El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 143 de 169)

Informacions electorals i periodisme

Fa un parell de dies, parlava amb un col·lega sobre l’obligació dels periodistes de les televisions i ràdios públiques de respectar uns determinats temps en els blocs d’informació electoral.
Des de fa temps, sindicats i col·legis de periodistes demanen als partits polítics que se’ns deixi fer la nostra feina, que no se’ns instrumentalitzi ni se’ns converteixi en mers transmissors dels seus missatges, amb uns minutatges pautats pels resultats de les últimes eleccions.
En un moment de la conversa, vaig comentar:
–¿I si simplement ens neguéssim?
— A què?
— A informar dels seus actes…
— Com?
— Que els polítics facin el que vulguin. Nosaltres ens declarem en vaga o declarem que el que ens demanen va en contra de la nostra ètica i la nostra consciència. No acudirem als seus actes electorals ni a les seves rodes de premsa. I llavors qui s’assabentaria del que fan, si els periodistes no estiguessin allà?

Informaciones

Hace un par de días, hablaba con un colega sobre la obligación de los periodistas de las televisiones y radios públicas de respetar unos determinados tiempos en los bloques de información electoral.
Desde hace tiempo, sindicatos y colegios de periodistas piden a los partidos políticos que se nos deje hacer nuestro trabajo, que no se nos instrumentalice ni se nos convierta en meros transmisores de sus mensajes, con unos minutajes pautados por los resultados de las últimas elecciones.
En un momento de la conversación, comenté:
–¿Y si simplemente nos negáramos?
— ¿A qué?
— A informar de sus actos…
— ¿Cómo?
— Que los políticos hagan lo que quieran. Nosotros nos declaramos en huelga o declaramos que lo que nos piden va en contra de nuestra ética y nuestra conciencia. No acudiremos a sus actos electorales ni a sus ruedas de prensa. Y entonces ¿quién se enteraría de lo que hacen, si los periodistas no estuvieran allí?

Hergé y Tintín

Georges Remi, més conegut com a Hergé, el creador de Tintín, va néixer el 22 de maig de 1907, molt a prop de Brussel·les.
Aquests dies, són nombrosos els mitjans de comunicació que estan publicant o emetent especials dedicats al dibuixant belga. Suposo que avui, als quioscos, n’hi haurà més coses, i potser a la ràdio i a la televisió li dediquin algun programa, encara que el passat mes d’abril ja va haver-hi alguns homenatges a TV-3, Canal 33 i BTV.
Naturalment, si el lector d’aquest bloc vol conèixer alguns detalls de la vida i obra d’Hergé, pot acudir al lloc oficial, Tintin.com (que no inclou l’espanyol ni el català entre les seves llengües) , a la wikipèdia o a les pàgines que li dedica l’editorial Juventud.
Fans n’hi ha molts i pàgines a la xarxa, milers i milers: cercant la paraula Hergé al Google surten 1.460.000 entrades.
A Catalunya, per exemple, hi és la molt activa Associació Catalana de Tintinaires, TintinCat; de fet, alguns dels seus membres han col·laborat en un suplement de La Vanguardia. També altres experts tintinòfils han escrit articles a unes pàgines especials d’El Periódico, aquest diumenge passat.
En tot cas, el que jo recomano a qualsevol que encara no ho hagi fet, és llegir; que llegeixi qualsevol dels seus àlbums. Avui, en ple segle XXI, segueix sent una delícia submergir-se en les aventures del petit reporter i el seu gos.

Hergé y Tintín

Georges Remi, más conocido como Hergé, el creador de Tintín, nació el 22 de mayo de 1907, muy cerca de Bruselas.
Estos días, son numerosos los medios de comunicación que están publicando o emitiendo especiales dedicados al dibujante belga. Supongo que hoy, en los quioscos, habrá más cosas, y quizá en la radio y en la televisión le dediquen algún programa, si bien el pasado mes de abril, ya hubo varios homenajes en TV-3, Canal 33, BTV…
Naturalmente, si el lector de este blog quiere conocer algunos detalles de la vida y obra de Hergé, puede acudir al lugar oficial, Tintin.com (que no incluye el español ni el catalán entre sus lenguas), a la wikipedia o a las páginas que le dedica la editorial Juventud.
Fans hay muchos y páginas en la red, miles y miles: buscando la palabra Hergé en Google salen 1.460.000 entradas.
En Catalunya, por ejemplo, está la muy activa Asociación Catalana de Tintineros, TintinCat, alguno de cuyos miembros han colaborado en un suplemento de La Vanguardia.
De igual forma, varios expertos tintinófilos han escrito artículos en unas páginas especiales de El Periódico, este pasado domingo.
De todas formas, lo que recomiendo a cualquiera que aún no lo haya hecho, es que lea, que lea cualquiera de sus álbumes. Hoy, en pleno siglo XXI, sigue siendo una delicia sumergirse en las aventuras del pequeño reportero y su perro.

Hergé

Hergé hubiera cumplido hoy 100 años.
En casa están todos los álbumes y algunos, como éste, en varias versiones e idiomas: La isla negra, L’illa negra, De insula nigra, The black island
Hay que estar un poco loco, ¿no?

Il·legalitzacions

Fa una setmana, més o menys, plantejava amb els companys de la llista de l’Internauta la possibilitat, certament absurda, però divertida, que Batasuna declarés el seu suport a les llistes del… Partit Popular!
Ja que totes aquelles formacions a les quals havia donat el seu suport eren il·legalitzades gairebé immediatament, podia donar-se la incongruència que algun jutge arribés a il·legalitzar a Rajoy i els seus. O com deia el col·lega Antoni Dalmau, la possibilitat que Acebes, en un rapte d’incontinència verbal, demanés la dissolució del seu propi grup.
Llàstima que el guant només hagi estat recollit pels guionistes de Polònia i per algun humorista gràfic.

Ilegalizaciones

Hace una semana, más o menos, planteaba con los compañeros de la lista del Internauta la posibilidad, ciertamente absurda, pero divertida, de que Batasuna declarara su apoyo a las listas del… ¡Partido Popular!
Ya que todas aquellas formaciones a las que había dado su apoyo eran ilegalizadas casi inmediatamente, podía darse la incongruencia de que algún juez llegara a ilegalizar a Rajoy y los suyos. O como decía el colega Antoni Dalmau, la posibilidad de que Acebes, en un rapto de incontinencia verbal, pidiera la disolución de su propio grupo.
Lástima que el guante sólo haya sido recogido por los guionistas de Polònia y por algún que otro humorista gráfico.

Dia d’Internet

Que avui sigui el Dia d’Internet té un important rerefons.
Per això, vull posar el meu granet de sorra com a ciutadà i subscriure la Declaració de Principis per Construir la Societat de la Informació.
Una declaració que es pot llegir aquí i que comença d’aquesta forma: «Declaro el meu desig i compromís de construir una Societat de la Informació centrada en la persona, integradora i orientada al desenvolupament, en la qual tots puguin crear, consultar, utilitzar i compartir la informació i el coneixement, perquè les persones, les comunitats i els pobles puguin utilitzar plenament les seves possibilitats en la promoció del seu desenvolupament sostenible i en la millora de la seva qualitat de vida».

Día de Internet

Que hoy sea el Día de Internet tiene un importante trasfondo.
Por ello, quiero poner mi granito de arena como ciudadanos y suscribir la Declaración de Principios para Construir la Sociedad de la Información.
Una declaración que se puede leer aquí y que empieza de esta forma: «Declaro mi deseo y compromiso de construir una Sociedad de la Información centrada en la persona, integradora y orientada al desarrollo, en que todos puedan crear, consultar, utilizar y compartir la información y el conocimiento, para que las personas, las comunidades y los pueblos puedan emplear plenamente sus posibilidades en la promoción de su desarrollo sostenible y en la mejora de su calidad de vida».

Autocrítica

Moltes vegades els dibuixants, amb els seus acudits gràfics, són capaços de furgar en las ferides. El dibuix d’avui d’Ernesto Rodera, en el diari gratuït ADN, ofereix una curiosa reflexió sobre el món del periodisme, una carregada d’autocrítica.

Autocrítica

Muchas veces los dibujantes, con sus chistes gráficos, son capaces de hurgar en las heridas.
El dibujo de hoy de Ernesto Rodera, en el diario gratuito ADN, ofrece una curiosa reflexión sobre el mundo del periodismo, una viñeta cargada de autocrítica.

Esgarrifances

Hi ha notícies que em produeixen esgarrifances.
La primera, la misteriosa desaparició de la Madeleine McCann, una nena anglesa de 4 anys, segrestada de l’interior d’un complex hoteler de Portugal, fa una setmana. El sofriment dels seus pares, de qualsevol pare o mare, en una circumstància semblant és infinit. Qualsevol pista pot alleujar el seu dolor.
L’altra notícia és la troballa a l’interior d’un pis de Roses (Empordà, Girona) del cadàver momificat de la seva antiga propietària que, pel que sembla, va morir per causes naturals… ja fa sis anys.! M’espanta pensar que cap familiar o amic la trobés a faltar en tant de temps.
En quines soledats vivim.

Escalofríos

Hay noticias que me producen escalofríos.
La primera, la misteriosa desaparición de Madeleine, una chiquilla inglesa de 4 años, raptada del interior de un complejo hotelero en el Algarve (Portugal) donde estaba alojada. El sufrimiento de sus padres, de cualquier padre o madre, en una circunstancia parecida es infinito. Cualquier pista puede aliviar su dolor.
La otra noticia es el hallazgo en el interior de un piso de Roses (Empordà, Girona) del cadáver momificado de su antigua propietaria que, al parecer, falleció por causas naturales… hace ya seis años. Me asusta pensar que ningún familiar ni ningún amigo la echara a faltar en tanto tiempo.
En qué soledades vivimos.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑