El blog del periodista Txerra Cirbian

Etiqueta: Barça (Página 1 de 2)

Mou, pur teatre

He de confessar que m’entusiama i em repel·leix alhora Jose Mourinho.
Com a actor, com a gran intèrpret del seu paper, em sento fascinat per ell. Sempre em sorprèn la seva provocadora capacitat de treure’s del barret el conillet blanc més oportú als seus interessos.
Però el seu personatge, el dolent de la pel·lícula, em repel·leix. Em repelen les seves excuses de mal perdedor, la seva nul·la elegància i cavallerositat, les seves mentides disfressades de mitges veritats, la seva capacitat d’entabanar a una afició -la madridista- que no es mereix a un individu així.
Hi ha qui apel a aquella gastada frase que «això no és un joc de senyoretes». Perdonin, senyors masclistes, però jo opto per l’ètica en l’esport. A no ser que el que practica Mou i els seus jugadors no sigui ni futbol ni esport.
Com podem educar els més joves en valors com la solidaritat, la noblesa i el joc net, quan el que es predica és la individualitat, l’empenta i la duresa? I com podem eliminar la violència als camps i a les grades quan se li treu importància al trepitjada, a la planxa, a l’entrada bruta, a lesionar al contrari?
És clar que, potser, estem parlant de rugbi i no de futbol americà…

La tele, el futbol i el Barça

Que vagi per davant algunes veritats: no sóc futboler, però m’agrada el bon futbol; el meu equip és l’Athletic de Bilbao, però els dos últims anys he gaudit, i molt, amb el joc del Barça de Pep Guardiola; i en cas de dubte, prefereixo una bona pel·lícula (en el cinema, si és possible) a un bon partit de futbol.
M’ha semblat excessiu del temps que TV-3, la televisió pública catalana, li ha dedicat al tema de les eleccions del Barça, amb els seus prolegòmens, campanyes, debats i votacions, ahir. Hores i hores en antena. Com bé diu el col·lega Ferran Monegal, avui, a El Periódico.

No recordo cap desplegament semblant en matèria d’eleccions polítiques, ni en les del president de la Generalitat, que afecta la totalitat dels catalans. O sigui, que aquesta bonica excitació de la Televisió de Catalunya demostra la molta necessitat que hi ha de seguir comptant amb el Barça com a salvador de les audiències i, també, com a principalíssim ingredient monetari.

Tot al Barça és una mica excessiu. En efecte, és un club que és més que un club, però també només un club, privat, amb els seus socis i dirigents, i el millor futbol de l’Estat espanyol en aquests moments.
El futbol, en efecte, atrau milions d’espectadors de tot el món… però també hi ha molts altres milions de persones que veuen altres coses mentre es disputen aquests partits líders en audiència.
Però una cosa és la pilota que roda en el camp i una altra, els despatxos. Per això, ahir, els espectadors van fer zàping i es van anar a altres cadenes.

La tele, el fútbol y el Barça

Vayan por delante algunas verdades: no soy futbolero, pero me gusta el buen fútbol; mi equipo es el Athletic de Bilbao, pero los dos últimos años he disfrutado con el juego del Barça de Pep Guardiola; y en caso de duda, prefiero una buena película (en el cine, si es posible) a un buen partido de fútbol.
Me ha parecido excesivo la tiempo que TV-3, la televisión pública catalana, le ha dedicado al tema de las elecciones del Barça, con sus prolegómenos, campañas, debates y votaciones, ayer. Horas y horas en antena. Como bien dice el colega Ferran Monegal, hoy, en El Periódico.

No recuerdo ningún despliegue semejante en materia de elecciones políticas, ni en la del president de la Generalitat, que afecta a la totalidad de los catalanes. O sea, que esta hermosa excitación de la Televisió de Catalunya demuestra la mucha necesidad que hay de seguir contando con el Barça como salvador de las audiencias y, también, como principalísimo ingrediente monetario.

Todo en el Barça es un poco excesivo. En efecto, es un club que es más que un club, pero también sólo un club, privado, con sus socios y dirigentes, y el mejor fútbol de la Península en estos momentos.
El fútbol, en efecto, atrae a millones de espectadores de todo el mundo… pero también hay otros muchos millones de personas que ven otras cosas mientras se disputan esos partidos líderes en audiencia.
Pero una cosa es la pelota que rueda en el campo y otra, los despachos. Por eso, ayer, los espectadores hicieron zapping y se fueron a otras cadenas.

Campions, una altra vegada

Aquests nois cada vegada ho fan millor. No recordo un equip com aquest des de fa anys i amb majoria de xavals del planter.
M’han agradat un parell de frases de la celebració del títol de Lliga.
La de les seves samarretes: «No penses en la temporada. Penses en la història».
La de Txiki Berigistain: «Visca el Barça! Visca Catalunya! Gora Euskadi!» Ens torna als nostres orígens i possa de relleu la sintonia entre dos pobles, el basc i el català.

Campeones, otra vez

Estos chicos cada vez lo hacen mejor. No recuerdo un equipo como este desde hace años y con mayoría de chavales de la cantera.
Me han gustado un par de frases de la celebración del título de Liga.
La de sus camisetas: «No piensas en la temporada. Piensas en la historia».
La de Txiki Berigistain: «Visca el Barça! Visca Catalunya! Gora Euskadi!» Nos devuelve a nuestros orígenes y a la sintonía entre dos pueblos, el vasco y el catalán.

El niño del balón

De nuevo el FC Barcelona le ha ganado al Real Madrid, un Barça donde luce el equipo por encima de las individualidades de las bien pagadas estrellas blancas.
Pero dentro del conjunto de Guardiola, hoy por hoy brilla un Leo Messi capaz de aguantar todas las patadas del mundo y de correr como un jabato hacia atrás para defender un gol casi cantado.
Seguir leyendo

Gràcies, Pep

Els meus amics saben que no sóc gens futbolero, encara que m’identifico amb l’equip del meu poble, l’Athletic de Bilbao.
Però després de més de 30 anys a Barcelona, reconec haver gaudit aquesta temporada amb el Barça de Pep Guardiola, un equip on abunden els xavals del planter, jugadors que vénen de totes les parts d’Espanya i també d’altres països, i es converteixen a barcelonistes.
Seguir leyendo

Gracias, Pep

Mis amigos saben que no soy nada futbolero, aunque me identifico con el equipo de mi pueblo, el Athletic de Bilbao.
Pero después de más de 30 años en Barcelona, reconozco haber disfrutado esta temporada con el Barça de Pep Guardiola, un equipo donde abundan los chavales de la cantera, jugadores que vienen de todas las partes de España y también de otros países, y se convierten en barcelonistas.
Seguir leyendo

Pep & sir Alex

Hasta ayer, el mejor equipo del mundo era el Manchester United. Hoy lo es el FC Barcelona. El entrenador de los reds, sir Alex Ferguson, es una institución. El del Barça, Pep Guardiola, es desde hoy el héroe de Roma.

Sir Alex tiene 67 años, empezó a jugar al fútbol cuando yo nací, en 1957, y a entrenar al Manchester, cuando nació mi hijo, en 1986. Es toda una leyenda.

Pep tiene 38 años, llegó al Barça en 1984 desde el Gimnàstic de Manresa y jugó en juveniles hasta 1990, cuando pasó al primer equipo, al que empezó a entrenar hace menos de un año. Desde ayer entró en la leyenda del fútbol español y en el corazón de todos los aficionados.

Pep & sir Alex

Fins ahir, el millor equip del món era el Manchester United. Avui ho és el FC Barcelona. L’entrenador dels redssir Alex Ferguson, és una institució. El del Barça, Pep Guardiola, és des d’avui l’heroi de Roma.
Sir Alex té 67 anys, va començar a jugar a futbol quan jo vaig néixer, el 1957, i a entrenar el Manchester, quan va néixer el meu fill, el 1986. És tota una llegenda.
Pep té 38 anys, va arribar al Barça el 1984 des del Gimnàstic de Manresa i va jugar a juvenils fins a 1990, quan va passar al primer equip, al qual va començar a entrenar fa menys d’un any. Des d’ahir va entrar en la llegenda del futbol espanyol i en el cor de tots els aficionats.

Athletic – Barça

Els meus amics culés saben que el Barça és el meu segon equip preferit.
Però el primer és l’Athletic …
Per això, desitjo que Guardiola i els seus guanyin la Lliga i la Champions, però que ens deixin la Copa per als pobres, que ja tenim la Gabarra preparada per solcar la ria.
I suport internacional!!

Athletic – Barça

Mis amigos culés saben que el Barça es mi segundo equipo favorito.
Pero el primero es el Athletic…
Por eso, deseo que Guardiola y los suyos ganen la Liga y la Champions, pero que nos dejen la Copa para los pobres, que ya tenemos la gabarra preparada para surcar la ría.
Y apoyo internacional!!

San Andrés Iniesta

Sant Andreu va ser un dels dotze apòstols i és patró de Rússia i Escòcia.
Iniesta és un dels onze del Barça, porta camí de ser venerat a Catalunya i ja ho és a aquest país anomenat Crackòvia (on l’Oriol Cruz broda el seu personatge).
Quin golàs! I a l’últim sospir!
Parlo, com és lògic, del partidàs d’ahir a la nit entre el Chelsea i el Barça.

San Andrés Iniesta

San Andrés fue uno de los doce apóstoles y es patrono de Rusia y Escocia.
Iniesta es uno de los once del Barça, lleva camino de ser venerado en Catalunya y ya lo es de ese país llamado Crackòvia (donde Oriol Cruz borda su personaje).
¡Qué golazo! ¡Y en el último suspiro!
Hablo, como es lógico, del encuentro de anoche entre el Chelsea y el Barça.

Barça 2 – Madrid 0

¡¡¡Messi, Messi, Messi!!!
Después de que el Madrid le machacara durante la primera parte y resistiera al Barça hasta el último minuto, por fin llegaron los goles.
¡Cuánta razón tenía Pep Guardiola cuando pedía prudencia! Los merengues han hecho bien su trabajo: patada va y patada viene. Menos mal que Eto’o ha podido meter el pie (¡pero que le enseñen a chutar penaltis, hombre!) y qué gol tan bonito el Messi. Para él sí que fue la venganza.

« Entradas anteriores

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑