El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoría: Política (Página 6 de 10)

Dret a opinar, a decidir

Després d’un parell de dies sense poder accedir correctament a aquest bloc, avui, per fi, puc escriure alguna cosa. La qüestió és que han passat tantes coses en poc temps, que no sé ben bé per on començar.
Potser, per la més evident: les consultes independentistes a Catalunya.
Els meus amics catalans, molts d’ells catalanistes i independentistes, estan entusiasmats. Jo només apunto que estic encantat amb la possibilitat de poder anar a votar, de poder opinar sobre alguna cosa que ha sorgit des de baix, tenir dret a decidir, en definitiva.
Els meus amics i familiars bascos es plantegen ara aquesta possibilitat.
I els meus amics i familiars de fora de les dues comunitats no ens entenen. Definitivament no entenen que dins d’un Estat anomenat Espanya algú no pensi com ells. Heus aquí el problema.

Derecho a opinar, a decidir

Después de un par de días sin poder acceder correctamente a esta bitácora, hoy, por fin, puedo escribir alguna cosa. La cuestión es que han pasado tantas cosas en poco tiempo, que no sé muy bien por dónde empezar.
Quizá, por la más evidente: las consultas independentistas en Catalunya.
Mis amigos catalanes, muchos de ellos catalanistas e independentistas, están entusiasmados. Yo sólo apunto que estoy encantado con la posibilidad de poder ir a votar, de poder opinar sobre algo que ha surgido desde abajo, tener derecho a decidir, en definitiva.
Mis amigos y familiares vascos se plantean ahora esa posibilidad.
Y mis amigos y familiares de fuera de ambas comunidades no nos entienden. Definitivamente no entienden que dentro de un Estado llamado España alguien no piense como ellos. He aquí el problema.

Don de lenguas

Soy un vasco de padres castellanos que habla en catalán.
Es una buena mezcla y no renuncio a ninguno de sus ingredientes.
Y precisamente por ello es por lo que defiendo la actitud de Pep Guardiola de hablar en catalán en Ucrania o en la Conchinchina, y aplaudo su facilidad de hablar en castellano, italiano, francés o inglés.
Me encantaría saber gallego, vasco, árabe o chino, y me gustaría poder hablarlos con las personas que se expresan en estos idiomas en sus propias comunidades, regiones, naciones o países.
¿Por qué se empeñan ciertas gentes en tocar las narices con estas cosas?

Do de llengües

Sóc un basc de pares castellans que parla en català.
És una bona barreja i no renuncio a cap dels seus ingredients.
I precisament per això és pel que defenso l’actitud de Pep Guardiola de parlar en català a Ucraïna o a la Conxinxina, i aplaudeixo la seva facilitat de parlar en català, italià, francès o anglès.
M’encantaria saber gallec, basc, àrab o xinès, i m’agradaria poder parlar-los amb les persones que s’expressen en aquests idiomes en les seves pròpies comunitats, regions, nacions o països.
Per què s’entesten certes gent a tocar els nassos amb aquestes coses?

Negra, grassa i pobre

Això de negra i grossa podria sonar a provocació o racisme. No és així.
Molts africans es moren de fam i estan famèlics; molts afroamericans estan mal alimentats, però són malaltissament grossos.
Tot això ve a conte de la protagonista d’aquesta història: una adolescent negra i grossa, pobre i gairebé analfabeta.

Seguir leyendo

Negra, gorda y pobre

Lo de negra y gorda podría sonar a provocación o a racismo. No es así.
Muchos africanos se mueren de hambre y están famélicos; muchos afroamericanos están mal alimentados, pero son enfermizamente gordos.
Todo esto viene a cuento de la protagonista de esta historia: una adolescente negra y gorda, pobre y casi analfabeta.

Seguir leyendo

Ideologies

Aquest dibuix d’El Roto, ahir, al diari El País, em va fer reflexionar.
Una companya de Mataró el va incorporar com a frase al seu Facebook, i vaig afegir-hi un comentari gairebé sense pensar.
Normalment, el dibuixant clava molt bé els seus agullons, però en aquesta ocasió em va semblar que no estava tan encertat.
A més, ahir també va coincidir la publicació d’aquesta rèplica d’Esther López Barceló a a un article anterior d’Elvira Lindo, i les dues coses em van fer reflexionar.
Per a mi, el problema actual és, precisament, la manca d’ideologies.
I a qui més li interessa que no les tinguem, que no pensem, és precisament els poderosos.
Per això m’agrada, i molt, la part final de la rèplica de López Barceló:

«Tenim ganes de lluitar, de combatre les injustícies, i sobretot de combatre el capitalisme (…) Perquè en temps com aquests, en què el capitalisme mostra la seva veritable cara, som molts, mal que li pesi a certa intel·lectualitat, els farem possible canviar el món.»

Ideologías

Este dibujo de El Roto, ayer, en El País, me hizo reflexionar.
Una compañera de Mataró lo incorporó como frase a su Facebook, y le añadí un comentario casi sin pensar.
Normalmente, el dibujante clava muy bien sus aguijones, pero en esta ocasión me pareció que no estaba tan acertado.
Además, ayer también coincidió la publicación de esta réplica de Esther López Barceló a un artículo anterior de Elvira Lindo, y ambas cosas me hicieron reflexionar.
Para mí, el problema actual es, precisamente, la falta de ideologías.
Y a quien más le interesa que no las tengamos, que no pensemos, es precisamente a los poderosos.
Por eso me gusta, y mucho, la parte final de la réplica de López Barceló:

«Tenemos ganas de luchar, de combatir las injusticias, y sobre todo de combatir el capitalismo (…)
Porque en tiempos como éstos, en los que el capitalismo muestra su verdadero rostro, somos muchos, mal que le pese a cierta intelectualidad, los que vamos a hacer posible cambiar el mundo.»

Anna Hernàndez

Avui, al programa Els matins, de TV-3, el president de la Generalitat, José Montilla, li mitjà contestava a Josep Cuní una pregunta referida a les crítiques dirigides cap a la seva dona, Anna Hernàndez Bonancia, primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Sant Just Desvern entre altres càrrecs públics. I en alguns mitjans s’ha explicat que Anna Hernàndez només cobra un únic sou (alt, això sí).
La resposta del líder socialista a les dues preguntes que el periodista li ha fet ha estat aquesta:

«Hi ha gent que pensa que la meva dona estaria bé que fos un ‘florero’. Em sembla molt bé que no ho sigui i que es dediqui al que es dedica, que és una activitat molt lloable i molt defensable, a què es dediquen algunes de les persones que també l’han criticat.»

Una frase tan correcta com elusiva, perquè no respon a allò fonamental: és necessària aquesta acumulació de càrrecs?

Anna Hernàndez

Esta mañana, en el programa Els matins, de TV-3, el presidente de la Generalitat, José Montilla, le medio contestaba a Josep Cuní una pregunta referida a las críticas dirigidas hacia su esposa, Anna Hernàndez Bonancia, primera teniente de alcalde del Ayuntamiento de Sant Just Desvern entre otros cargos públicos. Y en algunos medios se ha explicado que Anna Hernàndez sólo cobra un único sueldo (alto, eso sí).
La respuesta del líder socialista a las dos preguntas que el periodista le ha hecho ha sido esta:

«Hay gente que piensa que mi mujer debería ser un florero. Me parece muy bien que no lo sea y que se dedique a lo que se dedica, que es una actividad muy loable y defendible, a la que se dedican algunas de las personas que también la han criticado.»

Una frase tan correcta como elusiva, porque no responde a lo fundamental: ¿es necesaria esa acumulación de cargos?

El fotógrafo y el móvil

Esta foto de Edu Bayer, publicada el día 30 en el diario Público, me ha planteado un par de dudas los últimos días.
En el caso de que su propietario (se supone se trata del diputado catalán Jaume Bosch, de Iniciativa per Catalunya-Verds) haya sido captado o cazado mientras responde a un mensaje previo de alguien (se supone que su compañero y jefe de filas, el consejero de Interior de la Generalitat de Catalunya, Joan Saura) estaríamos ante una invasión de la intimidad del propietario del móvil en cuestión. No deja de ser como leer tu correspondencia por encima del hombro, aunque siempre podemos decir que estaba escribiendo a la vista de todos y al alcance del objetivo del fotógrafo.
Esta es una duda ética, que muchas veces me asalta, sobre todo si reflejar esa presunta intimidad levanta contradiciones políticas, como cuando un micrófono abierto pone al descubierto las verdaderas opiniones de quienes las ocultan habitualmente.
La otra duda es: ¿y si fuera el propio diputado quien ha facilitado al fotógrafo tomar la imagen?

El fotògraf i el mòbil

Aquesta foto d’Edu Bayer, publicada el dia 30 al diari Público, m’ha plantejat un parell de dubtes els últims dies.
En el cas que el seu propietari (se suposa es tracta del diputat Jaume Bosch, d’Iniciativa per Catalunya-Verds) hagi estat captat o caçat mentre respon a un missatge previ d’algú (se suposa que del seu company i cap de files, el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya, Joan Saura) estaríem davant d’una invasió de la intimitat del propietari del mòbil en qüestió. No deixa de ser com llegir la teva correspondència per sobre l’espatlla, encara que sempre podem dir que estava escrivint a la vista de tots i a l’abast de l’objectiu del fotògraf.
Aquest és un dubte ètic, que moltes vegades em plantejo, sobretot si el mostrar aquesta presumpta intimitat aixeca contradiccions polítiques, com quan un micròfon obert posa al descobert les veritables opinions dels qui les amaguen habitualment.
L’altra dubte és: i si fos el mateix diputat qui ha facilitat al fotògraf fer la foto?

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑