Autor: TC (Página 163 de 169)

Es queixen els àrbitres de futbol que els afeccionats els maltracten, que jugadors i directius dels clubs critiquen les seves decisions…
És possible que tinguin raó.
Però, si hi ha càmeres de televisió a tots els camps, hi ha quarts àrbitres, hi ha petits receptors que permetrien revisar les jugades dubtoses… per quina raó s’obstinen en negar-se a utilitzar la tecnologia i evitar així caure en els errors que donen lloc a aquestes crítiques?

Se quejan los árbitros de fútbol de que los aficionados les maltratan, de que jugadores y directivos de los clubs critican sus decisiones…
Es posible que tengan razón.
Pero… si hay cámaras de televisión en todos los campos, hay cuartos árbitros, hay pequeños receptores que permitirían revisar las jugadas dudosas, ¿por qué se empeñan en negarse a utilizar la tecnología para evitar caer en los errores que dan lugar a esas críticas?

Com a mínim, BoiCATejam és original.
El seu creador es diu Emili Junsalba, «un català com qualsevol altre que contempla ple de curiositat el clima cada vegada més amistós cap a Catalunya, després de l’aprovació de l’estatut pel nostre parlament. Les tertúlies radiofòniques, elements com ara el senyor Rajoy i webs com stopnacionalismo.org no fan altre que llançar-nos floretes».
A algú que se li hagi passat pel cap fer una pàgina web per a convertir-se en objecte del boicot de qualsevol anticatalaniste com cal , mereix més d’un article, com el que en Joan Escofet li va dedicar dijous a La Malla.
I al cap d’uns dies de funcionament, duen ja unes 3.000 persones que s’han apuntat a la seva llista per a ser boiCATejats.
Crec que m’apuntaré ara mateix… potser en la categoria de tenir amics bascos.

Como mínimo, BoiCATejam es original.
Su creador dice llamarse Emili Junsalba, «un catalán como cualquier otro que contempla, lleno de curiosidad, el clima cada vez más amistoso que hay en Catalunya, tras la aprobación del estatuto por nuestro Parlament. Las tertulias radiofónicas, elementos como, por ejemplo, el señor Rajoy y webs como stopnacionalismo.org no hacen más que lanzarnos piropos».
A alguien que se le haya ocurrido montar una página web para convertirse en objeto del boicot de cualquier anticatalanista que se precie, merece más de un artículo, como el que Joan Escofet le dedicaba el jueves en La Malla.
Y al cabo de unos días de funcionamiento, llevan ya unas 3.000 personas que se han apuntado a la lista para ser boiCATeados. Creo que me apuntaré ahora mismo… quizás en la categoría de tener amigos vascos.

Fa un parell de dies, en Xavier Trias, portaveu de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Barcelona, apuntava –entre d’altres coses– la possibilitat d’arribar a sancionar d’alguna forma els clients de les prostitutes per a reduïr la seva presència als carrers i a algunes zones de la capital catalana.
És cert que cada vegada es veuen més prostitutes arreu… També són a alguns punts kilomètrics de les nostres carreteres… i això que sempre m’he preguntat com pot agradar a algú fer-ho a correcuita en mig d’una carretera o un camí, dins o fora del cotxe o el camió.
Però per a erradicar la prostitució, no seria millor donar feina a la gent?
Jo encara sóc dels que pensen que cap dona entra en aquest ofici per plaer…
Digueu-me ingenu.

Hace un par de días, Xavier Trias, el portavoz de Convergència i Unió en el Ayuntamiento de Barcelona, apuntaba –entre otras cosas– la posibilidad de llegar a sancionar de alguna forma a los clientes de las prostitutas para reducir su presencia en las calles y en algunas zonas de la capital catalana.
Es cierto que cada vez hay más en todas partes… También se las ve en algunos puntos kilométricos de nuestras carreteras… y eso que siempre me he preguntado cómo le puede agradar a alguien hacerlo deprisa y corriendo en medio de una carretera o de un camino, dentro o fuera de un coche o de un camión.
¿Pero para erradicar la prostitución no sería mejor dar trabajo a estas personas? Yo aún soy de los que piensan que ninguna mujer se mete en ese oficio por placer…
Llámenme ingenuo.

Àngel Llàcer, el popular y simpático profesor de la academia de Operación Triunfo, acaba de montar y estrenar el lunes la obra de teatro Tenemos un problema en la sala Villarroel de Barcelona.
Se trata de una adaptación de Erogenous zones, una típica comedia de enredo, pero agridulce y un punto vitriólica de Frank Vickery, que se presentó por primera vez en 1992, por la inglesa Sherman Theatre Company.
La obra explica las peripecias sentimentales de cinco personajes: Albert (Oriol Guinart), un gay que se enamora de su compañero de piso, Marc (Joan Negrié); éste, que no tiene claras sus tendencias sexuales, mantiene una aventura con Àlex (Mònica Rocafort), una casada infeliz; el marido de ésta, Quim (Aleix Albareda), mantiene a su vez una relación con una antigua compañera de universidad, Emma (Susanna Garachana).
Llàcer ha logrado imprimir un ritmo endiablado a la pieza de Vickery, ayudado por esos cinco entusiastas actores, entre los que brillan con luz propia Guinart y Garachana y, en cierta forma, Negrié. Los dos últimos ya habían trabajado con Llàcer ena la obra Ya tengo treinta, que dirigió el año pasado en el Teatro Condal.
Quizá me equivoque, pero me da la sensación que Llàcer hace aquí lo que algunos grandes actores de Hollywood: aprovecharse de la popularidad (y el sueldo) de un buen trabajo alimenticio, como lo de OT, para afianzarse en el más duro y difícil mundo del teatro.

Àngel Llàcer, el popular i simpàtic professor de l’acadèmia d’Operación Triunfo, acaba de muntar una obra de teatre, que va estrenar dimarts a la sala Villarroel de Barcelona: Tenim un problema, adaptació de Erogenous zones, d’en Frank Vickery, una típica comèdia d’embolics, però agredolça i àcida, estrenada per primera vegada al 1992 per l’anglesa Sherman Theatre Company .
La obra explica l’història de cinc personatges: l’Albert (Oriol Guinart), un gai que s’enamora del seu company de pis, en Marc (Joan Negrié); aquest, que encara que no té clares les seves tendències sexuals, manté una aventura amb l’Àlex (Mònica Rocafort), una dona casada infeliç; mentre el marit d’aquesta, en Quim (Aleix Albareda), té una relació amb una antiga companya d’universitat, l’Emma (Susanna Garachana).
Llàcer ha aconseguit donar ritme a la peça, ajudat per aquests cinc entusiastes actors, entre els quals brillen amb llum pròpia Guinart i Garachana i, en certa forma, Negrié. Els dos últims ja havien treballat amb Llàcer a l’obra Ja en tinc trenta, que va dirigir l’any passat al Teatre Condal.
Potser m’equivoqui, però dóna la sensació que Llàcer fa el mateix que alguns grans actors d’Hollywood: aprofitar-se de la popularitat (i el sou) d’un bon treball alimentós, com el d’OT, per a afermar-se en el més dur i difícil món del teatre.

Instalació de Muntadas. Foto d’en Txerra Cirbián.

Fa un parell de dies citava en aquest diari la Bienal d’Art de Venècia, que aquesta vegada ha tingut com a comisàries a dues dones espanyoles, María de Corral i Rosa Martínez.
Sempre m’ha interessat l’art i, quan puc, m’apropo a veure les noves exposicions, sobretot les dels grans museus i no tant les de les sales comercials.
Per això, malgrat que Venècia té molts altres atractius, abans de viatjar ja em sentia en la obligació de visitar la Bienal.
No sé pas què esperava trobar-hi. Potser una selecció de tot lo bo i millor dins el camp de l’art actual, el més nou dels artistes del moment… Com passa amb moltes altres exposicions, hi ha coses que et sorprenen, d’altres que et deixen fred i algunes que et fan pensar que t’estan prenent el pèl.
Reconec que sóc un ignorant en moltes coses… No em costa admetre-ho, encara que en aquest món tan competitiu, el més ximple fa virgueries i el més llest es vesteix de posmodern i explica meravelles de coses que ni coneix ni entén.
Un dels camps en els que em sento més perdut és el de l’art actual. Ja no parlo de les diferents corrents i ismes pictòrics i escultòrics, la ja clàssica abstracció o l’hiperrealisme pròxim al còmic. Ara, el que més es duu és el vídeo i les gairebé omnipresents instal•lacions que omplen les sales dels museus d’art contemporani de tot el món.
Recordo, així de memòria, una sèrie de caixes de cartró sobre el fons de les quals es projectaven les imatges; unes pantalles amb mitja dotzena d’actors famosos que, sobre fons negre, repetien diverses frases, i un duel de peus d’un bailaor i una bailaora, que potser era la peça més divertida per a mi, encara que fos per proximitat cultural.
En realitat, el que més em sorprèn del fenòmen del videoart és la utilització del soport vídeo per a filmar unes pel·liculetes que, projectades a qualsevol festival de cinema i vídeo normal, moltes d’elles no passarien de la primera sel·lecció. El tema, la durada, la projecció contínua en bucle no poden ser els seus elements definitoris. Un altre problema és aconseguir que el visitant es quedi a veure tot el metratge: un quadre, una escultura, es pot veure en segons, si es volgués; una peça de vídeoart precisa de molts minuts… massa temps si no s’assoleix atrapar a l’espectador des del segon inicial.

Instalación de Muntadas. Foto de Txerra Cirbián.

Hace unos días citaba en este mismo diario la Bienal de Arte de Venecia, que este año ha contado con dos comisarias españolas, María Corral y Rosa Martínez.
Siempre me ha interesado el arte y, cuando puedo, me acerco a ver las nuevas exposiciones, sobre todo las que albergan los grandes museos y, en menor medida, las salas comerciales.
Por eso, pese a que Venecia tiene otros muchos atractivos, ya antes de viajar hacia allí, me sentía en la obligación de visitar la Bienal.
No sé exactamente qué esperaba encontrar en ella. Quizá una selección de lo mejor de lo mejor en el campo del arte actual, lo más nuevo entre los artistas del momento…
Como ocurre con muchas otras exposiciones, hay cosas que te asombran, otras que te dejan frío y algunas de las que piensas que te están tomando el pelo.
Reconozco que soy un ignorante en muchas cosas… No me cuesta admitirlo, aunque en este mundo tan competitivo, el más tonto hace una O con un canuto y el más listo se viste de posmoderno y explica maravillas de cosas que ni conoce ni entiende.
Uno de los campos en los que me siento más perdido es el arte actual. Ya no hablo de las diferentes corrientes e ismos pictóricos y escultóricos, la ya clásica abstracción o el pujante hiperrealismo próximo al cómic. Ahora, lo que se lleva es el vídeo y las casi omnipresentes instalaciones que llenan las salas de los museos de arte contemporáneo de todo el mundo.
Recuerdo, así de memoria, una serie de cajas de carton sobre cuyo fondo se proyectaban las imágenes; unas pantallas con media docena de actores famosos que, sobre fondo negro, repetían diversas frases, y un duelo de pies de un bailaor y una bailaora, quizá la pieza más divertida, aunque sólo sea por proximidad cultural.
Del fenómeno del videoarte me sorprende la utilización del formato vídeo para llevar a cabo unas peliculitas que, proyectadas en cualquier festival de cine o vídeo normal, muchas de ellas no pasarían de la primera criba. El tema, la duración, la proyección continua en bucle no pueden ser sus elementos definitorios. Otro problema es conseguir que el visitante se quede a visionar todo el metraje: un cuadro, una escultura, se puede ver en segundos, si se quiere. Una pieza de vídeoarte precisa de minutos… demasiado tiempo si no se logra atrapar al espectador desde el segundo inicial.

Dies enrera vaig estar a Venècia amb la meva dona. Des de fa uns anys, és una ciutat a la qual torno cada vegada que la meva economia ho permet. Descartats els hotels, per desorbitats, una bona opció són els apartaments turístics, més barats i còmodes, i que et permeten apropar-te a la vida quotidiana dels venecians.
Sí, si… venecians. Existeixen. Se’ls pot veure amb els seus carros de la compra sortint de qualsevol botigueta o amb les seves carteres camí de l’oficina. No tot és turisme a la ciutat dels canals.
Si t’en surts dels camins trillats, de les dues clàssiques rutes cap a la Piazza San Marco, es poden descobrir tranquils racons arreu, amb petites tavernes on prendre uns vins i unes tapes.
Existeixen un munt de guies de la ciutat, però una de les quals més m’ha agradat més els últims temps és La Venecia secreta de Corto Maltés, de Guido Fuga i Lele Vianelo, a Norma Editorial, en la qual no hi ha fotos, sinó dibuixos. És original, ofereix recorreguts diferents als habituals per placetes i carrerons poc transitats i és summament pràctica: parla de baretos i restaurants on descansar i menjar bé per preus adequats.
Citar Venècia sense citar la Mostra de Cinema o la Biennal d’Art semblaria ximple per part meva, oi? A la primera vaig anar-hi alguna ocasió per treball. No deixa de ser tan apassionant com esgotador. Per a qui n’ho sàpigue, s’ha de dir que la jornada laboral d’un crític de cinema comença a les 9 del matí, amb la primera projecció per a la premsa, i segueix durant hores i hores a un ritme de pel·li, roda de premsa, més pel·li, entrevista, redacció de la crònica, enviament al diari, ràdio o tele que t’ha enviat i, si hi ha temps, menjar alguna cosa a corre-cuita. A més a més, la Mostra es desenvolupa a el Lido, just devant de Venècia, a uns 15 minuts de vaporetto… gairebé una eternitat per a l’esgotat cronista del festival.
I la Biennal d’Art… Uf… Aquesta és una altra història i us la explicaré en altre moment.

Hace unos días estuve en Venecia. Desde hace unos años, es una ciudad a la que vuelvo cada vez que mi economía lo permite. Descartados los hoteles, por desorbitados, una buena opción son los apartamentos turísticos, más baratos y cómodos, y que te permiten acercarte a la vida cotidiana de los venecianos.
Sí, sí… venecianos. Existen. Se les puede ver con sus carritos de la compra saliendo de cualquier colmado o con sus portafolios camino de la oficina. No todo es turismo en la ciudad de los canales. Si uno se sale de los caminos trillados, de las dos clásicas rutas hacia la Piazza San Marco, se pueden descubir tranquilos rincones por doquier, con pequeñas tascas donde tomarse unos vinos y unas tapas.
Existen montones de guías de la ciudad, pero una de las que más me ha gustado en los últimos tiempo es La Venecia secreta de Corto Maltés, de Guido Fuga y Lele Vianelo, en Norma Editorial, en la que no hay fotos, sino dibujos. Es original, ofrece recorridos diferentes a los habituales por plazas y callejuelas poco transitadas y es sumamente práctica: cita baretos y restaurantes donde descansar y comer bien por precios adecuados.
Citar Venecia sin citar la Mostra de Cine o la Bienal de Arte parecería tonto por mi parte. A la primera fui en alguna ocasión por trabajo. No deja de ser tan apasionante como agotador. Para quien lo ignore, se ha de decir que la jornada laboral de un crítico de cine empieza a las 9 de la mañana, con la primera proyección para la prensa, y sigue durante horas y horas a un ritmo de pase, rueda de prensa, pase, entrevista, redacción de la crónica, envío al diario, radio o tele que te ha enviado y, si tienes tiempo, comer algo deprisa y corriendo. Además, la Mostra se desarrolla en el Lido, justo enfrente de Venecia, a unos 15 minutos de vaporetto, casi una eternidad para el agotado cronista del festival.
Y la Bienal de Arte…? Uf…! Ésta es otra historia y os la explicaré en otro momento.

El 30 de setembre de 1955, James Dean es va encastar amb el seu Porsche contra altre vehicle i va fer realitat la frase de «viure ràpid, morir jove i deixar un bonic cadàver». Tenia 24 anys i només tres films al darrere, però una vegada mort, va néixer el mite.
Per a retre-li homenatge, la Filmoteca de Catalunya projecta a Barcelona, en tres dies seguits, les tres pel·lícules protagonitzades per l’actor: Rebel sense causa (1955), de Nicholas Ray; A l’est de l’Edén (1954), d’Elia Kazan; i Gegant (1956), de George Stevens, que –crec recordar– es va acabar després de la seva mort, ja que a l’actor li faltava rodar algun plànol.
Com és natural, per a qui no vagi al cinema –una llàstima, perquè molts fans només han vist aquestes pel·lícules a la televisió; demà mateix, TV-3 emet Gegant–, les tres han aparegut en un pack de tres DVD. Justament vaig passar ahir per la FNAC El Triange i ho vaig veure a les prestatgeries per uns 45 euros. Val la pena.

El 30 de septiembre de 1955, James Dean se empotró con su Porsche contra otro vehículo e hizo realidad la frase de «vivir rápido, morir joven y dejar un bonito cadáver». Tenía 24 años y sólo tres filmes a sus espaldas, pero una vez muerto, nació el mito.
Para rendirle homenaje, la Filmoteca de Catalunya proyecta en Barcelona, en tres días seguidos las tres películas protagonizadas por el actor: Rebelde sin causa (1955), de Nicholas Ray; Al este del Edén (1954), de Elia Kazan; y Gigante (1956), de George Stevens, que –creo recordar– se acabó tras su muerte, ya que al actor le faltaba rodar algún plano.
Como es natural, para quien no vaya al cine –una lástima, porque muchos fans sólo han visto estas películas en la televisión; mañana mismo, TV-3 emite Gigante–, las tres han aparecido en un pack de tres DVD. Justamente pasé ayer por la FNAC El Triange y lo vi en las estanterías por unos 45 euros. Vale la pena.

Quan es pronuncia el cognom Sacristán, en general la memòria gira cap al camp de la interpretació i pensa en el gran Pepe Sacristán, l’actor. Poca gent ho associa al filòsof Manuel Sacristán, un dels intel·lectuals més influents de l’esquerra catalana en els anys 70 i primers 80.
Nascut a Madrid, el 1925, i mort el 27 d’agost de 1985, a Barcelona, ciutat en la qual va viure tres dècades, aquest pensador va ser un comunista crític i atípic, «incòmode, amb una vena llibertària», com deia el seu amic i alumne Paco Fernández Buey al diari El País, a inicis d’aquest mes de setembre. Va ser el seu un dels pocs articles sobre els 20 anys de la mort del més important teòric marxista espanyol de la segona part del segle XX.
Googlejant, es poden trobar alguns enllaços i textos interessants, com el que Pere de la Fuente, del Grup de Filosofia de Santa Coloma de Gramenet, realitzava fa 10 anys i en el qual posava en relleu, una vegada més, «l’injust silenci que sobre la vida i l’obra de Sacristán patíem els últims anys».
Dintre d’un parell de mesos, del 23 al 25 de novembre, quan la universitat ja estigui a plen rendiment, es celebraran unes jornades d’homenatge. Potser llavors s’omplirà el buit en aquests mesos d’oblit… sobretot periodístic.

Cuando se pronuncia el apellido Sacristán, en general la memoria gira hacia el campo de la interpretación y piensa en el gran Pepe Sacristán, el actor. Poca gente lo asocia al filósofo Manuel Sacristán, uno de los intelectuales más influyentes de la izquierda catalana en los años 70 y primeros 80.
Nacido en Madrid, en 1925, y fallecido el 27 de agosto de 1985, en Barcelona, ciudad en la que vivió tres décadas, este pensador fue un comunista crítico y atípico, «incómodo, con una vena libertaria», como decía su amigo y alumno Paco Fernández Buey en El País a inicios de este mes de septiembre. Fue el suyo uno de los pocos artículos sobre los 20 años de la muerte del más importante teórico marxista español de este siglo.
Googleando, pueden encontrarse algunos enlaces y textos interesantes, como el que Pere de la Fuente, del Grupo de Filosofía de Santa Coloma de Gramenet, realizaba hace 10 años y en el que ponía de relieve, una vez más, «el injusto silencio que sobre la vida y obra de Sacristán sufrido los últimos años.».
Dentro de un par de meses, del 23 al 25 de noviembre, cuando la universidad ya esté a pleno rendimiento, se celebrarán unas jornadas de homenaje. Quizá entonces se llenará el vacío en estos meses de olvido… sobre todo periodístico.

Sembla mentida, però ja fa set anys que el Google existeix!
I com sempre que hi ha un aniversari, hi posen un dibuixet.
Dit així, sense més, no significa molt, però quan un palabro com googlear s’ha incorporat al nostre lèxic internauta habitual com sinònim de buscar quelcom a internet, sí ho és.
Els seus responsables han explicat el retard en la seva celebració: el passat 7 de setembre, quan Google complia oficialment 7 anys, l’huracà Katrina arrasava el sud d’EEUU, sobretot Louisiana i Nova Orleans.
Esperem que el cercador, i també servidor de correu web (Gmail) i de missatgeria instantània (Google Talk), no se’ns converteixi en un gran germà o un msgates qualsevol.

Parece mentira, pero ¡ya hace siete años que apareció el buscador Google!
Y como siempre que hay algún aniversario, colocan uno de sus logos.
Dicho así, sin más, no significa mucho, pero cuando un palabro como googlear se ha incorporado a nuestro léxico internauta habitual como sinónimo de buscar algo en internet, sí lo es.
Sus responsables han explicado el retraso en su celebración: el pasado 7 de septiembre, cuando Google cumplía oficialmente 7 años, el huracán Katrina arrasaba el sur de EEUU, sobre todo Louisiana y Nueva Orleans.
Esperemos que el buscador, y también servidor de correo web (Gmail) y de mensajería instantánea (Google Talk), no se nos convierta en un gran hermano o un msgates cualquiera.

Una parella d’amics a la treintena, amb un nen de dos anys, una amb treball fix i l’altre, autònom, estàn buscant pis, la odissea quotidiana.
Tenen la sort que el petit apartament on viuen, a un barri perifèric de Barcelona, el van poder comprar fa uns pocs anys, i així no parteixen des de zero, perquè si no és una aventura gairebé impossible.
En una de les seves recerques, m’expliquen, van veure una promoció d’una coneguda constructora, la Metro-3. Parlem de pisos de 1 i 2 dormitoris, amb saló, cuina i un bany. Ells buscaven quelcom una mica més gran, perquè… i si arriba un altre nen? Bé, doncs, 72,10 metres de superfície construïda, 63,90 de superfície útil, eren 83 milions de l’antigues pessetes!! I a aquesta quantitat s’ha de sumar un 7% d’IVA!
T’has d’hipotecar per a tota la vida i deixar part del deute als teus néts.

Una pareja de amigos treintañeros, con un niño de dos años, una con trabajo fijo y el otro, autónomo, está buscando piso, esa odisea cotidiana. Tienen la suerte de que el pequeño apartamento donde viven, en un barrio periférico de Barcelona, lo pudieron comprar hace unos pocos años y no parten desde cero, porque si no es una aventura casi imposible.
En una de sus búsquedas, me cuentan, vieron una promoción de una conocida constructora, Metro-3. Hablamos de pisos de 1 y 2 dormitorios, con salón, cocina y un baño. Ellos buscaban algo más grande, porque… ¿y si viene otro niño? Bueno, pues 72,10 metros de superficie construida, 63,90 de superficie útil, eran ¡¡83 millones de la antiguas pesetas!! Y a esta cantidad se ha de sumar un 7% de IVA. Te has de hipotecar tú de por vida y dejar parte de la deuda a tus nietos.