Orgulloso que sea de la familia: Jordi Cirbián – Yourself ( Oficial Music Video )
Orgullós que sigui de la família: Jordi Cirbián – Yourself (Oficial Music Video)
Categoría: Cinema (Página 2 de 6)
Bueno, hoy os dejo el último capítulo de esta historia y os dejo de dar la vara con Spielberg.
Os explicaba ayer que habíamos intentado ver cómo rodaban una parte de la escena de la moto con sidecar en la sierra de la Alfaguara, dentro del Parque Natural de Huétor, en un caminito que partía de la carretera nacional (la N-342, creo) que iba de Granada a Guadix.
En la película, es toda esa escena de una serie de senderos por donde unos soldados alemanes persiguen en moto el sidecar donde van Indiana Jones y su padre, que tras descabalgarlos se paran en un cruce de caminos para discutir sobre el dietario perdido.
Os aseguro que llegamos a oír el sonido de las motos, pero he de confesar que no vimos nada de esa escena. Eso sí: había guardias controlando el tráfico, que no dejaron que nos acercáramos con el coche. Al cabo de un rato, vimos marchar varios vehículos. Dejamos el nuestro aparcado en la cuneta y nos aproximamos caminando al lugar donde habían estado rodando. Pudimos husmear los restos del falso puesto fronterizo, y poco más.
Así que volvimos a la carretera en dirección a Guadix, a ver si teníamos más suerte.
Cuando llegamos a las proximidades de la estación de tren, había decenas de extras esperando a que les dieran indicaciones.
Ahí sí que pudimos trabajar un poco: Pere, haciendo fotos, y yo, preguntando a los figurantes, algunos de ellos actores aficionados. También había algunos propietarios de gallinas y otros animales que luego aparecerían en la película. Y creo recordar que un par de ayudantes de dirección españoles que coordinaban con megáfonos la coreografía. Llegué a colarme discretamente en el interior de la estación, donde un par de rótulos indicaban Iskenderun, porque Steven Spielberg aún no había llegado. Pero poco después nos echarían de la zona.
Hicimos lo único posible en aquel momento: dimos un rodeo y nos acercamos a unas casitas que estan justo enfrente de la plaza de la estación.
Llamamos a una puerta y le explicamos a una vecina si podía dejarnos ver el rodaje desde su balcón. La mujer fue tan amable, que nos permitió estar en su salón hasta que terminaron de rodar varias escenas, pasada ya la hora de comer. Y nada de abrir de par en par las ventanas para hacer fotos: con la persiana bajada y tirados en el suelo, espiando.
Fue entonces cuando pudimos ver a Spielberg. Dejó en manos de sus ayudantes los movimientos de los figurantes y se limitó a dirigir a los actores principales, el gran Denholm Elliott, que hacía de Marcus Brody y que fallecería en 1992, y el no menos grande John Rhys-Davies como Sallah. Habló con ellos, les dio instrucciones, le explicó al segundo cómo pegar al tipo de la Gestapo que le pide los papeles, y al primero hacia dónde correr.
Todo eso lo vimos escondidos, espiando desde la ventana de esa casita que se ve en la captura de pantalla que tenéis más arriba. Y con el teleobjetivo pudimos tomar esta y otras muchas fotos que sirvieron, por fin, para ilustrar el reportaje que os citaba y convencer a nuestros jefes de que habíamos estado trabajando en aquel viaje, y no gastando alegremente el dinero de la empresa, una sospecha eterna cuando un periodista sale de viaje.
Bé, avui us deixo l’últim capítol d’aquesta història i us deixo de donar la vara amb Spielberg.
Us explicava ahir que havíem intentat veure com rodaven una part de l’escena de la moto amb sidecar a la serra de l’Alfaguara, dins del Parc Natural de Huétor, en un caminet que partia de la carretera nacional (la N-342, crec) que anava de Granada a Guadix.
A la pel.lícula, és tota aquesta escena d’una sèrie de senders per on uns soldats alemanys persegueixen en moto el sidecar on van Indiana Jones i el seu pare, que després descabalgarlos s’aturen en una cruïlla de camins per discutir sobre el dietari perdut.
Us asseguro que vam arribar a sentir el so de les motos, però he de confessar que no vam veure res d’aquesta escena. Això sí: hi havia guàrdies controlant el trànsit, que no van deixar que ens acostéssim amb el cotxe. Al cap d’una estona, vam veure marxar diversos vehicles. Deixem el nostre aparcat a la cuneta i ens aproximem caminant al lloc on havien estat rodant. Vam poder ensumar les restes del fals lloc fronterer, i poc més.
Així que vam tornar a la carretera en direcció a Guadix, a veure si teníem més sort.
Quan vam arribar a les proximitats de l’estació de tren, hi havia desenes d’extres esperant que els donessin indicacions.
Aquí sí que vam poder treballar una mica: Pere, fent fotos, i jo, preguntant als figurants, alguns d’ells actors aficionats. També hi havia alguns propietaris de gallines i altres animals que després apareixerien en la pel · lícula. I crec recordar que un parell d’ajudants de direcció espanyols que coordinaven amb megàfons la coreografia. Vaig arribar a colar-me discretament a l’interior de l’estació, on un parell de rètols indicaven Iskenderun, perquè Spielberg encara no havia arribat. Però poc després ens farien fora de la zona.
Vam fer l’únic possible en aquell moment: vam donar un tomb i ens vam acostar a unes casetes que estan just davant de la plaça de l’estació.
Vam trucar una porta i li vam explicar a una veïna si podia deixar-nos veure el rodatge des del balcó. La dona va ser tan amable, que ens va permetre estar en el seu saló fins que van acabar de rodar diverses escenes, passada ja l’hora de dinar. I res d’obrir de bat a bat les finestres per fer fotos: amb la persiana baixada i tirats a terra, espiant.
Va ser llavors quan vam poder veure a Steven Spielberg. Va deixar en mans dels seus ajudants els moviments dels figurants i es va limitar a dirigir als actors principals, el gran Denholm Elliott, que feia de Marcus Brody i que moriria el 1992, i el no menys gran John Rhys-Davies com Sallah. Va parlar amb ells, els va donar instruccions, va explicar al segon com enganxar al tipus de la Gestapo que li demana els papers, i al primer cap a on córrer.
Tot això ho vam veure amagats, espiant des de la finestra d’aquesta caseta que es veu en la captura de pantalla que teniu més amunt. I amb el teleobjectiu vam poder prendre aquesta i altres moltes fotos que van servir, per fi, per il · lustrar el reportatge que us citava i convèncer els nostres caps i que havíem estat treballant en aquell viatge, i no gastant alegrement els diners de l’empresa, una sospita eterna quan un periodista surt de viatge.
El reportaje sobre Steven Spielberg del que os hablaba ayer mismo lo publicamos en El Periódico el 5 de junio de 1988. Tenía dos páginas, unificadas bajo el epígrafe de «El rey Midas del cine, en Andalucía«. La primera era «Spielberg finaliza el rodaje español de Indiana Jones» y la segunda, «Guadix se transforma en la ciudad turca de lskenderun», que podéis leer tranquilamente en PDFs.
Os había dejado ayer con Sean Connery a mi lado, en la recepción del Parador de Mojácar. Ni Pere Monés, el fotógrafo, ni yo nos habíamos dado cuenta hasta ese momento en que comenzaron a entrar todos los miembros del equipo alojados en el hotel.
Al cabo de unos instantes llegó Harrison Ford y al rato, el propio Steven Spielberg.
No recuerdo muy bien cómo fue la cosa, pero la gente del Parador nos dejó campar a nuestras anchas por la parte de acceso común, siempre y cuando no molestáramos a sus clientes y no entráramos en la zona de habitaciones.
Y así lo hicimos. Al poco rato vimos a mismísimo Indiana Jones duchado y vestido con ropa informal, paseando con la que entonces era su esposa, Melissa Mathison, amiga de Spielberg y guionista de ET.
Ford era también un tipo alto, como Connery, y también estaba cuadrado. Se le veía feliz con su mujer y ambos empujaban un cochecito. Supongo que se trataba de su hijo Malcolm, que había nacido el año anterior.
La gente del cine, cuando trabaja, no está para muchas fiestas. Por el bar del hotel no vimos aparecer ni a Connery ni a Spielberg. Al día siguiente todo el mundo se levantaba pronto.
En nuestro caso, teníamos que volver al hotel de Granada en que estábamos alojados y recuerdo que estábamos tan cansados que, conduciendo, tuve un despiste y casi nos empotramos con un camión. Pere tiró del volante y volvimos a nuestro carril. Uf.
Caímos dormidos a las tantas con la idea de regresar a primera hora de la mañana a Guadix, donde nos habían soplado que se iba a rodar una de las escenas de extras más importantes: la de la llegada a Iskenderun del el doctor Marcus Brody, el amigo de Indiana Jones, para encontrarse con Sallah y reunirse después con el aventurero.
Unas semanas antes ya había fotografiado la máquina de tren que veis en esta entrada, que Renfe le alquiló al cineasta para dar ambiente de época.
De paso, queríamos ver el supuesto puesto fronterizo centroeuropeas por donde cruzan Indiana Jones y su padre en moto con sidecar (van hacia Berlín para recuperar el diario), y que se rodaba a pocos kilómetros, en las montañas de Granada.
Cuando llegamos, ya se había marchado todo el equipo… y nos dijeron que aquello lo había rodado una segunda unidad, que la principal estaba en una playa, filmando la escena de Connery y los pájaros. No me encajan las fechas, pero nos quedamos con un palmo de narices.
Teníamos que llegar a Guadix e intentar aprovechar el tiempo. Hasta ese momento no teníamos nada importante entre manos y nuestros jefes estaban impacientes. Además, teníamos el vuelo previsto para última hora de la tarde y no podíamos perderlo.
El reportatge sobre Steven Spielberg del que us parlava ahir mateix el publiquem a El Periódico el 5 de juny de 1988. Tenia dues pàgines, unificades sota l’epígraf de «El rei Mides del cinema, a Andalusia». La primera era «Spielberg finalitza el rodatge espanyol d’Indiana Jones» i la segona, «Guadix es transforma en la ciutat turca d’Iskenderun», que podeu llegir tranquil·lament als PDFs.
Us havia deixat ahir amb Sean Connery al meu costat, a la recepció del Parador de Mojácar. Ni Pere Monés, el fotògraf, ni jo ens havíem adonat fins aquell moment en què van començar a entrar tots els membres de l’equip allotjats a l’hotel. Al cap d’uns instants va arribar Harrison Ford i l’estona, el mateix Steven Spielberg.
No recordo molt bé com va anar la cosa, però la gent del Parador ens va deixar campar a gust per la part d’accés comú, sempre que no molestéssim als seus clients i no entréssim a la zona d’habitacions.
I així ho vam fer. A la poca estona vam veure mateix Indiana Jones dutxat i vestit amb roba informal, passejant amb la que llavors era la seva dona, Melissa Mathison, amiga de Spielberg i guionista d’ET.
Ford era també un tipus alt, com Connery, i també estava quadrat. Se’l veia feliç amb la seva dona i dos empenyien un cotxet. Suposo que es tractava del seu fill Malcolm, que havia nascut l’any anterior.
La gent del cinema, quan treballa, no està per a moltes festes. Per al bar no vam veure aparèixer ni a Connery ni a Spielberg. Al dia següent tothom s’aixecava aviat.
En el nostre cas, havíem de tornar a l’hotel de Granada en què estàvem allotjats i recordo que estàvem tan cansats que, conduint, vaig tenir una distracció i gairebé ens empotramos amb un camió. Pere va tirar del volant i vam tornar al nostre carril. Uf.
Vam caure adormits a les tantes amb la idea de tornar a primera hora del matí a Guadix, on ens havien bufat que s’anava a rodar una de les escenes d’extres més importants: la de l’arribada a Iskenderun del doctor Marcus Brody, el amic d’Indiana Jones, per trobar-se amb Sallah i reunir-se després amb l’aventurer.
Unes setmanes abans ja havia fotografiat la màquina de tren que veieu en aquesta entrada, que Renfe li va llogar al cineasta per donar ambient d’època.
De passada, volíem veure el suposat lloc fronterer centreeuropees per on creuen Indiana Jones i el seu pare en moto amb sidecar (van cap a Berlín per recuperar el diari), i que es rodava a pocs quilòmetres, a les muntanyes de Granada.
Quan vam arribar, ja havia marxat tot l’equip … i ens van dir que allò ho havia rodat una segona unitat, que la principal estava en una platja, filmant l’escena de Connery i els ocells. No em encaixen les dates, però ens vam quedar amb un pam de nas.
Havíem d’arribar a Guadix i intentar aprofitar el temps. Fins aquell moment no teníem res important entre mans i els nostres caps estaven impacients. A més, teníem el vol previst per a última hora de la tarda i no podíem perdre.
El reportaje sobre Steven Spielberg del que os escribía el otro día tuvo su continuación en tres noticias y un reportaje: la primera, «Spielberg adelantará a finales de abril su rodaje en España», publicada el 2 de abril; la segunda se refería al alquiler del antiguo tren que aparece en la película, «Renfe rebajará a Spielberg el alquiler de todo un tren», y la tercera, «Steven Spielberg rueda ya en Almería Indiana Jones 3», publicada el 18 de mayo. Y ahora hace justo 25 años, el 5 de junio de 1988, publicamos un amplio reportaje del rodaje, en dos páginas, unificadas bajo un epígrafe que decía «El rey Midas del cine, en Andalucía«. Hoy os explicaré algunas cosas más.
Seguir una noticia a lo largo de los meses es algo que sólo los grandes medios puede permitirse. La frase es cierta a medias, porque hay noticias más próximas que son seguidas con resultados espectaculares por compañeros de ámbito local y que afectan a nuestras vidas y a las de nuestros lectores de forma más directa.
Lo de Spielberg era fruto de mi cabezonería y de la visión popular de mi diario. El director norteamericano siempre ha sido uno de mis favoritos y mi propia dedicación al cine me impulsaba a seguir todo lo que hacía, a ver si se me pegaba algo…
Bromas aparte: tenía un buen tema entre manos y no quería soltarlo. Y el diario también había enviado un par de años antes a un compañero al rodaje de El imperio del sol en Trebujena (Cádiz), con lo que ahora repetía la apuesta.
Lo cierto es que un buen fotógrafo, Pere Monès, y yo mismo fuimos enviados a intentar captar algún momento del rodaje de Indiana Jones 3 en las localizaciones previstas en Almería y Granada.
Llegamos al aeropuerto de Granada una mañana, tomamos un coche de alquiler y fuimos lo más rápido que pudimos hacia Mojácar, a unos 200 kilómetros, pero con parada previa en Tabernas.
Preguntamos a quien pudimos dónde estaban rodando la película y fuimos a desembocar en un pequeño aeródromo donde se filmaban las escenas del avión que atacaba a Indiana Jones y a su padre, o sea, a Harrison Ford y a Sean Connery.
No nos dejaron acercarnos lo suficiente y tuvimos que dar un enorme rodeo antes de poder ver algo. Y era poco.
Cuando nos cansamos, decidimos esperar al equipo en el Parador de Mojácar, donde nos habían soplado que se alojaban el director y los actores principales.
Recuerdo que mientras preguntaba al conserje por el tema, oí una voz profunda a mi lado pidiendo la llave de su habitación. Y entonces me di cuenta que el tiarrón con los brazos como mis piernas, que me sacaba más de un palmo, era Sean Connery.
Bueno… mañana os sigo explicando más cosas.
El reportatge sobre Steven Spielberg del que us vaig escriure l’altre dia va tenir la seva continuació en tres notícies i un reportatge: la primera, «Spielberg avançarà a final d’abril el seu rodatge a Espanya», publicada el 2 d’abril, la segona es referia al lloguer l’antic tren que apareix a la pel·lícula, «Renfe rebaixarà a Spielberg el lloguer de tot un tren», i la tercera, «Steven Spielberg roda ja a Almeria Indiana Jones 3», publicada el 18 de maig. I ara fa just 25 anys, el 5 de juny de 1988, publiquem un ampli reportatge del rodatge, en dues pàgines, unificades sota un epígraf que deia «El rei Mides del cinema, a Andalusia». Avui us explicaré algunes coses més.
Seguir una notícia al llarg dels mesos és una cosa que només els grans mitjans es pot permetre. La frase és certa a mitges, perquè hi ha notícies més properes que són seguides amb resultats espectaculars per companys d’àmbit local i que afecten les nostres vides ia les dels nostres lectors de forma més directa.
El de Spielberg era fruit de la meva tossuderia i de la visió popular del meu diari. El director nord-americà sempre ha estat un dels meus favorits i la meva pròpia dedicació al cinema m’impulsava a seguir tot el que feia, a veure si se m’enganxava alguna cosa …
Bromes a part: tenia un bon tema entre mans i no volia deixar-lo anar. I el diari també havia enviat un parell d’anys abans a un company al rodatge de L’imperi del sol a Trebujena (Cadis), amb el que ara repetia l’aposta.
La veritat és que un bon fotògraf, Pere Monès, i jo mateix vam ser enviats a intentar captar algun moment del rodatge d’Indiana Jones 3 en les localitzacions previstes a Almeria i Granada.
Arribem a l’aeroport de Granada un matí, agafem un cotxe de lloguer i vam anar el més ràpid que vam poder cap a Mojácar, a uns 200 quilòmetres, però amb parada prèvia a Tavernes.
Preguntem a qui vam poder on estaven rodant la pel·lícula i vam anar a desembocar en un petit aeròdrom on es filmaven les escenes de l’avió que atacava a Sean Connery i Harrison Ford.
No ens van deixar apropar prou i vam haver de donar un enorme marrada abans de poder veure alguna cosa. I era poc.
Quan ens cansem, vam decidir esperar a l’equip al Parador de Mojácar, on ens havien bufat que s’allotjaven el director i els actors principals.
Recordo que mentre preguntava al conserge pel tema, vaig sentir una veu profunda al meu costat demanant la clau de la seva habitació. I llavors em vaig adonar que el tiarrón amb els braços com les cames, que em treia més d’un pam, era Sean Connery.
Bé… demà us segueixo explicant més coses.
Estos días que se pasea por Cannes Steven Spielberg, como presidente del jurado del festival, me ha venido a la cabeza que, hace justo 25 años, Félix Flores, un buen colega del diario La Vanguardia, y yo, como reportero de El Periódico, pudimos charlar tranquilamente con él durante su corta visita a Granada.
El realizador ya había triunfado con Tiburón, ET, El color púrpura y las dos primeras aventuras de Indiana Jones. Confieso que era mi ídolo y en el diario tuvieron a bien enviarme a cubrir su presencia en la capital andaluza.
Antes, queridos lectores, era más fácil hablar con los famosos, con los deportistas o con los políticos, no como ahora, que has de superar un montón de filtros y barreras, o que directamente te dan un comunicado y ya está.
La gente de Spielberg había previsto visitar La Alhambra de Granada el 23 de marzo de 1988.
No sabíamos cuándo lo haría, pero Félix y yo nos enteramos de que sería justo tras el cierre del lugar al público y allí nos plantamos, poco antes de las seis de la tarde. Esa visita no era un secreto, pero por alguna razón sólo estábamos allí un colega del Ideal de Granada, un diario local, y nosotros. La foto en que aparecemos con él nos la envió amablemente ese compañero.
Al filo de las seis de la tarde, un par de enormes coches aparcaron junto a una de las entradas. Allí estaba Steven Spielberg, su director de fotografía, el gran Douglas Slocombe, y otros miembros de su equipo que no conocía.
Nos colamos con la comitiva, gracias a la gentileza del entonces presidente del Patronato de la Alhambra, Mateo Revilla, y empezamos el recorrido. Paseamos junto a Spielberg por los rincones más conocidos de la Alhambra. Le hice algunas fotos. Malas, muy malas. no había cámaras digitales entonces y no nos permitieron usar flash allí dentro. Tomé un par en el patio de los leones y otra, en el mirador. Ambas saldrían publicadas (podéis echar una ojeada a este pdf o a este texto plano).
Durante el recorrido, Félix y yo le hicimos un montón de preguntas sobre el proyecto de lo que sería Indiana Jones 3 y otras más genéricas, tipo «le ha gustado», «qué le parece». Y el director siempre nos respondió de forma correcta y educada. Añoro esos tiempos.
También aproveché para comentar, en un tono más personal, no destinado a la publicación, por su reciente paternidad. Su entonces esposa, Amy Irving, ya había tenido a su primer hijo, Max, y creo que estaba embarazada del segundo, Theo. Yo también había sido padre y había empatizaba con Spielberg, con quien intercambié frases sobre horas de insomnio y las típicas preocupaciones de papás primerizos.
Luego, siguió adelante con su recorrido hasta llegar a los jardines y estanque del Partal, donde Spielberg pronunció unas frases, en respuesta a otras frases de Mateo Revilla.
Un rato más tarde se celebró una rueda de prensa en la que el director anunció casi todo lo que nos había explicado antes a nosotros. La ventaja es que un traductor aclaraba algunas dudas que nuestro flojito dominio del inglés había dejado en el purgatorio de las dudas.
Hubo muchos compañeros en esa sala y seguro que en alguna hemeroteca debe estar el contenido de esa rueda de prensa.
Un segundo encuentro con el director norteamericano se produjo semanas más tarde, en mayo de 1988, cuando me enviaron a cubrir el rodaje de la película, que os explicaré otro día (para los impacientes, echar una ojeada a este otro pdf o en texto plano).
Los fans de Indiana Jones 3 ya saben que nunca se llegó a rodar en la Alhambra, pero yo me quedo con el recuerdo del paseo por su interior junto a Steven Spielberg.
Aquests dies que es passeja per Cannes l’Steven Spielberg, com a president del jurat del festival, m’ha vingut al cap que, fa just 25 anys, Félix Flores, un bon col·lega del diari La Vanguardia, i jo, com a reporter d’El Periódico, vam poder xerrar tranquil·lament amb ell durant la seva curta visita a Granada.
El realitzador ja havia triomfat amb Tiburón, ET, El color porpra i les dues primeres aventures d’Indiana Jones. Confesso que era el meu ídol i al diari van tenir a bé enviar-me a cobrir la seva presència a la capital andalusa.
Abans, benvolguts lectors, era més fàcil parlar amb els famosos, amb els esportistes o amb els polítics, no com ara, que has de superar un munt de filtres i barreres, o que directament et donen un comunicat i ja està.
La gent de Spielberg havia previst visitar La Alhambra de Granada el 23 de març de 1988.
No sabíem quan ho faria, però Félix i jo ens vam assabentar que seria just després del tancament del lloc al públic i allà ens vam plantar, poc abans de les sis de la tarda. Aquesta visita no era un secret, però per alguna raó només hi érem un col·lega de l’Ideal de Granada, un diari local, i nosaltres. La foto en la qual som al seu costat ens la va enviar amablement aquest company.
A punt de les sis de la tarda, un parell d’enormes cotxes van aparcar al costat d’una de les entrades. Allà hi havia Steven Spielberg, el seu director de fotografia, el gran Douglas Slocombe, i altres membres del seu equip que no coneixia.
Ens vam colar amb la comitiva, gràcies a la gentilesa del llavors president del Patronat de l’Alhambra, Mateu Revilla, i vam començar el recorregut. Vam passejar al costat de l’Spielberg pels racons més coneguts de l’Alhambra. Li vaig fer algunes fotos. Males, molt dolentes. no hi havia càmeres digitals llavors i no ens van permetre utilitzar flash allà dins. Vaig prendre un parell al pati dels lleons i una altra, al mirador. Ambdues sortirien publicades (podeu fer una ullada a aquest pdf o aquest text pla).
Durant el recorregut, Félix i jo li vam fer un munt de preguntes sobre el projecte del que seria l’Indiana Jones 3 i altres més genèriques, tipus «li ha agradat», «què li sembla». I el director sempre ens va respondre de forma correcta i educada. Enyoro aquells temps.
També vaig aprofitar per comentar, en un to més personal, no destinat a la publicació, per la seva recent paternitat. La seva llavors esposa, Amy Irving, ja havia tingut el seu primer fill, Max, i crec que estava embarassada del segon, Theo. Jo també havia estat pare i havia empatitzava amb Spielberg, amb qui vaig intercanviar frases sobre hores d’insomni i les típiques preocupacions pares primerencs.
Després, va seguir endavant amb el seu recorregut fins arribar als jardins i estany del Partal, on Spielberg va pronunciar unes frases, en resposta a altres frases de Mateu Revilla.
Una estona més tard es va celebrar una roda de premsa en què el director va anunciar gairebé tot el que ens havia explicat abans a nosaltres. L’avantatge és que un traductor aclaria alguns dubtes que el nostre fluixet domini de l’anglès havia deixat al purgatori dels dubtes.
Hi va haver molts companys en aquesta sala i segur que en alguna hemeroteca ha d’haver el contingut d’aquesta roda de premsa.
Un segon trobada amb el director nord-americà es va produir setmanes més tard, al maig de 1988, quan em van enviar a cobrir el rodatge de la pel · lícula, que us explicaré un altre dia (per als impacients, fer una ullada a aquest altre pdf o en text pla).
Els fans d’Indiana Jones 3 ja saben que mai es va arribar a rodar a l’Alhambra, però jo em quedo amb el record del passeig pel seu interior al costat de Steven Spielberg.
Es viernes, un buen día para disfrutar de este encantador vídeo, que me ha hecho llegar mi amigo Albert. Se titula Her morning elegance, un video creado en el 2009, mediante la técnica de foto a foto, por el cantante, compositor, guionista y director de teatro Oren Lavie.
És divendres, un bon dia per gaudir d’aquest encantador vídeo, que m’ha fet arribar el meu amic Albert. Es titula Her morning elegance, un vídeo creat el 2009, mitjançant la tècnica de foto a foto, pel cantant, compositor, guionista i director de teatre Oren Lavie.
Cuando uno se dedica desde hace tiempo a informar de lo que pasa en el cine y la televisión, a veces pierde la perspectiva.
Seguro que estaréis de acuerdo en que cada día hay mejores series y que muchas películas no alcanzan la calidad que debieran.
También es cierto, y lo decía Jota Bayona el día que recogió su premio Goya, que hay «películas grandes, medianas y pequeñas» que sí tienen esa calidad, pero que por razones que no vienen al caso no llegan como debieran al gran público.
Anoche, una de esas pequeñas películas, hecha con un presupuesto probablemente pequeño, pero con un guión resultón, unos actores adecuados y una puesta en escena funcional, la emitía sin demasiado ruido TV3.
Se titulaba Mentiders (Mentirosos) y la dirigía la actriz Sílvia Munt, que ya lleva unas cuantas películas como realizadora a sus espaldas.
Son películas para televisión. Les llamamos telefilmes. Algunos son trabajos muy dignos. Y suelen tener más audiencia en un pase que algunas películas de autor en su trayectoria por las salas de cine.
Viéndola, escribí este tuit.
Grata sorpresa a @tv3cat: la pel·li ‘Mentiders’ d Sílvia Munt amb l’Àgata Roca al capdavant d’un grapat d bons actors tv3.cat/videos/4491271…
— Txerra Cirbián (@txerrac) 6 de març de 2013
Aún se puede ver durante unos días en la web de TV3.
Quan un es dedica des de fa temps a informar del que passa en el cinema i la televisió, de vegades perd la perspectiva.
Segur que estareu d’acord que cada dia hi ha millors sèries i que moltes pel·lícules no assoleixen la qualitat que haurien.
També és cert, i ho deia Jota Baiona el dia que va recollir el seu premi Goya, que «hi ha pel·lícules grans, mitjanes i petites» que sí que tenen aquesta qualitat, però que per raons que no vénen al cas no arriben com degueren al gran públic.
Ahir a la nit, una d’aquestes petites pel·lícules, feta amb un pressupost probablement petit, però amb un guió resultón, uns actors adequats i una posada en escena funcional, la emetia sense massa soroll TV3.
Es titulava Mentiders i la dirigia l’actriu Sílvia Munt, que ja porta unes quantes pel · lícules com realitzadora a la seva esquena.
Són pel·lícules per a televisió. Els anomenem telefilms. Alguns són treballs molt dignes. I solen tenir més audiència en una passada que algunes pel · lícules d’autor en la seva trajectòria per les sales de cinema.
Veient-la, vaig escriure aquesta piulada.
Grata sorpresa a @tv3cat: la pel·li ‘Mentiders’ d Sílvia Munt amb l’Àgata Roca al capdavant d’un grapat d bons actors tv3.cat/videos/4491271…
— Txerra Cirbián (@txerrac) 6 de març de 2013
He volgut jugar amb aquest mot per unir la meva passió pel setè art, el cinema, i l’afecte cap a la meva fill (filius, en llatí). Hi ha d’haver un parentiu evident amb la cinefilia.
Tot ve del excel·lent reportatge que Gregorio Belinchón avui a Puzzled love, la pel·lícula que han rodat 13 alumnes de l’ESCAC, l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, de la qual estan sorgint alguns dels millors cineastes joves d’aquest país.
Més que un treball de final de carrera, o un grapat de curts enganxats amb agulles, és un llarg irregular, però ple de mèrit i de potència creadora, molt millor que algunes pel·lícules comercials que s’estrenen a les nostres pantalles.
L’article d’El País, En las aulas de un nuevo cine, comença així:
L’escola de Barcelona es confirma com la gran pedrera de la indústria espanyola amb el projecte de fi de curs de 13 dels seus alumnes. El film participarà a Sant Sebastià.
A la foto apareixen una part dels joves directors i també dos dels responsables que s’hagi pogut dur a terme aquest projecte: Lluís Segura, professor de direcció i ànima mater de la idea, i el meu fill, Aritz Cirbián, el director de producció que l’ha fet possible.
Era el seu primer llarg i, com en tot el que fa, s’hi ha deixat la pell perquè aquests nois arribin a ser la realitat que prometen les seves imatges.
Ahir a la nit, a Barcelona, la gent de l’ESCAC i d’Escándalo Films van presentar la pel.lícula Puzzle love.
Tretze directors han muntat un llarg explicat en tretze trams, alguns més potents que altres (em va agradar molt especialment l’episodi de novembre), però tots amb ganes de fer cinema.
Sun i Lucas s’enamoren perdudament durant la seva Erasmus a Barcelona En un any han de tornar als seus respectius països així que el seu amor té data de caducitat. Però tenen 13 mesos per viure el millor any de la seva vida.
PUZZLE LOVE neix al taller de direcció de la tretzena promoció de quart curs de l’ESCAC. Els seus tretze alumnes de direcció decideixen unir forces per fer un exercici sense precedents: fer un llargmetratge entre tots. Cada un d’ells escriurà i dirigirà una part. La suma de les 13 peces és aquest llargmetratge.
13 mesos, 13 directors, una història d’amor.
Fins ahir eren les joves promeses del cinema català i espanyol. Ara comencen a ser ja una realitat.
Un llarg que confirma que Marcel Borràs es un jove actor a tenir en molt compte.
A la part més personal us apunto que la pel.lícula suposa també el debut com a director de producció de tots ells del meu fill, Aritz Cirbián. L’afecte que tots els equips li van mostrar ahir a la nit demostra que a l’hora de treballar és més important organitzar i convèncer que el ordeno i comandament.
Columbia Pictures ha donat a conèixer el tràiler de la versió nord-americana del primer lliurament de la trilogia Millennium: Els homes que no estimaven les dones, l’estrena de la qual està prevista pel … ¡13 de gener de l’any que ve! La dirigeix David Fincher (El club de la lluita, Zodiac, El curiós cas de Benjamin Button, La xarxa social), el guió és de Steven Zaillian (A la recerca de Bobby Fischer, Tots els homes del rei) i la protagonitzen Daniel Craig (l’últim James Bond) i Rooney Mara, una de les actrius de La xarxa social, precisament, però encara tan poc coneguda que no crec que ens faci oblidar la Lisbeth Salander encarnada per Noomi Rapace. Però ja es veurà.
Com us podeu imaginar, un ritme trepidant per a una història convertida en best seller mundial, amb uns 50 milions de llibres venuts. Més calerons per al pare i germà de Stieg Larsson, i bon moment per llegir el que escriu la seva vídua, Eva Gabrielsson, al seu llibre Millennium, Stieg i jo.
L’altre dia, el meu amic Jordi A. em va passar aquest enllaç del tràiler de Human planet, una sèrie documental de la cadena pública anglesa de televisió BBC.
És una petita meravella. Posar la pantalla al màxim de resolució i mida, ia gaudir.
Aquest altre enllaç us porta cap als responsables d’aquest treball (en anglès).
Segur que us sona la frase. Pertany a la pel·lícula Good night, and good luck (Bona nit, i bona sort), que va ser dirigida pel George Clooney el 2005, amb el David Strathairn com a protagonista.
Recorrent a la Wikipedia, el film es pot resumir en el següent:
Situada a la dècada dels 50, durant els primers anys del periodisme televisiu als Estats Units, reflecteix els conflictes entre un veterà presentador de ràdio i televisió, Edward R. Murrow, i el senador Joseph McCarthy durant les seves controvertides actuacions durant l’època de l’anomenada caça de bruixes.
Murrow va efectuar en el seu programa See it now una sèrie de denúncies que van afectar decisivament el final d’aquest període de persecució, encara que el mateix periodista fos finalment apartat dels horaris PDE màxima audiència de la seva cadena, la CBS.
Doncs bé, he estat amablement convidat per parlar d’aquesta pel lícula, aquest dimecres, dia 16, pels responsables del cineclub del Reial Cercle Artístic de Barcelona (carrer dels Arcs, 5. A les 19.30 hores).
Esteu convidats a assistir. L’entrada és gratuïta, la pel·lícula val la pena i el col.loqui posterior promet ser interessant.
L’altre dia, un individu va deixar anar en una cadena de televisió de forma menyspreadora: «El cinema espanyol és tan dolent que la gent no s’ho descàrrega». No puc estar més en desacord amb la frase i amb la idea que hi ha al darrere.
Ahir a la nit, en una de les moltes piulades que vaig anar deixant a la xarxa i que, espero, fossin d’ajuda a algun lector, vaig expressar la meva estimació cap a les pel·lícules i per les sales de cinema.
Sé que el futur de l’audiovisual passa per diferents plataformes de visió, que els més joves opten per l’ordinador o el mòbil i la gent més gran es conforma amb la tele. Són qüestions d’economia, de comoditat …
Jo em resisteixo a acceptar que el cinema, el bon cinema, com el que representa Pa negre, la pel·lícula guanyadora dels Premis Goya, el deixem de veure en una gran pantalla als cinemes.
Segur que algun dels meus companys de la crítica i la majoria dels internautes em respondrà que hi ha minisales gairebé més petites que les pantalles d’algunes televisions que corren ara per les cases.
És igual, perquè l’important és la convivència de les dues opcions i la supervivència del cinema… que en el fons és el que ens va dir ahir a la nit a tots l’Álex de la Iglesia.
En el món del cinema, diuen que hi ha tants festivals com pobles. Lògicament, amb la crisi, tot va a la baixa.
I en el cas dels premis cinematogràfics, encara més. En aquestes dates apareixen per tot arreu, amb els Oscar a la cantonada. I, a més, cada país té els seus (Goyas, Cesar, Bafta i d’altres), per no parlar d’alguna autonomia, com la catalana, que té la seva pròpia Acadèmia i guardons, els Gaudí.
Fa 22 anys, un grapat de periodistes, especialistes i crítics de cinema catalans, van pensar a crear uns antipremis que compensessin tota aquesta pompa i brillantor. Un parell d’anys abans havien sorgit els Goya de l’Acadèmia espanyola, i se’ls va ocórrer la tonteria de jugar amb les lletres del nom del pintor. Així van sorgir els YoGa i el col·lectiu Catacric.
Fa temps que no em dedico al cinema i gairebé no tinc temps d’anar a una sala (l’última pel·lícula ha estat Blog, un interessant retrat d’un grapat de noies adolescents, realitzat per Elena Trapé amb la gent de l’Escola Superior de Cinema de Catalunya, l’ESCAC), però els Catacric em demanen ajuda de tant en tant, sobretot per fer de secretari del jurat, la típica tasca tan pesada com poc agraïda.
En alguna ocasió, dono la cara pel grup en alguna entrevista de ràdio, com la que em van fer dimecres els companys d’Hoy comienza todo (a Radio 3, de RNE).
Però aquest any ha estat molt especial. Vaig tenir el privilegi d’assistir a les deliberacions dels seus 22ns antipremis i vaig riure molt amb els seus guardons, que podeu trobar de forma íntegra a el seu web.
El mateix dimecres i ahir, dijous, els companys dels diferents mitjans van tenir l’amabilitat de donar-los a conèixer de forma massiva, per tant, la seva repercussió ha estat enorme.
A més, per sorpresa i alegria del col·lectiu, mentre les fans de Mario Casas (premi «Que es morin els lletjos») donaven una esbroncada als Catacric a Twitter, l’actriu Carolina Bang, protagonista femenina de l’última pel·lícula d’Álex de la Iglesia i premi «La teta i la trompeta» (ex aequo amb Elsa Pataky), va rebre amb alegria el seu YoGa i ha acceptat ser la padrina del sopar, gala o cerimònia que els Catacric organitzin l’any vinent.
No sé com s’ho faran, perquè amb la crisi tots ells van una mica escurats de diners, però segur que sortiran de l’embolic on s’han ficat.
Feia temps que no anava al rodatge d’una pel·lícula. Aquest diumenge em vaig acostar a la plaça de Sant Jaume, on anaven a filmar unes escenes de 14 d’abril. Macià contra Companys, un documental amb elements de ficció (o un fals documental, en diuen ara).
Us deixo aquí part del que inicialment vaig escriure per al web del diari El Periódico, i després segueixo. El reportatge en paper era més ampli.
La barcelonina plaça de Sant Jaume ha reviscut diumenge al matí les hores en què Lluís Companys, primer, i Francesc Macià, després, van proclamar la República Catalana el 14 d’abril del 1931. Centenars de figurants han donat caliu a l’escena, que pertany al nucli de la pel·lícula , 14 d’abril. Macià contra Companys, una coproducció de Minoria Absoluta (Polònia) i Televisió de Catalunya, que aquesta setmana s’ha començat a rodar a Barcelona a les ordres de Manuel Huerga, el director de pel·lícules com Gaudí, Antàrtida i Salvador.
El rodatge de les escenes previstes, que s’havia d’iniciar cap a les 10 del matí, s’ha hagut d’endarrerir uns minuts perquè la pluja ha descarregat amb lleugera intensitat sobre el centre de la capital catalana entre les 9.30 i les 10.15. Per això, encara que la filmació estava previst que acabés cap a les 2 de la tarda, el cert és que s’ha allargat gairebé una hora.
A aquesta primera hora, l’alcalde Jordi Hereu ho ha aprofitat per saludar els actors, entre ells els protagonistes, Pere Ponce (com a Companys) i Fermí Reixach (com a Macià), el mateix que ha fet a última hora el president Artur Mas quan aquest últim actor ha evocat la salutació que l’Avi va dedicar a la multitud congregada a la llavors anomenada plaça de la Constitució des del balcó de la Diputació Provincial, nom que canviaria després pel de Palau de la Generalitat.
Quan vaig arribar a la plaça, acabava de descarregar un xàfec i l’ambient era humit i fred en tots els sentits de la paraula. Toni Soler, periodista, historiador, responsable de l’humor polític que triomfa cada dijous al programa Polònia, de TV-3, mirava nerviós seu smartphone per veure l’evolució de la tempesta en el radar meteorològic.
Vaig comentar amb ell la situació i intercanviar unes paraules sobre el futur de la nostra professió. Més tard comentaríem l’origen de la pel.lícula, de la qual és guionista i impulsor: els tres dies durant els quals Catalunya va ser una República federal i independent, dins el conjunt dels pobles d’Espanya. Això passava el 14 d’abril de 1931 i Soler l’ha plasmat en una novel.la, que espero amb impaciència, i una pel lícula que ha rodat Huerga, amb l’ajuda de Paco Escribano i la resta de l’equip de la productora.
Soler em va explicar que una de les coses sobre les quals més reflexionat aquests dies és sobre el paral.lelisme d’aquell 1931 amb la d’altres catalanistes d’altres èpoques, inclosa l’actual, sobre el fàcil que pot ser proclamar la independència, però és de difícil mantenir-la. El nom de Joan Laporta va aparèixer per un moment com a exemple d’aquest miratge.
Els nois de Minoria absoluta van ser preparats en molts sentits. Van aconseguir que centenars de persones es presentaran al rodatge com a figurants de forma gratuïta i altruista, per encarnés als molts ciutadans que es van acostar aquest dia per victorejar a Macià i Companys. Però, a més, membres de l’equip, aquests humoristes als quals la gent ha vist a la tele i han sentit a la ràdio, com Manel Lucas, Quim Morales, Xavi Pérez Esquerdo, van estar animant el personal voluntari. I és que un rodatge és una cosa dur i lent, amb moltes hores d’espera entre presa i presa.
A poc a poc, els núvols van començar a aclarir una mica, la càmera va quedar instal.lada al balcó del consistori i una enorme bandera republicana va tornar a onejar al mastil de l’Ajuntament. Un estrany sentiment recórrer els cors dels presents mentre alguns turistes i curiosos es preguntaven si Espanya havia deixat de ser monàrquica
Us vull parlar d’un parell de correus que m’han arribat per diverses fonts i que em parlen d’emprenedors en el terreny audiovisual.
Vegem el primer. Es tracta dels treballs de l’empresa Baud Pro. No la conec personalment, però la factura i temes m’han semblat interessants. He conegut el seu projecte via Albert Fuguet i el seu blog El llautó, que escriu unes engrescadores històries d’emprenedors, les versions en vídeo podeu trobar a la secció De 8 a vuit, de l’esmentada productora.
Pel que fa al segon, part d’una una trobada ocasional, fa dos anys i mig, amb l’actor Oli Miró.
M’escriu per explicar la iniciativa que ell i altres companys de professió han posat en marxa, una cooperativa que han anomenat Cortosdemetraje i l’explicació de la qual deixo a les seves mans, perquè em sembla tan apassionada com interessant.
«El nostre sector va molt malament, els companys no tenen feina i els que tenen feina estan mal pagats. Les productores abusen dels actors i equip tècnic. Si tens un bon guió, si no t’el roben, al final t’el plagien o et paguen quatre duros per ell.
La passió que tenim per aquest món no ens la pot robar ningú i anhelem treballar-hi cada dia, no una o dues vegades a l’any, a un curt o a un pilot per a una sèrie.
Solució, anem a crear la nostra pròpia programació a Cortosdemetraje TV, perquè no ens sentim identificats amb la televisió que es crea a Espanya i pensem que nosaltres ho podem fer millor.
Volem treballar cada dia i d’allò que més ens agrada. L’única cosa que ens dóna aquesta continuïtat és la televisió i si no tenim cabuda en la tele actual, crearem la nostra pròpia televisió. Quan tinguem els equips muntats a tot Espanya, no només podrem fer la nostra pròpia programació, sinó que a més podrem donar serveis de producció a tot Espanya a empreses nacionals i estrangeres.
Tenia dues opcions, una és muntar la meva pròpia empresa, però si feia això, no resolia per a res els vostres problemes, els meus sí, perquè explotava a tot el personal com fan ara les productores i t’asseguro que em folrava. La segona opció és que comparteixi l’empresa entre tots, que cadascú fos amo i alhora treballador. La solució és una cooperativa, una empresa transparent i democràtica en la qual tots som amos i treballadors.»
La carta que m’envia l’Oli és més extensa, però no pretenc cansar-vos amb ella. Només suggerir-vos que us passeu pel web i hi doneu un cop d’ull.
M’estic quedant al·lucinat aquests dies amb el tema dels zombis. A nivell cinematogràfic mai m’ha interessat en excés, si deixo de banda l’esplèndida Jo vaig caminar amb un zombi, de Jacques Tourneur.
Però resulta que ahir, els nois del Saló del Còmic es van despenjar amb que la propera edició, la d’aquest mes d’abril, estarà dedicada al tema.
I deia que estic lucinant, perquè, en efecte, una sèrie de telvisión com The walking dead, que emet La Sexta, està aconseguint unes dades d’audiència increïbles.
Potser és per allò de que, en temps de crisi, el gènere de terror sempre floreix.
He arribat per casualitat al blog que escriu l’actor Carlos Olalla.
Com en tot, un bon títol fa que et fixis. A mi, per exemple, em fa gràcia La soledad del corredor de fondo, de l’escriptor salmantí José Luis Muñoz, per les seves ressonàncies cinematogràfiques. N’hi ha molts i de molt bons. La placenta del universo em sembla sensancional.
Acostumo a tafanejar en les primeres entrades i en el perfil de l’autor. M’agrada saber més de qui escriu. I quan és un pseudònim amb una vida inventada darrere, encara més. Pura literatura.
Cada cas és un món. Aquestes Txerrad@s, per exemple, juguen amb el meu nom i amb el verb «xerrar».
Però tornem a Carlos Olalla. Aquest actor tardà, s’autodefineix així:
«Per circumstàncies de la vida em vaig passar més de 25 anys dirigint empreses en què, sense cap dubte, va ser l’etapa més avorrida i frustrant de la meva vida. La veritat és que mai em van agradar aquests treballs i ho vaig passar fatal. Quan vaig els 45 em vaig trobar que una reestructuració empresarial em posava de potetes al carrer i sense un duro. Per si fos poc, ningú em volia donar feina perquè deien que ja era massa «vell». A mi sempre m’havia agradat el món del cinema i, com estava a l’atur i tenia temps, vaig començar a estudiar interpretació. Em vaig passar tres anys sent el «avi» de tots els meus joves companys en una coneguda escola de teatre de Barcelona. Durant aquell temps vaig rebre alguna proposta de treball per reincorporar al món de l’empresa, però no vaig voler acceptar-les: el nou món que havia descobert m’havia atrapat del tot, així que vaig decidir canviar una meravella de sou i una merda de treball per una meravella de treball i una merda de sou. Puc dir-vos que ha estat la millor decisió que he pres en la meva vida: per primera vegada sóc lliure, la paraula cap ja no significa res per a mi, faig el que veritablement m’agrada i, el millor, treball amb gent sensible i oberta que pensa i sent com jo. Què més es pot demanar? «
Amb aquesta carta de presentació, estimats lectors, no he pogut deixar de començar a llegir els articles que aquest artista ve escrivint des de fa més d’un any al seu bloc del web de Clandestino de actores, que també us convido a tafanejar.
Podeu veure el videobook de Carlos Olalla a la seva web de Myspace.
Avui, després de setmanes d’inactivitat gairebé forçosa en el meu blog de còmics, TeVeo, he pogut escriure una entrada sobre Adèle Blanc-Sec, el personatge creat pel gran Jacques Tardi, l’autor de Puta guerra, entre altres magnífiques historietes.
La raó és simple: aquest divendres s’estrena als cinemes Adèle y el misterio de la momia, una pel·lícula de Luc Besson basada en la sèrie d’historietes que tenen a la Adèle com a protagonista (nou, fins ara, més dos spin-off) i amb la maca Louise Bourgoin ficada a la pell de la intrèpida escriptora i detectiu.
Si heu llegit els còmics i coneixeu a la Adèle, com veieu a la Bourgoin en el paper?
En els últims temps prefereixo veure cinema optimista. Suposo que és el meu estat d’ànim. No és que menyspreï les grans pel·lícules que acaben malament, per dir-ho d’alguna manera. És que em ve de gust més veure una bona comèdia o una bona pel·lícula que, diguem-ho així, té un final feliç.
La gent d’Esto solo lo arreglamos entre todos ha publicat, per exemple, aquesta llista de les 10 pel lícules optimistes més recomanades pels seus lectors.
- Amelie
- La vida es bella
- En busca de la felicidad
- Big Fish
- ¡Qué bello es vivir!
- Que se mueran los feos
- Chocolat
- La vida de Brian
- Invictus
- Bajo el sol de la Toscana
Naturalment, és una llista desequilibrada (hi ha més títols a la seva web), però cada un segurament té la seva. Però posar-se una d’aquestes pel·lís qualsevol nit ajuda a aixecar l’ànim, si estàs decaigut.
