El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoría: fútbol (Página 1 de 2)

Cena o fútbol

Cena o fútbol. Esta era mi disyuntiva para la noche del sábado.
Tenía pendiente una celebración con mi mujer y el restaurante Tickets de los hermanos Albert y Ferran Adrià en la avenida del Paral·lel de Barcelona podía ser la opción. Cara, pero buena…
Un amigo me había insinuado la incierta posibilidad de acceder al interior del restaurante sin tener que esperar los tres meses de reservas que mantienen en su página web el amigo ciertos días especiales.
Me había soplado que la clientela del bar bajaba cuando el fútbol subía. O sea, que ante un Real Madrid-Barça contemplado por más de 12 millones de personas (¡dos de cada tres personas que veían la tele en ese momento!) seguro que podríamos cenar allí.
Una leyenda urbana, amigos. Pura leyenda urbana. Cuando llegamos, al filo de las 21.45, el local estaba lleno, sobre todo, de guiris.
El encargado de la puerta, muy amable, nos señaló además que en su lista aún faltaban por llegar 30 personas más.
Mi esposa y yo nos miramos, echamos a andar con rapidez y nos dirigimos a nuestra casa.
Pasaban unos segundos de las 22.00 y un petardo aislado sonó en la noche, más silenciosa que de costumbre. Fue el primer y único gol madridista.
Una deliciosa pizza casera y tres magníficos goles azulgranas compensaron el frustre del Tickets. Otra vez será.

Sopar o futbol. Aquesta era la meva disjuntiva per a la nit de dissabte.
Tenia pendent una celebració amb la meva dona i el restaurant  Tickets dels germans Albert y Ferran Adrià a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona podia ser l’opció. Cara, però bona …
Un amic m’havia insinuat la incerta possibilitat d’accedir a l’interior del restaurant sense haver d’esperar els tres mesos de reserves que mantenen a la seva pàgina web en certs dies especials.
M’havia bufat que la clientela del bar baixava quan el futbol pujava. És a dir, que davant un Reial Madrid-Barça contemplat per més de 12 milions de persones (dos de cada tres persones que veien la tele en aquell moment!) Segur que podríem sopar allà.
Una llegenda urbana, amics. Pura llegenda urbana. Quan vam arribar, cap a les 21.45, el local era ple, sobretot, de guiris.
L’encarregat de la porta, molt amable, ens va assenyalar a més que en la seva llista encara faltaven per arribar 30 persones més.
La meva esposa i jo ens mirem, tirem a caminar amb rapidesa i ens dirigim a la nostra casa.
Passaven uns segons de les 22.00 i un petard aïllat va sonar a la nit, més silenciosa que de costum. Va ser el primer i únic gol madridista.
Una deliciosa pizza casolana i tres magnífics gols blaugranes van compensar la frustració del  Tickets. Una altra vegada serà.

Mou, pur teatre

He de confessar que m’entusiama i em repel·leix alhora Jose Mourinho.
Com a actor, com a gran intèrpret del seu paper, em sento fascinat per ell. Sempre em sorprèn la seva provocadora capacitat de treure’s del barret el conillet blanc més oportú als seus interessos.
Però el seu personatge, el dolent de la pel·lícula, em repel·leix. Em repelen les seves excuses de mal perdedor, la seva nul·la elegància i cavallerositat, les seves mentides disfressades de mitges veritats, la seva capacitat d’entabanar a una afició -la madridista- que no es mereix a un individu així.
Hi ha qui apel a aquella gastada frase que «això no és un joc de senyoretes». Perdonin, senyors masclistes, però jo opto per l’ètica en l’esport. A no ser que el que practica Mou i els seus jugadors no sigui ni futbol ni esport.
Com podem educar els més joves en valors com la solidaritat, la noblesa i el joc net, quan el que es predica és la individualitat, l’empenta i la duresa? I com podem eliminar la violència als camps i a les grades quan se li treu importància al trepitjada, a la planxa, a l’entrada bruta, a lesionar al contrari?
És clar que, potser, estem parlant de rugbi i no de futbol americà…

Mou, puro teatro

He de confesar que me entusiama y me repele a un tiempo Jose Mourinho.
Como actor, como gran intérprete de su papel, me siento fascinado por él. Siempre me asombra su provocadora capacidad de sacarse de la chistera el conejito blanco más oportuno a sus intereses.
Pero su personaje, el malo de la película, me repele. Me repelen sus excusas de mal perdedor, su nula elegancia y caballerosidad, sus mentiras disfrazadas de medias verdades, su capacidad de engatusar a una afición -la madridista- que no se merece a un tipo así.
Hay quien apela a aquella manida frase de que «esto no es un juego de señoritas». Perdonen, señores machistas, pero yo opto por la ética en el deporte. A no ser que lo que practica Mou y sus jugadores no sea ni fútbol ni deporte.
¿Cómo podemos educar a los más jóvenes en valores como la solidaridad, la nobleza y el juego limpio, cuando lo que se predica es la individualidad, el empujón y la dureza? ¿Y cómo podemos eliminar la violencia en los campos y en las gradas cuando se le quita importancia al pisotón, a la plancha, a la entrada sucia, a lesionar al contrario?
Claro que, quizá, estamos hablando de rugby y no de fútbol americano…

I ara, a arremangar-se

En menys de 24 hores, Catalunya vota, CiU guanya per golejada, Montilla anuncia la seva marxa i el Barça li endossa una maneta al Reial Madrid… Un munt d’emocions.
Bé. I ara, què?
Ara, tornem a la normalitat, a intentar que el país segueixi funcionant, tot i els pals a les rodes dels poderosos i els mercats.
Ara, tornem a la feina, els que encara som afortunats i en tenim, i a intentar buscar-ne els aturats.
Ara, com diu l’europarlamentari Raül Romeva en un gran article, és hora de tornar a arremangar-se.
Com ho hem fet fins ara els treballadors, com ho hem fet sempre.

Y ahora, a arremangarse

En menos de 24 horas, Catalunya vota, CiU gana por goleada, Montilla anuncia su marcha y el Barça le endosa una manita al Real Madrid… Un montón de emociones.
Bien. ¿Y ahora, qué?
Ahora, vuelta a la normalidad, a intentar que el país siga funcionando, pese a los poderosos y a los mercados.
Ahora, vuelta al trabajo, los que aún somos afortunados y lo tenemos, y a intentar buscar un curro los parados.
Ahora, como dice el europarlamentario Raül Romeva en un gran artículo, es hora de volver a arremangarse.
Como lo hemos hecho hasta ahora los trabajadores, como lo hemos hecho siempre.

¡A la final!

Ver un partido de la selección española de fútbol junto con otras decenas de aficionados de otras partes de España hace que las fronteras entre naciones, nacionalidades y regiones se desvanezca durante, al menos, los 90 minutos que dura el encuentro.
Ahora que la Roja ha hecho historia, que jugará la final del domingo, no está de más recordar que juntos podemos, pero desde el respeto a nuestras diferencias, de tu a tu. Tan importante es Puyol como Casillas.
Esperemos que desde fuera de Catalunya se nos respete y se nos entienda.

A la final!

Veure un partit de la selecció espanyola de futbol juntament amb altres desenes d’aficionats d’altres parts d’Espanya fa que les fronteres entre nacions, nacionalitats i regions s’esvaeixin durant, almenys, els 90 minuts que dura.
Ara que la Roja ha fet història, que jugarà la final de diumenge, no està de més recordar que junts podem, però des del respecte a les nostres diferències, de tu a tu. Tan important és Puyol com Casillas.
Esperem que des de fora de Catalunya ens respectin i ens entenguin.

La tele, el futbol i el Barça

Que vagi per davant algunes veritats: no sóc futboler, però m’agrada el bon futbol; el meu equip és l’Athletic de Bilbao, però els dos últims anys he gaudit, i molt, amb el joc del Barça de Pep Guardiola; i en cas de dubte, prefereixo una bona pel·lícula (en el cinema, si és possible) a un bon partit de futbol.
M’ha semblat excessiu del temps que TV-3, la televisió pública catalana, li ha dedicat al tema de les eleccions del Barça, amb els seus prolegòmens, campanyes, debats i votacions, ahir. Hores i hores en antena. Com bé diu el col·lega Ferran Monegal, avui, a El Periódico.

No recordo cap desplegament semblant en matèria d’eleccions polítiques, ni en les del president de la Generalitat, que afecta la totalitat dels catalans. O sigui, que aquesta bonica excitació de la Televisió de Catalunya demostra la molta necessitat que hi ha de seguir comptant amb el Barça com a salvador de les audiències i, també, com a principalíssim ingredient monetari.

Tot al Barça és una mica excessiu. En efecte, és un club que és més que un club, però també només un club, privat, amb els seus socis i dirigents, i el millor futbol de l’Estat espanyol en aquests moments.
El futbol, en efecte, atrau milions d’espectadors de tot el món… però també hi ha molts altres milions de persones que veuen altres coses mentre es disputen aquests partits líders en audiència.
Però una cosa és la pilota que roda en el camp i una altra, els despatxos. Per això, ahir, els espectadors van fer zàping i es van anar a altres cadenes.

Campions, una altra vegada

Aquests nois cada vegada ho fan millor. No recordo un equip com aquest des de fa anys i amb majoria de xavals del planter.
M’han agradat un parell de frases de la celebració del títol de Lliga.
La de les seves samarretes: «No penses en la temporada. Penses en la història».
La de Txiki Berigistain: «Visca el Barça! Visca Catalunya! Gora Euskadi!» Ens torna als nostres orígens i possa de relleu la sintonia entre dos pobles, el basc i el català.

Campeones, otra vez

Estos chicos cada vez lo hacen mejor. No recuerdo un equipo como este desde hace años y con mayoría de chavales de la cantera.
Me han gustado un par de frases de la celebración del título de Liga.
La de sus camisetas: «No piensas en la temporada. Piensas en la historia».
La de Txiki Berigistain: «Visca el Barça! Visca Catalunya! Gora Euskadi!» Nos devuelve a nuestros orígenes y a la sintonía entre dos pueblos, el vasco y el catalán.

El nen de la pilota

De nou el FC Barcelona li ha guanyat el Reial Madrid, un Barça on llueix l’equip per sobre de les individualitats de les ben pagades estrelles blanques.
Però dins del conjunt de Guardiola, ara per ara brilla un Leo Messi capaç d’aguantar totes les puntades del món i de córrer com un jabato cap enrere per defensar un gol gairebé cantat.

Seguir leyendo

El niño del balón

De nuevo el FC Barcelona le ha ganado al Real Madrid, un Barça donde luce el equipo por encima de las individualidades de las bien pagadas estrellas blancas.
Pero dentro del conjunto de Guardiola, hoy por hoy brilla un Leo Messi capaz de aguantar todas las patadas del mundo y de correr como un jabato hacia atrás para defender un gol casi cantado.
Seguir leyendo

Pedrera

Si hi ha alguna cosa que m’entusiasma d’aquest Barça és el poder de la pedrera. Ahir a la nit, quan Pep Guardiola rebia el premi Català de l’Any, es va limitar a dir amb humilitat que avui li tocava treballar.
El resultat és una alegria per a qualsevol aficionat al futbol. I l’ha aconseguit, sobretot, gràcies a la pedrera.
Aquesta Lliga no necessita galàctics, sinó bons futbolistes que sàpiguen jugar en equip i que ens omplin d’il·lusió.

Gràcies, Pep

Els meus amics saben que no sóc gens futbolero, encara que m’identifico amb l’equip del meu poble, l’Athletic de Bilbao.
Però després de més de 30 anys a Barcelona, reconec haver gaudit aquesta temporada amb el Barça de Pep Guardiola, un equip on abunden els xavals del planter, jugadors que vénen de totes les parts d’Espanya i també d’altres països, i es converteixen a barcelonistes.
Seguir leyendo

Gracias, Pep

Mis amigos saben que no soy nada futbolero, aunque me identifico con el equipo de mi pueblo, el Athletic de Bilbao.
Pero después de más de 30 años en Barcelona, reconozco haber disfrutado esta temporada con el Barça de Pep Guardiola, un equipo donde abundan los chavales de la cantera, jugadores que vienen de todas las partes de España y también de otros países, y se convierten en barcelonistas.
Seguir leyendo

Don de lenguas

Soy un vasco de padres castellanos que habla en catalán.
Es una buena mezcla y no renuncio a ninguno de sus ingredientes.
Y precisamente por ello es por lo que defiendo la actitud de Pep Guardiola de hablar en catalán en Ucrania o en la Conchinchina, y aplaudo su facilidad de hablar en castellano, italiano, francés o inglés.
Me encantaría saber gallego, vasco, árabe o chino, y me gustaría poder hablarlos con las personas que se expresan en estos idiomas en sus propias comunidades, regiones, naciones o países.
¿Por qué se empeñan ciertas gentes en tocar las narices con estas cosas?

Do de llengües

Sóc un basc de pares castellans que parla en català.
És una bona barreja i no renuncio a cap dels seus ingredients.
I precisament per això és pel que defenso l’actitud de Pep Guardiola de parlar en català a Ucraïna o a la Conxinxina, i aplaudeixo la seva facilitat de parlar en català, italià, francès o anglès.
M’encantaria saber gallec, basc, àrab o xinès, i m’agradaria poder parlar-los amb les persones que s’expressen en aquests idiomes en les seves pròpies comunitats, regions, nacions o països.
Per què s’entesten certes gent a tocar els nassos amb aquestes coses?

Contrastes

He titulado hoy el artículo así, para no escribir algo más contundente.
El mismo día en que Cáritas Diocesanas publica su informe anual, en el que se analiza la crisis económica actual, la situación de penuria de miles de personas y el imparable aumento de parados, Florentino Pérez bate un nuevo récord y ha fichado para su equipo de estrellas a Cristiano Ronaldo y que el Manchester United ha aceptado la oferta de 96 millones de euros del Real Madrid.
Estamos hablando de una cifra cercana a los 16.000 millones de las antiguas pesetas: lo suficiente como para reducir las listas del paro en 10.000 mileuristas durante todo un año.
Un contraste vergonzoso, indecente… y hay muchos más.

« Entradas anteriores

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑