Clandestino de actores, un bloc del que ja he escrit en alguna ocasió, parlen al seu últim butlletí d’un fotògraf expert en realitzar imatges típiques de pel·lis de por, entre el terror i el gore.
La que il·lustra aquesta entrada és potser la més suau de les que podeu veure a Clandestino o pròpia web de l’autor, Joshua Hoffine, un home que expressa la seva afició pels vells dibuixos animats de Walt Disney.
Curiós. O potser no…
Categoría: Cinema (Página 4 de 6)
No recordo com, però un bon dia em van començar a arribar els butlletins d’un lloc web d’atractiu nom: Clandestino de Actores.
M’han passat (gràcies Carme, gràcies Víctor!) aquest vídeo de College Humor.com que parodia la magnífica presentació de les pel·lícules de la productora d’animació Pixar.
Si busqueu a Google amb les paraules paròdies, Pixar i Youtube, segur que trobareu moltes més pel lícules curtes.
I no sé quin és millor, si l’original o les imitacions…
El Festival Internacional de Cinema Gai i Lèsbic de Barcelona, que dirigeix Xavi Daniel, finalitza aquesta nit amb la projecció de Drool, una comèdia d’humor negre sobre la violència de gènere, dirigida per Nancy Kissam i premiada en els festivals de Los Angeles i Miami. La protagonitzen Laura Harring (Mulholland Drive) i Jill Marie Jones (Girlfriends). El vídeo us pot donar una idea de per on van els trets.
A molta gent li ha agradat la novel.la, encara que també hi ha molts escriptors que abominen de la trilogia del Stieg Larsson …
No els falta una mica de raó, però d’això ja en parlarem un altre dia. Ara gaudiu del tràiler de la segona peli: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina.
Aquesta gent fa percussió amb qualsevol cosa d’un apartament i el seu vídeo ha rebut ja gairebé dos milions i mig de visites.
És un curt escrit i dirigit per Ona Simonsson i Johannes Stjärne Nilsson i produït per Kostr-Film.
Des del seu rodatge, l’any 2001, ha aconseguit més de 25 premis en un munt de festivals.
Gràcies a la revista Sin Permiso, m’he assabentat de les últimes trapellades dels Yes Men, un col·lectiu d’activistes anti-sistema que utilitza l’humor i la sàtira en les seves accions, vídeos i pel·lícules.
Fa un parell de dies vaig llegir aquesta informació d’Isabel Gallo a El País, que em va resultar tan sorprenent com divertida.
«Paco León i Luis Merlo es colen en una sèrie gai.
Els dos actors col·laboren en aquesta ficció només per a la xarxa.»
I ahir mateix rebia una nota de la pròpia productora:
«Som un grup d’estudiants de València, creadors de El que sorgeixi, la primera sèrie gai en línia realitzada a Espanya.
Acabem d’estrenar a internet la nostra última temporada i us escrivim per si podeu fer-nos un buit per parlar de nosaltres. Comptem amb la col·laboració de Paco León (com Chulazo26), a més de Luis Merlo i la cantant Alaska (com a mare homòfoba).
Moltíssimes gràcies per ajudar-nos a promocionar la sèrie.»
Doncs això: tot un planter d’icones homosexuals.
I si voleu saber més coses de la sèrie i els seus autors, o veure els capítols, algun d’ells una mica pujat de to, ho podeu fer a la seva web: Lo que surja.
Per als que entenen, és clar…
Per pèls, no s’em va escapar una riellada.
Els pocavergonyes que envien correus-brossa ja no saben que inventar, però el que em va escriure ahir (i suposo que a uns quants milions de persones més) signava la seva carta com «Parker Stein».
Un bon nom i cognom, sí senyor.
Seguir leyendo
Llegeixo en alguna part –crec que el citava dies enrere el meu jove col·lega Quique Azcona, però no ho recordo ara– una referència a un article de Rafael Aleixandre-Benavent i Antonia Ferrer-Sapena, del 4 d’agost, sobre Què ens aporten les xarxes socials?
Interessant i bastant extens, en una part de l’estudi citen Kevin Kelly, cofundador de la famosa revista Wired.
Des de fa uns dies, quan es va anunciar que la famosa companyia Disney havia comprat Marvel, la no menys popular editorial de còmics, abunden a la xarxa tot tipus d’il·lustracions que barregen personatges d’una i altra empresa, en un intent seriós, irònic o sarcàstic d’unir dos móns aparentment antagònics: la blancor dels dibuixos de la primera (Pixar a part) i la violència (moltes vegades sagnant) dels superherois de la segona.
Acabo de llegir que ja hi ha data d’estrena a Espanya de La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, segona entrega de la sèrie Millennium, l’adaptació cinematogràfica de la trilogia de novel·les d’Stieg Larsson, dirigida per Daniel Alfredson.
Busco a la web de la productora de la pel.lícula, Yellow Bird, per veure algun detall més i, en efecte, a Suècia està previst que s’estreni un mes abans, el proper 18 de setembre.
Ara, el nom de Noomi Rapace va per davant de Michael Nyqvist. Lògic: el periodista Mikael Blomkvist és ara un secundari en la trama que protagonitza la hacker Lisbeth Salander.
El meu amic Jean Pierre m’ha donat a conèixer aquest excel·lent curt i també una entrevista amb els seus autors, que publica el blocaire Miguel Gómez a Entremaqueros:
Revolt of the Mouses és un projecte d’animació realitzat per dos amics que van iniciar la seva particular bogeria farà ja gairebé dos anys. David Alejandro Gen (director i guionista), Álvaro Cajal (animador principal i composició) i Iván Espino (compositor musical i efectes sonors).
Tinc un bon amic (gràcies, Jordi) que busseja a internet i troba perles, com aquest curtmetratge grec sobre un home gran, malalt d’Alzheimer i el seu fill.
Senzill, potser en excés, i emotiu, o potser sensibler, a mi personalment m’ha agradat.
Es titula What is that (Què es això) i està dirigit –crec– per Constantin Pilavios.
En el nostre viatge per la Bretanya, el meu bon amic Jean Pierre ens va recomanar visitar Locronan, un poblet de pel·lícula… i mai millor dit, perquè se n’hi han rodat dues de força romàntiques: Tess, de Roman Polanski, amb Nastassja Kinski, i Largo domingo de noviazgo, de Jean-Pierre Jeunet, amb Audrey Tautou, l’encantadora Amelie…
Acabo de veure Corren, un videoclip del grup Gossos i Dani Macaco, que m’ha animat el matí.
Cerco a la xarxa i trobo el vídeo, que comparteixo amb vosaltres…
Seguir leyendo
Per als qui diuen que el cinema espanyol és dolent o no els agrada: Tres dies amb la família, amb un planter de nous valors en les diferents àrees de treball de la pel·lícula, apadrinada per l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, amb la premiada directora Mar Coll al capdavant (aquí teniu una altra entrevista amb ella).
Vagin i véanla, no ho lamentaran.
A vegades un anunci supera la pròpia marca, la pròpia agència, que logra crear un producte artístic per si mateix.
Refugi en moltes ocasions d’excel·lents cineastes que no aconsegueixen finançament suficient per a les seves pròpies obres artístiques, la publicitat es converteix sovint en art, com aquest emotiu espot, titulat Crisàlida, que m’arriba via Lo Vilot (gràcies!).
És de la marca Pantene i ha estat realitzat (explica Hannah-leah Rebekah Samson, autora del bloc Fashion-o-lic) per la divisió tailandesa de l’agència Grey Worldwide, guardonada aquest any en un Festival de Nova York, en la categoria de curts.
Aquesta tarda, mentre feia la migdiada veient per enèsima vegada Notting Hill a TVE, m’he adonat una altra vegada que part, una gran part, de l’èxit d’aquesta i d’altres comèdies romàntiques semblants és la seva banda sonora.
Aquest cognom, tan difícil de pronunciar, té entre els seus portadors a dos octogenaris que tots vostès, amables lectors, coneixen o recorden, segurament.
