El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: enero 2006

Premios Goya y YoGa

Los premios Goya de la Academia Española del Cine cumplen hoy 20 años. Felicidades, sobre todo a los autores del buen cine que corre por nuestras pantallas.
El primer cortometraje de un joven realizador catalán, Àlex Pastor, ha sido premiado hoy en el Sundance, festival independiente de cine de EEUU apadrinado por el actor Robert Redford. También felicidades. Pastor es un cachorro de la Escac, escuela de cine ubicada en Terrassa de la que están saliendo los nuevos técnicos, guionistas y directores del cine catalán y español.
Presente y futuro de nuestro cine.
En esta tesitura, permítanme un toque de humor: el cine fue primero espectáculo de barraca de feria, antes que arte. Los contrapremios de cine YoGa cumplen 17 años dando caña al peor cine que pasa por nuestras pantallas; riéndose de los directores y actores más pretenciosos.
Como decía el viernes Diego Galán en las páginas de El País (texto íntegro también En profundidad): «Una pena que los premios YoGa, que unos críticos catalanes conceden a lo peorcito de cada año, no lleguen hasta el próximo lunes. El contraste hubiera tenido su oportunidad. Y su pizca de buen humor».

Premis Goya i YoGa

Els premis Goya de l’Acadèmia Espanyola del Cinema compleixen avui 20 anys. Felicitats, sobretot als autors del bon cinema que corre per les nostres pantalles.
El primer curtmetratge d’un jove realitzador català, l’Àlex Pastor, ha estat premiat avui mateix en el Sundance, el festival independent de cinema dels EUA apadrinat per l’actor Robert Redford. Felicitats també.
Pastor és un cadell de l’Escac, l’escola de cinema instalada a Terrassa de la qual estan sortint els nous tècnics, guionistes i directors del cinema català i espanyol.
Present i futur del nostre cinema.
I ara, permetin-me un toc d’humor, perquè el cinema va ser primer espectacle de barraca de fira, abans que art. Els contra-premis de cinema YoGa també compleixen anys: 17 anys donant canya al pitjor cinema que passa per les nostres pantalles; rient-se dels directors i actors més pretensiosos.
Com deia divendres Diego Galán a les pàgines d’El País (text sencer En profunditat): «Una pena que els premis YoGa, que uns crítics catalans concedeixen al pitjor de cada any, no arribin fins aquest dilluns que ve. El contrast hagués tingut la seva oportunitat. I el seu puntet de bon humor».

Que et callis!

Sempre m’ha sorprès la capacitat d’algunes persones, sobretot polítics, de renunciar a les seves idees més progressistes per a «pujar» en el món: en el treball, sobretot; en els seus partits i en la vida pública, en general.
Per regla general, aceptem que els anys apaivaguen els ardors ideològics juvenils, que des dels extrems es convergeix en un cert conservadorisme i conformisme de centre…
Víctor Alba, l’irreductible (com li va descriure Pasqual Maragall després de la seva mort, el 2003), va fer el 2001 un apreciable retrat d’aquests «inconformistes del passat, partidaris d’imposar el conformisme».
Un d’aquests casos és el de Josep Piqué, que va començar a Bandera Roja y va acabar fa ja uns anys en el Partido Popular.
Què fa en el PP aquest polític, de verb fluid, brillant de vegades i dialogant altres tantes?
Com és capaç de conviure amb les llengües voraces d’Aznar i l’Acebes, d’en Rajoy i el Zaplana?
Com és capaç d’aguantar, una vegada i una altra, que li diguin: «Que et callis!»?

¡Que te calles!

Siempre me ha asombrado la capacidad de algunas personas, sobre todo políticos, de renunciar a sus ideas más progresistas para ascender en el mundo: en el trabajo, sobre todo; en sus partidos y en la vida pública, en general.
Se acepta, por regla general, que los años apaciguan los ardores ideológicos juveniles, que desde los extremos se converge en un cierto conservadurismo y conformismo de centro.
Víctor Alba, el irreductible (como le describió Pasqual Maragall tras su muerte, en 2003), hizo en el 2001 un apreciable retrato de estos «inconformistas del pasado, partidarios de imponer el conformismo».
Uno de esos casos es el de Josep Piqué, cuyo recorrido se inició en Bandera Roja y desembocó hace unos años en el Partido Popular.
¿Qué hace en el PP este político, de verbo fluido, brillante a veces, y dialogante otras tantas?
¿Cómo es capaz de convivir con las lenguas voraces de Aznar y Acebes, de Rajoy y Zaplana?
¿Cómo es capaz de aguantar, una y otra vez, que le digan: «¡que te calles!»?

Tot esperant Carod

Encara que sigui un fàcil joc de paraules amb l’obra de Samuel Beckett, el teatre de la política ha situat el terreny dels embolics en primer pla.
Què passarà ara amb el projecte d’Estatut? Qui s’estima a qui? Qui traeïx a qui? Quina porta es tanca i quina s’obre?
Tot esperant Carod…

Esperando a Carod

Aunque sea un fácil juego de palabras con la obra de Samuel Beckett, el teatro de la política ha situado el terreno de los enredos en primer plano.
¿Qué pasará ahora con el proyecto de Estatut? ¿Quién quiere a quién? ¿Quién traiciona a quién? ¿Qué puerta se cierra y cuál se abre?
Esperando a Carod…

Derechos y libertades

No me gustan las leyes hechas a medida… La actual ley de partidos fue hecha por y para el PP. Creo que no es una buena norma: ata de pies y manos al Gobierno socialista en un tema, el vasco, que necesita mucha mano izquierda, más política que leyes hechas a medida.
Quizá ahora, ante la polémica asamblea prevista de la izquierda abertzale, sólo sea necesario recordar el Artículo 21º del Título 1º, capítulo 2º, sección 1ª, aquella que habla de los derechos fundamentales y de las libertades públicas:
1.- «Se reconoce el derecho de reunión pacífica y sin armas. El ejercicio de este derecho no necesitará autorización previa.»
2.- «En los casos de reuniones en lugares de tránsito público y manifestaciones se dará comunicación previa a la autoridad, que sólo podrá prohibirlas cuando existan razones fundadas de alteración del orden público, con peligro para personas o bienes.»

Drets i llibertats

No m’agraden gens les lleis fetes a mesura… L’actual llei de partits va ser feta pel i per al PP. Crec que no és una bona norma: lliga de peus i mans al Govern socialista en un tema, el basc, que necessita molta mà esquerra, més política que lleis fetes a mesura.
Potser ara, devant la polèmica reunió de l’esquerra abertzale, només calgui recordar l’Article 21º del Títol 1º, capítol 2º, secció 1ª, la qual parla dels drets fonamentals i les llibertats públiques:
1.- «Es reconeix el dret de reunió pacífica i sense armes. Per a l’exercici d’aquest dret no caldrà autorització prèvia.»
2.- «En els casos de reunions en llocs de trànsit públic i de manifestacions caldrà comunicar-ho prèviament a l’autoritat, la qual només podrà prohibir-les quan hi hagi motius fonamentats d’alteració de l’ordre públic, amb perill per a persones o béns.»

Xile

Xile està en el nostre cor des de fa dècades, des que un ogre va segrestar la seva llibertat el 1973 i es va endur per davant a Salvador Allende i a milers de persones.
Avui, amb les amples avingudes obertes de nou a les dones i homes lliures que desitgen construir una societat millor, Xile ha dipositat la seva il·lusió en la primera dona que presideix aquest país: Michelle Bachelet, tota una supervivent de l’horror, esperançadora succesora d’en Ricardo Lagos, hereva del missatge d’Allende.
(Abel Gilbert ha fet un bon reportatge de la nova presidenta a El Periódico)

Chile

Chile está en nuestro corazón desde hace décadas, desde que un ogro secuestró su libertad en 1973 y se llevó por delante a Salvador Allende y a miles de personas.
Hoy, con las anchas alamedas abiertas de nuevo a las mujeres y hombres libres que desean construir una sociedad mejor, este país andino ha depositado su ilusión en la primera mujer que preside este país: Michelle Bachelet, toda una superviviente del horror, esperanzadora sucesora de Ricardo Lagos, heredera del mensaje socialista de Allende.
(El periodista Abel Gilbert ha hecho un buen reportaje sobre la nueva presidenta en El Periódico)

Evo Morales

Un aplaudiment per l’Evo Morales, per al seu jersei a ratlles de colors.
La seva forma de vestir es tota una declaració de principis, como ho va ser el jersei de paleta del Marcelino Camacho.
Un líder sindical o un líder popular vesteix com els seus companys, com la gent que l’envolta.
La lluita de classes també se demostra no utilitzants la mateixa roba, els mateixos tratjos d’aquells contra qui es lluita.

Evo Morales

Un aplauso para Evo Morales, para su jersey a rayas de colores.
Su forma de vestir es toda una declaración de principios, como lo era el jersey de albañil de Marcelino Camacho.
Un líder sindical o un líder popular viste como sus compañeros, como las personas que le rodean.
La lucha de clases también se demuestra no usando la misma ropa, los mismos trajes de aquellos a quienes se combate.

Déus i camells

La diada de Reis em recorda sempre la imatge d’uns camells en la foscor i d’un petit Déu nounat que els espera… Per això vull comentar dues perles sorgides en dos diaris ahir, la vigília de Reis.
Una era peculiar, venint com venia, publicada a La Contra de La Vanguardia.
Núria Escur entrevistava a Pietro Laureano, presentat com arquitecte de l’ecosistema i urbanista.
El text era bo i el personatge, interessant. L’adjectiu de «peculiar» ho he volgut afegir perquè, sent la diada que era, l’entrevistat deia, a manera de presentació: «Sóc d’esquerres, obsessionat pel medi ambient. Déu no va crear a l’home, l’home va crear a Déu. Teníem gran necessitat d’ell». I això, en un diari que encara conserva una secció de Religió.
L’altra, divertida i prometedora, l’escrivia, i molt bé, com sempre, Jacinto Antón a la segona pàgina del quadern català d’El País.
Amb el títol d’Aventura amb camells, Antón iniciava així el seu relat: «Aquesta és una història de camells en la nit, encara que no té gens que veure amb els Reis».
Només per aquest començament vaig decidir llegir aquesta crònica que anava de Lawrence d’Aràbia i Londres a Terenci Moix i les piràmides d’Egipte.
Una crònica que, malgrat desinflar-se una mica a la seva part final, resultava apassionant.
Antón fa realitat la frase de que «per a ser bon periodista, és necessari ésser bon escriptor».

Dioses y camellos

El día de Reyes me recuerda siempre la imagen de unos camellos en la oscuridad y de un pequeño Dios recién nacido que les espera… Por eso quiero comentar dos perlas surgidas en dos diarios ayer, la víspera de Reyes.
Una era peculiar, viniendo como venía, publicada en La Contra de La Vanguardia.
Núria Escur entrevistaba a Pietro Laureano, presentado como arquitecto del ecosistema y urbanista.
El texto era bueno y el personaje, interesante. El adjetivo de «peculiar» lo he querido añadir porque, siendo la jornada que era, el entrevistado decía, a modo de presentación: «Soy de izquierdas, obsesionado por el medio ambiente. Dios no creó al hombre, el hombre creó a Dios. Teníamos gran necesidad de él». Y eso, en un diario que aún conserva una sección de Religión.
La otra, divertida y prometedora, la escribía, y muy bien, como siempre, Jacinto Antón en la segunda página del cuadernillo catalán de El País.
Con el título de Aventura con camellos, Antón iniciaba así su relato: «Ésta es una historia de camellos en la noche, aunque no tiene nada que ver con los Reyes».
Sólo por este comienzo decidí sumergirme en esa crónica que iba de Lawrence de Arabia y Londres a Terenci Moix y las pirámides de Egipto.
Una crónica que, pese a desinflarse un poco en su tramo final, resultaba apasionante.
Antón hace realidad la máxima de que «para ser buen periodista es necesario ser buen escritor».

Dejar de fumar

A raíz de mi anterior entrada en este diario, ha habido compañeros que me han dicho: «No es fácil dejar de fumar».
Estoy de acuerdo: cuando era fumador, lo intenté varias veces, y tres de ellas, más en serio: la primera vez, estuve sin fumar casi dos años; la segunda, nueve meses… la tercera fue la definitiva.
Josep Maria Ramon Torrell, jefe de servicio de la unidad de tabaquismo del Hospital de Bellvitge, decía este domingo en El País Semanal: «Si no lo quieres dejar, nosotros no podemos hacer nada».
Creo que ese «querer» dejarlo es básico. Porque, como yo mismo, pese a haberlo dejado hace ya cinco años, a veces tienes la tentación de volver a fumar un pitillo pensando que «por uno, no pasa nada»… Pero sí que pasa y recaes.
El mismo doctor Ramon, en La Contra de La Vanguardia de este lunes, daba un consejo:
hay que dejarlo de golpe, elegir un día y a partir de ese día, cero, «usted y el tabaco no vayan nunca juntos. ¡No compre, no pida, no dé, no guarde!»

Deixar de fumar

Arran de la meva anterior entrada d’aquest diari, hi ha hagut companys que m’han dit: «No és fàcil deixar de fumar».
Estic d’acord: quan era fumador, ho vaig intentar uns quants cops, i tres, de debò: la primera vegada, vaig estar sense fumar gairebé dos anys; la segona, nou mesos… la tercera va ser la definitiva.
Josep Maria Ramon Torrell, cap de servei de la unitat de tabaquisme de l’Hospital de Bellvitge, deia aquest diumenge a El País Setmanal: «Si no ho vols deixar, nosaltres no podem fer res».
Crec que aquest «voler» deixar-ho és bàsic. Perquè, com jo mateix, malgrat haver-lo deixat fa ja cinc anys, de vegades tinc la temptació de tornar a fumar una cigarreta pensant que «per una, no passa res»… Però si que passa i recaus.
El mateix doctor Ramon, a La Contra de La Vanguardia d’aquest dilluns, donava un consell:
cal deixar-lo de cop, triar un dia i, a partir d’aquest dia, zero, «vostè i el tabac no vagin mai junts. No compri, no demani, no doni, no guardi!»

Menys fums

Fa uns quants anys que vaig deixar de fumar…
Els meus pulmons m’ho van agrair i les persones que m’estimen, també: el meu alè i la meva roba van deixar de fer pudor.
A la meva feina, la lluita contra el fum ha estat desigual: els no fumadors vam passar de ser objecte de burla per intentar defensar els nostres drets a ser qualificats de «talibans» per reivindicar espais lliures sense tabac…
La tolerància sempre ha estat patrimoni dels no fumadors. Recordo amb disgust les batusses amb un fumador empedreït que hi havia a la meva esquena: no va deixar de llançar-me el fum del seu pestilent cigar ni quan estava malaltó. Per això, el bon rotllo, l’auto-regulació, no va servir de res fins que va arribar un dia que una decisió empresarial el va obligar a deixar de fumar al seu lloc de treball.
Des d’avui, a més a més, podré sortir d’un bar o un restaurant sense que la meva roba faci pudor a tabac.

Menos humos

Hace varios años que dejé de fumar…
Mis pulmones me lo agradecieron y las personas que me quieren, también: mi aliento y mi ropa dejaron de ser malolientes.
En mi trabajo, la lucha contra el humo ha sido desigual: los no fumadores pasamos de ser objeto de burla por intentar defender nuestros derechos a ser calificados de «talibanes» por reivindicar espacios libres sin tabaco…
La tolerancia siempre ha sido patrimonio de los no fumadores. Recuerdo con disgusto las trifulcas con un fumador empedernido que había a mis espaldas: no dejó de lanzarme el humo de su apestoso puro ni estando yo enfermo. Por eso, el buen rollo, la autorregulación, no sirvió de nada hasta que llegó un día en que una decisión empresarial le obligó a dejar de fumar en su puesto de trabajo.
Desde hoy, además, podré salir de un bar o un restaurante sin que mi ropa huela a tabaco.

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑