El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoría: General (Página 25 de 41)

¿Y ahora, qué?

Con los resultados electorales en la mano… ¿ahora, qué?
Yo espero que Catalunya vuelva a ser dirigida por un Gobierno de izquierdas y que éste tome nota de la desilusión de los ciudadanos.
Una decepción ciudadana que lleva cada vez menos gente a votar, que ha castigado a los grandes partidos con pérdidas de miles y miles de votos y que ha hecho surgir un nuevo partido, Ciutadans, que ha conseguido… ¡89.567 votos!
Todos hemos de aprender de esta situación y poner remedio…
Entre otros, el señor Rodríguez Zapatero, porque su presencia en Catalunya no ha favorecido nada al PSC. Y ya no falta tanto para la próxima cita electoral.

I ara què?

Amb els resultats electorals a la mà… ara, què?
Jo espero que Catalunya torni a ser dirigida per un Govern d’esquerres i que aquest prengui nota de la desil·lusió dels ciutadans.
Una decepció ciutadana que porta cada vegada menys gent a votar, que ha castigat als grans partits amb perdues de milers i milers de vots i que ha fet apareixer un nou partit, Ciutadans, que ha arreplegat… 89.567 vots!
Tothom ha d’aprendre d’aquesta situació i posar-hi remei…
Entre d’altres, el senyor Rodríguez Zapatero, perquè la seva presència a Catalunya no ha afavorit gens el PSC. I no li falta gaire per a la propera cita electoral.

Reflexió

Estem a punt d’entrar en la jornada de reflexió prèvia a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre.
Últimament sento a parents i amics que no saben a qui votar.
He revisat les promeses de fa tres anys dels diferents candidats i partits i també el que diuen que han fet durant la passada legislatura.
A més a més, he donat un cop d’ull als programes actuals…
O sigui, una feinada, sobretot per la xerrameca d’alguns.
Al final del camí he pres una decisió: votaré a qui em sembla més honest, perquè l’honestedat, la capacitat de ser honrat i decent és una virtut tan necesària com en desús…

Reflexión

Estamos a punto de entrar en la jornada de reflexión previa a las elecciones al Parlament de Catalunya del 1 de noviembre.
Últimamente oigo a parientes y amigos que no saben a quien votar.
He revisado las promesas que hicieron hace tres años los diferentes candidatos y partidos y también lo que dicen que han hecho durante la pasada legislatura.
Además, he echado un vistazo a los programas actuales.
O sea, un curro, sobre todo por la palabrería de algunos.
Al final del camino he tomado una decisión: votaré a quien me parece más honesto, porque la honestidad, la capacidad de ser honrado y decente es una virtud tan necesaria como en desuso…

Anna Politkovskaia

No coneixia a l’Anna Politkovskaia més enllà del que podria conèixer-la qualsevol altre lector. La llista de periodistes assassinats o empresonats suma una víctima més en la història de la lluita per la llibertat d’expressió.
Entre els diferents homenatges a l’assassinada reportera russa, em quedo amb un molt especial de dos bojos que practiquen la poesia visual en Canal 33 de Televisió de Catalunya, Joan Barril i Joan Ollé, a la seva L’Illa del Tresor, ahir a la nit: una màquina d’escriure, una foto de Vladimir Putin i la sintonia de la sèrie de televisió S’ha escrit un crim.

Anna Politkovskaia

No conocía a Anna Politkovskaia más allá de lo que podría conocerla cualquier otro lector. La lista de periodistas asesinados o encarcelados suma una víctima más en la historia de la lucha por la libertad de expresión.
Entre los diferentes homenajes a la asesinada reportera rusa, me quedo con uno muy especial de dos chiflados que practican la poesía visual en el Canal 33 de Televisió de Catalunya, Joan Barril y Joan Ollé, en su La Isla del Tesoro: una máquina de escribir, una foto de Vladimir Putin y la sintonía de la serie de televisión Se ha escrito un crimen.

Camisetas

Ya hace tiempo que la publicidad ha ganado y mucho en el terreno de la imaginación.
El famoso espot de la silla de ZP en el Congreso es uno.
El otro anuncio es el de las camisetas de la selección catalana con niños, prohibido por una jueza.
Quizás no se habrían de haber utilizado niños, es cierto, pero también lo es la situación que refleja.
Actualmente, el centro de España no entiende la periferia nacionalista ni los sentimientos que genera.
Hoy, hacia las 19.30 horas, en el Camp Nou, muchísima gente joven, pero también padres de familia y abuelos se han quitado la camiseta, el jersey o la chaqueta para reinvidicar una realidad que va más allá de un partido de fútbol.
Unos sentimientos que hablan de exclusión, pero que no quieren exclusiones. Podemos jugar con la selección estatal española… Ningún problema…
Pero qué problema hay con nuestras selecciones nacionales? Dejen de ponernos la zancadilla, que nosotros no les hemos hecho nada.
Por cierto, ha sido un buen partido, con un empate que ha satisfecho a vascos y a catalanes.

Samarretes

Ja fa temps que la publicitat ha guanyat i molt en el terreny de la imaginació. El famós espot de la cadira de ZP en el Congrés n’és un.
L’altre anunci és el de les samarretes de la selecció catalana amb nens, prohibit per una jutgessa.
Potser no s’haurien d’haver utilitzat nens, és cert, però també ho és la situació que reflexa. Actualment, el centre d’Espanya no enté la perifèria nacionalista ni els sentiments que genera.
Avui, cap a les 19.30 hores, al Camp Nou, moltíssima gent jove, però també pares de família i gent gran s’ha tret la samarreta, el jersei o la jaqueta per a reinvidicar una realitat que va més enllà d’un partit de futbol. Uns sentiments que parlan d’exclusió, però que no volen exclusió.
Podem jugar amb la selecció estatal d’Espanya… Cap problema… Però quin problema hi ha amb les nostres seleccions nacionals? Deixin de fer la trabanqueta, que nosaltres no els hem fet res.
Per cert, el partit ha estat ben maco, amb un empat que ha satisfet a bascos i catalans.

Irlanda i Euskadi

Fa ja uns dies que vaig veure al cinema l’esplèndida, emotiva pel·lícula El vent que agita l’ordi (The wind that shakes the barley), una joia més de les quals elabora des de fa anys el director britànic Ken Loach.
El seu protagonista és Cillian Murphy, el mateix actor de Desdejuni en Plutó (Breakfast on Pluto), d’en Neil Jordan. En aquesta última, Murphy interpreta un personatge en les antípodes del jove doctor i guerriller republicà irlandès de la primera, encara que –per a mi– ambdós films comparteixen molt més del que sembla a primera vista.
Em referia a El vent… perquè és una història que em va fer plorar. No acostumo a fer-lo. Potser a causa del meu antic ofici de crític de cinema i ocasional realitzador, la qual cosa m’ha facilitat una cuirassa necessària per a assolir distanciar-me una mica.
En dos moments de la pel·lícula, sense saber molt bé per què, se’m van saltar les llàgrimes: un, el primer, quan Murphy es converteix en executor; un altre, quan és executat. Qui l’hagi vist, situarà les escenes, i qui no ho hagi fet, espero no espatllar-los la trama, perquè el desenllaç és previsible.
Però, la veritat és que els sentiments que la pel·lícula ha provocat en mi vénen no només de la història, política però sense discursos polítics, centrada en una petita comunitat d’irlandesos rebels, sinó també d’alguns paral·lelismes que Loach em va fer sentir en relació al País Basc.
Tant de bo el nostre procés de pau arribi a bon terme sense més guerres, sense més cainisme.

Irlanda y Euskadi

Hace ya varios días que vi en el cine la espléndida, emotiva película El viento que agita la cebada (The wind that shakes the barley), una joya más de las que elabora desde hace años el director británico Ken Loach.
Su protagonista es Cillian Murphy, el mismo actor de Desayuno en Plutón (Breakfast on Pluto, de Neil Jordan. Murphy interpreta en ésta última a un personaje en las antípodas del joven doctor y guerrillero republicano irlandés de la primera, aunque para mí ambos filmes comparten mucho más de lo que a simple vista parece.
Me refería a El viento… porque es una historia que me hizo llorar. No suelo hacerlo. Quizá debido a mi antiguo oficio de crítico de cine y ocasional realizador, lo cual me ha facilitado la coraza necesaria para lograr distanciarme.
En dos momentos de la película, sin saber muy bien por qué, se me saltaron las lágrimas: uno, el primero, cuando Murphy se convierte en ejecutor; otro, cuando es ejecutado. Quien la haya visto, situará las escenas, y quien no lo haya hecho, espero no estropearles la trama, porque el desenlace es previsible.
Pero, lo cierto es que los sentimientos que la película ha provocado en mí vienen no sólo de la historia, política pero sin discursos políticos, centrada en una pequeña comunidad de irlandeses rebeldes, sino también de algunos paralelismos que Loach me hizo sentir con respecto al País Vasco.
Ojalá nuestro proceso de paz llegue a buen término sin más guerras, sin más cainismo.

Boletaires

Los lunes disfruto como un niño con el programa Caçadors de bolets (Cazadores de setas), de Televisió de Catalunya (TV-3). Y no tanto porque yo sea un buscador de setas, sino porque tengo unos amigos que son unos fanáticos de los hongos y setas.
Son capaces de andar y andar horas y horas para encontrar media docena de lenguas de vaca, un par de rossinyols y un níscalo!
Pero, eso sí… Su generosidad es enorme y después comparten con nosotros su botín en torno a una mesa.

Boletaires

Els dilluns disfruto com un nen amb el programa Caçadors de bolets, de TV-3. I no tant perquè jo sigui boletaire, sinò perquè tinc uns amics tocats del bolet.
Són capaços de caminar i caminar hores i hores per trobar mitja dotzena de llengües de bou, un parell de rossinyols i un rovelló!
Però, això sí… La seva generositat és gran i desprès comparteixen amb nosaltres el seu botí en torn a una taula.

Glenn Ford

El passat 30 d’agost va morir Glenn Ford. El Festival de Cinema de Sant Sebastià, que es celebra aquests dies, va rendir un homenatge a l’actor ara fa 19 anys, el setembre de 1987.
Aquells dies jo estava a la mostra donostiarra i vaig fer-li una entrevista, que es va publicar el mes d’octubre d’aquell any.
Com en tota entrevista, es fan moltes preguntes i es parla amb l’entrevistat extensament (si et deixa el seu representant), abans de sintetitzar sobre el paper la conversa mantinguda.
Recordo l’actor com un home alt i afable de 71 anys, vestit amb camisa, corbata i un cardigan de punt gris clar. Estàvem a la seva suite de l’Hotel María Cristina, i sobre el moble-bar hi havia unes quantes ampolletes d’aigua i moltes més de cervesa… buides.
Si es dóna un cop d’ull a la IMDB, la base de dades de cinema més consultada de la xarxa, feia força temps que Glenn Ford quasi no treballava; de fet només va fer unes quantes aparicions a la televisió fins als primers anys de la dècada dels 90.
Havia anat a Donostia a recollir un premi a tota la seva filmografía, en la qual havia despuntat des que va ser protagonista de Gilda, al 1946, i que havia consolidat als anys 50 i 60 amb pel·lícules com ara La dama de Trinitat, Els subornats, Jubal, Cimarrón, Un gángster per a un miracle i Els quatre genets de l’apocalipsi, entre d’altres.
Una carrera que s’inclinava cap a l’ocàs i que es va concretar quan va fer del venerable pare adoptiu de Superman, el 1978.
Unes de les frases que em va dir i que després vaig destacar en titulars va ser aquesta: “Jo sempre he estat un gentleman, un cavaller; no em faig el mascle, com molts homes. Les dones prefereixen que les tractin de forma suau i tendra. Pots demostrar més força sent amable que sent brusc”.
Entrevistar-lo va ser tot un honor i una forma de recordar el mite que era, que va ser.

Glenn Ford

El pasado 30 de agosto falleció Glenn Ford. El Festival de Cine de San Sebastián, que se celebra estos días, rindió un homenaje al actor hace ahora 19 años, en septiembre de 1987.
Aquellos días yo me encontraba en el certamen donostiarra y le hice una entrevista que saldría publicada el mes de octubre de aquel año en el dominical del diario El Periódico.
Como en toda entrevista, se hacen muchas preguntas y se habla con el entrevistado de forma extensa (si te deja su representante), antes de sintetizar sobre el papel la conversación mantenida.
Recuerdo al actor como un hombre alto y afable de 71 años, vestido con camisa, corbata y un cardigan de punto gris claro. Estábamos en su suite del Hotel María Cristina, y en el mueble bar había unas cuantas botellitas de agua y muchas más de cerveza… vacías.
Si se echa una ojeada a la IMDB, la base de datos de cine más consultada de la red, Glenn Ford casi no había vuelto a trabajar; de hecho sólo hizo unas cuantas apariciones en televisión hasta los primeros años de la década de los 90.
Había ido a Donostia para recoger un premio a toda su filmografía, en la que había despuntado desde que fue protagonista de Gilda, en 1946, y que había consolidado en los años 50 y 60 con películas como La dama de Trinidad, Los sobornados, Jubal, Cimarrón, Un gángster para un milagro y Los cuatro jinetes del apocalipsis, entre otras muchas.
Era una carrera que se inclinaba ya hacia el ocaso y que se había concretado de forma explícita cuando hizo de venerable padre adoptivo de Superman, en 1978.
Unas de las frases que me dijo entonces y que luego destaqué en titulares fue ésta: “Yo siempre he sido un gentleman, un caballero; no me hago el macho, como muchos hombres. Las mujeres prefieren que las traten de forma suave y tierna. Puedes demostrar más fuerza siendo amable que brusco”.
Entrevistarle fue todo un honor y una forma de recordar el mito que era, que fue.

Cotxes

El tren no funcionava ahir i vaig tenir que utilitzar el cotxe per anar cap el Baix Penedès.
És un trajecte que normalment faria en una horeta i escaig, però vaig trigar quasi dues hores i altres dues de tornada!
La primera hora, tan sols per a sortir de Barcelona, i la quarta, per tornar-hi.
Suposo que hi ha molta gent que ha d’entrar a Barcelona en cotxe, però… Quina bogeria! Quina perdua de temps i de diners!
A la ciutat utilitzo alguns dies la moto i, cada vegada més, la bicicleta…
Per què no fem més força per a que el transport públic (autobusos, trens, avions) millori i deixem de banda els cotxes?

Coches

El tren no funcionaba ayer y tuve que utilizar el coche para ir hacia el Baix Penedès.
Es un trayecto que normalmente haría en una hora y pico, pero en el que tardé casi dos horas y otras dos de vuelta!
La primera hora, sólo para salir de Barcelona, y la cuarta, para volver.
Supongo que hay mucha gente que ha de entrar en Barcelona en coche, pero… ¡Qué locura! ¡Qué pérdida de tiempo y de dinero!
En ciudad utilizo algunos días la moto y, cada vez más, la bicicleta…
¿Por qué no hacemos más fuerza para que el transporte público (autobuses, trenes, aviones) mejore y dejamos de lado los coches?

Llibertat i por

El Papa Benet XVI potser ha ficat la pota o ha estat inoportú en les seves paraules sobre l’islam.
Probablement les seves frases afegeixen més distància entre el món cristià i el musulmà, el gran desconegut.
Però l’important potser no siguin les paraules textuals d’en Joseph Ratzinger, sinó com són transmeses al món islàmic i reflectides en una societat en la qual religió i política van molt unides, on la llibertat d’expressió està moltes vegades supeditada al poder religiós.
Estem davant d’un cas que no difereix tant del dels famosos dibuixos ofensius cap a Mahoma i que ja vaig comentar al febrer.
Com deia llavors, Déu és amor i tolerància, però no violència. La llibertat d’expressió, que no d’insult, és un dret irrenunciable i no hem de tenir por a la reacció dels fonamentalistes, encantats d’acostar la brasa a la seva foguera.

Libertad y miedo

El Papa Benedicto XVI quizás ha metido la pata o ha sido inoportuno en sus palabras sobre el islam. Probablemente sus palabras añaden más distancia entre el mundo cristiano y el musulmán, el gran desconocido.
Pero lo importante quizá no sean las palabras textuales de Joseph Ratzinger, sino cómo son transmitidas al mundo islámico y reflejadas en una sociedad en la que religión y política van muy unidas, donde la libertad de expresión está muchas veces supeditada al poder religioso.
Estamos delante de un caso que no difiere tanto del de los famosos dibujos ofensivos hacia Mahoma y que ya comenté en febrero.
Como decía entonces, Dios es amor y tolerancia, pero no violencia. La libertad de expresión, que no de insulto, es un derecho irrenunciable y no hemos de tener miedo a la reacción de los fundamentalistas, encantados de arrimar el ascua a su hoguera.

Llach

Anit es va presentar a Barcelona la pel·lícula Salvador, la història d’en Salvador El Puig Antich, dirigida pel Manuel Huerga.
Una de les persones que hi han col·laborat ha estat en Lluís Llach, amb una emotiva versió d’I si cant trist.
«I si canto trist / és perquè no puc / oblidar la mort / d’ignorats companys. (…) I si canto trist / és per recordar / que no és així / des de fa tants anys. «
Anit, el cantant es va desdoblegar sota la pluja i va poder acudir, primer, a la presentació del film a Barcelona, i després, a la Sala Albéniz, de Tiana, el Casinet, on va oferir un recital de més de dues hora i cinc bisos.
Feia anys que no escoltava en Llach. Uns amics em van convèncer per a anar a veure-li.
Era de nit, plovia a bots i barrals i tenia els meus dubtes. Va haver un temps que tararejava (malament) les seves cançons sense saber molt bé què deia, perquè la meva llengua era una altra.
Més tard, quan li vaig poder entendre millor, vaig fugir de la ampulositat grandilocuent d’alguns dels seus discos… Sempre m’he preguntat per quina raó algú que m’emociona amb un piano –o una guitarra, com el Serrat– pot fer-me sortir corrent en la seva versió orquestal.
Ahir em vaig tornar a retrobar amb l’autor de Verges, amb el seu humor i fina ironia: «Amb la dreta, m’havia de ficar sota el piano per les garrotadas; ara, de vegades, amb l’esquerra també m’he d’amagar sota el piano, però de vergonya», va venir a dir ell, un nacionalista i d’esquerres dels de debò, de cor, de la terra, sense exclusions («hi ha qui surt a navegar amb barca o iot i qui arriba en pastera»).
Vaig tornar a congeniar amb les seves paraules: «què estem fent amb la nostra joventut, a la qual eduquem en la competència i l’èxit en lloc parlar-li de bondat i de tendresa; jo prefereixo a les bones persones».
Vaig tornar a emocionar-me amb la seva poesia i amb la seva música: Maremar, Un núvol blanc, Verges 50, Que tinguem sort…. I en els bisos, reclamats per tots nosaltres, el seu esplèndid Viatge a Ítaca.
Afora plovia i havia refrescat, però l’interior de la sala estava ple de escalfor. El públic no volia marxar i en Llach, en una de les seves nits més esplèndides, tampoc.

Llach

Anoche se presentó en Barcelona la película Salvador, la historia de Salvador Puig Antich, narrada en imágenes por Manuel Huerga.
Una de las personas que han colaborado en ella ha sido Lluís Llach, con una emotiva versión de I si canto trist.
«Y si canto triste / es para recordar / que no es así/ desde hace tantos años.»
Anoche, el cantante se desdobló bajo la lluvia y pudo acudir, primero, a la presentación del filme, y después, a la Sala Albéniz, de Tiana, el casinet, donde ofreció un recital de más de dos hora y cinco bises.
Hacía años que no oía a Llach. Unos amigos me convencieron para ir a verle. Era de noche, llovía a cántaros y tenía mis dudas.
Hubo un tiempo en que tarareaba (mal) sus canciones sin saber muy bien qué decía, porque mi lengua era otra.
Más tarde, cuando le pude entender mejor, huí de la ampulosidad gradilocuente de algunos de sus discos… Siempre me he preguntado por qué alguien que me emociona con un piano –o una guitarra, como Serrat– puede hacerme salir corriendo en su versión orquestal.
Ayer me volví a reencontrar con el autor de Verges, con su humor y fina ironía: «con la derecha, me tenía que meter bajo el piano por las garrotadas; ahora, a veces, con la izquierda también me tengo que esconder bajo el piano, pero de vergüenza», vino a decir él, nacionalista y de izquierdas de los de verdad, de corazón, de la tierra, sin exclusiones («hay quien sale a navegar en barca o yate y quien llega en patera»).
Volví a congeniar con sus palabras «qué estamos haciendo con nuestra juventud, a la que educamos en la competencia y el éxito en lugar hablarle de bondad y de ternura; yo prefiero a las buenas personas».
Volví a emocionarme con su poesía y con su música: Maremar, Un núvol blanc, Verges 50, Que tinguem sort…. Y en los bises, reclamados por todos nosotros, su espléndida Viatge a Itaca.
Afuera llovía y había refrescado, pero el interior de la sala estaba lleno de calor. El público no quería marchar y Llach, en una de esas noches en que está espléndido, tampoco.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑