Quan es pronuncia el cognom Sacristán, en general la memòria gira cap al camp de la interpretació i pensa en el gran Pepe Sacristán, l’actor. Poca gent ho associa al filòsof Manuel Sacristán, un dels intel·lectuals més influents de l’esquerra catalana en els anys 70 i primers 80.
Nascut a Madrid, el 1925, i mort el 27 d’agost de 1985, a Barcelona, ciutat en la qual va viure tres dècades, aquest pensador va ser un comunista crític i atípic, «incòmode, amb una vena llibertària», com deia el seu amic i alumne Paco Fernández Buey al diari El País, a inicis d’aquest mes de setembre. Va ser el seu un dels pocs articles sobre els 20 anys de la mort del més important teòric marxista espanyol de la segona part del segle XX.
Googlejant, es poden trobar alguns enllaços i textos interessants, com el que Pere de la Fuente, del Grup de Filosofia de Santa Coloma de Gramenet, realitzava fa 10 anys i en el qual posava en relleu, una vegada més, «l’injust silenci que sobre la vida i l’obra de Sacristán patíem els últims anys».
Dintre d’un parell de mesos, del 23 al 25 de novembre, quan la universitat ja estigui a plen rendiment, es celebraran unes jornades d’homenatge. Potser llavors s’omplirà el buit en aquests mesos d’oblit… sobretot periodístic.