El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoría: Televisión (Página 9 de 13)

Programas y temas relativos a la televisión

Los premios Netreporter


La Malla es el medio de información en internet del grupo de comunicación público impulsado por la Diputación de Barcelona y que también integran la Xarxa de Televisions Locals (XTVL), COMRàdio y la revista XarxaCOM.
Sus galardones Netreporter premian los mejores blogs hechos por estudiantes de bachillerato, formación profesional o universitarios, con el objetivo de fomentar la creatividad y la iniciativa de los jóvenes en la Red.
La ganadora en el apartado de estudiantes universitarios ha sido Esther del Campo, una joven de Valls (Alt Camp), autora del blog Pedrafoguera.
Seguir leyendo

Eurovisió, Soraya i Alexander Rybak

Suposo que he de ser musicalment fàcil de conformar i, a més, molt poc nacionalista, perquè a mi no em desagrada la cançó Fairytale, del noruec Alexander Rybak.
Perquè, potser hauria de donar suport a Soraya, la representant de TVE a Eurovisió?
En realitat m’importa molt poc aquest festival de música prefabricada i menys les declaracions de la cantant, escombrant culpes cap a tothom, menys cap a ella, és clar. Però caldria recordar-li que l’inefable Rodolfo Chikilicuatre va aconseguir més punts i més audiència que ella.
Em preocupa saber què pinta TVE en tota aquesta història que, suposo, li ha costat una pasta a la nostra televisió pública estatal i, sobretot, si al final ho acabarem pagant els ciutadans.

Eurovisión, Soraya y Alexander Rybak

Supongo que debo ser musicalmente fácil de conformar y, además, muy poco nacionalista, porque a mí no me disgusta la canción Fairytale, del noruego Alexander Rybak.
Porque, ¿quizá debería apoyar a Soraya, la representante de TVE en Eurovisión?
En realidad me importa muy poco este festival de música prefabricada y menos las declaraciones de nuestra cantante, barriendo culpas hacia todas partes, menos hacia sí misma, claro está. Pero me habría que recordarle que el inefable Rodolfo Chikilicuatre logró más puntos y mayor audiencia que ella.
Me preocupa saber qué pinta TVE en este sarao que, supongo, le debe costar una pasta gansa a nuestra televisión pública estatal y, sobre todo, si al final lo acabaremos pagando todo los ciudadanos.

El Bulli

Los amantes de la gastronomía están de suerte esta semana.
La 2 de TVE ha ofrecido dos documentales sobre la historia de El Bulli, el restaurante en el que un puñado de cocineros, dirigidos por Ferran Adrià y su hermano Albert son capaces de realizar verdaderas obras de arte culinarias.

Y esta noche se emite ‘Un día en El Bulli’, documental dirigido por Albert Adrià con la inestimable ayuda de David Pujol y Vicenç Asensio, que no me pienso perder.
Es como ver nacer un cuadro, lleno de texturas y sabores.

El  libro Un día en el Bulli, de la editorial Phaidom, es la base del programa, y está escrito por Ferran y Albert Adrià y Juli Soler. En Youtube existen también numerosos videos que harán las delicias de cualquier buen aficionado.

Mercè Lleixà

Foto tomada por Julio Carbó en 1992

Foto de Julio Carbó

El passat divendres, 1 de maig, va morir la Mercè Lleixà, la molt popular fornera de El cor de la ciutat. Tenia 49 anys. El seu comiat es va celebrar ahir.
Segur que aquests dies s’han anat i aniran publicant informacions sobre la desapareguda actriu catalana, com aquest d’El Periódico, aquest altre del canal 3cat24 de TVC i aquest altre de Fotogramas.
Jo la vaig conèixer fa 17 anys, quan la vaig entrevistar arran del premi de la Generalitat a la millor actriu d’aquell any, 1992, pel seu paper en la comèdia Que t’hi jugues, Mari Pili, de Ventura Pons.

Seguir leyendo

Mercè Lleixà

Foto tomada por Julio Carbó en 1992

Foto de Julio Carbó

El pasado viernes, 1 de mayo, falleció Mercè Lleixà, la muy popular panadera del serial catalán El cor de la ciutat. Tenía 49 años. Su funeral se celebró ayer.
Seguro que estos días se han ido e irán publicando informaciones sobre la desaparecida actriz catalana, como este de El Periódico, este otro del canal 3cat24 de TVC o este otro de Fotogramas.
Yo la conocí hace 17 años, cuando la entrevisté a raíz del premio de la Generalitat a la mejor actriz de aquel año, 1992, por su papel en la comedia Que t’hi jugues, Mari Pili, de Ventura Pons.
Seguir leyendo

Rock sin edad

Cada día que pasa me gusta más un programa de TV-3, la televisión autonómica catalana, que se llama Casal Rock, dirigido por Marc Parrot, también conocido durante una época como El Chaval de la Peca.
Es especie de documental sobre cómo un grupo de abueletes pueden llegar a ser unos rockeros capaces de dar un recital en directo.
Hay humor e ironía, pero ni un ápice de humillación. Y ellos se lo están pasando genial.
Hoy acaban de dar a conocer su primer videoclip.

Rock sense edat

Cada dia que passa m’agrada més un programa de TV-3 que es diu Casal Rock, dirigit pel Marc Parrot, també conegut durant un temps com El Chaval de la Peca.
És una espècie de documental sobre com un grup d’avis poden arribar a ser uns rockers capaços de donar un recital en directe.
Hi ha humor i ironia, però tot tractat amb respecte.
I ells s’ho estan passant d’allò més bé.
Avui acaben de donar a conèixer el seu primer videoclip.

Un llibre per afrontar l’atur

Laia Fàbregas és una economista i diplomada en empresarials una mica atípica. Té un postgrau en inserció laboral i va crear una oficina d’ocupació. Però, a més, és la directora de l’Acadèmia del Cinema Català i ha dirigit els documentals 501 (2009), Oficis tradicionals (2005) i Masies catalanes dels segles XVI, XVII i XVIII (2004). També ha escrit I ara, què faig?, un llibre amb el qual pretén ajudar a qui estan en atur. Com diu el pròleg, escrit per l’economista Joaquim Rabaseda:

«L’interès d’aquest llibre va més enllà dels moments actuals, per ajudar a trobar sortida per a totes aquelles persones que, pel motiu que sigui, es veuen afectades per un estat d’inquietud per la incertesa que comporten situacions d’aquest tipus. Més de donar solucions, constitueix una guia per encarar millor els problemes.»

Aquesta tarda, Fàbregas acudeix al Can Fabra de Barcelona, per a presentar el llibre i projectar el documental 501, que li servirà com a fil conductor. El proper dilluns repetirà presentació, però a la llibreria Catalonia.
Aquest film documenta la situació de les gairebé 300 persones, la majoria dones de mitjana edat, que es van quedar a l’atur i van d’haver de reorientar la seva vida després del tancament de la planta tèxtil que una coneguda multinacional tenia a Bonmatí (Girona).
Com és possible que vostè, amable lector, no pugui anar-hi, almenys li deixo l’enllaç de la pel·lícula, que va emetre fa una setmana el canal 33 de Televisió de Catalunya.

Un libro para afrontar el paro

Laia Fàbregas es una economista y diplomada en empresariales un tanto atípica. Tiene un postgrado en inserción laboral y creó una oficina de empleo. Pero, además, es la directora de la Acadèmia del Cinema Català y ha dirigido los documentales 501 (2009), Oficios tradicionales (2005) y Masias catalanas de los siglos XVI, XVII y XVIII (2004). También ha escrito I ara, què faig?, un libro con el que pretende ayudar a quienes están en paro. Como dice el prólogo, escrito por el economista Joaquim Rabaseda:

«El interés de este libro va más allá de los momentos actuales, para ayudar a encontrar salida para todas aquellas personas que, por el motivo que sea, se ven afectadas por un estado de inquietud por la incertidumbre que conllevan situaciones de este tipo. Más que dar soluciones, constituye una guía para encarar mejor los problemas.»

Esta tarde, Fàbregas acude al centro cultural Can Fabra de Barcelona, para presentar el libro y proyectar el documental 501, que le servirá como hilo conductor. El próximo lunes repetirá presentación, pero en la librería Catalonia. Este filme documenta la situación de las casi 300 personas, la mayoría mujeres de mediana edad, se quedaron en paro y tuvieron que reorientar su vida tras el cierre de la planta que una conocida multinacional textil tenía en Bonmatí (Girona).
Como es posible que usted, amable lector, no pueda ir, al menos le dejo el enlace de la película, que emitió hace una semana el canal 33 de Televisió de Catalunya.

Periodisme, paper i internet

Cóm es veuen entre sí els periodistes de paper i els dinternet

Cóm es veuen entre sí els periodistes de paper i els d'internet

Fa uns dies vaig iniciar una discussió en un fòrum professional de LinkedIn sobre el futur del periodisme per als qui estem acostumats al paper, que encara continua oberta i de la que ja parlaré més endavant.
I aquest cap de setmana vaig poder constatar, el Congrés del SPC, que els periodistes més joves tenen molt clar que els mitjans tradicionals no els serveixen, que hi ha un altre univers anomenat internet que pot canalitzar diferents formes d’expressió.
Per això, res millor que aquesta vinyeta, un toc d’humor que vaig descobrir fa uns dies via al Menéame (gràcies Benjamí), i que segons indica el blocaire canari Manz al seu bloc Emezeta, ha dibuixat JMV (Jesús Martínez de Vas).

Periodismo, papel e internet

Cómo se ven entre sí los periodistas de papel y los de internet

Cómo se ven entre sí los periodistas de papel y los de internet

Hace unos días inicié una discusión en un foro profesional de linkedin sobre el futuro del periodismo para quienes estamos acostumbrados al papel, que aún sigue abierta y de la que ya hablaré más adelante.

Y este fin de semana pude constatar, en el Congreso del SPC, que los periodistas más jóvenes tienen muy claro que los medios tradicionales no les sirven, que hay otro universo llamado internet que puede canalizar diferentes formas de expresión.

Por eso, nada mejor que esta viñeta, un toque de humor que descubrí hace unos días vía el Menéame (gracias Benjamí), que según indica el bloguero canario Manz en su blog Emezeta, ha dibujado JMV (Jesús Martínez de Vas).

Sebastián Álvaro

Fa uns mesos, quan el van prejubilar de RTVE, Sebastián Álvaro, el fundador i director del programa Al filo de lo imposible, de La 2, estava realment cabrejat. Havia rodat més de 300 documentals al llarg de 30 anys i el feien fora tan sols perquè li tocava per l’edat.
Avui el redescobreixo com a conferenciant, a la seu de l’Obra Social de Caixa de Catalunya, a Madrid, per explicar en què va consistir l’expedició d’Ernest Shackleton a l’Antàrtida, en el marc de la mostra Atrapats en el Gel, amb material realitzat pel fotògraf australià Frank Hurley durant la que va ser la primera travessia a peu del continent austral. Una exposició que ja va estar al Museu Marítim de Barcelona fa un any i que ara viatja a altres ciutats.
Un aventurer d’avui que parla d’un altre d’ahir.

Sebastián Álvaro

Hace unos meses, cuando le prejubilaron de RTVE, Sebastián Álvaro, el fundador y director del programa Al filo de lo imposible, de La 2, estaba realmente cabreado. Había rodado más de 300 documentales a lo largo de 30 años y le echaban a la calle simplemente porque le tocaba por la edad.
Hoy le redescubro como conferenciante, en la sede de la Obra Social de Caixa de Catalunya, en Madrid, para explicar en qué consistió la expedición de Ernest Shackleton a la Antártida, en el marco de la muestra Atrapados en el Hielo, con material realizado por el fotógrafo australiano Frank Hurley durante la que iba a ser la primera travesía a pie del continente austral. Una exposición que ya estuvo en el Museo Marítimo de Barcelona hace un año y que ahora viaja a otras ciudades.
Un aventurero de hoy que habla de otro de ayer.

De matinada…

No sé si els hi haurà passat a vostès alguna vegada aixecar-se a les 4 de la matinada amb un gran mal de cap. A aquestes hores, mentre intentes que et faci efecte un analgèsic, entre quatre galetes preses de pressa perquè l’estómac no vomiti el comprimit, enxufes la caixa tonta per passar l’estona.
És sorprenent. Les cadenes públiques aguanten el tipus amb informatius o repeticions, però les privades ofereixen tota classe de concursos a base de trucades i sms amb la promesa d’un benefici immediat. És clar que també hi ha altres canals, més petits, on el sexe a distància és el recurs per enganxar-te. Tot fals, és clar.
Però, si aquests programes existeixen, serà que en aquest país som uns ludòpates i uns obsexes i jo encara no me n’havia adonat?

De madrugada…

No sé si les habrá pasado a ustedes alguna vez el levantarse a las 4 de la mañana con un enorme dolor de cabeza. A esas horas, mientras intenta que te haga efecto el analgésico de turno, entre cuatro galletas tomadas aprisa para que el estómago no vomite el comprimido, enchufas la caja tonta para pasar el rato.
Es asombroso. Las cadenas públicas aguantan el tipo con informativos o repeticiones, pero las privadas ofrecen todo tipo de concursos a base de llamadas y sms con la promesa de un beneficio inmediato. Claro que también hay otros canales, más pequeños, donde el sexo a distancia es el banderín de enganche. Todo falso, claro está.
Pero, si este tipo de programas abunda, ¿será que en este país somos unos ludópatas y unos obsexos yo aún no me había dado cuenta?

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2025 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑