This website uses cookies to improve your experience. We\'ll assume you\'re ok with this, but you can opt-out if you wish. Read More
Autor: TC (Página 93 de 169)
Sant Andreu va ser un dels dotze apòstols i és patró de Rússia i Escòcia.
Iniesta és un dels onze del Barça, porta camí de ser venerat a Catalunya i ja ho és a aquest país anomenat Crackòvia (on l’Oriol Cruz broda el seu personatge).
Quin golàs! I a l’últim sospir!
Parlo, com és lògic, del partidàs d’ahir a la nit entre el Chelsea i el Barça.
San Andrés fue uno de los doce apóstoles y es patrono de Rusia y Escocia.
Iniesta es uno de los once del Barça, lleva camino de ser venerado en Catalunya y ya lo es de ese país llamado Crackòvia (donde Oriol Cruz borda su personaje).
¡Qué golazo! ¡Y en el último suspiro!
Hablo, como es lógico, del encuentro de anoche entre el Chelsea y el Barça.
Des de ja fa algun temps, Leo Messi acostuma a aixecar la samarreta, bé per celebrar els seus gols, com espero que faci aquesta nit, contra el Chelsea, o quan surt del camp, i en deixa veure una altra, interior, blanca, en la qual es mostra una frase: Síndrome X Fràgil.
Es tracta d’un trastorn genètic que ocasiona retard mental, de lleu a sever, i que malgrat ser la primera causa de deficiència mental hereditària, és poc conegut i la seva detecció sol ser tardana.
Uns amics meus tenen un fill adolescent amb aquesta síndrome i m’han demanat que escrigui alguna cosa sobre el tema.
Desde hace ya algún tiempo, Leo Messi suele levantarse la camiseta, bien para celebrar sus goles, como espero que haga esta noche, frente al Chelsea, o cuando sale del campo, y deja ver otra, interior, blanca, en la que se muestra una frase: Síndrome X Frágil.
Se trata de un trastorno genético que ocasiona retraso mental, de leve a severo, y que pese a ser la primera causa de deficiencia mental hereditaria, es poco conocido y su detección suele ser tardía.
Unos amigos míos tienen un hijo adolescente con este síndrome y me han pedido que escriba alguna cosa sobre el tema.
Foto de Julio Carbó
El passat divendres, 1 de maig, va morir la Mercè Lleixà, la molt popular fornera de El cor de la ciutat. Tenia 49 anys. El seu comiat es va celebrar ahir.
Segur que aquests dies s’han anat i aniran publicant informacions sobre la desapareguda actriu catalana, com aquest d’El Periódico, aquest altre del canal 3cat24 de TVC i aquest altre de Fotogramas.
Jo la vaig conèixer fa 17 anys, quan la vaig entrevistar arran del premi de la Generalitat a la millor actriu d’aquell any, 1992, pel seu paper en la comèdia Que t’hi jugues, Mari Pili, de Ventura Pons.
Foto de Julio Carbó
El pasado viernes, 1 de mayo, falleció Mercè Lleixà, la muy popular panadera del serial catalán El cor de la ciutat. Tenía 49 años. Su funeral se celebró ayer.
Seguro que estos días se han ido e irán publicando informaciones sobre la desaparecida actriz catalana, como este de El Periódico, este otro del canal 3cat24 de TVC o este otro de Fotogramas.
Yo la conocí hace 17 años, cuando la entrevisté a raíz del premio de la Generalitat a la mejor actriz de aquel año, 1992, por su papel en la comedia Que t’hi jugues, Mari Pili, de Ventura Pons.
Seguir leyendo
Cada día que pasa me gusta más un programa de TV-3, la televisión autonómica catalana, que se llama Casal Rock, dirigido por Marc Parrot, también conocido durante una época como El Chaval de la Peca.
Es especie de documental sobre cómo un grupo de abueletes pueden llegar a ser unos rockeros capaces de dar un recital en directo.
Hay humor e ironía, pero ni un ápice de humillación. Y ellos se lo están pasando genial.
Hoy acaban de dar a conocer su primer videoclip.
Cada dia que passa m’agrada més un programa de TV-3 que es diu Casal Rock, dirigit pel Marc Parrot, també conegut durant un temps com El Chaval de la Peca.
És una espècie de documental sobre com un grup d’avis poden arribar a ser uns rockers capaços de donar un recital en directe.
Hi ha humor i ironia, però tot tractat amb respecte.
I ells s’ho estan passant d’allò més bé.
Avui acaben de donar a conèixer el seu primer videoclip.
Cada año siempre tenemos un resfriado o una gripe, que no suelen degenerar en nada grave. El consejo médico suele ser cama, muchos líquidos y antipiréticos para aliviar la fiebre y sus molestos síntomas.
No suele servir otra cosa, porque al ser una enfermedad vírica, has de esperar que el virus de turno desaparezca.
En este sentido, lo cierto es que ayer me llamó la atención este titular: «Esta gripe durará lo que dure en los informativos«.
Seguir leyendo
Cada any sempre tenim un refredat o una grip, que no acostuma a degenerar en res greu.
El consell dels mèdics és llit, molts líquids i antipirètics per alleujar la febre i els seus molestos símptomes.
No acostuma a servir una altra cosa, perquè al ser una malaltia vírica, has d’esperar que el virus de torn desaparegui.
En aquest sentit, el cert és que ahir em va cridar l’atenció aquest titular: «Aquesta grip durarà el que duri en els informatius».
En un día como hoy, Primero de Mayo, el SPC explica la situación actual del sector y su gravedad, con esta frase:
Un periodista en una situación laboral precaria no puede defender una información de calidad ante las presiones económicas y políticas que recibe.
En un dia com avui, Primer de Maig, el SPC explica la situació actual del sector i la seva gravetat, amb aquesta frase:
Un periodista en una situació laboral precària no pot defensar una informació de qualitat davant les pressions econòmiques i polítiques que rep.
Ya se sabe que la entrevista es una herramienta periodística que nos permite conocer a otra persona. Por eso siempre me ha apasionado como género.
Ja se sap que l’entrevista és una eina periodística que ens permet conèixer a una altra persona. Per això sempre m’ha apassionat com gènere.
Laia Fàbregas és una economista i diplomada en empresarials una mica atípica. Té un postgrau en inserció laboral i va crear una oficina d’ocupació. Però, a més, és la directora de l’Acadèmia del Cinema Català i ha dirigit els documentals 501 (2009), Oficis tradicionals (2005) i Masies catalanes dels segles XVI, XVII i XVIII (2004). També ha escrit I ara, què faig?, un llibre amb el qual pretén ajudar a qui estan en atur. Com diu el pròleg, escrit per l’economista Joaquim Rabaseda:
«L’interès d’aquest llibre va més enllà dels moments actuals, per ajudar a trobar sortida per a totes aquelles persones que, pel motiu que sigui, es veuen afectades per un estat d’inquietud per la incertesa que comporten situacions d’aquest tipus. Més de donar solucions, constitueix una guia per encarar millor els problemes.»
Aquesta tarda, Fàbregas acudeix al Can Fabra de Barcelona, per a presentar el llibre i projectar el documental 501, que li servirà com a fil conductor. El proper dilluns repetirà presentació, però a la llibreria Catalonia.
Aquest film documenta la situació de les gairebé 300 persones, la majoria dones de mitjana edat, que es van quedar a l’atur i van d’haver de reorientar la seva vida després del tancament de la planta tèxtil que una coneguda multinacional tenia a Bonmatí (Girona).
Com és possible que vostè, amable lector, no pugui anar-hi, almenys li deixo l’enllaç de la pel·lícula, que va emetre fa una setmana el canal 33 de Televisió de Catalunya.
Laia Fàbregas es una economista y diplomada en empresariales un tanto atípica. Tiene un postgrado en inserción laboral y creó una oficina de empleo. Pero, además, es la directora de la Acadèmia del Cinema Català y ha dirigido los documentales 501 (2009), Oficios tradicionales (2005) y Masias catalanas de los siglos XVI, XVII y XVIII (2004). También ha escrito I ara, què faig?, un libro con el que pretende ayudar a quienes están en paro. Como dice el prólogo, escrito por el economista Joaquim Rabaseda:
«El interés de este libro va más allá de los momentos actuales, para ayudar a encontrar salida para todas aquellas personas que, por el motivo que sea, se ven afectadas por un estado de inquietud por la incertidumbre que conllevan situaciones de este tipo. Más que dar soluciones, constituye una guía para encarar mejor los problemas.»
Esta tarde, Fàbregas acude al centro cultural Can Fabra de Barcelona, para presentar el libro y proyectar el documental 501, que le servirá como hilo conductor. El próximo lunes repetirá presentación, pero en la librería Catalonia. Este filme documenta la situación de las casi 300 personas, la mayoría mujeres de mediana edad, se quedaron en paro y tuvieron que reorientar su vida tras el cierre de la planta que una conocida multinacional textil tenía en Bonmatí (Girona).
Como es posible que usted, amable lector, no pueda ir, al menos le dejo el enlace de la película, que emitió hace una semana el canal 33 de Televisió de Catalunya.
Cóm es veuen entre sí els periodistes de paper i els d'internet
Fa uns dies vaig iniciar una discussió en un fòrum professional de LinkedIn sobre el futur del periodisme per als qui estem acostumats al paper, que encara continua oberta i de la que ja parlaré més endavant.
I aquest cap de setmana vaig poder constatar, el Congrés del SPC, que els periodistes més joves tenen molt clar que els mitjans tradicionals no els serveixen, que hi ha un altre univers anomenat internet que pot canalitzar diferents formes d’expressió.
Per això, res millor que aquesta vinyeta, un toc d’humor que vaig descobrir fa uns dies via al Menéame (gràcies Benjamí), i que segons indica el blocaire canari Manz al seu bloc Emezeta, ha dibuixat JMV (Jesús Martínez de Vas).