Categoría: General (Página 28 de 41)

Kylie Minogue ha sido nombrada Mujer del Año por la revista inglesa Glamour por su elegancia en la lucha contra el cáncer.
Supongo que han querido quedar bien: Mujeres del Año son todas aquellas que luchan día a día contra la enfermedad… aunque sea con menos glamour.

Fa més d’un any vaig començar a escriure aquest diari. No em movia el fet d’apuntar-me a una moda, sinó la necessitat d’escriure. Molts periodistes de premsa satisfan aquesta necessitat a través dels articles i reportatges que escriuen diàriament en els seus diaris i revistes… Hi ha unes quantes plomes i molt brillants.
Uns altres, uns pocs, es converteixen en escriptors de ficció a través de relats, contes curts i novel·les. Tot això suposa un esforç descomunal en temps i dedicació. Han d’esgarrapar temps al temps… i restar-lo a la família, als amics, al propi oci.
Deia a l’inici que aquest diari no deixa de ser una forma de apaivagar la sed d’escriptura… encara que fins ara no m’havia introduït en el terreny de la ficció… Fins ara.
Fa unes setmanes, a primers de maig, vaig decidir participar en un concurs de blocs, organitzat per Blocat, dintre de la festa d’internet Fesinternet.
Em feia gràcia complir amb les bases: escriure un weblog totalment inèdit i realitzar deu entrades entre el 2 i el 17 de maig.
Vaig llegir les bases cap al dia 8 o 9, però no m’hi vaig posar fins al divendres, dia 12.
Vaig pensar que un personatge de ficció, un alter ego més jove, un nouvingut a Catalunya, em permetia complir amb aquests criteris de participació. El resultat va ser Un basc a Catalunya (que també es pot veure en aquest altre enllaç). Un petit relat en català que, finalment, ha resultat el guanyador.
La veritat és que no hi ha hagut una gran participació: érem només mitja dotzena de bloggers i no tots tenien clares les bases del concurs. És una llàstima, perquè la idea era bona. M’alegra haver estat l’escollit. Reconec amb humilitat que el jurat no tenia moltes opcions a l’hora d’escollir.

Hace más de un año empecé a escribir este diario. No me movía el hecho de apuntarme a una moda, sino la necesidad de escribir.
Muchos periodistas de prensa satisfacen esa necesidad a través de los artículos y reportajes que escriben a diario en sus periódicos y revistas… Hay unas cuantas plumas y muy brillantes.
Otros, unos pocos, se convierten en escritores de ficción a través de relatos, cuentos cortos y novelas.
Todo ello supone un esfuerzo descomunal en tiempo y dedicación. Han de arañar tiempo al tiempo… y restárselo a la familia, a los amigos, al propio ocio.
Decía al inicio que este diario no deja de ser una forma de saciar la sed de escritura… aunque hasta ahora no me había introducido en el terreno de la ficción… Hasta ahora.
Hace unas semanas, a primeros de mayo, decidí participar en un concurso de bitácoras, organizado por Blocat, dentro de la fiesta de internet Fesinternet.
Me hacía gracia cumplir con las bases: escribir un weblog totalmente inédito y realizar diez entradas entre el 2 y el 17 de mayo.
Leí las bases hacia el día 8 o 9, pero no me puse manos a la obra hasta el viernes, día 12.
Pensé que un personaje de ficción, un alter ego más joven, recién llegado a Catalunya, me permitía cumplir con esos criterios de participación. El resultado fue Un vasco en Catalunya (traducción al castellano, en este otro enlace). Un pequeño relato en catalán que, finalmente, ha resultado el ganador.
Lo cierto es que no ha habido una gran participación: éramos sólo media docena de bloggers y no todos tenían claras las bases del concurso. Es una lástima, porque la idea era buena. Me alegra haber sido el escogido. Reconozco con humildad que el jurado no tenía muchas opciones a la hora de escoger.

Diuen que cada vegada es veu menys televisió, però cada dia m’envien enllaços per a accedir al videoblogger de èxit més ràpid de la història: YouTube.
Només cal posar qualsevol paraula que t’interessi al seu cercador i ja tens el video que busques, ja sigui El Koala amb el seu Yo Via Jase Un Corra, o l’inefable quartet Los Happiness i el seu irònic Amo a Laura (pero esperaré hasta el matrimonio).
Només són dos exemples del boca a orella, dels correus electrònics que corren per internet.
Per a què necessito la tele: puc veure el que vull en el moment que vull.

Dicen que cada vez se ve menos televisión, pero cada día me envían enlaces para acceder al videoblogger de más éxito rápido de la historia: YouTube.
Sólo necesitas poner en su buscador cualquier palabra que te interese y ahí está el vídeo que buscabas, ya sea El Koala con su Yo Via Jase Un Corra, o el inefable cuarteto Los Happiness y su irónico Amo a Laura (pero esperaré hasta el matrimonio). Son sólo dos ejemplos del boca a oreja, de los correos electrónicos que corren por internet.
Para qué necesito la tele: puedo ver lo que quiero en el momento que quiero.

Joan Rangel, delegat del Govern central a Catalunya, parlava aquest matí a TV-3 de la necessitat de auto protegir-se i de possar les mesures necessàries perquè els lladres no entrin a les nostres cases.
En un determinat moment, Rangel ha dit que «només cal mirar les pàgines web dels cossos i forces de seguretat de l’Estat» per a consultar quines mesures de seguretat es poden aplicar a les nostres cases.
Però… la nostra gent major sap usar internet? Quanta gent d’entre els robats té internet a casa seva? Quina proporció de la població rural té accés a internet? Existeix una internet ràpida als nostres pobles o encara s’ha d’utilitzar mòdem en molts d’ells?
Jo segueixo connectant-me a velocitat de caragol fora de Barcelona.
És la ignorància i prepotència del centralisme barceloní.

Joan Rangel, delegado del Gobierno en Catalunya, hablaba esta mañana en TV-3 de la necesidad de autoprotegerse y de poner las medidas necesarias para que los ladrones no entren en nuestras casas.
En un momento dado, Rangel ha dicho que «sólo hace falta mirar en las páginas web de los cuerpos y fuerzas de seguridad del Estado» para consultar qué medidas de seguridad se pueden aplicar a nuestras casas.
Pero ¿nuestra gente mayor sabe usar internet? ¿Cuánta gente de entre los robados tiene internet en su casa? ¿Qué proporción de la población rural tiene acceso a internet? ¿Existe una internet rápida en los pueblos o aún se ha de utilizar módem en muchos núcleos? Yo sigo conectándome a velocidad de caracol fuera de Barcelona.
Es la ignorancia y prepotencia del centralismo barcelonés.

Em vaig assabentar tard del triomf dels finlandesos Lordi a Eurovisió.
No vaig veure el festival: no m’interessa en absolut. Fa molts anys que no interessa a ningú, crec.
Recordo amb certa nostàlgia del passat allò de «ruayome uni, tu points». Ara, ni això.
Però l’èxit d’uns rockers a mig camí de La noche de los muertos vivientes i els klingon, els dolents de Star Trek, m’ha retornat l’esperança.
Diu el meu fill –19 anys i cantant en un grup de rock dur– que Lordi tenen unes lletres adequades, música contundent i un muntatge excel·lent. Una producció comercial i bé feta.
Què més se li pot demanar per a guanyar un festival rovellat?

Me enteré tarde del triunfo de los finlandeses Lordi en Eurovisión.
No vi el festival: no me interesa en absoluto. Hace muchos años que no interesa a nadie, creo.
Recuerdo con cierta nostalgia del pasado aquello de «ruayome uni, tu points». Ahora, ni eso.
Pero el éxito de unos rockeros a medio camino de La noche de los muertos vivientes y los klingon, los malos de Star Trek, me ha devuelto la esperanza.
Dice mi hijo –19 años y cantante en un grupo de rock duro– que Lordi tienen unas letras adecuadas, música contundente y un montaje excelente. Una producción comercial y bien hecha.
¿Qué más se le podía pedir para ganar un festival apolillado?

Els dibuixants de Google, una vegada més, rendeixen el seu personal homenatge a un dels grans autors de la novel·la policíaca: Sir Arthur Conan Doyle, l’auror de l’infalible detectiu Sherlock Holmes.
Nascut fa 147 anys, internet oferix nombroses pàgines sobre l’autor escocès, com aquesta entrada de la wikipedia en espanyol, aquesta en català i la pàgina oficial del detectiu.

Los dibujantes de Google, una vez más, rinden su personal homenaje a uno de los grandes autores de la novela policiaca: Sir Arthur Conan Doyle, el creador del infalible detective Sherlock Holmes.
Nacido hace 147 años, internet ofrece numerosas páginas sobre el autor escocés, como esta entrada de la wikipedia en español y la página oficial del detective.

Recordo que, quan vaig començar aquest diari, fa més d’un any, una de les raons que em va impulsar a escriure’l va ser el plaer de les paraules.
Per això, mirant cap amunt, estirat sota un arbre, com es veu a la foto, he escollit la paraula que encapçala aquesta entrada i que els autors de la Gran Enciclopèdia Catalana defineixen així:
migdiada [de migdia]
1 Temps al volt de migdia (Les xafogoses migdiades d’estiu).
2 Dormida que hom fa després de dinar (Fer la migdiada).
Quina millor paraula per a la tarda d’un diumenge!

Recuerdo que, cuando empecé este diario, hace más de un año, una de las razones que me impulsó a escribirlo fue el placer de las palabras. Por eso, mirando hacia arriba, estirado en una tumbona y con el paisaje que muestra la foto, he escogido la palabra que encabeza esta entrada y que los académicos de la RAE definen así:
siesta (del latín sexta [hora]).
1. f. Sueño que se toma después de comer.
2. f. Tiempo destinado para dormir o descansar después de comer.
3. f. Tiempo después del mediodía, en que aprieta más el calor.
Qué mejor palabra para la tarde de un domingo.

Felicitats, Barça, de part d’un afeccionat de l’Athlétic de Bilbao (esperem que ambdós equips facin un partit bonic aquest cap de setmana).
El Barça és el campió de campions, el campió d’Europa. No fa cap falta que els polítics facin de les seves i vulguin escombrar cap a casa, cap al possible resultat del referèndum del 18 de juny.
Ni tan sols un estimable analista com en Josep Maria Terricabras ha estat capaç de deixar el tema de banda.
Ara és moment que els seus afeccionats, aquests milers, milions de culers, ho gaudeixin.

Felicidades, Barça, de parte de un aficionado del Athlétic de Bilbao (esperemos que ambos equipos hagan un partido bonito este fin de semana).
El Barça es el campeón de campeones, el campeón de Europa. No hace falta que los políticos hagan de las suyas y quieran barrer hacia casa, hacia el posible resultado del referéndum del 18 de junio.
Ni siquiera un estimable analista como Josep Maria Terricabras ha sido capaz de dejar el tema de lado.
Ahora es momento de que sus aficionados, esos miles, millones de culers, lo disfruten.

Yo también recibí el martes, 9, la carta del president Pasqual Maragall…
Sí, la que trae por fecha el viernes, 12, o sea, mañana. Vamos, un lío, porque ayer a primera hora aún no se había aprobado en el Senado y hoy, a estas horas, todavía no se ha convocado oficialmente el referéndum.
Dicho esto, el President nos avisa que recibiremos el texto completo en casa de aquí a pocos días.
Lo estoy deseando. Quiero saber qué debo votar, si finalmente decido ir.
Sin ruidos ajenos.

Jo també vaig rebre dimarts, 9, la carta del president Pasqual Maragall…
Sí, la que porta per data divendres, 12, o sigui, demà.
Tot plegat, un embolic, perquè ahir, a primera hora, encara no s’havia aprobat al Senat, i avui, a aquestes hores, encara no s’ha convocat oficialment el referèndum.
Dit això, el President ens avisa que rebrem el text complet a casa d’aquí a pocs dies: ho estic desitjant. Vull saber què he de votar, si finalment decideixo anar-hi.
Sense sorolls aliens.

Luis era Luis Polanco, crític de música clàsica d’El Periódico.
Li coneixia des de fa gairebé 20 anys i va sorgir entre nosaltres un peculiar nexe: havia nascut a Las Arenas, barri elegant de Getxo, en la marge dreta de la ria del Nervión, on vivia bona part de la burgesia basca, mentre que jo havia viscut gairebé tota la meva infància just en el poble de davant, a Portugalete, vila de llarga tradició socialista.
Passava sempre ràpid per la Redacció: se situava darrera qualsevol ordinador i redactava en minuts la crònica d’un concert o la crítica d’un nou disc.
Parava poc entre nosaltres, perquè des de feia més de 10 anys era l’ànima del Festival de Música Castell de Peralada, on exercia de sotsdirector artístic.
Anit encara corria pel diari, escrivint un article, l’últim. Aquest matí ha mort. Tenia 68 anys.
(es pot llegir el pdf del text publicat per El Periódico, el día 10, en aquest enllaç)

Luis era Luis Polanco, crítico de música clásica de El Periódico.
Le conocía desde hace casi 20 años y surgió entre nosotros un peculiar nexo: había nacido en Las Arenas, barrio elegante de Getxo, en la margen derecha de la ría del Nervión, donde vivía buena parte de la burguesía vasca, mientras que yo había vivido casi toda mi infancia justo en el pueblo de enfrente, en Portugalete, villa de larga tradición socialista.
Pasaba siempre rápido por la Redacción: se situaba tras cualquier ordenador y redactaba en minutos la crónica de un concierto o la crítica de un nuevo disco.
Paraba poco entre nosotros, porque desde hace más de 10 años era el alma del Festival de Música Castell de Peralada, donde ejercía de subdirector artístico. Anoche aún corría por el diario, escribiendo un artículo, el último. Esta mañana ha fallecido. Tenía 68 años.
(se puede leer el pdf del texto publicado en El Periódico, el día 10, en este enlace)

En tot aquest assumpte d’ERC, el referèndum i l’Estatut, havia optat pel silenci, però avui m’ha semblat una bona ocasió per a trencar-lo.
La reflexió m’ha sorgit després de veure en Josep-Lluís Carod-Rovira entre decebut i fart, aquest matí, en una entrevista amb en Josep Cuní, a TV-3.
Crec que ERC s’ha despertat del somni i s’ha topat amb la dura realitat: després de molts anys, l’esquerra més catalanista havia arribat a un Govern al costat d’altres dos partits d’esquerres, i el seu somni era assolir que la resta d’Espanya acceptés les seves peticions, plasmades en el nou Estatut.
No ha estat així: la resta dels espanyols no entenen la posició catalana i no han permés anar molt més enllà. Els errors propis i l’inmens aparell de propaganda aliè han ajudat a aquesta cerimònia de la confusió.
El filòsof Josep Maria Terricabras deia fa uns dies que, «sincerament, penso que ERC ha fet bé: no solament perquè ha adoptat la posició més clara, més forta, menys ambigua, sinó perquè la seva direcció ha estat capaç de rectificar i de seguir les directrius de les bases».
Aquestes bases que, a partir d’un «no ens entenen» i «no ens volen», han optat per la posició més radical: diguem «no» a tot, fins i tot a allò que de positiu té el nou text.
Ahir ho expressava perfectament un article d’en Jordi Juan, escrit a La Vanguardia. Un text que formula l’opinió del sorprès ciutadà, d’aquest que no entén per quina raó «el partit [ERC] que més ha fet perquè hagi una reforma de l’Estatut hagi acabat demanant el vot en contra perquè el text resultant no li sembla prou bo. I prefereix acontentar-se amb un text del 1979 que és encara pitjor que el que se sotmet a votació».
ERC i els seus militants s’han topat amb la dura realitat de la bruta política quotidiana. Estan farts i volen posar-ho de manifest.
Però en política, una posició així no duu a ninguna part.
Per això, i cito textualment en Jordi Juan, encara que «a un servidor, el que realment li ve en gana el pròxim 18 de juny és anar-se a la platja i fer una botifarra simbòlica (…) em trobo ara demanant que la gent vagi a votar i que ho faci de forma afirmativa, perquè el país necessita superar aquest sot anímic i encarar el futur amb tranquil·litat. A part del cabreig que puguem sentir tots, la pregunta que ens hem de fer és: què guanyaria Catalunya amb un triomf del no?»