El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: junio 2007 (Página 2 de 4)

Mandela y el Barça

Sólo cinco jugadores, Belletti, Gio, Iniesta, Oleguer y Thuram, además de otros miembros del equipo técnico del Barça, acudieron hace un par de días a una visita no oficial a Nelson Mandela, premio Nobel de la Paz. Un aplauso para ellos.
Es lamentable y, sobre todo, triste ver cómo un grupo de jóvenes futbolistas, niños mimados millonarios, dejan pasar la oportunidad de visitar a todo un símbolo de la lucha contra el racismo y por la libertad en Suráfrica y en todo el mundo.
Por extensión: ¿cuántos chicos y chicas prefieren jugar con la consola antes de ir a ver a sus abuelos?
Mandela es un abuelo de 89 años, de salud delicada. Una visita era sólo cuestión de imagen, de buena educación, de respeto hacia quien fuera héroes de este país africano. No daba ningún rédito, ningún beneficio económico.
No visitarlo supone mucho más que una falta de respeto, mala educación y pésima imagen.

Mandela i el Barça

Només cinc jugadors, Belletti, Gio, Iniesta, Oleguer i Thuram, a més d’altres membres de l’equip tècnic del Barça, van acudir fa un parell de dies a una visita no oficial a Nelson Mandela, premi Nobel de la Pau. Un aplaudiment per a ells.
És lamentable i, sobretot, trist veure com un grup de joves futbolistes, nens mimats milionaris, deixen passar l’oportunitat de visitar a tot un símbol de la lluita contra el racisme i per la llibertat a Sudàfrica i a tot el món.
Per extensió: quants nois i noies prefereixen jugar amb la consola abans d’anar a veure als seus avis?
Mandela és un avi de 89 anys, de salut delicada. Una visita era només qüestió d’imatge, de bona educació, de respecte per qui fóra heroi d’aquest país africà. No donava cap rèdit, cap benefici econòmic.
No visitar-lo suposa molt més que una falta de respecte, una mala educació i una pèssima imatge.

Etiquetas

Me molestan las etiquetas, sobre todo cuando te las imponen.
Y más las que se te clavan en la espalda de mala manera, como una carga ineludible.
Es hora de deshacerse de ellas, de todas ellas…

Etiquetes

Em molesten les etiquetes, sobretot quan te les imposen. I a més s més. les que se’t claven a l’esquena de manera dolenta, com una càrrega ineludible.
És hora de desfer-se d’elles, de totes elles..

Culés

Ser de Bilbao y del Athlétic es algo consustancial. Además, ya se sabe, los bilbaínos, nos prestamos a ser protagonistas de todo tipo de chistes, incluidos los que nos dedican nuestros eternos
rivales de la Real (Sociedad, no confundir con el Real).
Salvados en el último tramo de la Liga, con abucheo final a jugadores y a directiva, miro con cierta distancia a mis amigos culés. Siempre sufridores, aguantan con resignación todo lo que les echen y más.
Si lo miro desde el punto de vista del único equipo español que mantiene la fe en la cantera, parece mentira que sean capaces de despreciar el buen trabajo de grandes jugadores catalanes y españoles para, en cambio, fichar con sueldos astronómicos a algunas estrellas de medio pelo y brillo de hojalata.
Entre estos amigos culés hay uno que representa la esencia del aficionado del Barça, el crítico de cine y novelista Alfred Picó, de quien os hablaba hace unos días.
La entrada que ha escrito hoy en su blog, Blai Grana, creo que resume todo el temor y la tristeza ante el batacazo que se ha dado. Es la narración de un culé que prefiere no saber qué va a pasar en el último minuto del campeonato. Si oye petardos y bocinas, sabrá que el Barça ha logrado el milagro y que el Madrid ha perdido. Si sólo hay silencio, la derrota es evidente.
Su título es «Creo que no somos campeones«, y hacia el final escribe: «Ya casi no tengo dudas: no hemos ganado la Liga. Me siento muy triste, pero al menos esta noche no he sufrido. He sido muy disciplinado y mi psiquiatra estará contento».

Culers

Ser de Bilbao i de l’Athlétic va lligat. A més a més, ja se sap que els bilbaïns som bones víctimes de tota mena d’acudits, inclosos els que ens dediquen els nostres eterns rivals de la Real (Sociedad, no confondre amb el Real).
Salvats en l’últim tram de la Lliga, amb esbroncada final als jugadors i a la directiva, miro amb certa distància als meus amics culers. Sempre patidors, aguanten amb resignació tot el que els llencin i més.
Si ho miro des del punt de vista de l’únic equip espanyol que manté la fe en el planter, sembla mentida que siguin capaços de menysprear el bon treball de grans jugadors catalans i espanyols per a, en canvi, fitxar amb sous astronòmics a algunes estrelles de mig pèl i brillantor de llauna.
Entre aquests amics culers n’hi ha un que representa l’essència de l’aficionat del Barça, el crític de cinema i novel·lista Alfred Picó, de qui us en parlava dies enrera.
L’entrada que ha escrit avui en el seu bloc, Blai Grana, crec que resumeix tot el temor i la tristesa davant el cop que s’han donat. És la narració d’un culer que prefereix no saber què va a passar a l’últim minut del campionat. Si sent petards i botzines, sabrà que el Barça ha aconseguit el miracle i que el Madrid ha perdut. Si només hi ha silenci, la derrota és evident.
El seu títol és «Crec que no som campions«, i cap al final escriu: «Ja gairebé no tinc dubtes: no hem guanyat la Lliga. Em sento molt trist, però si més no aquesta nit no he patit. He estat molt disciplinat i el meu psiquiatra estarà content».

Literatura y alta cocina

Hoy hay dos polémicas resueltas con obvio sentido común.
Primera: a la Feria del Libro de Frankfurt (Alemania), que este año tiene a Catalunya como país invitado, irán los autores que escriben en catalán. Uno, que intenta el doble esfuerzo de escribir en castellano (estas txerradas) y en catalán (txerrades), entiende que la cultura catalana, por muchas riquezas que le aporten otras culturas, es aquélla que se expresa en catalán, una lengua diferente al castellano, inglés, francés o alemán… Era (y para algunos aún lo es) una polémica absurda.
Segunda: Ferran Adrià es quizá el mayor artista de la cocina actual y, por ello, la Documenta de Kassel (Alemania), el certamen artístico más influyente del mundo, ha invitado al chef a exponer allí sus obras. Pero Adrià, todo un zorro, se ha llevado el agua a su molino, al único escenario posible: su cocina, la de El Bulli, allí donde logra crear extraordinarias obras de arte gastronómico que se deshacen en el paladar… y que, dados los precios y cola de espera, probablemente no podremos probar nunca.

Literatura y alta cocina

Avui hi ha dues polèmiques resoltes amb obvi sentit comú.
Primera: a la Fira del Llibre de Frankfurt (Alemanya), que aquest any té a Catalunya com país convidat, aniran els autors que escriuen en català. Un, que intenta el doble esforç d’escriure en català (aquestes txerrades) i en castellà (txerradas), entén que la cultura catalana, per moltes riqueses que li aportin altres cultures, és aquella que s’expressa en català, una llengua diferent al castellà, l’anglès, el francès o l’alemany… Era (i per a alguns encara ho és) una polèmica absurda.
Segona: Ferran Adrià és potser el major artista de la cuina actual i, per això, la Documenta de Kassel (Alemanya), el certamen artístic més influent del món, ha invitat al xef a exposar allà les seves obres. Però Adrià, tota una guineu, s’ha portat l’aigua al seu molí, a l’únic escenari possible: la seva cuina, la de El Bulli, allà on aconsegueix crear extraordinàries obres d’art gastronòmic que es desfan en el paladar… i que, donats els preus i cua d’espera, probablement no podrem provar mai.

Bajo las estrellas

Anoche fuimos en ver Bajo las estrellas. Era un preestreno, al que asistieron algunos miembros de su equipo técnico y artístico.
Se trata de la adaptación de la novela El trompetista del Utopía, de Fernando Aramburu, y ha sido producida por Fernando Trueba, toda una garantía. Su director se llama Félix Viscarret, es un pamplonica de 32 años y tiene un estilo propio, aún por pulir, pero suyo, y eso es lo importante.
La historia, en pocas palabras, habla de un trompetista que vuelve a su pueblo, Estella (Navarra), para enterrar su padre, y de sus relaciones con su hermano y con la novia de éste último, así como la hija de esa chica.
La película me gustó mucho: quizás sea la ópera prima española más interesante que he visto en mucho tiempo.
Julián Villagrán interpreta el sensible papel del hermano; Emma Suárez está correcta, pero no mejor que en otras ocasiones, y se puede gozar de un nuevo descubrimiento en la niña que interpreta a la hija, Violeta Rodríguez.
Pero este filme no sería lo que es sin el trabajo, potentísimo, de su actor protagonista: Alberto San Juan, siempre en el filo de la navaja, a punto de pasarse de la raya, pero contenido en el último momento. Su mejor papel en años. Ya ha recibido un galardón en el Festival de Málaga, pero es un seguro candidato a muchos más premios.

Bajo las estrellas

Ahir a la nit vam anar a veure Bajo las estrellas. Era una pre-estrena, a la qual van assistir-hi alguns membres del seu equip tècnic i artístic.
Es tracta de l’adaptació de la novel·la El trompetista del Utopía, de Fernando Aramburu, i ha estat produïda per Fernando Trueba, tota una garantia. El seu director es diu Félix Viscarret, és un pamplonès de 32 anys i un estil pròpi, encara per pulir, però seu, i això és lo important.
La història, en poques paraules, parla d’un trompetista que torna al seu poble, Estella (Navarra), per enterrar el seu pare, i les seves relacions amb el seu germà i amb la xicota d’aquest últim, així com la filla petita d’aquesta noia.
La pel·lícula em va agradar molt: potser és l’òpera prima més interessant que he vist en molt de temps.
Julián Villagrán interpreta el sensible paper del germà; Emma Suárez està correcta, però no millor que en altres ocasions, i hem de gaudir d’un nou descobriment en la nena que interpreta la filla, Violeta Rodríguez.
Però aquest filme no seria el que és sense la feina, potentíssima, del seu actor protagonista: Alberto San Juan, sempre en el fil de la navalla, a punt de passar-se de la ratlla, però contingut a l’últim moment. El seu millor paper en anys. Ja ha rebut un gúardó al Festival de Màlaga, pero és un segur candidat a molts més premis.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2025 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑