El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 58 de 169)

Entre còmics

corto maltes

Aquesta entrada em serveix per jugar amb el nom del premi a la millor tasca de divulgació de la historieta d’aquest any, atorgat pel Saló del Còmic de Barcelona, que ha recaigut en el bloc Entrecomics.com, i al fet que avui he estat caminant entre còmics (com podreu veure si trobeu un cop d’ull al meu blog TeVeo a El Periódico).
Però, a més, vull esmentar un parell de webs dedicades a la historieta de què he parlat també hi: el premi a la millor llibreria especialitzada a l’Espacio Sins Entido de Madrid, la tasca dels quals és fantàstica i dels quals vaig escriure això, i el premi popular a la divulgació del còmic per Jordi Ojeda, de qui vaig parlar aquí i aquí, per exemple.
Seguir leyendo

Entre cómics

corto maltes

Sirva esta entrada para jugar con el nombre del premio a la mejor tarea de divulgación de la historieta de este año, otorgado por el Salón del Cómic de Barcelona, que ha recaído en el blog Entrecomics.com, y al hecho de que hoy he estado andando entre cómics (como podréis ver si echáis una ojeada a mi blog TeVeo en El Periódico).
Pero, además, quiero citar un par de webs dedicadas a la historieta de los que he hablado también allí: el premio a la mejor librería especializada al Espacio Sins Entido de Madrid, cuya tarea es fantástica y de quienes escribí esto, y el premio popular a la divulgación del cómic para Jordi Ojeda, de quien hablé aquí y aquí, por ejemplo.

Seguir leyendo

Llibres optimistes

La gent de Esto sólo lo arreglamos entre todos parlen avui de llibres optimistes.
Alguns els he llegit i estic d’acord amb ells: mouen a l’optimisme. Altres em semblen un frau, però no els citaré. Cada un és molt lliure de fer el que vulgui. En tot cas llegir un llibre interessant, que t’atrapi, i intentar ser optmista aquests dies és més que necessari.
Aquesta és la llista que inclouen al seu web.

Amb motiu del Dia del Llibre convidem a les més de 84.000 persones que s’han sumat a la web a recomanar un llibre optimista. Entre la muntanya de títols que hem rebut, també a través de Facebook, aquests són els més repetits:

  • La fuerza del optimismo, de Luis Rojas Marcos
  • L’alquimista, de Paulo Coelho
  • El secret, de Rhonda Byrne
  • La bona sort, d’Álex Rovira i Fernando Trías de Bes
  • El mundo amarillo, de Albert Espinosa
  • Qui s’ha endut el meu formatge?, de Spencer Jhonson
  • Curso de vuelo para constructores de sueños, de Marta Ligioz
  • El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry
  • Juan Salvador Gaviota, de Richard Bach
  • La bona vida, d’Álex Rovira
  • En aquesta página altres persones ofereixen els seus comentaris sobre aquests i molts altres llibres.

    Libros optimistas

    Los chicos de Esto sólo lo arreglamos entre todos hablan hoy de libros optimistas.
    Algunos los he leído y estoy de acuerdo con ellos: mueven al optimismo. Otros me parecen un fraude, pero no los citaré. Cada uno es muy libre. En todo caso leer un libro interesante, que te atrape, e intentar ser optmista estos días es algo más que necesario.
    Esta es la lista que incluyen en su web.

    Con motivo del Día del Libro invitamos a las más de 84.000 personas que se han sumado en la web a recomendar un libro optimista. Entre la montaña de títulos que hemos recibido, también a través de Facebook, estos son los más repetidos:

  • La fuerza del optimismo, de Luís Rojas Marcos
  • El alquimista, de Paulo Coelho
  • El secreto, de Rhonda Byrne
  • La buena suerte, de Álex Rovira y Fernando Trías de Bes
  • El mundo amarillo, de Albert Espinosa
  • ¿Quién se ha llevado mi queso?, de Spencer Jhonson
  • Curso de vuelo para constructores de sueños, de Marta Ligioz
  • El principito, Antoine de Saint-Exupéry
  • Juan Salvador Gaviota, de Richard Bach
  • La buena vida, de Álex Rovira
  • En esta página otras personas ofrecen sus comentarios sobre estos y otros muchos libros.

    No sense el meu… iPhone?

    La meva amiga Carme (i uns quants familiars i amics) són usuaris d’iPhone, aquest claríssim objecte del desig de qualsevol enganxat a les noves tecnologies, els telèfons mòbils i internet.
    Fa uns dies, parlava amb el meu fill de la anhelada espera del nou terminal d’Apple, l’iPhone 4.0, per part de molts clients de Vodafone, ja que sembla ser que aquest estiu deixarà de ser una exclusiva de Telefónica-Movistar.
    Així que aquest matí, quan buscava detalls d’aquest tema, he arribat al vídeo que acompanya aquestes línies a través de diversos enllaços (XatakaApplesfera9 to 5 MacEngadget i el propi programa d’Ellen Degeneres, coneguda actriu i presentadora, i una de les poques professionals que ha tingut la valentia d’expressar públicament la seva homosexualitat) i que mostra, amb cert humor, les dificultats d’una persona normal al enfrontar-se al aparell.
    No fa molt, un comercial amb sentit comú em va vendre per un familiar d’edat avançada un mòbil que només servia per a això: trucar per telèfon. I que tenia les tecles molt grans, adequades per a dits que ja no tenen l’agilitat i la mida d’un jovenet.
    Aquest familiar únicament utilitza el seu telèfon quan és necessari. I la seva economia ho agraeix, és clar.

    No sin mi… ¿iPhone?

    Mi amiga Carmen (y unos cuantos familiares y amigos) son usuarios de iPhone, ese clarísimo objeto del deseo de cualquier enganchado a las nuevas tecnologías, los teléfonos móviles e internet.
    Hace unos días, hablaba con mi hijo de la ansiada espera del nuevo terminal de Apple, el iPhone 4.0, por parte de muchos clientes de Vodafone, ya que parece ser que este verano dejará de ser una exclusiva de Telefónica-Movistar.
    Así que esta mañana, cuando buscaba detalles de ese tema, he llegado al vídeo que acompaña estas líneas a través de varios enlaces (Xataka, Applesfera, 9 to 5 Mac, Engadget y el propio programa de Ellen Degeneres, conocida actriz y presentadora, y una de las pocas profesionales que ha tenido la valentía de expresar públicamente su homosexualidad) y que muestra, con cierto humor, las dificultades de una persona normal al enfrentarse al aparatito.
    No hace mucho, un comercial con sentido común me vendió para un familiar de edad avanzada un móvil que sólo servía para eso: llamar por teléfono. Y que tenía las teclas muy grandes, adecuadas para dedos que ya no tienen la agilidad y tamaño de un jovencito.
    Este familiar únicamente utiliza su teléfono cuando es necesario. Y su economía lo agradece, claro.

    La Casera i 13 Rue del Percebe

    Aquesta setmana comença el Saló del Còmic de Barcelona i, com ja sabeu, al blog TeVeo, que público a El Periódico de Catalunya, hi he anat escrivint algunes entrades, que us convido a llegir.
    Però, a més, acabo de veure aquest anunci de La Casera que m’ha semblat molt oportú aquests dies.
    És una Peliculitas en tota regla, dirigida per Javier Fesser, que pren com a referència la famosa tira còmica 13 Rue del Percebe, del sempre genial F, el pare de Mortadelo y Filemón.
    Si voleu veure tot l’anunci, cosa que de veritat val la pena, sobretot per als amants dels còmics d’Ibáñez, podeu fer-ho a Pedazo invento la Casera.es.
    Un treball que demostra que els diners per fer cinema segueix estant en mans de la publicitat … bé, de qui la encarrega.

    La Casera y 13 Rue del Percebe

    Esta semana empieza el Salón del Cómic de Barcelona y, como ya sabréis, en el blog TeVeo, que publico en El Periódico de Catalunya, he ido escribiendo algunas entradas al respecto, que os invito a leer.
    Pero, además, acabo de ver este anuncio de La Casera que me ha parecido muy oportuno estos días.
    Es una peliculita en toda regla, dirigida por Javier Fesser, que toma como referencia la famosa tira cómica 13 Rue del Percebe, del siempre genial Francisco Ibáñez, el padre de Mortadelo y Filemón.
    Si queréis ver todo el anuncio, algo que de verdad que merece la pena, sobre todo para los amantes de los tebeos de Ibáñez, podéis hacerlo en Pedazo invento la Casera.es.
    Un trabajo que demuestra que el dinero para hacer cine sigue estando en manos de la publicidad… bueno, de quienes la encargan.

    Acció Senegal

    Fa temps que em graduo la vista i compro les ulleres a l’Òptica Marcos, just davant el Mercat de Sant Antoni de Barcelona. És una petita botiga de barri on el seu amo, l’Albert, intenta ajustar preus i no enganyar la gent amb l’últim model de la marca de moda, sinó aconsellant al client en funció de les seves necessitats.
    Dic que fa temps, perquè en els anys que li visito he vist créixer al seu fill Ermengol i l’he vist estudiar la mateixa carrera que el seu pare. Fa uns dies, a més, el noi em va sorprendre amb l’anunci d’un viatge: s’anava uns dies a l’Àfrica, al Senegal, amb una jove ONG per graduar la vista als nadius, entre els quals hi ha nombrosos nens albins. Tot això de forma altruista. L’entitat en qüestió es diu Acció Senegal.

    Seguir leyendo

    Acción Senegal

    Hace tiempo que me gradúo la vista y compro las gafas en la Óptica Marcos, justo frente al Mercado de Sant Antoni de Barcelona. Es una pequeña tienda de barrio donde su dueño, Albert, intenta ajustar precios y no engañar a la gente con el último modelo de la marca de moda, sino aconsejando al cliente en función de sus necesidades.
    Digo que hace tiempo, porque en los años que le visito he visto crecer a su hijo Ermengol y estudiar la misma carrera que su padre. Hace unos días, además, el chico me sorprendió con el anuncio de un viaje: se iba unos días a África, a Senegal, con una joven ONG a graduar la vista a los nativos, entre los que hay numerosos niños albinos. Todo ello de forma altruista. La entidad en cuestión se llama Acción Senegal.
    Seguir leyendo

    Les dones i la Wii

    Fins no fa gaire, la Wii era una consola de videojocs a la qual no havia prestat atenció.
    Sempre he estat bastant jugón. I dic sempre, perquè puc remuntar a l’època del Spectrum, aparell que el meu més joves lectors probablement no coneixeran o recordaran.

    Seguir leyendo

    Las mujeres y la Wii

    Hasta no hace mucho, la Wii era una consola de videojuegos a la que no había prestado atención.
    Siempre he sido bastante jugón. Y digo siempre, porque puedo remontarme a la época del Spectrum, aparato que mi más jóvenes lectores probablemente no conocerán o recordarán.

    Seguir leyendo

    Día de la madre

    La foto, tomada ayer en las paradas del Mercado de Vic, nos recuerda que hoy es un día para regalar flores y plantas.
    Claro que quien inventó lo del Día de la Madre no pensó que alguien haría un buen negocio de la efeméride.
    Por cierto, Amnistía Internacional apuesta por regalar «una rosa por las madres que no lo celebran» y lo concretan en Soacha, una ciudad colombiana donde un grupo de madres se han unido para reclamar justicia por la muerte de sus hijos. Seguir leyendo

    Dia de la mare

    La foto la vaig fer ahir a les paradetes del Mercat de Vic, ens recorda que avui és un dia per regalar flors i plantes.
    És clar que qui va inventar això del Dia de la Mare no va pensar que algú faria un bon negoci de l’efemèride.
    Per cert, Amnistía Internacional aposta per regalar «una rosa per les mares que no ho celebren» i el concreten a Soacha, una ciutat colombiana on un grup de mares s’han unit per reclamar justícia per la mort dels seus fills.
    Seguir leyendo

    Qui arregla què

    Des que la gent del web Això només ho arreglem entre tots va posar en marxa la seva idea, han aparegut un fotimer de llocs més que copien part del missatge.
    Com expliquen avui els responsables a la seva web, hi ha algunes imitacions que es fan amb gràcia (com les de l’esquerra) i altres que no tant.

    Des que es va iniciar aquesta campanya, no han parat de sorgir versions, imitacions i idees variades inspirades en el seu eslògan, logotips, disseny o concepte. La creativitat original ha donat lloc a un llenguatge propi amb què juguen molts … Encara que algunes no deixen de tenir el seu sentit de l’humor, en cap cas podem admetre les que imiten o copien la nostra web per fer política, recaptar diners o sembrar discòrdies. No participem en aquest tipus d’iniciatives, ni compten amb el nostre suport, ni ens representen de cap manera.

    Puc estar d’acord amb part del que diuen, sobretot a l’apartat de «recaptar diners o sembrar discòrdies», però a mi, personalment, no em sembla gens malament (i així ho vaig escriure) la contracampanya d’un grup (segurament d’alguna esquerra alternativa, tot i que no demana el vot per a ningú) que va titular la seva web Això només ho arreglem sense ells i que inclou una d’aquelles frases lapidàries a peu de pàgina, signada per Bertolt Brecht:

    «És molt més greu fundar un banc que robar.»

    I és que els banquers (i alguns empresaris, com el cap de la patronal, per exemple) mai han tingut bona fama, però actualment, gens.

    Quién arregla qué

    Desde que la gente del web Esto solo lo arreglamos entre todos puso en marcha su idea, han aparecido chiquicientos sitios más que copian parte del mensaje.
    Como explican hoy los responsables en su web, hay algunas imitaciones que se hacen con gracia (como las de la izquierda) y otras que no tanto.

    Desde que se inició esta campaña, no han parado de surgir versiones, imitaciones e ideas variopintas inspiradas en su eslogan, logotipos, diseño o concepto. La creatividad original ha dado lugar a un lenguaje propio con el que juegan muchos… Aunque algunas no dejan de tener su sentido del humor, en ningún caso podemos admitir las que imitan o copian nuestra web para hacer política, recaudar dinero o sembrar discordias. No participamos en este tipo de iniciativas, ni cuentan con nuestro apoyo, ni nos representan de ningún modo.

    Puedo estar de acuerdo con parte de lo que dicen, sobre todo en el apartado de «recaudar dinero o sembrar discordias», pero a mí, personalmente, no me parece nada mal  (y así lo escribí) la contracampaña de un grupo (seguramente de izquierda alternativa, si bien no pide el voto para nadie) que tituló su web Esto solo lo arreglamos sin ellos y que incluye una de aquellas frases lapidarias a pie de página, firmada por Bertolt Brecht:

    «Es mucho más grave fundar un banco que robarlo.»

    Y es que los banqueros (y algunos empresarios, como el jefe de la patronal, por ejemplo) nunca han tenido buena fama, pero actualmente, la han perdido del todo.

    « Entradas anteriores Entradas siguientes »

    © 2026 Txerrad@s

    Tema por Anders NorenArriba ↑