El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 156 de 169)

Alcantarillas

Acababa de tomar un café cuando, al salir del bar, he visto un luminoso peto amarillo caminando delante. Era un peto de esos del Ayuntamiento de Barcelona, con el lema «BCN subsòl», el área del subsuelo de la ciudad, las alcantarillas.
Pero el hombre que lo llevaba puesto no era un empleado municipal: llevaba la ropa ajada, llena de manchas y empujaba un carrito con una caja de cartón en la que iba poniendo cosas que encontraba en las papeleras, en los contenedores de basura.
¡Qué metáfora! Nuestra alcantarilla social hecha carne.

Subsòl

Acabava de prendre un cafè quan, al sortir del bar, he vist un llampant peto groc caminant davant meu. Era un peto d’aquests de l’Ajuntament de Barcelona, amb el lema «BCN subsòl», l’àrea del subsòl de la ciutat, les clavegueres.
Però l’home que ho duia no era un treballador municipal: duia la roba esgrogueïda, plena de taques i empenyia un carretó amb una caixa de cartró en la qual anava posant coses que trobava dins les papereres, dins els contenidors d’escombraries.
Quina metàfora! El nostre clavegueram social fet carn.

¿Engaño o fraude?

Ya se sabe que la publicidad engañosa existe, pero uno no la suele achacar a empresas solventes, a aquellas que ofrecen la confianza de su marca al consumidor.
El caso que voy a relatar es muy cercano y hace referencia a Sinertec, una firma colaboradora de Telefónica, y que utiliza el nombre de la empresa de referencia para engañar al posible cliente.
En su web, Telefonica Promociones, se indica aún ahora que al contratar el Adsl de Telefónica más llamadas nacionales, ofrecen como regalo diez noches de hotel. «Cuando reciba la primera factura, nos envía un fax con sus datos, y se lo enviaremos inmediatamente».
Nada que objetar a la parte técnica del adsl, pero dos meses después de la contratación del producto, llegó una carta con un carnet que incluía diez bonos de hotel de una empresa llamada Hobby Promo Club.
La sorpresa fue que «para utilizar su tarjeta, los usuarios deberán realizar en el hotel las consumiciones indicadas en la guía de hoteles». Un gasto mínimo que era similar al que pagaría cualquier cliente sin los bonos.
Le habían tomado el pelo.
(la versión larga de este relato se encuentra en este enlace de «En Profundidad»)

Engany o frau?

Ja se sap que la publicitat enganyosa existeix, però no s’acostuma a atribuïr a empreses conegudes, que ofereixen la confiança de la seva marca al consumidor.
El cas que relataré és molt proper i fa referència a Sinertec, una firma col·laboradora de Telefónica, que utilitza el nom de l’empresa de referència per a enganyar al possible client.
Al seu web, Telefónica Promocions, s’indica encara ara que al contractar l’Adsl de Telefónica, més tarifa plana de trucades, regalaven deu nits d’hotel: «Quan rebi la primera factura, ens envia un fax amb les seves dades, i l’hi enviarem immediatament».
Res a dir sobre l’adsl, però dos mesos després de la contractació del producte, va arribar una carta amb un carnet que incloïa deu bons d’hotel d’una empresa que es diu Hobby Promo Club. La sorpresa va ser que, «per a utilitzar la seva targeta, els usuaris han de realitzar en l’hotel les consumicions indicades en la guia d’hotels».
Una despesa mínima similar a la que pagaria qualsevol client sense els bonos.
Li havien pres el pèl.
(la versió llarga d’aquest article la podeu trovar a aquest enllaç de «En profunditat»)

Lectors

Una de les satisfaccions de qualsevol escriptor és el contacte amb els seus lectors. Quin digui que escriu per a què «no» li llegeixin, menteix. Tots escrivim per a algú.
Per a l’autor d’un bloc, d’una bitàcola, el comentari que et deixa qui et llegix acostuma a ser agradable, perquè deixar escrites quatre frases, encara que no sempre siguin elogiosas, sinó crítiques, també costa.
N’hi ha bloggers als quals coneixes i els comentaris dels quals són molt agraïts. Per exemple, Lo Vilot, veterà company de la llista de l’Internauta, de verb fluid i entusiasta; el seu weblog és un pou de curiositats i de reflexions. O en Benjamí Villoslada, professional de la informàtica i apassionat defensor del programari lliure.
La ficció d’Un basc a Catalunya m’ha permès conèixer a desconeguts autors que han deixat algun comentari. En el meu paper de Joseba, el primer en donar-me la benvinguda va ser en Marc Palaus, un jove de Granollers, autor de Calia un altre blog? El segon va ser l’Esteve M. Costa, autor d’un diari d’atractiu títol: Dies estranys. Un altre noi, que signa Flop, i la icona del qual il·lustra aquest escrit, em va animar a rebel·lar-me contra la dictadura de les teleseries.
Algú que signava com Sugus no va deixar adreça (encara que podria ser aquesta), i un noi de Berga, autor de La ferradura verda, va citar poèticament «tots els colors del verd». Finalment, Greips, un jove del barri barceloní de Gràcia, autor de Despensaments, va deixar un comentari de comiat i esperança.
Jo us proposo llegir els seus blocs i també els enllaços d’altres diaris que ells recomanen.
És apassionant.

Lectores

Una de las satisfacciones de cualquier escritor es el contacto con sus lectores. Quien dige que escribe para que «no» le lean miente como un bellaco. Todos escribimos para alguien.
Para el autor de un blog, de una bitácola, el comentario que te deja quien te lee suele ser agradable, porque escribir cuatro frases, aunque no siempre sean elogiosas, sino críticas, también cuesta.
Hay bloggers a los que conoces y cuyos comentarios son muy agradecidos. Por ejemplo, Lo Vilot, veterano compañero de la lista del Internauta, de verbo fluido y entusiasta, cuyo weblog es un pozo de curiosidades y de reflexiones. O Benjamí Villoslada, profesional de la informática y apasionado defensor del software libre.
La ficción de Un vasco en Catalunya me ha permitido conocer a desconocidos autores que han dejado algún comentario. En mi papel de Joseba, el primero en darme la bienvenida fue Marc Palaus, un chico de Granollers, autor de ¿Era necesario otro blog? El segundo fue Esteve M. Costa, autor de un diario de atractivo título: Días extraños. Otro chico, que firma Flop, y cuyo icono ilustra este escrito, me animó a rebelarme contra la dictadura de las teleseries.
Alguien que firmaba como Sugus no dejó dirección, y un chico de Berga, autor de La herradura verde, citó poéticamente «todos los colores del verde». Finalmente, Greips, un joven del barrio barcelonés de Gràcia, autor de Despensaments, dejó un comentario de despedida y esperanza.
Yo animo a leer sus diarios y también los enlaces de otros diarios que ellos recomiendan.
Es apasionante.

Kylie Minogue

Kylie Minogue ha estat nomenada Dona de l’Any per la revista anglesa Glamour per la seva elegància en la lluita contra el càncer.
Suposo que han volgut quedar bé: Dones de l’Any són totes aquelles que lluiten dia a dia contra la malaltia… encara que sigui amb menys glamour.

Kylie Minogue

Kylie Minogue ha sido nombrada Mujer del Año por la revista inglesa Glamour por su elegancia en la lucha contra el cáncer.
Supongo que han querido quedar bien: Mujeres del Año son todas aquellas que luchan día a día contra la enfermedad… aunque sea con menos glamour.

Un relat i un premi

Fa més d’un any vaig començar a escriure aquest diari. No em movia el fet d’apuntar-me a una moda, sinó la necessitat d’escriure. Molts periodistes de premsa satisfan aquesta necessitat a través dels articles i reportatges que escriuen diàriament en els seus diaris i revistes… Hi ha unes quantes plomes i molt brillants.
Uns altres, uns pocs, es converteixen en escriptors de ficció a través de relats, contes curts i novel·les. Tot això suposa un esforç descomunal en temps i dedicació. Han d’esgarrapar temps al temps… i restar-lo a la família, als amics, al propi oci.
Deia a l’inici que aquest diari no deixa de ser una forma de apaivagar la sed d’escriptura… encara que fins ara no m’havia introduït en el terreny de la ficció… Fins ara.
Fa unes setmanes, a primers de maig, vaig decidir participar en un concurs de blocs, organitzat per Blocat, dintre de la festa d’internet Fesinternet.
Em feia gràcia complir amb les bases: escriure un weblog totalment inèdit i realitzar deu entrades entre el 2 i el 17 de maig.
Vaig llegir les bases cap al dia 8 o 9, però no m’hi vaig posar fins al divendres, dia 12.
Vaig pensar que un personatge de ficció, un alter ego més jove, un nouvingut a Catalunya, em permetia complir amb aquests criteris de participació. El resultat va ser Un basc a Catalunya (que també es pot veure en aquest altre enllaç). Un petit relat en català que, finalment, ha resultat el guanyador.
La veritat és que no hi ha hagut una gran participació: érem només mitja dotzena de bloggers i no tots tenien clares les bases del concurs. És una llàstima, perquè la idea era bona. M’alegra haver estat l’escollit. Reconec amb humilitat que el jurat no tenia moltes opcions a l’hora d’escollir.

Un relato y un premio

Hace más de un año empecé a escribir este diario. No me movía el hecho de apuntarme a una moda, sino la necesidad de escribir.
Muchos periodistas de prensa satisfacen esa necesidad a través de los artículos y reportajes que escriben a diario en sus periódicos y revistas… Hay unas cuantas plumas y muy brillantes.
Otros, unos pocos, se convierten en escritores de ficción a través de relatos, cuentos cortos y novelas.
Todo ello supone un esfuerzo descomunal en tiempo y dedicación. Han de arañar tiempo al tiempo… y restárselo a la familia, a los amigos, al propio ocio.
Decía al inicio que este diario no deja de ser una forma de saciar la sed de escritura… aunque hasta ahora no me había introducido en el terreno de la ficción… Hasta ahora.
Hace unas semanas, a primeros de mayo, decidí participar en un concurso de bitácoras, organizado por Blocat, dentro de la fiesta de internet Fesinternet.
Me hacía gracia cumplir con las bases: escribir un weblog totalmente inédito y realizar diez entradas entre el 2 y el 17 de mayo.
Leí las bases hacia el día 8 o 9, pero no me puse manos a la obra hasta el viernes, día 12.
Pensé que un personaje de ficción, un alter ego más joven, recién llegado a Catalunya, me permitía cumplir con esos criterios de participación. El resultado fue Un vasco en Catalunya (traducción al castellano, en este otro enlace). Un pequeño relato en catalán que, finalmente, ha resultado el ganador.
Lo cierto es que no ha habido una gran participación: éramos sólo media docena de bloggers y no todos tenían claras las bases del concurso. Es una lástima, porque la idea era buena. Me alegra haber sido el escogido. Reconozco con humildad que el jurado no tenía muchas opciones a la hora de escoger.

YouTube

Diuen que cada vegada es veu menys televisió, però cada dia m’envien enllaços per a accedir al videoblogger de èxit més ràpid de la història: YouTube.
Només cal posar qualsevol paraula que t’interessi al seu cercador i ja tens el video que busques, ja sigui El Koala amb el seu Yo Via Jase Un Corra, o l’inefable quartet Los Happiness i el seu irònic Amo a Laura (pero esperaré hasta el matrimonio).
Només són dos exemples del boca a orella, dels correus electrònics que corren per internet.
Per a què necessito la tele: puc veure el que vull en el moment que vull.

YouTube

Dicen que cada vez se ve menos televisión, pero cada día me envían enlaces para acceder al videoblogger de más éxito rápido de la historia: YouTube.
Sólo necesitas poner en su buscador cualquier palabra que te interese y ahí está el vídeo que buscabas, ya sea El Koala con su Yo Via Jase Un Corra, o el inefable cuarteto Los Happiness y su irónico Amo a Laura (pero esperaré hasta el matrimonio). Son sólo dos ejemplos del boca a oreja, de los correos electrónicos que corren por internet.
Para qué necesito la tele: puedo ver lo que quiero en el momento que quiero.

Rangel i internet

Joan Rangel, delegat del Govern central a Catalunya, parlava aquest matí a TV-3 de la necessitat de auto protegir-se i de possar les mesures necessàries perquè els lladres no entrin a les nostres cases.
En un determinat moment, Rangel ha dit que «només cal mirar les pàgines web dels cossos i forces de seguretat de l’Estat» per a consultar quines mesures de seguretat es poden aplicar a les nostres cases.
Però… la nostra gent major sap usar internet? Quanta gent d’entre els robats té internet a casa seva? Quina proporció de la població rural té accés a internet? Existeix una internet ràpida als nostres pobles o encara s’ha d’utilitzar mòdem en molts d’ells?
Jo segueixo connectant-me a velocitat de caragol fora de Barcelona.
És la ignorància i prepotència del centralisme barceloní.

Rangel e internet

Joan Rangel, delegado del Gobierno en Catalunya, hablaba esta mañana en TV-3 de la necesidad de autoprotegerse y de poner las medidas necesarias para que los ladrones no entren en nuestras casas.
En un momento dado, Rangel ha dicho que «sólo hace falta mirar en las páginas web de los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado» para consultar qué medidas de seguridad se pueden aplicar a nuestras casas.
Pero ¿nuestra gente mayor sabe usar internet? ¿Cuánta gente de entre los robados tiene internet en su casa? ¿Qué proporción de la población rural tiene acceso a internet? ¿Existe una internet rápida en los pueblos o aún se ha de utilizar módem en muchos núcleos? Yo sigo conectándome a velocidad de caracol fuera de Barcelona.
Es la ignorancia y prepotencia del centralismo barcelonés.

Lordi

Em vaig assabentar tard del triomf dels finlandesos Lordi a Eurovisió.
No vaig veure el festival: no m’interessa en absolut. Fa molts anys que no interessa a ningú, crec.
Recordo amb certa nostàlgia del passat allò de «ruayome uni, tu points». Ara, ni això.
Però l’èxit d’uns rockers a mig camí de La noche de los muertos vivientes i els klingon, els dolents de Star Trek, m’ha retornat l’esperança.
Diu el meu fill –19 anys i cantant en un grup de rock dur– que Lordi tenen unes lletres adequades, música contundent i un muntatge excel·lent. Una producció comercial i bé feta.
Què més se li pot demanar per a guanyar un festival rovellat?

Lordi

Me enteré tarde del triunfo de los finlandeses Lordi en Eurovisión.
No vi el festival: no me interesa en absoluto. Hace muchos años que no interesa a nadie, creo.
Recuerdo con cierta nostalgia del pasado aquello de «ruayome uni, tu points». Ahora, ni eso.
Pero el éxito de unos rockeros a medio camino de La noche de los muertos vivientes y los klingon, los malos de Star Trek, me ha devuelto la esperanza.
Dice mi hijo –19 años y cantante en un grupo de rock duro– que Lordi tienen unas letras adecuadas, música contundente y un montaje excelente. Una producción comercial y bien hecha.
¿Qué más se le podía pedir para ganar un festival apolillado?

Conan Doyle

Los dibujantes de Google, una vez más, rinden su personal homenaje a uno de los grandes autores de la novela policiaca: Sir Arthur Conan Doyle, el creador del infalible detective Sherlock Holmes.
Nacido hace 147 años, internet ofrece numerosas páginas sobre el autor escocés, como esta entrada de la wikipedia en español y la página oficial del detective.

Siesta

Recuerdo que, cuando empecé este diario, hace más de un año, una de las razones que me impulsó a escribirlo fue el placer de las palabras. Por eso, mirando hacia arriba, estirado en una tumbona y con el paisaje que muestra la foto, he escogido la palabra que encabeza esta entrada y que los académicos de la RAE definen así:
siesta (del latín sexta [hora]).
1. f. Sueño que se toma después de comer.
2. f. Tiempo destinado para dormir o descansar después de comer.
3. f. Tiempo después del mediodía, en que aprieta más el calor.
Qué mejor palabra para la tarde de un domingo.

Migdiada

Recordo que, quan vaig començar aquest diari, fa més d’un any, una de les raons que em va impulsar a escriure’l va ser el plaer de les paraules.
Per això, mirant cap amunt, estirat sota un arbre, com es veu a la foto, he escollit la paraula que encapçala aquesta entrada i que els autors de la Gran Enciclopèdia Catalana defineixen així:
migdiada [de migdia]
1 Temps al volt de migdia (Les xafogoses migdiades d’estiu).
2 Dormida que hom fa després de dinar (Fer la migdiada).
Quina millor paraula per a la tarda d’un diumenge!

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑