Dies enrera vaig estar a Venècia amb la meva dona. Des de fa uns anys, és una ciutat a la qual torno cada vegada que la meva economia ho permet. Descartats els hotels, per desorbitats, una bona opció són els apartaments turístics, més barats i còmodes, i que et permeten apropar-te a la vida quotidiana dels venecians.
Sí, si… venecians. Existeixen. Se’ls pot veure amb els seus carros de la compra sortint de qualsevol botigueta o amb les seves carteres camí de l’oficina. No tot és turisme a la ciutat dels canals.
Si t’en surts dels camins trillats, de les dues clàssiques rutes cap a la Piazza San Marco, es poden descobrir tranquils racons arreu, amb petites tavernes on prendre uns vins i unes tapes.
Existeixen un munt de guies de la ciutat, però una de les quals més m’ha agradat més els últims temps és La Venecia secreta de Corto Maltés, de Guido Fuga i Lele Vianelo, a Norma Editorial, en la qual no hi ha fotos, sinó dibuixos. És original, ofereix recorreguts diferents als habituals per placetes i carrerons poc transitats i és summament pràctica: parla de baretos i restaurants on descansar i menjar bé per preus adequats.
Citar Venècia sense citar la Mostra de Cinema o la Biennal d’Art semblaria ximple per part meva, oi? A la primera vaig anar-hi alguna ocasió per treball. No deixa de ser tan apassionant com esgotador. Per a qui n’ho sàpigue, s’ha de dir que la jornada laboral d’un crític de cinema comença a les 9 del matí, amb la primera projecció per a la premsa, i segueix durant hores i hores a un ritme de pel·li, roda de premsa, més pel·li, entrevista, redacció de la crònica, enviament al diari, ràdio o tele que t’ha enviat i, si hi ha temps, menjar alguna cosa a corre-cuita. A més a més, la Mostra es desenvolupa a el Lido, just devant de Venècia, a uns 15 minuts de vaporetto… gairebé una eternitat per a l’esgotat cronista del festival.
I la Biennal d’Art… Uf… Aquesta és una altra història i us la explicaré en altre moment.