El blog del periodista Txerra Cirbian

Mes: mayo 2005 (Página 1 de 2)

Breda vs Ventdelplà

Anoche, Lourdes –no tengo el placer de conocerla, pero insertó su pregunta en uno de mis artículos previos– preguntaba dónde está el Ventdelplà real de la serie televisiva Ventdelplà (TV-3). Por lo que yo sé, los escenarios exteriores del pueblo de ficción se encuentran en Breda, una localidad cercana al Montseny, a unos 40 kilómetros de Barcelona. No hace mucho, unos compañeros de la lista de distribución del Internauta montaron allí una cena y lo comentaron.



No me da vergüenza reconocer que sigo relativamente la serie. Es más que digna, tiene buena factura y unos actores excelentes… Pero no puedo dejar de sonreir delante de algunas historias trenzadas por los guionistas, que rozan la «patillada», como la del tendero. El hombre, feliz ahora con su mujer, recién embarazada tras años de sequía, recibe la visita sorpresa de una mujer a la que ha conocido y ligado en un chat de internet. ¿Increíble, no? ¿O quizás no tanto?

Breda vs Ventdelplà

Ahir a la nit, la Lourdes (no tinc el plaer, però va deixat escrita la seva pregunta al meu comentari anterior sobre aquesta sèrie) preguntava on està el Ventdelplà real del Ventdelplà televisiu?
Pel que jo sé, els escenaris exteriors del poble de ficció són a Breda, al costat del Montseny.
No fa massa, uns companys de la llista de l’Internauta hi van fer un sopar i ho comentaven. I sembla que TV-3 prepara algun reportatge sobre el poble i la filmació de la sèrie.

Jo la segueixo i no tinc pas vergonya de reconeixer-ho…
Però, això sí, somric davant d’algunes patillades dels guionistes, com la del botiguer amb la seva dona embarassada que rep la sorpresiva visita d’una dona que ha conegut i lligat en un xat d’internet. Increïble, oi?… O potser no?

Locos de la foto

Esta tarde se inaugura una exposición de fotografía digital de un puñado de locos del tema, los chicos de El Terrat, con Andreu Buenafuente al frente, y un puñado de amigos y colegas de nombre conocido. Lo hacen en la galería Iguapop (Comerç, 15) de Barcelona, y a partir del 9 de junio en la sala Carmen de la Guerra (San Pedro, 6) de Madrid. Hace mucho, con 15 años, empecé a hacer fotos y el misterio de saber cómo habían quedado las imágenes me hacía esperar con ansia el momento del revelado, muchas veces frustrado por el resultado final. Pero me había resistido a comprar una cámara digital… Hasta este verano. Y desde entonces comparto con ellos, con estos capturadores esta locura de fotografiar (casi) todo lo que se pone a tiro. Esta misma mañana, cuando he visto colgada una foto de Edu Soto (Neng) tomada a primera hora, esa Mujer y volantes he pensado: «estos tíos están locos». Lo peor es que soy (casi) como ellos.
(para leer más sobre el tema, pinchar en profundidad)

Bojos de les fotos

El Terrat, amb l’Andreu Buenafuente al capdavant, i un munt d’amics i companys de renom.
Ho fan a la galeria Iguapop (Comerç, 15) de Barcelona, i des del 9 de juny a la sala Carmen de la Guerra (San Pedro, 6) de Madrid.
Fa molt temps, quan jo tenia 15 anys, vaig començar a fer fotos. Aleshores, el misteri de saber com havien sortit les imatges em feia atendre amb emoció el moment del revelat, moltes vegades frustrat pel resultat final…
M’havia resistit a comprar una càmara digital… Fins aquest estiu.
I des d’aleshores comparteixo amb ells, amb aquests capturadors, la bogeria de fotografiar (quasi) tot el que es posa a la vista. I aquest mateix matí, quan he vist penjat al seu web una foto de l’Edu Soto (el Neng), feta a primera hora, i titulada Dona i volants he pensat: aquests estan bojos…
El pitjor és que jo sóc (quasi) tant boig com ells.

Excursiones… pero ¿a dónde?

A veces me gusta consultar La Malla, el diario digital de la Diputación de Barcelona, producido por Lavinia TC. Tiene un buen equipo de periodistas y colaboradores que cubren un amplio abanico de temas.
El jueves pasado leí un artículo de Anna Massa sobre «cómo no dejar engañarse en las excursiones del jamón«. La periodista indicaba con buen tino que la ley ampara a los excursionistas a resistirse a las presiones de los organizadores y a no comprar nada si no desean hacerlo.
Me hizo gracia, pero no le di más importancia hasta que llegué a casa. Al abrir el buzón encontré un díptico publicitario. Ya había visto alguno en otras ocasiones, pero lo había tirado directamente a la papelera. Esta vez me entretuve en hojearlo: «Fiesta del aceite«, por sólo 25 euros, con una foto de una garrafa de aceite de cinco litros de regalo; y «Fiesta del bacalao y el atún«, por sólo 18 euros, con una lata grande de atún y una penca de bacalao de regalo.
Ambas excursiones, previstas para los días 31 de mayo y 28 de junio, incluyen el viaje en autobús, el desayuno, una visita, la comida, una degustación y el regalo anunciado. Dios mío!!!
A mí no me salen las cuentas, la verdad…
Pero lo más peculiar de todo, de esta forma de engatusar a la gente, y sobre todo, a la gente mayor, es que allí donde los folletos indican «visita a una bonita población de la zona», en ningún momento se explica a dónde se les lleva de excursión.

Excursions… a on?

A vegades m’agrada consultar La Malla, el diari digital de la Diputació de Barcelona, produït per Lavinia TC. Té un bon equip de periodistes i col·laboradors que cobreixen un ampli ventall de temes.
L’altre dia, dijous passat, vaig llegir un article de l’Anna Massa sobre «com no deixar-se enganyar a les excursions del pernil«.
Em va fer gràcia, però no li vaig donar més importància fins que vaig arribar a casa. A l’obrir la bústia hi vaig trobar un díptic: «Fiesta del aceite» (25 euros) i «Fiesta del bacalao y el atún» (18 euros).
Les excursions, previstes pel dies 31 de maig i 28 de juny, inclouen l’autobús, l’esmorzar, visita, tastet, dinar i regal. Déu ni do!!!
Però, el més peculiar de tot, d’aquesta forma d’engatussar la gent, i sobre tot, la gent gran, és que en cap moment diuen on van d’excursió.

La revista del colegio

El Col·legi de Periodistes de Catalunya edita mensualment la revista Capçalera, «un òrgan informatiu, de divulgació, reflexió i anàlisi a l’entorn del conjunt de temes que ens afecten i interessen com a periodistes, amb una perspectiva d’obertura i d’inserció en el teixit social que ens acull», com es diu a la portada del seu web.
He rebut la revista corresponent als mesos de març i abril, que en aquests moments encara no està pas penjada a l’espai web del Col·legi (de fet, es vergonyós que sent, com som, periodistes, faltin tres o quatre números digitalitzats, o el que és el mateix, des del juliol-agost de l’any passat).
Bé… aquest últim número de Capçalera és excel·lent, tot començant pels reportatges sobre Pérez Molinos, El Carmel, els universitaris o el nou periodisme digital (amb encreuament de cartes al director incloses), i seguint amb una conferència que l’Antoni Bassas va pronunciar al Tribuna Barcelona i una entrevista a Josep Maria Huertas Claveria i Santiago Ramentol, tots dos junts, realitzada per Victoria Hita.
Hita admet sentir-se enlluernada pel que diuen els seus entrevistats i fa un bon treball: escolta el que diuen i, al moment que toca, introdueix una pregunta que dóna lloc a noves respostes.
Huertas i Ramentol fan nombroses reflexions que podríen ocupar molt més espai que aquest, però tan sols vull destacar-ne una: «Molta gent no s’adona que on comença veritablement la tasca periodística és en la selecció de les notícies» (Huertas).

Capçalera

El Col·legi de Periodistes de Catalunya edita mensualment la revista Capçalera, «un òrgan informatiu, de divulgació, reflexió i anàlisi a l’entorn del conjunt de temes que ens afecten i interessen com a periodistes, amb una perspectiva d’obertura i d’inserció en el teixit social que ens acull», com es diu a la portada del seu web.
He rebut la revista corresponent als mesos de març i abril, que en aquests moments encara no està pas penjada a l’espai web del Col·legi (de fet, es vergonyós que sent, com som, periodistes, faltin tres o quatre números digitalitzats, o el que és el mateix, des del juliol-agost de l’any passat).
Bé… aquest últim número de Capçalera és excel·lent, tot començant pels reportatges sobre Pérez Molinos, El Carmel, els universitaris o el nou periodisme digital (amb encreuament de cartes al director incloses), i seguint amb una conferència que l’Antoni Bassas va pronunciar al Tribuna Barcelona i una entrevista a Josep Maria Huertas Claveria i Santiago Ramentol, tots dos junts, realitzada per Victoria Hita.
Hita admet sentir-se enlluernada pel que diuen els seus entrevistats i fa un bon treball: escolta el que diuen i, al moment que toca, introdueix una pregunta que dóna lloc a noves respostes.
Huertas i Ramentol fan nombroses reflexions que podríen ocupar molt més espai que aquest, però tan sols vull destacar-ne una: «Molta gent no s’adona que on comença veritablement la tasca periodística és en la selecció de les notícies» (Huertas).

La revista del col·legi

El Colegio de Periodistas de Catalunya edita mensualmente la revista Capçalera, cabecera, en castellano, un «órgano informativo, de divulgación, reflexión y análisis» sobre temas que nos afectan e interesan como periodistas. Acabo de recibir la correspondiente a los meses de marzo y abril, que en estos momentos aún no está colgada en el espacio web del colegio (de hecho, siendo como somos periodistas, es vergonzoso que falten tres o cuatro números digitalizados, o lo que es lo mismo, desde julio-agosto del año pasado).
Pues bien: este número de
Capçalera es excelente, empezando por los reportajes sobre Pérez Molinos, El Carmel, los universitarios o el nuevo periodismo digital, hasta la conferencia de Antoni Bassas (que pronunció en Tribuna Barcelona) y la entrevista a Josep Maria Huertas Claveria y Santiago Ramentol, al alimón, realizada por Victoria Hita.
Hita admite sentirse deslumbrada por lo que dicen sus entrevistados y hace un buen trabajo: escucha lo que dicen y, de tanto en tanto, introduce una pregunta que desencadena nuevas respuestas.
Huertas y Ramentol efectúan reflexiones que podrían ocupar mucho más espacio, pero destacaré sólo una: «Mucha gente no se da cuenta que donde comienza de verdad la tarea periodística es en la selección de las noticias» (Huertas).


Capçalera

El Colegio de Periodistas de Catalunya edita mensualmente la revista Capçalera, cabecera, en castellano, un «órgano informativo, de divulgación, reflexión y análisis» sobre temas que nos afectan e interesan como periodistas. Acabo de recibir la correspondiente a los meses de marzo y abril, que en estos momentos aún no está colgada en el espacio web del colegio (de hecho, siendo como somos periodistas, es vergonzoso que falten tres o cuatro números digitalizados, o lo que es lo mismo, desde julio-agosto del año pasado).
Pues bien: este número de
Capçalera es excelente, empezando por los reportajes sobre Pérez Molinos, El Carmel, los universitarios o el nuevo periodismo digital, hasta la conferencia de Antoni Bassas (que pronunció en Tribuna Barcelona) y la entrevista a Josep Maria Huertas Claveria y Santiago Ramentol, al alimón, realizada por Victoria Hita.
Hita admite sentirse deslumbrada por lo que dicen sus entrevistados y hace un buen trabajo: escucha lo que dicen y, de tanto en tanto, introduce una pregunta que desencadena nuevas respuestas.
Huertas y Ramentol efectúan reflexiones que podrían ocupar mucho más espacio, pero destacaré sólo una: «Mucha gente no se da cuenta que donde comienza de verdad la tarea periodística es en la selección de las noticias» (Huertas).


Empordà Roig i Verd

Els Joves d’Esquerra Verda, els joves d’Iniciativa, han montat un bon cartell d’actuacions musicals amb grups de primera a la trobada Empordà Roig, a Sant Antoni de Calonge. Durant dos dies, demà i dissabte, hi tocaran Fes-te Fotre, Skalariak, Lax’n’Busto, la Kinky Beat, Rauxa, Costo Rico, Macaco, Chocadellia Internacional… Seran dos dies sencers de música, marxa i ecosocialisme jovenil.
I davant d’aquest marató musical què podem fer els pares amb fills que hi volen anar?
Bé, em sembla que no ens quedarà més remei que parlar amb ells… encara que sigui el diumenge.

Empordà Rojo y Verde

Los Joves d’Esquerra Verde, los jóvenes de Iniciativa (ICV), han montado un buen cartel de actuaciones musicales con grupos de primera en su encuentro Empordà Roig, en la localidad de Sant Antoni de Calonge, en la Costa Brava. Así, durante un par de días, mañana y el sábado, tocarán Fes-te Fotre, Skalariak, Lax’n’Busto, la Kinky Beat, Rauxa, Costo Rico, Macaco, Chocadellia Internacional… Vamos, dos días enteros de marcha y ecosocialismo juvenil.
Frente a este maratón musical, ¿qué podemos hacer los padres con hijos que quieren acudir?
Bien, me parece que no nos quedará más remedio que hablra con ellos… aunque sea el domingo.
El enlace con su web es
éste.

Una escapada a Carcasona

La frase puede sonar a tópica y quizás lo sea: viajar es un placer. Pero, además, es conocer otras gentes, otros paisajes, otras culturas.
Por educación –mi época es la del idioma francés en la escuela, no la del inglés– y proximidad, siempre me he sentido atraído por Francia. El sur de Francia era nuestro escape hasta mediados los años 70: político, cinematográfico, cultural…
Hace unas semanas visité una vez más la zona de Carcasona, con su inmensa fortaleza cátara, y Limoux, la capital de ese vino achampañado que llaman blanquette. Un resumen de ese viaje lo publiqué en
El Periódico de Catalunya, hace unos días... Si os apetece leer el artículo entero, lo podéis hacer en mi página En Profundidad, donde está la foto y el texto publicados.

Ferreres i el debat

No puc parlar de forma imparcial: Ferreres és el més gran !!!
Com es pot resumir, com ho fa ell, tot el debat de l’Estat de la Qüestió al Congrès dels Diputats en un acudit amb dos personatges i una ombra?
Aquí podeu veure el seu acudit de la contraportada d’avui a El Periódico. Un gran editorial, una gran anàlisi de la situació política actual.

Ferreres y el debate

No puedo hablar de forma imparcial: Ferreres es el más grande !!!
Cómo se puede resumir, como lo hace él, todo el debate del Estado de la Cuestión al Congreso de los Diputados en un chiste con dos personajes y una sombra?
Aquí podéis ver su dibujo de la contraportada de hoy en El Periódico. Todo un editorial, todo un análisis de la situación política actual.

Imposturas

Nada tan cinematográfico como la impostura: alguien que se hace pasar por lo que no es… «Fingimiento o engaño con apariencia de verdad», dice la RAE. Eso es lo que ha hecho el protagonista de la semana, Enric Marco, ese falso preso de un campo de concentración nazi que mejor ha explicado los horrores de esa época. Es «la mentira del pobre», como titulaba ayer Joan Barril en la contraportada de El Periódico. En estos días, sí, denunciar a este anciano ha sido el espectáculo mediático… Estoy con Barril: ¿quién no ha mentido alguna vez?

Si queréis leer el artículo entero de Barril, seguid este enlace


Impostures

Res tan cinematogràfic com l’impostura: algú que es fa passar pel que no és…
«Fingimiento o engaño con apariencia de verdad», diu la RAE.
Un impostor és la «persona que cerca d’enganyar assumint un caràcter, un títol, etc, que no és el seu.
Això és l’Enric Marco, això és el que ha fet el protagonista de la setmana, el fals pres d’un camp de concentració nazi, el que millor explicava els horrors d’aquella època.
És «la mentida del pobre«, com titulava ahir Joan Barril a la contraportada d’El Periódico. En aquests dies, sí, denunciar a aquesta persona gran, ha estat l’espectacle mediàtic…
Però estic d’acord amb el Barril: qui no ha dit mai mentides?

Imma Turbau

A veces, cuando abres un libro, y disfrutas leyéndolo, sientes cierta envidia de no haberlo escrito tú. Eso me pasó ayer noche con “El juego del ahorcado”. Lo acabé de leer bien entrada la madrugada.
Es la primera novela de Imma Turbau, una joven periodista y escritora de Girona, ciudad donde ocurre la trama.

Hace unos cuantos años, por motivos profesionales, tuve el gusto de conocerla y compartir con ella una taza de café en la cafetería del centro comercial de L’Illa Diagonal. Era entonces una chavala vivaz y entusiasta, que comenzaba en la profesión. En aquel momento trebajaba al frente del recién creado departamento de prensa de una empresa cultural francesa que acababa de abrir sede en Barcelona. Su alegría era contagiosa y era de agradecer la forma de promocionar exposiciones, libros, discos y todo lo que se tenía que presentar en el pequeño auditorio de aquella macrotienda.
Un buen día anunció que marchaba a Lisboa, a hacerse cargo de la nueva delegación que su empresa abría en la capital portuguesa. Tan sólo unos pocos e-mails mantenían la relación.
Después, hace un año, volvió a España, pero a Madrid. Y, de repente, este mes de marzo, me llegó este mensaje: «Estimados, todos: al final mi novela sale este viernes. Se sigue titulando “El juego del ahorcado”; sale en la colección Literatura Mondadori y luce una inconfundible portada naranja.»
Ostras! La Imma, escritora: qué miedo, pensé por un momento… He de confesar que no leí su libro entonces. Siempre que lees algo de alguien conocido y más o menos próximo, te resistes un poco a hacerlo, por miedo a que te defraude y a no saber qué decir o cómo decírselo a su autor o autora.
La frase publicitaria de la editorial me hacía dudar: “Cuando David se suicidó, Sandra y él llevaban ya años sin verse. Pero ambos sabían que seguían atados por un oscuro secreto, por algo que ocurrió una tarde de verano, cuando los dos formaban una pareja de adolescentes rebeldes y enamorados. Algo trágico e irremediable que iba a marcar sus vidas para siempre.”
Ahora me arrepiento de no haberlo leído antes… Sus primeras frases me atraparon y ya no me dejaron marchar: “Hace una semana que le encontaron, ahorcado, y sólo yo, que no sé de él desde hace muchos años, conozco sus motivos. Así es como ahora, en lugar de guardar un terrible secreto, guardo dos».
Ahora sólo falta que lo traduzca al catalán…
Aunque por educación y escolarización –como me pasa a mí mismo— me parece que a Imma le va mejor escribir en castellano, quizá un día de estos se lance a hacerlo en catalán.
Si queréis conocer más cosas de Imma Turbau, su web és el siguiente: http://www.immaturbau.com/
Y si queréis leer la entrevista que le hizo hace unos días María Eugenia Ibáñez en El Periódico de Catalunya clica con el ratón sobre este enlace

El joc del penjat

De vegades, quan obres un llibre, i disfrutes llegint-lo, sents enveja de no haver-lo escrit tu. Això em va passar ahir a la nit amb “El juego del ahorcado”. El vaig acabar ben entrada la matinada.
És la primera novel·la de l’Imma Turbau, una jove periodista i escriptora de Girona, ciutat on passa la trama (fa uns dies, la María Eugenia Ibáñez li va fer aquesta entrevista a El Periódico).
Fa uns quants anys, per motius professionals, vaig tenir el gust de conèixer-la i compartir amb ella una tassa de cafè a la cafeteria del centre comercial de L’Illa Diagonal. Aleshores era una xicota vivaç i entusiasta, que començava a la professió. Tot just treballava al capdavant del departament de premsa d’una nova empresa cultural que acabava d’obrir la seva seu a Barcelona. La seva alegria era contagiosa i era d’agraïr la forma de promocionar exposicions, llibres, discos i tot el que s’havia de presentar al petit auditori de la macrobotiga.
Un bon dia va anunciar que marxava cap a una nova delegació que la seva empresa obria a Lisboa. Tans sols uns pocs e-mails mantenien la relació. Desprès, fa un any, va tornar a Espanya, però cap a Madrid.
I de sobte, aquest mes de març, em va arribar aquest missatge:
”Estimats, tots: al final la meva novel·la surt aquest divendres. Es segueix titulant “El juego del ahorcado”; surt a Literatura Mondadori i llueix una inconfunible portada taronja.”
Ostres! L’Imma escriptora: quina por, vaig pensar per un moment.
He de confessar que no vaig llegir el seu llibre aleshores. Sempre que llegeixes quelcom d’algu conegut, et resisteixes una mica a fer-ho, per por a que et defraudi i no saber què dir o com dir-ho al seu autor o autora.
La frase publicitària em feia dubtar:
“Cuando David se suicidó, Sandra y él llevaban ya años sin verse. Pero ambos sabían que seguían atados por un oscuro secreto, por algo que ocurrió una tarde de verano, cuando los dos formaban una pareja de adolescentes rebeldes y enamorados. Algo trágico e irremediable que iba a marcar sus vidas para siempre.”
Ara em penedeixo de no haver-lo llegit abans… Les seves primeres frases em van agafar i ja no em van deixar anar: “Hace una semana que le encontaron, ahorcado, y sólo yo, que no sé de él desde hace muchos años, conozco sus motivos. Así es como ahora, en lugar de guardar un terrible secreto, guardo dos».
Ara només cal que el tradueixi al català…

Fancelli i els directors… d’orquestra

Suposo que no dic res de nou si dic que Agustí Fancelli és un excel·lent periodista i crític musical. Té nombrosos premis a la butxaca que ho demostren. Però de vegades un currículum així no et serveix fins que no trobes un article que te’l fa descobrir: això m’ha passat avui amb el de «Director, dictador» del passat primer de maig, a El País. No l’havia llegit encara. Havia mirat el diari d’aquest dia per sobre i havia passat per alt l’article. Avui, posant diaris a la paperera per reciclar, l’he vist i he començat a llegir-lo amb atenció, primer, i amb plaer, després. Fancelli explicava amb forma senzilla i didàctica l’aparició de la figura del director d’orquestra per comentar el problema de directors/dictadors com el desaparegut Herbert von Karajan o el recentment dimitit Riccardo Muti. Tota una classe magistral sobre música clàssica sense que semblés una classe magistral. Llàstima que no pugui possar-hi un link per a llegir-ho desde la xarxa, però «elpais.es» és de pagament.

« Entradas anteriores

© 2024 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑