En tot aquest assumpte d’ERC, el referèndum i l’Estatut, havia optat pel silenci, però avui m’ha semblat una bona ocasió per a trencar-lo.
La reflexió m’ha sorgit després de veure en Josep-Lluís Carod-Rovira entre decebut i fart, aquest matí, en una entrevista amb en Josep Cuní, a TV-3.
Crec que ERC s’ha despertat del somni i s’ha topat amb la dura realitat: després de molts anys, l’esquerra més catalanista havia arribat a un Govern al costat d’altres dos partits d’esquerres, i el seu somni era assolir que la resta d’Espanya acceptés les seves peticions, plasmades en el nou Estatut.
No ha estat així: la resta dels espanyols no entenen la posició catalana i no han permés anar molt més enllà. Els errors propis i l’inmens aparell de propaganda aliè han ajudat a aquesta cerimònia de la confusió.
El filòsof Josep Maria Terricabras deia fa uns dies que, «sincerament, penso que ERC ha fet bé: no solament perquè ha adoptat la posició més clara, més forta, menys ambigua, sinó perquè la seva direcció ha estat capaç de rectificar i de seguir les directrius de les bases».
Aquestes bases que, a partir d’un «no ens entenen» i «no ens volen», han optat per la posició més radical: diguem «no» a tot, fins i tot a allò que de positiu té el nou text.
Ahir ho expressava perfectament un article d’en Jordi Juan, escrit a La Vanguardia. Un text que formula l’opinió del sorprès ciutadà, d’aquest que no entén per quina raó «el partit [ERC] que més ha fet perquè hagi una reforma de l’Estatut hagi acabat demanant el vot en contra perquè el text resultant no li sembla prou bo. I prefereix acontentar-se amb un text del 1979 que és encara pitjor que el que se sotmet a votació».
ERC i els seus militants s’han topat amb la dura realitat de la bruta política quotidiana. Estan farts i volen posar-ho de manifest.
Però en política, una posició així no duu a ninguna part.
Per això, i cito textualment en Jordi Juan, encara que «a un servidor, el que realment li ve en gana el pròxim 18 de juny és anar-se a la platja i fer una botifarra simbòlica (…) em trobo ara demanant que la gent vagi a votar i que ho faci de forma afirmativa, perquè el país necessita superar aquest sot anímic i encarar el futur amb tranquil·litat. A part del cabreig que puguem sentir tots, la pregunta que ens hem de fer és: què guanyaria Catalunya amb un triomf del no?»
El somni
Deja una respuesta
Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.
Hola Txerra,Només un petit comentari. La posició d’ERC és la que ens deixen tenir. Cap altra. Jo crec que sí que s’hagués pogut anar més enllà. Ho crec convençut. Crec que l’Estatut del 30 de setembre era perfectament assumible. I crec que CyU és qui ha evitat que això passes.I també crec que la pregunta que t’has de fer és què guanyarà Catalunya amb un triomf gran del SÍ.Jo crec que un triomf petit del SÍ o un triomf del NO deixarà la qüestió pendent per a la solució correcta. Canviar la constitució o començar a pensar en establir-nos pel nostre compte.