dimarts, 15, Bassas rebrà un altre premi més: el d’Amic de l’Any, atorgat per Amics de la Ciutat, per «la seva professionalitat basada en el rigor, l’esperit crític i en la catalanitat, tant per l’ús de la llengua com pels continguts, valors que els barcelonins sempre han mantingut i volgut per a la ciutat».
Capaç d’entrevistar, com aquest matí, a un expresident (Jordi Pujol) i a un actor (Sergi López), i tafanejar una estoneta amb la Judit Mascó, Bassas està lluny de capelletes i manté la independència… Independència de vegades atacada des de diferents parcel·les del poder.
Potser això és el secret del seu èxit…

Hoy cumple 44 años y lleva 10 al frente del magacín matinal de Catalunya Ràdio. Es Antoni Bassas.
En el perfil que de él se ofrece en el diario El Periodico, se dice: «Nacido en Barcelona, estudió Periodismo en la Universitat Autònoma de Barcelona. Trabajó en Radio Juventud y en Radio Barcelona, donde colaboró con Joaquim Maria Puyal, que se lo llevó a Catalunya Ràdio, donde, al igual que hizo en TV-3, presentó las retransmisiones del fútbol. En 1995 sustituyó a Josep Cuní al frente del magacín El matí de Catalunya Ràdio, por el que recibió un premio Ondas en 1997, el Premio Nacional de Periodismo del 2001 y, hace unas semanas, el Premi Nacional de Radiodifusió, que le será entregado el próximo miércoles, día 16.
Dice el jurado que otorga este galardón porque: «A lo largo de 10 años, Antoni Bassas y su equipo han logrado el difícil reto de ser, a la vez, referente informativo, divulgativo y cultural, combinando con acierto, dinamismo y eficacia periodística, el rigor, el humor, el pluralismo y la actualidad, y contribuyendo de forma decisiva al liderazgo de la audiencia ininterrumpido de la radio pública nacional catalana en su franja horaria.»
Y, sin ir más lejos, el día antes, el martes, 15, Bassas recibirá otro premio más: el de Amic de l’Any, otorgado por Amics de la Ciutat, por «la profesionalidad basada en el rigor, el espíritu crítico y en la catalanidad, tanto por el uso de la lengua como por los contenidos valores que los barceloneses siempre han mantenido y querido para la ciudad.»
Capaz de entrevistar, como esta mañana, a un expresident (Jordi Pujol) y a un actor (Sergi López), y cotillear un poco con Judit Mascó, Bassas está lejos de capillas y conciliábulos, y mantiene su independencia… Independencia a veces baqueteada desde diferentes parcelas del poder.
Quizás ése sea el secreto de su éxito…

Fa un parell de dies, el Tribunal Suprem va condemnar al portaveu de la il·legalitzada Batasuna, Arnaldo Otegi, a un any de presó per un delicte d’injúries greus al Rei. Otegi va dir en una roda de premsa, fa un parell d’anys, que Juan Carlos I era «el responsable dels torturadors».
El Tribunal Superior de Justícia del País Basc l’havia absolt al considerar que les seves declaracions estaven emparades pel dret a la llibertat d’expressió. La sentència del Suprem diu que aquestes frases «expressen un evident menyspreu al Rei i a la institució que encarna, afectant al nucli últim de la seva dignitat».
I jo em pregunto, com m’ha fet veure un company de la llista de l’Internauta: com s’han d’interpretar i jutjar el que diu avui mateix Federico Jiménez Losantos sobre el Rei a Libertad digital?
Frases com aquestes, escrites per atacar el projecte d’Estatut de Catalunya: «Aquest Cop d’Estat compta també, com el de llavors, amb el suport del Rei, a qui els socialistes van donar després la culpa de la implantació d’un règim dictatorial del que ells mateixos es van apressar a formar part».
Intervindrà la justícia o és el seu dret a la llibertat d’expressió?

Hace un par de días, el Tribunal Supremo condenó al portavoz de la ilegalizada Batasuna, Arnaldo Otegi, a un año de prisión por un delito de injurias graves al Rey. Otegi dijo en una rueda de prensa, hace un par de años, que Juan Carlos I era «el responsable de los torturadores». El Tribunal Superior de Justicia del País Vasco le había absuelto al considerar que sus declaraciones estaban amparadas por el derecho a la libertad de expresión. La sentencia del Supremo dice que esas frases «expresan un evidente menosprecio al Rey y a la institución que encarna, afectando al núcleo último de su dignidad».
Y yo me pregunto, como me ha hecho ver un compañero de la lista del Internauta: ¿cómo se han de interpretar y juzgar lo que hoy mismo dice Federico Jiménez Losantos sobre el Rey en Libertad digital?
Frases como éstas, escritas para atacar el proyecto de Estatuto de Catalunya: «Este Golpe de Estado cuenta también, como el de entonces, con el respaldo del Rey, al que los socialistas echaron luego la culpa de la implantación de un régimen dictatorial del que ellos mismos se apresuraron a formar parte».
¿Intervendrá la justicia o es su derecho a la libertad de expresión?

El passat dia 25, es va celebrar el Dia d’Internet. El blog del periodista Fernando Jáuregui va rebre el premi al millor Webloger Periodista. És aquest un dels «premis que tenen com a finalitat reconèixer l’esforç de persones i institucions per incorporar als ciutadans a la Societat de la Informació, fomentar l’accessibilitat a la xarxa, estimular la participació oberta en la jornada del 25 d’Octubre i contribuir a la difusió de l’efemèride.»
No tinc molt clar qui i com atorga aquests premis ni com es calcula la seva audiència ni la seva qualitat.
Per exemple, l’any passat, Juan Varela, creador de Periodistes 21, va obtenir el guardó al millor blog periodístic espanyol. En aquest cas, va ser un dels premis BOBs (Best Of The Blogs) de la Deutsche Welle International Weblog Awards.
Són guardons que em plantegen sempre un dubte: qui ens llegeix? quina seguretat tenim els bloggers que les nostres opinions arriben a alguna part? qui decideix què i qui és premiable?
Conec Varela des de fa anys i sé del seu treball i de la seva serietat a l’hora de reflexionar sobre periodisme i internet.
Una serietat que, en un altre ordre de coses, manté Jáuregui, encara que no el llegeixo massa: no combrego amb les seves idees.
Malgrat això, mereix tot el meu respecte quan diu el següent:
«Molts se m’han tirat damunt per un comentari a la ràdio sobre els continguts de la Cope, en general, i sobre els comentaris que fa Federico Jiménez Losantos, en particular. Sembla com si ell pogués dir totes les bestieses que vulgui, i els altres no poguéssim criticar-lo, perquè això va en contra de la llibertat d’expressió. A mi, que la gent expressi lliurement les seves opinions, em sembla perfecte. Que s’insulti, malfami, que es diguin demessies, que s’exagerin les coses fins a deformar-les, que s’utilitzin els micròfons en benefici propi per al mal de la competència, doncs què volen que els digui: em sembla un perill».