El passat 30 d’agost va morir Glenn Ford. El Festival de Cinema de Sant Sebastià, que es celebra aquests dies, va rendir un homenatge a l’actor ara fa 19 anys, el setembre de 1987.
Aquells dies jo estava a la mostra donostiarra i vaig fer-li una entrevista, que es va publicar el mes d’octubre d’aquell any.
Com en tota entrevista, es fan moltes preguntes i es parla amb l’entrevistat extensament (si et deixa el seu representant), abans de sintetitzar sobre el paper la conversa mantinguda.
Recordo l’actor com un home alt i afable de 71 anys, vestit amb camisa, corbata i un cardigan de punt gris clar. Estàvem a la seva suite de l’Hotel María Cristina, i sobre el moble-bar hi havia unes quantes ampolletes d’aigua i moltes més de cervesa… buides.
Si es dóna un cop d’ull a la IMDB, la base de dades de cinema més consultada de la xarxa, feia força temps que Glenn Ford quasi no treballava; de fet només va fer unes quantes aparicions a la televisió fins als primers anys de la dècada dels 90.
Havia anat a Donostia a recollir un premi a tota la seva filmografía, en la qual havia despuntat des que va ser protagonista de Gilda, al 1946, i que havia consolidat als anys 50 i 60 amb pel·lícules com ara La dama de Trinitat, Els subornats, Jubal, Cimarrón, Un gángster per a un miracle i Els quatre genets de l’apocalipsi, entre d’altres.
Una carrera que s’inclinava cap a l’ocàs i que es va concretar quan va fer del venerable pare adoptiu de Superman, el 1978.
Unes de les frases que em va dir i que després vaig destacar en titulars va ser aquesta: “Jo sempre he estat un gentleman, un cavaller; no em faig el mascle, com molts homes. Les dones prefereixen que les tractin de forma suau i tendra. Pots demostrar més força sent amable que sent brusc”.
Entrevistar-lo va ser tot un honor i una forma de recordar el mite que era, que va ser.