El blog del periodista Txerra Cirbian
Messi, Messi, Messi!!!
Després que el Madrid l’apallissés durant la primera part i que resistís al Barça fins casi al darrer minut, per fi han arribat els gols.
Quina raó tenia en Pep Guardiola quan demanava prudència!
Els blancs han fet bé la seva feina: puntada va i puntada ve. Menys mal que l’Eto’o ha pogut ficar el peu (però que ens ensenyen a xutar penals, home!). I què gol tan bonic el d’en Messi.
Per ell sí que ha estat la venjança.
Este domingo creí ser el único (o casi) que pensaba en la desmesura de que una televisión pública abriera su informativo con las votaciones sobre una moción de censura en un club de fútbol.
Claro que el club en cuestión era el Barça, y el voto, contra su actual presidente, Joan Laporta…
Seguir leyendo
Aquest diumenge vaig creure ser l’únic (o gairebé) que pensava en la desmesura que una televisió pública obrís el seu informatiu amb les votacions sobre una moció de censura en un club de futbol.
És clar que el club en qüestió era el Barça, i el vot, contra el seu actual president, Joan Laporta.
Però la desmesura va seguir amb un programa especial que es va allargar hores, menyspreant –com és habitual– a tots aquells espectadors que ni els agrada el futbol ni són seguidors d’aquest club.
Vaig pensar que era l’únic, però ahir vaig llegir (això sí, cap al final, gairebé com de passada) la colleja que Ferran Monegal els pegava als responsables del canal.
Deia així el mestre Monegal, a El Periódico: «Hores i hores al Camp Nou intentant omplir el més absolut no-res, ja que el resultat de la moció no es va saber fins a altes hores de la nit. I després, a omplir una altra vegada una llarga espera fins que Laporta es va dignar a corporeïtzar-se. El president del Barça, o de qualsevol altra empresa privada, té tot el dret a presentar-se davant els mitjans quan li plagui. El que és més discutible és si la gran TV pública d’un país s’ha de paralitzar, suspendre programes, i fer que els seus nois s’inventin el que puguin, per omplir hores de buit total.»
Bueno. Ya se sabe que Pep Guardiola será el nuevo entrenador del Barça.
¿Seguirá la línea de pagar desmesuras a fichajes de resultado incierto o quizá apueste finalmente por la cantera?
Només cinc jugadors, Belletti, Gio, Iniesta, Oleguer i Thuram, a més d’altres membres de l’equip tècnic del Barça, van acudir fa un parell de dies a una visita no oficial a Nelson Mandela, premi Nobel de la Pau. Un aplaudiment per a ells.
És lamentable i, sobretot, trist veure com un grup de joves futbolistes, nens mimats milionaris, deixen passar l’oportunitat de visitar a tot un símbol de la lluita contra el racisme i per la llibertat a Sudàfrica i a tot el món.
Per extensió: quants nois i noies prefereixen jugar amb la consola abans d’anar a veure als seus avis?
Mandela és un avi de 89 anys, de salut delicada. Una visita era només qüestió d’imatge, de bona educació, de respecte per qui fóra heroi d’aquest país africà. No donava cap rèdit, cap benefici econòmic.
No visitar-lo suposa molt més que una falta de respecte, una mala educació i una pèssima imatge.
Ser de Bilbao i de l’Athlétic va lligat. A més a més, ja se sap que els bilbaïns som bones víctimes de tota mena d’acudits, inclosos els que ens dediquen els nostres eterns rivals de la Real (Sociedad, no confondre amb el Real).
Salvats en l’últim tram de la Lliga, amb esbroncada final als jugadors i a la directiva, miro amb certa distància als meus amics culers. Sempre patidors, aguanten amb resignació tot el que els llencin i més.
Si ho miro des del punt de vista de l’únic equip espanyol que manté la fe en el planter, sembla mentida que siguin capaços de menysprear el bon treball de grans jugadors catalans i espanyols per a, en canvi, fitxar amb sous astronòmics a algunes estrelles de mig pèl i brillantor de llauna.
Entre aquests amics culers n’hi ha un que representa l’essència de l’aficionat del Barça, el crític de cinema i novel·lista Alfred Picó, de qui us en parlava dies enrera.
L’entrada que ha escrit avui en el seu bloc, Blai Grana, crec que resumeix tot el temor i la tristesa davant el cop que s’han donat. És la narració d’un culer que prefereix no saber què va a passar a l’últim minut del campionat. Si sent petards i botzines, sabrà que el Barça ha aconseguit el miracle i que el Madrid ha perdut. Si només hi ha silenci, la derrota és evident.
El seu títol és «Crec que no som campions«, i cap al final escriu: «Ja gairebé no tinc dubtes: no hem guanyat la Lliga. Em sento molt trist, però si més no aquesta nit no he patit. He estat molt disciplinat i el meu psiquiatra estarà content».
En aquests moments en que el Barça està en la corda fluixa de una temporada amb tant pocs rèdits, és magnífic l’existència de afeccionats com l’Alfred Picó, periodista, crític de cinema i novel·lista, autor del blog i la novel·la Blai Grana.
És precisament en aquest últim apartat, el de novel·lista, on en Picó acaba de publicar una novel·la que perllonga el plaer dels barcelonistes d’haver guanyat la Champions, l’antiga Copa d’Europa, l’any passat: «Sí, sí, sí. Hem guanyat a París«.
Un llibre amè i no tant sols per a culers.
————-
En Yahoo Noticias podeu trobar una entrevista amb ell i els blocs Ronyamortis i el Diari d’un culer també en parlen aquí i aquí.
© 2024 Txerrad@s
Tema por Anders Noren — Arriba ↑
