Ser de Bilbao i de l’Athlétic va lligat. A més a més, ja se sap que els bilbaïns som bones víctimes de tota mena d’acudits, inclosos els que ens dediquen els nostres eterns rivals de la Real (Sociedad, no confondre amb el Real).
Salvats en l’últim tram de la Lliga, amb esbroncada final als jugadors i a la directiva, miro amb certa distància als meus amics culers. Sempre patidors, aguanten amb resignació tot el que els llencin i més.
Si ho miro des del punt de vista de l’únic equip espanyol que manté la fe en el planter, sembla mentida que siguin capaços de menysprear el bon treball de grans jugadors catalans i espanyols per a, en canvi, fitxar amb sous astronòmics a algunes estrelles de mig pèl i brillantor de llauna.
Entre aquests amics culers n’hi ha un que representa l’essència de l’aficionat del Barça, el crític de cinema i novel·lista Alfred Picó, de qui us en parlava dies enrera.
L’entrada que ha escrit avui en el seu bloc, Blai Grana, crec que resumeix tot el temor i la tristesa davant el cop que s’han donat. És la narració d’un culer que prefereix no saber què va a passar a l’últim minut del campionat. Si sent petards i botzines, sabrà que el Barça ha aconseguit el miracle i que el Madrid ha perdut. Si només hi ha silenci, la derrota és evident.
El seu títol és «Crec que no som campions«, i cap al final escriu: «Ja gairebé no tinc dubtes: no hem guanyat la Lliga. Em sento molt trist, però si més no aquesta nit no he patit. He estat molt disciplinat i el meu psiquiatra estarà content».