En tota aquesta història de la velocitat limitada a 80 quilòmetres per hora, dins l’anell que envolta Barcelona, hi havia fins ara un element democratitzador, diguem-ho així, en què la infracció suposava una retirada de punts del teu carnet de conduir, a més a més de la consegüent multa.
Ara, que volen eliminar la primera part, ens quedarà només la segona: la velocitat serà possible per als que tinguin diners per pagar la infracció. O sigui, que qualsevol «currito» amb el seu utilitari intentarà no passar-se dels 80, perquè potser no arribarà a final de mes, però el que porti un Audi o un BMW potser sí podrà permetre’s el saltar-se la norma perquè li sobren els euros…
I així tornem a posar les coses al seu lloc: els rics poden; dels pobres, no.
Categoría: Societat (Página 2 de 4)
Avui és el dia mundial contra el treball infantil, una iniciativa de l’Organització Internacional del Treball (OIT). Els nostres fills, en aquest primer món, són uns privilegiats si els comparem amb les nenes d’aquestes fotografies.
Aquest any, l’OIT dedica una especial atenció a aquest tema.
«En molts països del món es pot trobar que nenes, amb edats per sota de l’edat mínima legal d’admissió a l’ocupació, treballen a tota una varietat de sectors i serveis i, sovint, en les pitjors formes de treball infantil. Un gran nombre d’elles treballen en l’agricultura i la manufactura, sovint en condicions perilloses. Un dels primers sectors que dóna feina a nenes és el treball domèstic en llars de tercers. Aquest treball sol ser ocult, i comporta més riscos i perills. L’explotació extrema de les nenes en les pitjors formes de treball infantil inclou l’esclavitud, el treball en règim de servitud, la prostitució i la pornografia.»
Unicef ens recorda els drets de la infància i moltes organitzacions, com ara Save the Children, Aldees infantils o Educació sense fronteres, ajuden a que es compleixin, sobretot amb l’educació per bandera.
Clara Mas és una jove a la que he vist créixer com a dissenyadora.
En aquests temps econòmicament moguts va tenir la valentia de deixar una petita empresa per establir-se pel seu compte. Tota una emprenedora. Ho tenia molt clar, Claríssim, com el seu propi nom, com la seva decisió, com el nom del seu web.
Això va ser fa només un parell d’anys i, de mica en mica, ara ens sorprèn amb un premi, el primer d’altres que segur que arribaran.
Ha estat amb aquest cartell, el de les festes del popular barri de Gràcia de Barcelona.
Des de ja fa algun temps, Leo Messi acostuma a aixecar la samarreta, bé per celebrar els seus gols, com espero que faci aquesta nit, contra el Chelsea, o quan surt del camp, i en deixa veure una altra, interior, blanca, en la qual es mostra una frase: Síndrome X Fràgil.
Es tracta d’un trastorn genètic que ocasiona retard mental, de lleu a sever, i que malgrat ser la primera causa de deficiència mental hereditària, és poc conegut i la seva detecció sol ser tardana.
Uns amics meus tenen un fill adolescent amb aquesta síndrome i m’han demanat que escrigui alguna cosa sobre el tema.
Cada any sempre tenim un refredat o una grip, que no acostuma a degenerar en res greu.
El consell dels mèdics és llit, molts líquids i antipirètics per alleujar la febre i els seus molestos símptomes.
No acostuma a servir una altra cosa, perquè al ser una malaltia vírica, has d’esperar que el virus de torn desaparegui.
En aquest sentit, el cert és que ahir em va cridar l’atenció aquest titular: «Aquesta grip durarà el que duri en els informatius».
La Rambla, plena de gent, aquest matí de Sant Jordi
Per a la resta del planeta, el 23 d’abril és el Dia del Llibre, però des de fa molt més temps, a Catalunya és la diada de Sant Jordi i uneix en una vella tradició llibres i roses, amor i literatura.
A aquestes hores (11 del matí), jo ja he regalat una rosa i un llibre a la meva xicota: El consol, d’Anna Gavalda.
I ella m’ha regalat Mentides a Venècia, d’Andrew Wilson, un títol a descobrir, apetitós per un fanàtic d’aquesta ciutat italiana com sóc jo.
El diari El Periódico publicava ahir un reportatge sobre el Twitter: La xarxa Twitter s’erigeix en el nou vici dels famosos.
Jo he arribat a la conclusió, a partir de la meva pròpia experiència, que la gent més famosa utilitza aquest sistema de mini-articles per mantenir informats els seus seguidors d’allò que estan fent en cada moment, però sense mantenir –en general– cap tipus d’interactuació amb ells. Tot un error.
Una Yamaha Cygnus com la que m'han robat.
Ja saben vostès, amables lectors, que els periodistes acostumem a no ser protagonistes, sinó a donar protagonisme a unes altres persones que s’ho mereixen, per la raó que sigui.
Però aquesta vegada m’ha tocat, sóc la víctima, dit això amb tot l’humor del mon …
M’ho havien dit molts amics, i fins i tot el meu fill: a Barcelona hi ha lladres. Com encara no ho havia experimentat, doncs no sabia què se sent perquè, després de més de 30 anys en aquesta ciutat, no havia patit ni una estrebada.
Al contrari, un dia vaig agafar la mà a un lladregot que l’havia ficat a la butxaca d’uns pantalons aliens.
Però ahir em va tocar a mi… i no sabeu la cara de babau que vaig posar.
M’han robat la moto, davant de casa meva. I no era res de l’altre món: un scooter de 125cc.
No, no ha estat la grua, senyors. Va ser el primer que vaig pensar, però no: l’havia aparcat la mar de bé, a l’espai reservat per a les motos. Això ja li ho vaig dir al mosso d’esquadra que em va prendre ahir declaració.
(Incís: encara que la poli es disfressi d’un altre color, les esperes de les víctimes continuen sent llargues en una interminable cua per a explicar les seves desgràcies a l’agent de torn.)
Segons sembla hi ha dues o tres bandes que s’emporten les motos en furgonetes cap a un altre país, sobretot del nord d’Àfrica.
Doncs això: que si veuen una moto Yamaha Cignus X de color gris amb pantalla davantera i matrícula 8470FVJ, és la meva.
L’esperança és l’últim que es perd.
Bona publicitat i bona idea de l’Institut de Cultura de Barcelona a partir d’avui: tots els museus municipals ampliaran el seu horari i obriran de forma gratuïta les seves portes les tardes dels diumenges, des de les 15.00 a les 20.00 hores.
Fins ara, els museus de la ciutat ja eren gratuïts el primer diumenge de cada mes, però ara s’ampliat la mesura, que té com a objectiu captar més públic i ampliar l’oferta cultural del cap de setmana a Barcelona.
Una bona iniciativa… nomès cal que la gent hi vagi.
No m’agrada que un grup de persones molesti a la resta de ciutadans tallant el trànsit, però puc entendre que sigui l’única manera d’estendre la seva protesta.
Però no comprenc que sense que hi hagi hagut actes violents per part d’aquestes persones es desencadeni una reacció tan violenta per part de la policia catalana. Em fa recordar altres èpoques, no democràtiques.
El vídeo que podeu veure sobre aquestes línies prové de Kaos en la red, una font d’informació alternativa als mitjans tradicionals, que reflecteix els primers moments dels fets d’ahir al matí a Barcelona.
Fins ara, només l’eurodiputat d’ICV Raül Romeva, al seu bloc, ha lamentat els incidents.
A més a més, els periodistes catalans farem constar demà la nostra protesta a la plaça de Sant Jaume.
L
M’ha arribat a casa un albarà urgent, de l’empresa Netcourier (Logística y Transporte Urgente).
A «Observacions» hi escriuen:
Espera recogida el artículo de regalo promocional remitido a su nombre sin cargo alguno (esto, en mayúsculas) para usted por gentileza de Ibertours. Avisamos para su recogida antes de 48 horas, llamando urgentemente al teléfono indicado.
A «Contingut de l’enviament» hi diuen:
Una bicicleta mountain bike cuadro de acero frenos v/break llantas de aluminio. Regalo promocional. Adjudicado ante notario. Distribución y entrega gratuita.
I el telèfon de la central de lliuraments, al qual cal trucar urgentment: 902.636.388.
És curiós com una empresa de repartiment pot saber el que hi ha a l’interior del paquet que manegen, inclosos els frens…
Com poden imaginar aquesta és una activitat de dubtosa legalitat, una nova entabanada, una petita estafa.
Busco a internet i n’hi ha unes quantes referències, amb diferents noms d’empreses, números de telèfons i falsos regals.
– Vuelven al ataque: Netcourier, de Soft in spain, que fa referència a un cas actual i a un altre de fa un parell d’anys, Cuidado: cronopack, transxpress….
– Nuevos tiempos, nuevos timos, al blog del Galder Segurola.
– Forum Blanes mostra un albarà idéntic al meu, amb un altre número de telèfon, i explica també el tema a l’apunt Netcourier e Ibertours grupo turístico, del passat 25 de gener.
Estiguin atents. Ningú regala duros a quatre pessetes. No deixin de denunciar-ho i evitin trucar per telèfon a aquests números: les tarifes són altes … a vegades, molt altes.
El que vostès, lectors, estan llegint, és un blog creat mitjançant un sistema de gestió de continguts anomenat WordPress.
Les persones que tenen un domini amb el seu espai web propi i que volen crear una bitàcola, WordPress és ideal. De la mateixa manera que qui no el té pot fer-ho en WordPress.com o en el també molt accessible Blogger de Google.
Jo m’estimo més fer servir el primer…
No sé si els hi haurà passat a vostès alguna vegada aixecar-se a les 4 de la matinada amb un gran mal de cap. A aquestes hores, mentre intentes que et faci efecte un analgèsic, entre quatre galetes preses de pressa perquè l’estómac no vomiti el comprimit, enxufes la caixa tonta per passar l’estona.
És sorprenent. Les cadenes públiques aguanten el tipus amb informatius o repeticions, però les privades ofereixen tota classe de concursos a base de trucades i sms amb la promesa d’un benefici immediat. És clar que també hi ha altres canals, més petits, on el sexe a distància és el recurs per enganxar-te. Tot fals, és clar.
Però, si aquests programes existeixen, serà que en aquest país som uns ludòpates i uns obsexes i jo encara no me n’havia adonat?
La meva amiga Sílvia Bel publica al seu bloc poètic Poesilvia, aquest petit pensament ideogràfic, que m’agrada molt.
Com passa en algunes famílies, en la nostra tenim una neboda Down.
És un encant, molt carinyosa i es fa estimar.
Això ve perquè ahir es va presentar el llibre Su hijo con síndrome de Down. De la A a la Z, un manual destinat a tots els pares d’alguna persona amb aquesta alteració genètica. Ho edita la Fundació Catalana Síndrome de Down, que aquests dies compleix 25 anys.
Entre altres coses, la nota que anunciava la presentació, deia:
«La síndrome de Down es produeix per la presència d’una tercera còpia d’un cromosoma a totes les cèl·lules de l’organisme. La discapacitat intel·lectual és l’única característica comuna entre tots ells.
La persona amb discapacitat intel·lectual també té somnis, il·lusions, projectes i objectius a la seva vida, tan reals i necessaris com pugui tenir qualsevol altra persona. La diferència és que li costa més aconseguir-ho i necessita suport.»
Donem-els-hi.
Mark Zuckerberg, el cervell de Facebook
La recent decisió de Facebook de rectificar –els seus responsables han hagut de tirar-se enrere en el seu intent de modificar les condicions d’ús d’aquesta xarxa social per a quedar-se amb les dades dels usuaris– davant l’empenta dels usuaris és un avís a navegants: som nosaltres els que podem, si volem, obrir, potenciar, fer caure o tancar un determinat web a internet.
I ara penso, per exemple, en els habituals abusos que patim els consumidors per part de les companyies que ens subministren la telefonia, el gas o l’electricitat, i per part dels bancs i caixes que augmenten sense permís les comissions que ens cobren.
I si ampliéssim aquesta força que podem tenir al món real, a la vida quotidiana?
M’ha arribat via el típic correu electrònic en cadena –d’aquests que normalment van a la paperera, perquè és una altra forma de spam– un missatge amb un enllaç a aquesta jove de complicat nom, Severn Cullis-Suzuki, i una frase que em fa punxar l’enllaç: “La nena que va silenciar al món”.
Sóc un periodista basc que visc a Catalunya des de fa més de 30 anys, i parlo indistintament en castellà i en català. Per això dono el meu suport a aquesta campanya.
Hi ha anuncis i n’hi ha bons anuncis.
Un d’ells ho acabo de veure en un autobús urbà de Barcelona.
Pertany a Randstad, una empresa de treball temporal que recentement va publicar un estudi realment pessimista:
Tres de cada quatre treballadors creuen que el 2009 empitjorarà la situació de l’ocupació a Espanya.
Però al marge de que sigui una firma dedicada a l’oferta i demanda de mà d’obra, cosa que en aquests temps d’EROs és absolutament necessari, el que m’ha agradat del seu màrqueting o de la seva auto-promoció és la frase i la forma gràfica d’mostrar-ho:
«RRRHHH: més recursos, més humans.»
Minimalista. Jugant només amb les sigles de RRHH i afegint-hi una R i una H més. Sensacional!
A veure si és així i les empreses prenen nota: amb menys recursos de personal seran inhumanes.
En aquests temps de crisi seguim sent ciutadans d’un privilegiat país del primer món. Metges Sense Fronteres ens recorda que hi ha altres móns molt diferents, en el seu informe Les deu crisis humanitàries més desateses de 2008:
«Es tracta d’una sèrie d’emergències relacionades amb conflictes i malalties que van afectar a milions de persones, les necessitats de salut més immediates van quedar sense cobrir, i en les quals els actors amb responsabilitats o capacitat d’influència demostrar poca eficàcia, quan no poca voluntat política, per posar fi al seu patiment «.
Segons aquest informe, els països i malalties més desatesos pels mitjans són els seguents: Somàlia,
Myanmar, Zimbabue, República Democràtica del Congo, Etiòpia, Pakistan, Sudan, Iraq, la desnutrició i la sida.
Quan veiem que estem malament, que els problemes econòmics ens angoixen, és aconsellable mirar cap al tercer i el quart món, on n’hi ha persones que ho estan passant molt pitjor. Donem un cop de mà.
