El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: noviembre 2005 (Página 2 de 2)

Antoni Bassas

Avui ha complert 44 anys i duu 10 al capdavant del programa matinal de Catalunya Ràdio. És l’Antoni Bassas. En el retrat que d’ell s’ofereix al diari El Periodico, es diu: «Nascut a Barcelona, va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va treballar a Ràdio Joventut i a Ràdio Barcelona, on va col·laborar amb Joaquim Maria Puyal, que se’l va endur a Catalunya Ràdio, on, igual que va fer a TV-3, va presentar les retransmissions del futbol. Al 1995 va substituir a Josep Cuní al capdavant de El matí de Catalunya Ràdio, pel qual va rebre un premi Ones el 1997, el Premi Nacional de Periodisme del 2001 i, fa uns dies, el Premi Nacional de Radiodifusió 2005, que li serà lliurat dimecres que ve, dia 16.
Diu el jurat que atorga aquest guardó perquè: «Al llarg de 10 anys, Antoni Bassas i el seu equip han assolit el difícil repte de ser, alhora, referent informatiu, divulgatiu i cultural, combinant amb encert, dinamisme i eficàcia periodística, el rigor, l’humor, el pluralisme i l’actualitat, i contribuint de forma decisiva al lideratge d’audiència ininterromput de la ràdio pública nacional catalana a la seva franja horària».
I, a més a més, el dia abans, dimarts, 15, Bassas rebrà un altre premi més: el d’Amic de l’Any, atorgat per Amics de la Ciutat, per «la seva professionalitat basada en el rigor, l’esperit crític i en la catalanitat, tant per l’ús de la llengua com pels continguts, valors que els barcelonins sempre han mantingut i volgut per a la ciutat».
Capaç d’entrevistar, com aquest matí, a un expresident (Jordi Pujol) i a un actor (Sergi López), i tafanejar una estoneta amb la Judit Mascó, Bassas està lluny de capelletes i manté la independència… Independència de vegades atacada des de diferents parcel·les del poder.
Potser això és el secret del seu èxit…

Antoni Bassas

Hoy cumple 44 años y lleva 10 al frente del magacín matinal de Catalunya Ràdio. Es Antoni Bassas.
En el perfil que de él se ofrece en el diario El Periodico, se dice: «Nacido en Barcelona, estudió Periodismo en la Universitat Autònoma de Barcelona. Trabajó en Radio Juventud y en Radio Barcelona, donde colaboró con Joaquim Maria Puyal, que se lo llevó a Catalunya Ràdio, donde, al igual que hizo en TV-3, presentó las retransmisiones del fútbol. En 1995 sustituyó a Josep Cuní al frente del magacín El matí de Catalunya Ràdio, por el que recibió un premio Ondas en 1997, el Premio Nacional de Periodismo del 2001 y, hace unas semanas, el Premi Nacional de Radiodifusió, que le será entregado el próximo miércoles, día 16.
Dice el jurado que otorga este galardón porque: «A lo largo de 10 años, Antoni Bassas y su equipo han logrado el difícil reto de ser, a la vez, referente informativo, divulgativo y cultural, combinando con acierto, dinamismo y eficacia periodística, el rigor, el humor, el pluralismo y la actualidad, y contribuyendo de forma decisiva al liderazgo de la audiencia ininterrumpido de la radio pública nacional catalana en su franja horaria.»
Y, sin ir más lejos, el día antes, el martes, 15, Bassas recibirá otro premio más: el de Amic de l’Any, otorgado por Amics de la Ciutat, por «la profesionalidad basada en el rigor, el espíritu crítico y en la catalanidad, tanto por el uso de la lengua como por los contenidos valores que los barceloneses siempre han mantenido y querido para la ciudad.»
Capaz de entrevistar, como esta mañana, a un expresident (Jordi Pujol) y a un actor (Sergi López), y cotillear un poco con Judit Mascó, Bassas está lejos de capillas y conciliábulos, y mantiene su independencia… Independencia a veces baqueteada desde diferentes parcelas del poder.
Quizás ése sea el secreto de su éxito…

Frases i frases

Fa un parell de dies, el Tribunal Suprem va condemnar al portaveu de la il·legalitzada Batasuna, Arnaldo Otegi, a un any de presó per un delicte d’injúries greus al Rei. Otegi va dir en una roda de premsa, fa un parell d’anys, que Juan Carlos I era «el responsable dels torturadors».
El Tribunal Superior de Justícia del País Basc l’havia absolt al considerar que les seves declaracions estaven emparades pel dret a la llibertat d’expressió. La sentència del Suprem diu que aquestes frases «expressen un evident menyspreu al Rei i a la institució que encarna, afectant al nucli últim de la seva dignitat».
I jo em pregunto, com m’ha fet veure un company de la llista de l’Internauta: com s’han d’interpretar i jutjar el que diu avui mateix Federico Jiménez Losantos sobre el Rei a Libertad digital?
Frases com aquestes, escrites per atacar el projecte d’Estatut de Catalunya: «Aquest Cop d’Estat compta també, com el de llavors, amb el suport del Rei, a qui els socialistes van donar després la culpa de la implantació d’un règim dictatorial del que ells mateixos es van apressar a formar part».
Intervindrà la justícia o és el seu dret a la llibertat d’expressió?

Frases y frases

Hace un par de días, el Tribunal Supremo condenó al portavoz de la ilegalizada Batasuna, Arnaldo Otegi, a un año de prisión por un delito de injurias graves al Rey. Otegi dijo en una rueda de prensa, hace un par de años, que Juan Carlos I era «el responsable de los torturadores». El Tribunal Superior de Justicia del País Vasco le había absuelto al considerar que sus declaraciones estaban amparadas por el derecho a la libertad de expresión. La sentencia del Supremo dice que esas frases «expresan un evidente menosprecio al Rey y a la institución que encarna, afectando al núcleo último de su dignidad».
Y yo me pregunto, como me ha hecho ver un compañero de la lista del Internauta: ¿cómo se han de interpretar y juzgar lo que hoy mismo dice Federico Jiménez Losantos sobre el Rey en Libertad digital?
Frases como éstas, escritas para atacar el proyecto de Estatuto de Catalunya: «Este Golpe de Estado cuenta también, como el de entonces, con el respaldo del Rey, al que los socialistas echaron luego la culpa de la implantación de un régimen dictatorial del que ellos mismos se apresuraron a formar parte».
¿Intervendrá la justicia o es su derecho a la libertad de expresión?

Jáuregui i la Cope

El passat dia 25, es va celebrar el Dia d’Internet. El blog del periodista Fernando Jáuregui va rebre el premi al millor Webloger Periodista. És aquest un dels «premis que tenen com a finalitat reconèixer l’esforç de persones i institucions per incorporar als ciutadans a la Societat de la Informació, fomentar l’accessibilitat a la xarxa, estimular la participació oberta en la jornada del 25 d’Octubre i contribuir a la difusió de l’efemèride.»
No tinc molt clar qui i com atorga aquests premis ni com es calcula la seva audiència ni la seva qualitat.
Per exemple, l’any passat, Juan Varela, creador de Periodistes 21, va obtenir el guardó al millor blog periodístic espanyol. En aquest cas, va ser un dels premis BOBs (Best Of The Blogs) de la Deutsche Welle International Weblog Awards.
Són guardons que em plantegen sempre un dubte: qui ens llegeix? quina seguretat tenim els bloggers que les nostres opinions arriben a alguna part? qui decideix què i qui és premiable?
Conec Varela des de fa anys i sé del seu treball i de la seva serietat a l’hora de reflexionar sobre periodisme i internet.
Una serietat que, en un altre ordre de coses, manté Jáuregui, encara que no el llegeixo massa: no combrego amb les seves idees.
Malgrat això, mereix tot el meu respecte quan diu el següent:
«Molts se m’han tirat damunt per un comentari a la ràdio sobre els continguts de la Cope, en general, i sobre els comentaris que fa Federico Jiménez Losantos, en particular. Sembla com si ell pogués dir totes les bestieses que vulgui, i els altres no poguéssim criticar-lo, perquè això va en contra de la llibertat d’expressió. A mi, que la gent expressi lliurement les seves opinions, em sembla perfecte. Que s’insulti, malfami, que es diguin demessies, que s’exagerin les coses fins a deformar-les, que s’utilitzin els micròfons en benefici propi per al mal de la competència, doncs què volen que els digui: em sembla un perill».

Jáuregui y la Cope

El pasado día 25, se celebró el Día de Internet. El blog del periodista Fernando Jáuregui recibió el premio al mejor Webloger Periodista. Son éstos unos «premios que tienen como finalidad reconocer el esfuerzo de personas e instituciones para incorporar a los ciudadanos a la Sociedad de la Información, fomentar la accesibilidad en la red, estimular la participación abierta en la jornada del 25 de Octubre y contribuir a la difusión de la efeméride.»
No tengo muy claro quién y cómo se otorgan estos premios ni cómo se calcula su audiencia ni su calidad.
Por ejemplo, el año pasado, Juan Varela, creador de Periodistas 21, obtuvo el galardón al mejor blog periodístico español. En ese caso, fue uno de los premios BOBs (Best Of The Blogs) de la Deutsche Welle International Weblog Awards.
Son galardones que me plantean siempre una duda: ¿quién nos lee? ¿qué seguridad tenemos los bloggers de que nuestras opiniones llegan a alguna parte? ¿quién decide qué y quién es premiable?
Conozco a Varela desde hace años y sé de su trabajo y de su seriedad a la hora de reflexionar sobre periodismo e internet.
Una seriedad que, en otro orden de cosas, mantiene Jáuregui, si bien no le suelo leer mucho: no comulgo con sus ideas. Pese a ello, merece todo mi respeto cuando dice lo siguiente:
«Muchos se me han echado encima por un comentario en la radio sobre los contenidos de la Cope, en general, y sobre los comentarios que hace Federico Jiménez Losantos, en particular. Parece como si él pudiese decir cuantas desmesuras desee, y los demás no pudiésemos criticarlo porque ello va en demérito de la libertad de expresión. A mí, que la gente exprese libremente sus opiniones me parece de perlas. Que se insulte, difame, que se digan demasías, que se exageren las cosas hasta deformarlas, que se utilicen los micrófonos en beneficio propio para mal de la competencia, pues qué quieren que les diga: me parece un peligro».

Criticar als crítics

Un molt recent article de Diego Galán al diari El País (consultable En Profunditat) serveix per recordar-nos l’eterna creu de qualsevol crític de cinema: ser criticat per aquells a qui critica.
Recordo haver estat molt més «dur» en una etapa de la meva vida prèvia al rodatge del meu primer i únic curtmetratge, titulat Potser no sigui massa tard. Una vegada comprovat el que costa fer una pel·lícula, un tendeix a sentir-se «menys» crític envers els altres autors.
Creo que és un error: s’ha de ser crític, amb justícia… però també s’ha de ser autocrític. I en aquest sac entren col·legues com el meu benvolgut Ramón d’Espanya.
Quan l’entranyable Santiago Segura menysprea als crítics per les seves opinions cap als seus «Torrentes» s’equivoca: ningú posa en dubte el seu èxit, sinó la qualitat del seu cinema.
Com diu Galán: «Contra el pobre crític, bo o dolent, que de tot hi ha en la vida, arremeten tots: els lectors que alguna vegada els van fer cas i van sortir del cinema defraudats, i naturalment els directors i productors, sempre segurs d’haver fet un bon treball. «Ningú de nen ha somniat amb ser crític de cinema«, despotricava Truffaut, que curiosament havia estat crític dur abans que frare.»
Potser estigui bé recordar que el propi Galán va ser remullat amb una galleda d’aigua freda per Fernando Trueba (que just abans que ell també havia estat crític de cinema a El País), arran d’una crítica negativa cap al seu documental Mientras el cuerpo aguante.
La crítica és un gènere periodístic d’opinió a mig camí de l’article i la crònica.
I com tota opinió, respectable, però no necessàriament compartible.

Criticar a los críticos

Un muy reciente artículo de Diego Galán en el diario El País (consultable En Profundidad) sirve para recordarnos la eterna cruz de cualquier crítico de cine: ser criticado por aquéllos a quien critica.
Recuerdo haber sido mucho más «duro» en una etapa de mi vida previa al rodaje de mi primer y único cortometraje, titulado Quizás no sea demasiado tarde. Una vez comprobadas lo que cuesta hacer una película, uno tiende a sentirse «menos» crítico para con los otros autores.
Creo que es un error: se ha de ser crítico, con justicia… pero también se ha de ser autocrítico. Y en este saco entran colegas como mi apreciado Ramón de España.
Cuando el entrañable Santiago Segura desdeña a los críticos por sus opiniones hacia sus «Torrentes» se equivoca: nadie pone en tela de juicio su éxito, sino la calidad de su cine.
Como dice Galán: «Contra el pobre crítico, bueno o malo, que de todo hay en la viña, arremeten todos: los lectores que alguna vez les hicieron caso y salieron del cine defraudados, y naturalmente los directores y productores, siempre seguros de haber hecho un buen trabajo. «Nadie de niño ha soñado con ser crítico de cine», despotricaba Truffaut, que curiosamente había sido crítico duro antes que fraile.»
Quizá sea bueno recordar que el propio Galán fue rociado con un cubo de agua fría por Fernando Trueba (que justo antes que él también había sido crítico de cine en El País), a raíz de una crítica negativa hacia su documental Mientras el cuerpo aguante.
La crítica es un género periodístico de opinión a medio camino del artículo y la crónica.
Y como toda opinión, respetable, pero no necesariamente compartible.

Entradas siguientes »

© 2025 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑