Els meus amics saben que no sóc gens futbolero, encara que m’identifico amb l’equip del meu poble, l’Athletic de Bilbao.
Però després de més de 30 anys a Barcelona, reconec haver gaudit aquesta temporada amb el Barça de Pep Guardiola, un equip on abunden els xavals del planter, jugadors que vénen de totes les parts d’Espanya i també d’altres països, i es converteixen a barcelonistes.
D’alguna manera és el que ha fet tota la vida l’Athletic, en el qual està a punt de debutar un mulat: el primer de molts altres, perquè la societat basca actual ja és mestissa, malgrat a qui li pesi.
Però torno ara al títol d’aquest article. El meu company Emilio Pérez de Rozas, que té una xerrera especial per a aquestes coses, ho explica a la perfecció en un article que publica avui a El Periódico: «Més que felicitats, gràcies», diu Emilio, i ho raona a la perfecció.
Jo només li prenc prestada aquestes frases:

«Gràcies per convertir els nens de casa, els dels planter, en les columnes del teu Partenó futbolístic. Gràcies per ensenyar-los que sols no són ningú i junts es converteixen en un equip gairebé invencible. Gràcies per convèncer-los que el camí és la meta i no al revés.»