El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoría: General (Página 31 de 41)

La mani

La mani ha estat tot un èxit: «Som una nació i tenim el dret de decidir». Felicitats!
I ara, un apunt col·lateral: mentre a Catalunya el tema de la reivindicació en si mateixa no molesta a ningú, ni tampoc a Madrid (o almenys ho sembla), quan una manifestació així es realitza al País Basc sempre aixeca butllofes.
És clar que els bascos en diuen dret a l’autodeterminació.

Fiiirmes!

Poco le ha durado la protesta al portavoz del PP en Lloret de Mar, Joaquim Teixidor. Le han puesto de patitas en la calle. ¡Las críticas hacia arriba siempre nos caen encima!
La libertad de expresión entre los populares es como la que ejerce Josep Piqué: hace un gesto, le tocan la cara y no le queda más remedio que acatar lo que digan los jefes.
Bueno, en eso se parece a casi todos nosotros, no vaya a ser que nos despidan con la hipoteca a medio pagar.

Feeerms!

Poc li ha durat la protesta al portaveu del PP de Lloret de Mar, Joaquim Teixidor. L’han fet fora sense embuts. Les crítiques cap amunt sempre ens cauen a sobre!
La llibertat d’expressió entre els populars és com la que exerceix Josep Piqué: fa el gest, li toquen el crostó i després acata el que li diuen els seus caps.
Bé, en això se sembla a gairebé tots nosaltres, no sigui que ens acomiaden amb l’hipoteca a mig pagar.

Rembrandt vs Bolkestein

Aquest dissabte vaig anar a veure l’exposició de gravats d’en Rembrandt a La Pedrera. No deixin de veure-la.
Al sortir al carrer, just al davant, havia una petita concentració sindical. Hi havia pancartes de CCOO i UGT contra la Directiva Bolkestein i per allí hi era en Raül Romeva.
Com no tenia ni idea de què anava allò (disculpi el lector aquesta clara mostra d’ignorància), vaig preguntar. Una sindicalista m’ho va intentar explicar.
Fa un parell d’anys, un anterior comissari europeu, Frits Bolkestein, curiosament també holandès, com el famós pintor, va redactar una Directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa als serveis dins el mercat interior. El seu text íntegre està en aquesta adreça, per si algú s’anima a llegir-lo.
El que em va dir aquella militant ugetista ho resumiria dient que dos treballadors de diferents països, contractats per l’empresari d’un tercer país en els seus llocs d’origen, podrien tenir drets i remuneracions diferents (i, per descomptat, inferiors) als del país d’acollida.
És molt probable que no sàpiga explicar-lo correctament, perquè l’economia mai ha estat el meu punt fort, però tant el nom com el contingut de la protesta em va deixar intrigat.
La qüestió és que avui, Sant Valentí –dia dels enamorats pels grans magatzems–, és la data triada per les organitzacions sindicals de tota Europa per fer sentir la seva veu a Estrasburg i manifestar-se sobre aquest tema…
A veure si els mitjans de comunicació saben fer-nos entendre aquest tema amb senzillesa.

Rembrandt vs Bolkestein

Este sábado fui a ver la exposición de grabados de Rembrandt en La Pedrera. No se la pierdan.
Al salir, en frente, había una pequeña concentración sindical. Había pancartas de CCOO y UGT contra la Directiva Bolkestein y por allí andava Raül Romeva.
Como no tenía ni idea de qué iba aquello (disculpe el lector esta clara muestra de ignorancia), pregunté a las personas allí reunidas. Una sindicalista me lo intentó explicar.
Un anterior comisario europeo, llamado Frits Bolkestein, curiosamente también holandés, como el famoso pintor, redactó hace un par de años una Directiva del Parlamento Europeo y del Consejo relativa a los servicios en el mercado interior. Su texto íntegro está en esta dirección, por si alguien se anima a leerlo.
Lo que me dijo aquella militante ugetista lo resumiría diciendo que dos trabajadores de diferentes países, contratados por el empresario de un tercer país en sus lugares de origen, podrían tener derechos y remuneraciones diferentes (y, por supuesto, inferiores) a los del país de acogida.
Es muy probable que no sepa explicarlo correctamente, porque la economía nunca ha sido mi fuerte, pero tanto el nombre como el contenido de la protesta me dejaron intrigado.
La cuestión es que hoy, San Valentín –día de los enamorados para los grandes almacenes–, es la fecha elegida por las organizaciones sindicales de toda europa para hacer oír su voz en Estrasburgo y manifestarse sobre este tema…
A ver si los medios de comunicación saben hacérnoslo entender con sencillez.

El pi

Passejant aquest matí per Barcelona, de cop i volta he vist el pi en un terrat. No era excessivament gran, però ho era prou com per veure’l des del carrer.
Hores després, el seu propietari m’explicava la seva petita història.
Fa uns deu anys, un amic i ell havien anat a collir bolets als boscos del Maresme. En un bosc de pins en el qual van collir uns quants rovellons, el nostre home va agafar també unes pinyes pinyoneres.
A l’arribar a casa seva, va fer un petit experiment. Va sembrar uns quants pinyons dins uns quants testos i els va anar regant dia sí i dia no. Al cap d’una setmana va comprovar que alguns pinyons s’havien obert i va seguir cuidant-los. Al cap d’un temps va sorgir un tronquet amb quatre fulles en forma de branquetes.
Avui, és aquest arbre del terrat… i quinze més al costat d’una masia d’Osona, on el nostre protagonista va trasplantar els altres pinyons.

El pino

Paseando esta mañana por Barcelona, de repente, he visto el pino en una azotea. No era excesivamente grande, pero lo suficiente como para poderlo ver desde la calle.
Horas después su propietario me contaba su pequeña historia.
Hace unos diez años, un amigo y él habían ido en busca de setas a los bosques del Maresme. En un pinar en el que recogieron unos cuantos níscalos, nuestro hombre cogió también unas piñas piñoneras.
Al llegar a su casa, hizo un pequeño experimento. Sembró unos cuantos piñones en otras tantas macetas y las fue regando día sí y día no. Al cabo de una semana comprobó que algunos piñones habían eclosionado y siguió cuidándoles. Al cabo de un tiempo surgió una minúscula ramita con cuatro pelillos en forma de ramas.
Hoy, es ese árbol en la azotea… y quince más junto a una masía de Osona, donde nuestro protagonista trasplantó los otros retoños.

Saragossa

Saragossa, oe, oe, oe!
Bona ciutat i bona gent, ara tenen tot un equipàs, dirigit per l’ex-barcelonista Víctor Muñoz.
Curiosament, després d’haver fet fora el Barça de la Copa del Rei, quina alegria els ha donat als culés amb la pallissa al Madrid!

Zaragoza

Zaragoza, oe, oe, oe.
Buena ciudad y buena gente, ahora tienen todo un equipazo, dirigido por el exbarcelonista Víctor Muñoz.
Curiosamente, después de haber eliminado al Barça de la Copa del Rey, menuda alegría les ha dado a los culés con la paliza al Madrid.

Dibuixants

Un parell de coses pel que fa a les polèmiques caricatures de Mahoma. Segurament no interessaran a qui haurien d’interessar, però tinc ganes d’expressar-les; per això estan els blogs, per donar la teva opinió i que et llegeixin els amics… i potser també els enemics.
1. Déu és amor… i humor i tolerància i moltes coses més, però cap de les que ens volen imposar els integristes de qualsevol signe. Per descomptat, no és violència ni terrorisme.
2. La llibertat d’expressió, que no d’insult, és un dret irrenunciable.
3. Hem de sotmetre’ns als límits de la llei, no als de la llei de cada integrista, ni a la dels països on la democràcia i la llibertat d’expressió és substituïda per una llei, la islàmica, dictada pel poder religiós… i que no és la llei d’Alà ni de Mahoma.
I com a complement, unes perles: les que alguns humoristes gràfics han dibuixat aquests dies.
Eneko, dins del gratuït 20 minuts: un dibuixant toca amb el colze, sense voler, un recipient amb llapissos, que cau sobre una lampadeta i aquesta a sobre d’un globus terraqui.
Altuna, a El Periódico: el pare de la seva Família tipus deia «estic a favor de la llibertat d’expressió, però no entenc perquè, en alguns mitjans, no es poden fer acudits masclistes, per exemple, i en canvi sí es pot ofendre en allò més profund a 1.200 milions de musulmans».
Ferreres, també a El Periódico: en un auto-retrat, el propi Ferreres anuncia que no pensa dibuixar a Mahoma, que no li fa falta dibuixar fanatismes llunyans; ja n’hi ha aquí, a casa nostra.
– La revista El Jueves: «Anàvem a dibuixar Mahoma, però ens hem cagat», diu la seva portada.
No se la perdin. Vagin al quiosc abans que li cali foc algun il·luminat.

Dibujantes

Un par de cosas con respecto a las polémicas caricaturas de Mahoma. Seguramente no le interesarán a quien realmente debieran interesar, pero las expreso porque me da la gana; para eso están los blogs, para dar tu opinión y que te lean los amigos… pero quizá también los enemigos.
1. Dios es amor… y humor y tolerancia y muchas cosas más, pero ninguna de las que los integristas de cualquier signo nos quieren imponer. Por supuesto, no es violencia ni terrorismo.
2. La libertad de expresión, que no de insulto, es un derecho irrenunciable.
3. Hemos de someternos a los límites de la ley, no a los de la ley de cada integrista, ni a la de los países donde la democracia y la libertad de expresión es sustituida por una ley, la islámica, dictada por el poder religioso, y no por Alá ni por Mahoma.
Y como complento, unas perlas: las que algunos humoristas gráficos han dibujado estos días.
Eneko, en el gratuito 20 minutos: un dibujante toca con el codo, sin querer, un recipiente con lápices, que cae sobre una lámparita y ésta sobre un globo terráqueo.
Altuna, en El Periódico: el padre de su Familia tipo decía «estoy a favor de la libertad de expresión, pero no entiendo por qué, en algunos medios, no se pueden hacer chistes machistas, por ejemplo, y en cambio sí se puede ofender en lo más profundo a 1.200 millones de musulmanes.
Ferreres, también en El Periódico: en un autorretrato, el propio Ferreres anuncia que no piensa dibujar a Mahoma, que no hace falta dibujar fanatismos lejanos; ya los hay aquí, en casa.
– La revista El Jueves: «Íbamos a dibujar a Mahoma, pero nos hemos cagao», dice su portada.
No se la pierdan. Vayan al quiosco antes de que lo queme algún iluminado.

No son los peores

El colectivo de críticos catalanes Catacric se reunió la noche del lunes, 30, para otorgar sus 17º premios YoGa a lo peor del cine del 2005.
Estos contra-premios o anti-premios hay que mirárselos con el mismo humor con que se otorgan: son un toque de atención a los citados, nada más.
No son las peores películas del año, y a veces, incluso, son las más vistas. Pero, en esta ocasión, esperábamos más de sus autores y protagonistas.
Por ejemplo, me confiesa un conocido catacric, las expectativas depositadas en las películas de Jaime Chávarri, de Juanma Bajo Ulloa, de Oliver Stone, de Orlando Bloom o de Federico Luppi no se han correspondido con los resultados finales. Por eso les ha caído un YoGa.
Y, como en el fútbol, cada espectador es un crítico y opina diferente de la película que está viendo.

No són els pitjors

El col·lectiu de crítics catalans Catacric es va reunir la nit del dilluns, 30, per a atorgar els seus 17º premis YoGa al pitjor del cinema del 2005.
Aquests contra-premis o anti-premis cal mirar-se’ls amb el mateix humor amb que s’atorguen: són un toc d’atenció als citats, res més.
No són les pitjors pel·lícules de l’any, i a vegades, fins i tot, són les més vistes. Però, en aquesta ocasió, n’esperàvem més.
Per exemple, em confessa un conegut catacric, les expectatives dipositades en les pel·lícules del Jaime Chávarri, d’en Juanma Baix Ulloa, de l’Oliver Stone, de l’Orlando Bloom o d’en Federico Luppi no s’han correspost amb els resultats finals. Per això els ha caigut un YoGa.
Com en el futbol, cada espectador és un crític i opina diferent de la pel·lícula que està veient.

Premios Goya y YoGa

Los premios Goya de la Academia Española del Cine cumplen hoy 20 años. Felicidades, sobre todo a los autores del buen cine que corre por nuestras pantallas.
El primer cortometraje de un joven realizador catalán, Àlex Pastor, ha sido premiado hoy en el Sundance, festival independiente de cine de EEUU apadrinado por el actor Robert Redford. También felicidades. Pastor es un cachorro de la Escac, escuela de cine ubicada en Terrassa de la que están saliendo los nuevos técnicos, guionistas y directores del cine catalán y español.
Presente y futuro de nuestro cine.
En esta tesitura, permítanme un toque de humor: el cine fue primero espectáculo de barraca de feria, antes que arte. Los contrapremios de cine YoGa cumplen 17 años dando caña al peor cine que pasa por nuestras pantallas; riéndose de los directores y actores más pretenciosos.
Como decía el viernes Diego Galán en las páginas de El País (texto íntegro también En profundidad): «Una pena que los premios YoGa, que unos críticos catalanes conceden a lo peorcito de cada año, no lleguen hasta el próximo lunes. El contraste hubiera tenido su oportunidad. Y su pizca de buen humor».

Premis Goya i YoGa

Els premis Goya de l’Acadèmia Espanyola del Cinema compleixen avui 20 anys. Felicitats, sobretot als autors del bon cinema que corre per les nostres pantalles.
El primer curtmetratge d’un jove realitzador català, l’Àlex Pastor, ha estat premiat avui mateix en el Sundance, el festival independent de cinema dels EUA apadrinat per l’actor Robert Redford. Felicitats també.
Pastor és un cadell de l’Escac, l’escola de cinema instalada a Terrassa de la qual estan sortint els nous tècnics, guionistes i directors del cinema català i espanyol.
Present i futur del nostre cinema.
I ara, permetin-me un toc d’humor, perquè el cinema va ser primer espectacle de barraca de fira, abans que art. Els contra-premis de cinema YoGa també compleixen anys: 17 anys donant canya al pitjor cinema que passa per les nostres pantalles; rient-se dels directors i actors més pretensiosos.
Com deia divendres Diego Galán a les pàgines d’El País (text sencer En profunditat): «Una pena que els premis YoGa, que uns crítics catalans concedeixen al pitjor de cada any, no arribin fins aquest dilluns que ve. El contrast hagués tingut la seva oportunitat. I el seu puntet de bon humor».

Que et callis!

Sempre m’ha sorprès la capacitat d’algunes persones, sobretot polítics, de renunciar a les seves idees més progressistes per a «pujar» en el món: en el treball, sobretot; en els seus partits i en la vida pública, en general.
Per regla general, aceptem que els anys apaivaguen els ardors ideològics juvenils, que des dels extrems es convergeix en un cert conservadorisme i conformisme de centre…
Víctor Alba, l’irreductible (com li va descriure Pasqual Maragall després de la seva mort, el 2003), va fer el 2001 un apreciable retrat d’aquests «inconformistes del passat, partidaris d’imposar el conformisme».
Un d’aquests casos és el de Josep Piqué, que va començar a Bandera Roja y va acabar fa ja uns anys en el Partido Popular.
Què fa en el PP aquest polític, de verb fluid, brillant de vegades i dialogant altres tantes?
Com és capaç de conviure amb les llengües voraces d’Aznar i l’Acebes, d’en Rajoy i el Zaplana?
Com és capaç d’aguantar, una vegada i una altra, que li diguin: «Que et callis!»?

¡Que te calles!

Siempre me ha asombrado la capacidad de algunas personas, sobre todo políticos, de renunciar a sus ideas más progresistas para ascender en el mundo: en el trabajo, sobre todo; en sus partidos y en la vida pública, en general.
Se acepta, por regla general, que los años apaciguan los ardores ideológicos juveniles, que desde los extremos se converge en un cierto conservadurismo y conformismo de centro.
Víctor Alba, el irreductible (como le describió Pasqual Maragall tras su muerte, en 2003), hizo en el 2001 un apreciable retrato de estos «inconformistas del pasado, partidarios de imponer el conformismo».
Uno de esos casos es el de Josep Piqué, cuyo recorrido se inició en Bandera Roja y desembocó hace unos años en el Partido Popular.
¿Qué hace en el PP este político, de verbo fluido, brillante a veces, y dialogante otras tantas?
¿Cómo es capaz de convivir con las lenguas voraces de Aznar y Acebes, de Rajoy y Zaplana?
¿Cómo es capaz de aguantar, una y otra vez, que le digan: «¡que te calles!»?

Tot esperant Carod

Encara que sigui un fàcil joc de paraules amb l’obra de Samuel Beckett, el teatre de la política ha situat el terreny dels embolics en primer pla.
Què passarà ara amb el projecte d’Estatut? Qui s’estima a qui? Qui traeïx a qui? Quina porta es tanca i quina s’obre?
Tot esperant Carod…

Esperando a Carod

Aunque sea un fácil juego de palabras con la obra de Samuel Beckett, el teatro de la política ha situado el terreno de los enredos en primer plano.
¿Qué pasará ahora con el proyecto de Estatut? ¿Quién quiere a quién? ¿Quién traiciona a quién? ¿Qué puerta se cierra y cuál se abre?
Esperando a Carod…

Derechos y libertades

No me gustan las leyes hechas a medida… La actual ley de partidos fue hecha por y para el PP. Creo que no es una buena norma: ata de pies y manos al Gobierno socialista en un tema, el vasco, que necesita mucha mano izquierda, más política que leyes hechas a medida.
Quizá ahora, ante la polémica asamblea prevista de la izquierda abertzale, sólo sea necesario recordar el Artículo 21º del Título 1º, capítulo 2º, sección 1ª, aquella que habla de los derechos fundamentales y de las libertades públicas:
1.- «Se reconoce el derecho de reunión pacífica y sin armas. El ejercicio de este derecho no necesitará autorización previa.»
2.- «En los casos de reuniones en lugares de tránsito público y manifestaciones se dará comunicación previa a la autoridad, que sólo podrá prohibirlas cuando existan razones fundadas de alteración del orden público, con peligro para personas o bienes.»

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑