Hay que guardar leña para el invierno. Los árboles parecen proteger los troncos apilados.
This website uses cookies to improve your experience. We\'ll assume you\'re ok with this, but you can opt-out if you wish. Read More
Categoría: General (Página 15 de 41)
Ahir a la nit vam anar a veure Bajo las estrellas. Era una pre-estrena, a la qual van assistir-hi alguns membres del seu equip tècnic i artístic.
Es tracta de l’adaptació de la novel·la El trompetista del Utopía, de Fernando Aramburu, i ha estat produïda per Fernando Trueba, tota una garantia. El seu director es diu Félix Viscarret, és un pamplonès de 32 anys i un estil pròpi, encara per pulir, però seu, i això és lo important.
La història, en poques paraules, parla d’un trompetista que torna al seu poble, Estella (Navarra), per enterrar el seu pare, i les seves relacions amb el seu germà i amb la xicota d’aquest últim, així com la filla petita d’aquesta noia.
La pel·lícula em va agradar molt: potser és l’òpera prima més interessant que he vist en molt de temps.
Julián Villagrán interpreta el sensible paper del germà; Emma Suárez està correcta, però no millor que en altres ocasions, i hem de gaudir d’un nou descobriment en la nena que interpreta la filla, Violeta Rodríguez.
Però aquest filme no seria el que és sense la feina, potentíssima, del seu actor protagonista: Alberto San Juan, sempre en el fil de la navalla, a punt de passar-se de la ratlla, però contingut a l’últim moment. El seu millor paper en anys. Ja ha rebut un gúardó al Festival de Màlaga, pero és un segur candidat a molts més premis.
La pediatra cubana Aleida Guevara ha estado en la Casa Amèrica de Barcelona para hablar de su padre, Ernesto Che Guevara, el Che. Este año se cumplirán 40 años de su muerte.
Quienes admiran al Che y aman a Cuba, suelen opinar que ya es hora de superar el castrismo y de llevar a cabo un proceso democratizador del país que incluyera, entre otras cosas, el respeto a los derechos humanos y libertades de asociación y de expresión.
Es nuestra visión desde Europa, desde un país que sufrió 40 años de dictadura franquista y que sintió siempre una gran simpatía hacia la revolución cubana.
Por ello es interesante –al margen de si tiene o no razón– ver qué opina Aleida Guevara sobre el concepto de democracia. Ayer lo expresaba con estas palabras, en una entrevista con Antonio Baquero, publicada en el diario El Periódico.
«Democracia viene del griego demos, que significa poder del pueblo. Y a mí los españoles no me pueden dar lecciones de democracia. Porque cuando el pueblo español salió a las calles contra la guerra en Irak, ¿qué hizo su Gobierno? Mandó soldados a Irak. ¿Eso es democracia? ¿Eso es el poder del pueblo? No chives, caramba. Tú no sabes lo que es democracia. Yo sí lo sé. Mi Gobierno manda las leyes a discutirse en las bases, en el pueblo. Y si no estamos de acuerdo, esa ley no sale. Democracia es que EEUU te amenace y tú no agaches la cabeza. Me da risa cuando en España me hablan de democracia. ¡Si ustedes nunca la han tenido! (…) No me mortifiquen. A no ser que me digan que para ustedes democracia es tener cinco partidos. Nosotros tuvimos cinco partidos. ¿Sabe qué hacían? Gastarse el dinero del pueblo cubano en las elecciones, que además son carísimas. Ahora no tenemos partidos. El único es el Partido Comunista Cubano, y no va a las elecciones. Elige el pueblo desde las bases. Y con este método solucionamos muchos problemas».
La pediatra cubana Aleida Guevara ha estat a la Casa Amèrica de Barcelona per parlar del seu pare, Ernesto Che Guevara. Aquest any es compliran 40 anys de la seva mort.
Els qui admiren al Che i estimen a Cuba, solen opinar que ja és hora de superar el castrisme i de portar a terme un procés democratitzador del país que inclogués, entre d’altres coses, el respecte als drets humans i llibertats d’associació i d’expressió.
És la nostra visió des d’Europa, des d’un país que va patir 40 anys de dictadura franquista i que va sentir sempre una gran simpatia cap a la revolució cubana.
Per això és interessant –al marge de si té o no raó– veure què opina l’Aleida Guevara sobre el concepte de democràcia. Ahir ho expressava amb aquestes paraules, en una entrevista amb Antonio Baquero, publicada en el diari El Periódico.
«Democràcia ve del grec demos, que significa poder del poble. I a mi els espanyols no em poden donar lliçons de democràcia. Perquè quan el poble espanyol va sortir als carrers contra la guerra a l’Iraq, ¿què va fer el seu Govern? Va enviar soldats a l’Iraq. ¿Això és democràcia? ¿Això és el poder del poble? No chives, caram. Tu no saps el que és democràcia. Jo sí que ho sé. El meu Govern envia les lleis a discutir-se a les bases, al poble. I si no hi estem d’acord, aquesta llei no surt. Democràcia és que els EUA t’amenacin i tu no ajupis el cap. Em fa riure quan a Espanya em parlen de democràcia. ¡Si no l’han tingut mai! (…) No em mortifiquin. Tret que em diguin que per a vostès democràcia és tenir cinc partits. Nosaltres també vam tenir cinc partits. ¿Sap què feien? Gastar-se els diners del poble cubà a les eleccions, que a més són caríssimes. Ara no tenim partits. L’únic és el Partit Comunista Cubà, i no va a les eleccions. Elegei xel poble des de les bases. I amb aquest mètode solucionem molts problemes».
La soledad de una silla abandonada frente a los árboles recién talados…
Madera nueva frente a madera vieja. Sólo le espera el fuego.
Estos días cualquiera puede dudar de la imparcialidad de la justicia cuando toca temas que rozan la política y de su eficacia a la hora de juzgar esos pequeños delitos que tanto atemorizan al ciudadano medio.
Estos días en que los jueces supremos lidian con tropelías de altura resulta reconfortante ver que hay jueces de a pie con sentido común.
Me refiero ahora a Emilio Calatayud (Ciudad Real, 1955), un juez de menores de Granada bien conocido por sus sentencias ejemplares. En la Wikipedia citan algunas y en esta entrevista a Revista Fusión explica varias.
El jueves pasado, en La Contra de La Vanguardia, le explicaba a Víctor Amela la última: «Ha sido para dos niños pijitos de 16 años que habían hecho unas gamberradas… Ellos esperaban que los condenase a un trabajito por escrito… ¡Ja! Los he enviado dos días a servir al comedor de indigentes».
Calatayud aseguraba que «la ley ofrece recursos a los jueces para que intentemos que el delincuente regrese a la comunidad de modo constructivo». Porque, de lo que se trata es de eso: reinsertar al delincuente, no sólo castigarle por el delito cometido.
Pero una de las frases que más me impactó de su entrevista fue la referida a los hijos que se suben a la parra de los padres y que incluso llegan a pegarles.
P — ¿Cómo se llega a tan horrible situación?
R — «Fácil: dé al niño todo lo que pide, no le obligue a nada en casa, no le afee malas conductas, desautorice a sus profesores…»
P — ¡Fallos de los padres, por lo tanto!
R — «Sí: por miedo a parecer fachas, muchos padres no se han atrevido a poner límites a sus hijos. Y queriendo ser sus colegas… ¡les han dejado huérfanos».
P — ¿Mejor volver al ordeno y mando?
R — «Un niño necesita padres, y un padre es alguien que marca límites, que dice: «Hijo, te quiero mucho y por eso ahora te digo NO».
Aquests dies qualsevol pot dubtar de la imparcialitat de la justícia quan toca temes que freguen la política i de la seva eficàcia a l’hora de jutjar aquests petits delictes que tant atemoreixen al ciutadà mitjà.
Aquests dies que els jutges suprems breguen amb malifetes d’alçada resulta reconfortant veure que hi ha jutges de carrer amb sentit comú.
Em refereixo ara a Emilio Calatayud (Ciudad Real, 1955), un jutge de menors de Granada ben conegut per les seves sentències exemplars. En la Wikipedia en citen algunes i en aquesta entrevista de Revista Fusión n’expliquen d’altres.
Dijous passat, a La Contra de La Vanguardia, li explicava al Víctor Amela l’última sentència: «Ha estat per a dos nens pijitos de 16 anys que havien fet unes gamberrades… Ells esperaven que els condemnés a un treballet per escrit… Ha! Els he enviat dos dies a servir al menjador d’indigents».
Calatayud assegurava que «la llei ofereix recursos als jutges perquè intentem que el delinqüent torni a la comunitat de manera constructiu». Perquè, del que es tracta és d’això: reinserir al delinqüent, no només castigar-lo pel delicte comès.
Però una de les frases que més em va impactar de la seva entrevista va ser la referida als fills que s’enfilen a l’esquena dels pares i que fins i tot arriben a pegar-los
P — Com s’arriba a una situació tan terrible?
R — «Fàcil: doni al nen tot el que demana, no l’obligui a fer res a casa, no li retregui conductes dolentes, desautoritzi als seus professors…»
P — ¡Fallos dels pares, per tant!
R — «Sí: per por de semblar fatxes, molts pares no s’han atrevit a posar límits als seus fills. I volent ser els seus col·legues… els han deixat orfes».
P — Millor tornar a «l’ordeno i mano»?
R — «Un nen necessita pares, i un pare és algú que marca límits, que diu: «Fill, et vull molt i per això ara et dic NO».
Un montón de eucaliptos recién cortados, junto a una carretera perdida entre bosques. El principio de unas cuantas páginas de papel blanco… o quizá de algún mueble.
En estos momentos en que el Barça está en la cuerda floja de una temporada de pocos títulos, es magnífica la existencia de aficionados como Alfred Picó, periodista, crítico de cine y novelista, autor del blog y de la novela Blai Grana.
Es precisamente en este último apartado, el de novelista, donde Picó acaba de publicar una novela que prolonga el placer de los barcelonistas de haber ganado la Champions, la antigua Copa de Europa, el año pasado: «Sí, sí, sí. Hemos ganado en París«.
Un libro ameno y no tan sólo para culés.
————-
En Yahoo Noticias podéis encontrar una entrevista con él y los blogs Ronyamortis y el Diari d’un culer también hablan del libro aquí y aquí.
En aquests moments en que el Barça està en la corda fluixa de una temporada amb tant pocs rèdits, és magnífic l’existència de afeccionats com l’Alfred Picó, periodista, crític de cinema i novel·lista, autor del blog i la novel·la Blai Grana.
És precisament en aquest últim apartat, el de novel·lista, on en Picó acaba de publicar una novel·la que perllonga el plaer dels barcelonistes d’haver guanyat la Champions, l’antiga Copa d’Europa, l’any passat: «Sí, sí, sí. Hem guanyat a París«.
Un llibre amè i no tant sols per a culers.
————-
En Yahoo Noticias podeu trobar una entrevista amb ell i els blocs Ronyamortis i el Diari d’un culer també en parlen aquí i aquí.
ETA vuelve a la carga. Una vez más, la esperanza parece desvanecerse.
Los grandes partidos no son ajenos a esta frustración: el PSOE, situado en un Gobierno incapaz de coger el toro de la negociación por los cuernos; y el PP, amo y señor de la crispación, que tan buenos réditos electorales le acaba de proporcionar y que espera aumentar.
¿Cuándo aprenderemos a hablar? Dialogar no es sólo cosa de uno.
ETA torna a la càrrega. Una vegada més, l’esperança sembla esvair-se.
Els grans partits no són aliens a aquesta frustració: el PSOE, situat en un Govern incapaç d’agafar el toro de la negociació per les banyes; i el PP, amo i senyor de la crispació, que tan bons rèdits electorals li acaba de proporcionar i que espera augmentar.
Quan aprendrem a parlar? Dialogar no és només cosa d’un.
Y tú… ¿qué miras?
Aquests dies, la Filmoteca de la Generalitat dedica un cicle al 35è aniversari de la revista de cinema Dirigido por, la segona més veterana després de Fotogramas.
Creada per Edmon Orts amb la idea inicial de publicar quaderns monogràfics de directors de cinema, aviat va ampliar continguts i va passar a ser coordinada per en José María Latorre (a la foto).
Encara que en l’actualitat pateixi els embats d’altres moltes publicacions, els cinèfils sempre han confiat en la seva rigorositat.
Encara tinc a la meva biblioteca el seu primer número, dedicat a Stanley Kubrick. Es va publicar l’octubre de 1972 i costava 50 pessetes.
Però, prèviament, el juny d’aquell any va haver-hi un número zero, que és el que en realitat es celebra ara, dedicat a Claude Chabrol.
Suposo que dins d’unes hores, aquest dimarts, el propi Latorre, Javier Coma, Quim Casas i Antonio José Navarro parlaran de tot això, en un col·loqui en el cine Aquitània (avinguda de Sarrià, 33. 19.00 hores).
Estos días, la Filmoteca de la Generalitat dedica un ciclo al 35º aniversario de la revista de cine Dirigido por, la segunda más veterana después de Fotogramas.
Creada por Edmon Orts con la idea inicial de publicar cuadernos monográficos de directores de cine, pronto amplió contenidos y pasó a ser coordinada por José María Latorre (en la foto).
Aunque en la actualidad sufra los embates de otras muchas publicaciones, los cinéfilos siempre han confiado en su rigurosidad.
Aún tengo en mi biblioteca su primer número, dedicado a Stanley Kubrick. Se publicó en octubre de 1972 y costaba 50 pesetas.
Pero, previamente, en junio de ese año hubo un número cero, el que en realidad se festeja ahora, dedicado a Claude Chabrol.
Supongo que dentro de unas horas, este martes, el propio Latorre, Javier Coma, Quim Casas y Antonio José Navarro hablarán de todo ello, en un coloquio en el cine Aquitània (avenida de Sarrià, 33. 19.00 horas).
Esta mañana, mientras iba a votar, me he encontrado con varios amigos y conocidos.
Uno de los comentarios que más me han dirigido es sobre la portada del diario El Periódico. en la que aparece un primer plano de Fidel Castro, seguido, en una segunda página, de otros dictadores.
Si en anteriores ocasiones la primera página de este diario ha concitado la sorpresa general e, incluso, ha agradado a la mayoría, precisamente por la diferencia con respecto a otras publicaciones, hoy no ha sido así.
— «Yo no creo que esta portada tan «alegre» sea la mejor forma de animar a la gente a votar».
— «No me gusta nada. Me parece muy desagradable. He pensado que se daba la noticia de la muerte de Castro».
— «No se puede situar a Fidel al mismo nivel que los otros dictadores».
— «Si querían llamar a que la gente vaya a votar, es una portada que no invita a hacerlo».
— «Hombre, me sabe mal por ti… pero me parece más divertida la de La Vanguardia, incluso la de El País en plan Beatles que poner a Fidel enfermo en portada».
Bueno… Después del chaparrón, sólo puedo decir dos cosas.
1. En el editorial de El Periódico se dice: «Todos los dictadores que aparecen en la portada someten a sus ciudadanos y les privan del derecho a voto. Es un derecho del que hoy disfrutamos, pese a defectos del sistema que hay que corregir y debates entre políticos que sólo logran crispar y desmovilizar (…) Debemos hacer hoy más que nunca una defensa de la democracia, que pasa por el sencillo acto de ir a las urnas y votar. Más de 2.400 millones de personas no pueden hacerlo».
2. En efecto, hoy nos toca a nosotros, a los ciudadanos. Es nuestra hora. Tenemos la sartén de los votos por el mango. Podemos cocinar lo que queramos… Incluso poner un simple arroz blanco, sin etiquetas, o no cocinar, que también es nuestro derecho.
Aquest matí, mentre anava a votar, m’he trobat amb diversos amics i coneguts.
Un dels comentaris que més m’han dirigit és sobre la portada del diari El Periódico en la que apareix un primer pla de Fidel Castro, seguit, en una segona pàgina, d’altres dictadors.
Si en anteriors ocasions la primera pàgina d’aquest diari ha concitat la sorpresa general i, fins i tot, ha agradat a la majoria, precisament per la diferència respecte a altres publicacions, avui no ha estat així.
— «Jo no crec que aquesta portada tan «alegre» sigui la millor forma d’animar a la gent a votar».
— «No m’agrada gens. Em sembla molt desagradable. He pensat que es donava la notícia de la mort d’en Castro».
— «No es pot situar en Fidel al mateix nivell que els altres dictadors».
— «Si volien cridar la gent a votar, és una portada que no convida a fer-ho».
— «Home, em sap greu per tu… però em sembla més divertida la de La Vanguardia, fins i tot la de El País en pla Beatles que posar en Fidel malalt en portada».
Bé… Després del xàfec, només puc dir dues coses.
1. A l’editorial d’El Periódico es diu: «Tots els dictadors que apareixen en la portada sotmeten als seus ciutadans i els priven del dret a vot. És un dret del qual avui gaudim, malgrat defectes del sistema que cal corregir i debats entre polítics que sol aconsegueixen crispar i desmobilitzar (…) Hem de fer avui, més que mai una defensa de la democràcia, que passa pel senzill acte d’anar a les urnes i votar. Més de 2.400 milions de persones no poden fer-ho».
2. En efecte, avui ens toca a nosaltres, als ciutadans. És la notra hora. Tenim la paella dels vots pel mànec. Podem cuinar el que vulguem… Fins i tot posar-hi un simple arròs blanc, sense etiquetes, o no cuinar, que també és el nostre dret.
Estoy hasta el gorro de tener que ponerme bufanda en verano, de usar chaqueta o jersey en cualquier lugar público, porque sus responsables ponen el aire acondicionado a 21º, 20º o menos.
Hace un par de semanas, en un restaurante-congelador pillé un resfriado de aúpa. Siete días fuera de combate.
La semana pasada, en el metro de Barcelona hacía un frío de mil diablos. Situación casi idéntica en L’Auditori Nacional, donde fuimos a oír un concierto. Resultado: mi esposa, constipada.
Ayer mismo, en mi trabajo, mis compañeras de mesa se tuvieron que poner un jersey, cuando fuera, en el exterior, hacía un bochorno considerable. Una de ellas, no paró de estornudar en toda la tarde.
Ya sé que es muy complicado regular la temperatura a gusto de todos pero, por qué no dejamos que cada estación sea como la naturaleza manda: frío en invierno y calor en verano…
Pero no. Queremos pasar frío. Puro derroche de energía. Como en invierno, cuando llegas a la oficina y tienes que quedarte en camiseta, porque han subido la calefacción hasta valores tropicales.
Y luego nos extrañamos de que exista el cambio climático.
Estic fins a la gorra d’haver de posar-me bufanda a l’estiu, d’usar jaqueta o jersei en qualsevol lloc públic, perquè els seus responsables posen l’aire condicionat a 21º, 20º o menys.
Fa un parell de setmanes, en un restaurant-congelador vaig atrapar un refredat d’upa. Set dies fora de combat.
La setmana passada, en el metro de Barcelona feia un fred de mil diables. Situació gairebé idèntica en L’Auditori Nacional, on vam ser a sentir un concert. Resultat: la meva dona, constipada.
Ahir mateix, en el meu treball, les meves companyes de taula es van haver de posar un jersei, quan fora, a l’exterior, feia una xafogor considerable. Una d’elles, no va parar d’esternudar en tota la tarda.
Ja sé que és molt complicat regular la temperatura a gust de tots però, per què no dejamos que cada estació sigui com la naturalesa mana: fred a l’hivern i calor a l’estiu…
Però no. Volem passar fred. Pur excés d’energia. Com a l’hivern, quan arribes a l’oficina i has de quedar-te en samarreta, perquè han pujat la calefacció fins a valors tropicals.
I després ens sorpren que existeixi el canvi climàtic.
Fa 30 anys va ser tot un esdeveniment.
A nivell comercial, La guerra de las galaxias va ser la consolidació de la ciència-ficció, el pas de les pel·lícules de sèrie B a un altre estatus.
El precedent intel·lectual va ser 2001, de Stanley Kubrick, i la culminació, Blade runner, de Ridley Scott.
Però la primera trilogia de George Lucas va deixar l’estela de milions de fans; la segona ha avorrit a altres tants.
Avui mateix han aparegut innombrables comentaris en els mitjans tradicionals i més encara en els blocs.
Una simple mostra és el reportatge de l’amic Dani R. Caruncho i M. Otero al diari ADN: una destacable doble pàgina central.
Però de les sis pelis, què ens queda: el malvat Darth Vader, el Senyor Fosc.
Ser dolent, mola. Fer de dolent és més rendible que ser bo.
Real com la vida mateixa.