Era el diumenge 11 de juliol –raó per la qual aquest relat apareix amb aquesta data–, estava de vacances i no volia veure la final del Mundial de Futbol de Sud-àfrica…

Uns dies abans, a Cork, havia vist el xoc contra Alemanya i els espanyols superaven en gresca als escassos seguidors alemanys que hi havia en aquesta ciutat irlandesa. Vaig celebrar la victòria espanyola, encara que sempre m’ha fet certa vergonya aliena la cridòria col·lectiva, les banderes rojigualdas i les samarretes vermelles. Que hi farem!
Com us deia, no volia veure la final. «Perdrem i m’emprenyaré», pensava. Així que ens vam anar a sopar a un petit restaurant de Sligo. «Ja veuré després els gols», em vaig resignar.
Però a Irlanda hi ha una diferència horària d’una hora pel que fa a Espanya i quan vam sortir de sopar, el partit encara no havia acabat… O millor dit, havia finalitzat en empat i es jugava la pròrroga.
Anàvem en direcció al B&B on dormíem i, en passar per davant de cada pub, ens paràvem a observar les grans pantalles de televisió que oferien el match. Seguia havent-hi un inexplicable 0-0.
Vam sobrepassar uns quants pubs sense que res trenqués aquesta rutina. Només sé que en arribar a un, vaig veure a l’Andrés Iniesta corrent com un boig i mostrant un missatge a la seva samarreta, dedicat al seu amic Dani Jarque, el difunt jugador de l’Espanyol (si visiteu la seva interessant i divertida pàgina web, Andres Iniesta.es, hi podeu trobar la seva carta a Jarque).
Ja al B&B vam poder gaudir de la repetició de les millors jugades i del golàs d’aquest noi.