Anit es va presentar a Barcelona la pel·lícula Salvador, la història d’en Salvador El Puig Antich, dirigida pel Manuel Huerga.
Una de les persones que hi han col·laborat ha estat en Lluís Llach, amb una emotiva versió d’I si cant trist.
«I si canto trist / és perquè no puc / oblidar la mort / d’ignorats companys. (…) I si canto trist / és per recordar / que no és així / des de fa tants anys. «
Anit, el cantant es va desdoblegar sota la pluja i va poder acudir, primer, a la presentació del film a Barcelona, i després, a la Sala Albéniz, de Tiana, el Casinet, on va oferir un recital de més de dues hora i cinc bisos.
Feia anys que no escoltava en Llach. Uns amics em van convèncer per a anar a veure-li.
Era de nit, plovia a bots i barrals i tenia els meus dubtes. Va haver un temps que tararejava (malament) les seves cançons sense saber molt bé què deia, perquè la meva llengua era una altra.
Més tard, quan li vaig poder entendre millor, vaig fugir de la ampulositat grandilocuent d’alguns dels seus discos… Sempre m’he preguntat per quina raó algú que m’emociona amb un piano –o una guitarra, com el Serrat– pot fer-me sortir corrent en la seva versió orquestal.
Ahir em vaig tornar a retrobar amb l’autor de Verges, amb el seu humor i fina ironia: «Amb la dreta, m’havia de ficar sota el piano per les garrotadas; ara, de vegades, amb l’esquerra també m’he d’amagar sota el piano, però de vergonya», va venir a dir ell, un nacionalista i d’esquerres dels de debò, de cor, de la terra, sense exclusions («hi ha qui surt a navegar amb barca o iot i qui arriba en pastera»).
Vaig tornar a congeniar amb les seves paraules: «què estem fent amb la nostra joventut, a la qual eduquem en la competència i l’èxit en lloc parlar-li de bondat i de tendresa; jo prefereixo a les bones persones».
Vaig tornar a emocionar-me amb la seva poesia i amb la seva música: Maremar, Un núvol blanc, Verges 50, Que tinguem sort…. I en els bisos, reclamats per tots nosaltres, el seu esplèndid Viatge a Ítaca.
Afora plovia i havia refrescat, però l’interior de la sala estava ple de escalfor. El públic no volia marxar i en Llach, en una de les seves nits més esplèndides, tampoc.