El blog del periodista Txerra Cirbian

Categoría: General (Página 20 de 41)

¡Que tengas suerte!

Hace un par de días, Lluís Llach decía que «es mejor retirarse cuando uno está aún en condiciones». Y anoche estaba en plenas condiciones.
La suya fue una despedida bonita, intensa, tierna y, también, política… sin demasiada agresividad hacia los políticos que allí estaban presentes, aguantando el chaparrón de un grupo de jóvenes independentistas y las palabras incisivas del cantante..
Bueno… le tomo prestadas sus propias palabras.
«Si nos dices adiós, quiero que el día sea limpio y claro, que ningún pájaro rompa la armonía de tu canto. Que tengas suerte y que encuentres lo que te ha faltado, que tengas suerte y que la vida te de un camino muy largo.»
¡Que tengas suerte!

Que tinguis sort!

Fa un parell de dies, en Lluís Llach va dir que «és millor retirar-se quan hom encara se sent en condicions». I anit esteva en plenes condicions. El seu va ser un comiat maco, intens, tendre i, també, polític… però sense massa agressivitat cap als polítics que hi eren presents, aguantant el xàfec dels joves independentistes i les paraules incissives del cantant.
Bé… agafo en prèstec les seves paraules.

«Si ens dius adéu, vull que el dia sigui net i clar, que cap ocell trenqui l’harmonia del teu cant. Que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat, que tinguis sort i que la vida et dongui un camí ben llarg.»
Que tinguis sort!

Una escapada a Montpeller

Des de fa alguns anys, aprofito algunes sortides de cap de setmana per escriure després sobre llocs interessants on he estat.
M’agrada explicar als lectors que hi ha racons dignes de visitar més enllà dels de les guies de viatges; restaurants que no tenen cap estrella Michelin, però en els quals val la pena parar-se a dinar sense pagar un dineral; i hotels amb encant, ja sigui pel paisatge o per la gent.
Algunes d’aquestes escapades les he publicat a El Periódico de Catalunya, el diari on treballo. Per exemple, vaig escriure un reportatge sobre Noruega, on vaig estar de vacances aquest estiu passat. Es pot llegir en aquest enllaç d’En Profunditat.
A punt d’entrar en aquesta hivernal primavera, gairebé a les portes de les vacances de Setmana Santa, quan molta gent travessa la frontera francesa i s’encamina cap a la neu dels Pirineus o els Alps, he pensat en rescatar una escapada a Montpeller, que vaig publicar en el seu moment en el meu diari, poc abans de Nadal.
La capital del Llenguadoc-Roussillon és una agradable sorpresa i una parada interessant com a etapa intermèdia en qualsevol recorregut cap a l’interior de França. Agermanada amb Barcelona des de 1963 i bressol de Jaume I el Conqueridor, que hi va néixer el 1208, Montpeller mereix una visita tranquila.
Una bona idea per als qui no tenen massa temps és acudir a l’oficina de turisme local i apuntar-se a una visita guiada per alguns dels tresors de la ciutat, des dels seus vestigis romans fins a les construccions del segle XVIII, com el passeig del Peyrou i l’Arc de Triomf… o el famós barri d’Antigone, edificat per l’arquitecte català Ricardo Bofill.
Va ser Georges Frêche, un famós batlle de la ciutat, qui va encarregar a en Bofill modernitzar la ciutat el 1983. Fruit d’aquest encàrrec és un dels conjunts monumentals més fascinants del sud de França, amb un llarg i tranquil passeig que uneix la part antiga amb l’edifici del Consell Regional, que adopta la forma d’una espècie d’arc de triomf.
Qui necessiti quedar-se a dormir, hi ha un parell d’hotelets amb encant, l’Hotel du Palais y Le Guilhem. Per a dinar o sopar, Le Petit Jardin y La Diligence són dues bones alternatives, encara que no siguin baratetes.
Si algú desitja més informació, a Barcelona pot trucar el telèfon de la Maison de la France (93.412.04.28) o donar un cop d’ull al web del Comitè Regional de Turisme del Llenguadoc-Roussillon.

Una escapada a Montpellier

Desde hace algunos años, aprovecho algunas salidas de fin de semana para escribir después sobre lugares interesantes donde he estado.
Me gusta contar a los lectores que existen rincones dignos de visitar más allá de los que señalan las guías de viajes; restaurantes que no tienen ninguna estrella Michelin, pero en los que vale la pena pararse a comer y sin pagar un dineral; y hoteles con encanto, ya sea por el paraje donde están enclavados o por las personas que lo regentan.
Algunas de estas escapadas las he publicado en El Periódico de Catalunya, el diario donde trabajo. Por ejemplo, escribí un reportaje sobre Noruega, donde estuve de vacaciones este verano pasado. Se puede leer en este enlace de En Profundidad.
A punto de entrar en esta invernal primavera, casi a las puertas de las vacaciones de Semana Santa, cuando mucha gente cruza la frontera francesa y se encamina hacia la nieve de los Pirineos o los Alpes, he pensado rescatar una escapada a Montpellier, que publiqué en su día en mi diario, poco antes de Navidad.
La capital del Languedoc-Roussillon es una agradable sorpresa y una parada interesante como etapa intermedia en cualquier recorrido hacia el interior de Francia. Hermanada con Barcelona desde 1963 y cuna de Jaime I el Conquistador, que nació en ella en 1208, Montpellier merece una visita reposada.
Una buena idea para quienes no tienen demasiado tiempo es acudir a la oficina de turismo local y apuntarse a una visita guiada por algunos de los tesoros de la población, desde sus vestigios romanos hasta las construcciones del siglo XVIII, como el paseo del Peyrou y el Arco de Triunfo o el famoso barrio de Antigone, obra del arquitecto catalán Ricardo Bofill.
Fue Georges Frêche, un famoso alcalde de la ciudad, quien encargó a Bofill modernizar la ciudad en 1983. Fruto de ese encargo es uno de los conjuntos monumentales más fascinantes del sur de Francia, con un largo y tranquilo paseo que une la parte antigua con el edificio del Consejo Regional, que adopta la forma de una especie de arco de triunfo.
Quien necesite quedarse a dormir, hay un par de hotelitos con encanto, el Hotel du Palais y Le Guilhem. En cuanto a restaurantes, Le Petit Jardin y La Diligence son dos buenas alternativas, aunque no sean baratas.
Si alguien desea más información, en Barcelona puede llamar al teléfono de la Maison de la France (93.412.04.28) o dar un vistazo al web del Comité Regional de Turismo del Languedoc-Roussillon.

Los Modernos

L’uruguaià Pedro Paiva i l’argentí Alejandro Orlando són Los Modernos, una parella d’actors que, amb una escenografia mínima (un faristol) i roba entre femenina (faldilles i anells) i masculina (camisa i jaqueta), despleguen un verb trepidant, irònic, incisiu, divertidíssim; un monòleg a dos o un diàleg d’un.
Acaben de tornar a Barcelona, on representen Lo mejor, una selecció dels seus muntatges anteriors, Un antes y un después, Breve desconcierto breve i Breve desconcierto nuevo. L’espectacle, breu (dura poc més d’una hora), ho representen en el Club Capitol (Rambla, 138).
Com a mostra dels seus jocs de paraules, aquestes frases: «En la vida se gana o se pierde, pero hoy / tengo ganas de no perder, es decir / hoy tengo ganas de ganar. / En la vida se gana o se pierde, pero hoy / tengo ganas de ganar las ganas de no perder / las ganas de ganar. / Si gano las ganas de perder… pierdo. / […] / Suele suceder que cuanto más quiero ganar / más me toca perder… / Suele suceder.»
No es perdin el seu espectacle. Guanyaran un somriure.

Los Modernos

El uruguayo Pedro Paiva y el argentino Alejandro Orlando son Los Modernos, una pareja de actores que, con una escenografía mínima (un atril) y un vestuario entre femenino (faldas y anillos) y masculino (camisa y chaqueta), despliegan un verbo trepidante, irónico, incisivo, desternillante; un monólogo a dos o un diálogo uno.
Acaban de volver a Barcelona, donde representan Lo mejor, una selección de sus montajes anteriores, Un antes y un después, Breve desconcierto breve y Breve desconcierto nuevo. El espectáculo, breve (dura poco más de una hora), lo representan en el Club Capitol (Rambla, 138).
Como muestra de sus juegos de palabras, un simple botón: «En la vida se gana o se pierde, pero hoy / tengo ganas de no perder, es decir / hoy tengo ganas de ganar. / En la vida se gana o se pierde, pero hoy / tengo ganas de ganar las ganas de no perder / las ganas de ganar. / Si gano las ganas de perder… pierdo. / […] / Suele suceder que cuanto más quiero ganar / más me toca perder… / Suele suceder.»
No se pierdan su espectáculo. Ganarán una sonrisa.

Franquisme

«El reconeixement a totes les víctimes [de la guerra civil] no es pot traslladar a totes les ideologies. El franquisme no mereix cap respecte polític ni moral de cap mena«.
La frase correspon al conseller d’Interior, Joan Saura, durant el Ple del Parlament de Catalunya d’ahir, en el que es va acordar continuar tramitant el projecte de llei del Memorial Democràtic.

Franquismo

«El reconocimiento de todas las víctimas [de la guerra civil] no se puede trasladar a todas las ideologías. El franquismo no merece ningún respeto político ni moral«.
La frase corresponde al consejero del Interior, Joan Saura, durante el Pleno del Parlament de Catalunya de ayer, en el que se acordó continuar tramitando el proyecto de ley del Memorial Democrático.

Ous

Aquest matí he llegit l’article De huevos y lemas, de la psicòloga i escriptora Carme Freixa, en la seva columna Ull de gènere, en el diari gratuït 20 Minutos.
Entre d’altres coses, diu: «Curiosos els lemes relatius als ous dels homes que es van corejar per part d’algunes persones a la manifestació de la dreta recalcitrant l’altre dia a Madrid. Perquè, em pregunto, per un fet tan racional com convocar eleccions, hi ha necessitat d’invocar els susodichos
El fet cert és que estem en un país on la utilització nominal dels testicles per part d’aquells que volen imposar la seva opinió i el seu poder és habitual.
El seu ús, dissabte, a la manifestació del PP, és una mostra evident d’incultura i grosseria política.
El seu ús quotidià pel mascle del corral sempre m’ha molestat: és una falta de respecte, d’educació. Pura grolleria.
Però, a més a més, l’ús d’aquest terme denota molt més, com a la manifestació de Madrid: una forma concreta, tirànica i violenta, d’exercir el poder a la societat, a la feina, en la vida quotidiana.

Huevos

Acabo de leer el artículo De huevos y lemas, de la psicóloga y escritora Carme Freixa, en su columna Ull de gènere (Ojo de género), en el diario gratuito 20 Minutos.
Entre otras cosas, dice: «Curiosos los lemas relativos a los huevos de los hombres que se corearon por parte de algunas personas en la manifestación de la derecha recalcitrante el otro día en Madrid. Porque me pregunto, ¿Para un hecho tan racional como convocar elecciones, hay necesidad de invocar a los susodichos?»
Lo cierto es que estamos en un país donde la utilización nominal de los testículos por parte de aquellos que quieren imponer su opinión y su poder es habitual.
Su uso, el sábado, en la manifestación del PP es una muestra evidente de incultura y cerrilidad política.
Su uso cotidiano por el machito del corral siempre me ha molestado: es una falta de respeto, de educación. Pura grosería.
Pero, además, el uso de ese término denota mucho más, como en la manifestación de Madrid: una forma concreta, tiránica y violenta, de ejercer el poder en la sociedad, en el trabajo, en la vida cotidiana.

Tres anys ja

Sembla mentida, però ja fa tres anys de l’11-M, del trist 11 de març del 2004, quan van morir 191 persones i unes 2.000 van resultar ferides a causa d’un atemptat islamista.
Tres anys en els quals el partit que governava llavors no només no ha fet cap gest cap als qui van patir el cop terrorista, sinò que segueix capficat en tacar el record de les víctimes i utilitzar el fantasma d’un altre terrorisme per alliçonar les seves gents i treure-les al carrer.
És la manipulació contínua, l’ús i abús de símbols que haurien de ser comuns i que ara només tenen un color, un blavós que recorda massa el dels últims anys del franquisme.
Potser no recorden quanta gent va sortir al carrer per protestar contra la guerra de l’Iraq, contra la matança de l’11-M…
Com els pot estranyar que un familiar de les víctimes tregui un cartell com el de la fotografia?
Fins quan seguiran enganyant i fent mal?
Potser fins que les urnes els tornin a situar allà on els van posar fa ja tres anys.

Tres años ya

Parece mentira, pero hace ya tres años del 11-M, del triste 11 de marzo del 2004, cuando murieron 191 personas y unas 2.000 resultaron heridas a causa de un atentado islamista.
Tres años en los que el partido que gobernaba entonces no sólo no ha hecho ni un gesto hacia quienes sufrieron el golpe terrorista, sino que sigue empecinado en mancillar el recuerdo de las víctimas y en utilizar el fantasma de otro terrorismo para aleccionar a sus huestes y sacarlas a la calle.
Es la manipulación continua, el uso y abuso de símbolos que deberían ser comunes y ahora sólo tienen un color, un azulón que recuerda demasiado el de los últimos años del franquismo.
Quizá no recuerdan cuánta gente salió a la calle para protestar contra la guerra de Irak, contra la matanza del 11-M…
¿Cómo se asombran de que un familiar de las víctimas saque un cartel como el de la foto?
¿Hasta cuando seguirán engañando y haciendo daño?
Quizá hasta que las urnas les vuelvan a situar allí donde les pusieron hace ya tres años.

Ubuntu

Aquests dies Microsoft ataca per tots els costats amb su Windows Vista. De fet, la veterana publicació PC Plus, del Grupo Zeta, desapareix i queda reconvertida en la revista oficial del nou sistema operatiu de Bill Gates.
Per això m’ha sorprès gratament que
El País, un diari que està oferint un col·leccionable en el qual expliquen les novetats del Vista, inclogui en el seu suplement Ciberpaís dels dijous una guia d’instal·lació de Ubuntu, una de les distribucions de Linux més agradables i senzilles d’instal·lar (aviat també en català).
Com s’indica en la pàgina web d’Ubuntu, aquest «és un sistema operatiu complet basat en Linux, disponible de manera lliure». Ubuntu «és una antiga paraula africana que significa humanitat cap a altres» i també «sóc el que sóc a causa del que tots som». Per això es pot descarregar gratuïtament i, a més a més, si es tenen els coneixements suficients, es pot copiar, modificar i alterar sense que ningú et digui que ets un «pirata».
Potser per tot això, Ubuntu s’autodefineix com «Linux per a éssers humans» i, també, perquè instal·lar aquest sistema operatiu era certament complex fa uns anys i tan sols ho feien els informàtics.
Ara els puc assegurar que és tan senzill i bonic com Windows… i a més a més no els costarà ni un euro.

Ubuntu

Estos días Microsoft ataca por todos los lados con su Windows Vista. De hecho, la veterana publicación PC Plus, del Grupo Zeta, desaparece y queda reconvertida en la revista oficial del nuevo sistema operativo de Bill Gates.
Por ello me ha sorprendido gratamente que El País, un diario que está ofreciendo un coleccionable en la que explica las novedades del Vista, incluya en su suplemento Ciberpaís de los jueves una guía de instalación de Ubuntu, una de las distribuciones de Linux más agradables y sencillas de instalar.
Como se indica en su página web, «Ubuntu es un sistema operativo completo basado en Linux, disponible de forma libre». Ubuntu «es una antigua palabra africana que significa humanidad hacia otros» y tambien «soy lo que soy debido a lo que todos somos». De ahí que se pueda descargar gratuitamente y, además, si se tienen los conocimientos suficientes, se pueda copiar, modificar y alterar sin que nadie le llame a uno «pirata».
Quizá por todo ello, Ubuntu se autodefine como «Linux para seres humanos» y, también, quizá porque instalar este sistema operativo era ciertamente complejo hace unos años.
Ahora les puedo asegurar que es tan sencillo y bonito como Windows… y además no les costará ni un euro.

Circ Cric

El nom de Jaume Mateu Bullich (Barcelona, 1955) amaga sota un gran nassarró de pallasso al gran Tortell Poltrona, un dels fundadors de Pallassos sense Fronteres.
Ahir va arribar a les redaccions dels diaris una carta sorprenent, en la que s’explica el rosari de problemes que el Circ Cric, la companyia d’en Poltrona, ha tingut amb alguns ajuntaments catalans a l’hora de poder instal·lar la seva carpa i que els ha obligat a cancel·lar la gira que acabava d’iniciar: «Aquest calvari ha estat habitual en aquests darrers cinc anys, des que en el 2002 el Circ Cric va retornar a la itinerància. En aquest periòde de temps hem visitat 105 poblacions, hem fet 548 representacions i hem acollit a 288.805 espectadors».
De la carta, que pot llegir-se a l’apartat En Profunditat d’aquest mateix blog, es dedueix també que sense la protecció de l’Administració, sense una adequada promoció del circ entre les noves generacions, serà molt difícil la supervivència d’aquest tipus d’espectacles.
I no parlo del circ tradicional, que també té dret a existir, faltaria més, sinó d’arts escèniques, de cultura, en definitiva. Allò que la Generalitat de Catalunya va reconèixer amb el Premi Nacional de Circ d’el 2005 a en Tortell i a la seva companya, Montserrat Trías (Titat Craconi), per una trajectòria irreprotxable de 25 anys.
Per això s’entén que a la carta del Circ Cric es digui, amb certa amargor: «Si voleu veure circ, aneu al Soleil! El Circ Cric atura la seva gira per Catalunya i torna cap a casa».
Llàstima!

Circ Cric

El nombre de Jaume Mateu Bullich (Barcelona, 1955) oculta bajo una gran narizota de payaso al gran Tortell Poltrona, uno de los fundadores de Payasos sin Fronteras.
Ayer llegó a las redacciones de los periódicos una carta sorprendente, en la que se explica el rosario de problemas que el Circ Cric, la compañía de Poltrona, ha tenido con diversos ayuntamientos catalanes a la hora de poder instalar su carpa y que les ha obligado a cancelar la gira que acababa de iniciar: «Un calvario que ha sido habitual en estos últimos cinco años, desde que en el 2002 el Circ Cric volvió a la itinerancia, un periodo en el que hemos visitado 105 poblaciones, hecho 548 representaciones y acogido a 288.805 espectadores».
De la carta, que puede leerse entera en el apartado En Profundidad de este mismo blog, se deduce también que sin la protección de la Administración, sin una adecuada promoción del circo entre las nuevas generaciones, será muy difícil la supervivencia de este tipo de espectáculos.
Y no hablo del circo tradicional, que también tiene derecho a existir, faltaría más, sino de artes escénicas, de cultura, en definitiva. Algo que la Generalitat de Catalunya reconoció con el Premio Nacional de Circo de en el 2005 a Tortell y a su compañera, Montserrat Trías (Titat Craconi), por una trayectoria intachable de 25 años de trabajo.
Por eso se entiende que en la carta de Circ Cric se diga con cierta amargura: «¡Si queréis ver circo, ir a ver el Soleil! El Circ Cric para su gira por Catalunya y vuelve a casa».
Lástima.

Llach: la revolta permanent

Ahir a la nit vaig anar a veure el documental Llach: la revolta permanent.
Com a pel·lícula vaig trobar que tenia alguns defectes: les dues línies argumentals (la massacre de treballadors per part de la policia, el 3 de març de 1976, a Vitòria, i la posició de Lluís Llach abans, durant i després d’aquests fets) no acaben d’encaixar amb fluïdesa fins al seu terç final i estan descompensades per la falta de material del primer tema, com el mateix director Lluís Danés ha admès en alguna ocasió.
Tot això s’oblida al veure el film com un tot. M’ha passat com amb Tranuites Circus, l’altra col·laboració d’en Llach i en Danès: és la presència del cantautor, la força de les seves lletres i la seva música, el que eleva el conjunt.
Però el fet més important és que estem davant d’una pel·lícula necessària –com ho és Salvador, en la que en Lluís Llach també hi ha col·laborat–, que no pot deixar indiferent a ningú i que ens recorda que encara queden punts foscos al començament de la nostra democràcia.
Com diu a Campanades a mort: «(…) i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.»

Llach: la revolta permanent

Anoche fui a ver el documental Llach: la revolta permanent.
Como película encontré que tenía algunos peros: las dos líneas argumentales (la masacre de trabajadores por parte de la policía, el 3 de marzo de 1976, en Vitoria, y la posición de Lluís Llach antes, durante y después de estos hechos) no terminan de encajar con fluidez hasta su tercio final y están descompensadas por falta de material, como el propio director Lluís Danés ha admitido en alguna ocasión.
Todo ello se olvida al ver el filme como un todo. Me ha pasado como con Tranuites Circus, la otra colaboración entre Llach y Danés: es la presencia del cantautor, la fuerza de sus letras y su música, lo que eleva el conjunto.
Pero lo importante es que estamos ante una película necesaria –como lo es Salvador, en la que Lluís Llach también ha colaborado–, que no puede dejar indiferente a nadie y que nos recuerda que aún quedan puntos oscuros en el inicio de nuestra democracia.
Como dice en Campanades a mort: «(…) y tú tan viejo; envidioso de una belleza tan joven has querido desgarrar sus miembros, pero no podrás, porque todos guardamos esta luz y nuestros ojos serán relámpagos para tus noches.»

Huertas

Ha mort en Josep Maria Huertas Claveria, amic i mestre.
El títol de mestre el poden esgrimir molt pocs professionals del periodisme, entre d’altres coses perquè es necessita d’una generositat que a molts els hi falta a l’hora d’ensenyar a una altra persona, de transmetre allò que saben, amb noblesa i sense cap interès.
Huertas era d’aquest tipus.
El vaig conèixer a l’estiu del 1979, al diari Tele/eXpres. Jo era un jove estudiant de Periodisme de 22 anys que volia treballar com fos, fins i tot sense cobrar, i em vaig plantar a la redacció amb tal pretensió. Ell era el cap de la secció local i suposo que vaig ser tan insistent que, després de consultar-ho amb algú, va accedir finalment a tenir-me a prova durant 15 dies.
Crec recordar que la primera notícia que em va encarregar va ser un breu de 15 línies. Vaig tardar una bona estona a escriure-la i la hi vaig presentar tot content: em va fer quatre guixots i em va indicar els errors; la vaig haver de redactar tres o quatre vegades abans d’aconseguir la seva aprovació.
Al cap d’aquelles dues setmanes, que van ser tot un curs de redacció pràctica, en Huertas em va anunciar que l’empresa em contractava com a substitut per a l’estiu, “però cobrant; aquí ningú ha de treballar sense cobrar”, em va dir.
Al llarg dels anys l’he anat retrobant i sempre ha estat un referent ètic i personal per a mi i per a altres molts companys. Em sentia unit a ells en una espècie de col·lectiu espiritual, el dels anomenats “huertamaros”, un terme inventat potser per en Joan de Segarra, però que ens definia: aquells que el sentíem com amic i com a mestre.
Ara ens hem quedat una mica orfes.

Huertas

Ha muerto Josep Maria Huertas Claveria, amigo y maestro.
El título de maestro lo pueden esgrimir muy pocos profesionales del periodismo, entre otras cosas porque se precisa una generosidad que a muchos les falta a la hora de enseñar a otra persona, de transmitir aquello que saben con nobleza y sin ningún interés.
Huertas era de esa pasta.
Le conocí en el verano de 1979, en el diario Tele/eXpres. Yo era un joven estudiante de Periodismo de 22 años que quería trabajar a toda costa, incluso sin cobrar ni un duro, y me planté en la redacción con tal pretensión. Él era el jefe de la sección local y supongo que fui tan insistente que, tras consultarlo con alguien, accedió finalmente a tenerme a prueba durante 15 días.
Creo recordar que la primera noticia que me encargó fue un breve de 15 líneas. Tardé un buen rato en escribirla y se la presenté ufano: me pegó cuatro tachones y me indicó los fallos; la tuve que redactar tres o cuatro veces antes de lograr su aprobación.
Al cabo de aquellas dos semanas, que fueron todo un curso de redacción práctica, Huertas me anunció que la empresa me contrataba como sustituto para el verano, “pero cobrando; aquí nadie ha de trabajar sin cobrar”, me dijo.
A lo largo de los años me he ido encontrando con Huertas y siempre ha sido un referente ético y personal para mí y para otros muchos colegas. Me sentía unido a éstos en una especie de colectivo espiritual, el de los llamados “huertamaros”, un término acuñado quizá por Sagarra, pero que nos definía: aquéllos que le sentíamos como amigo y maestro.
Ahora nos hemos quedado un poco huérfanos.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑