Ahir a la nit vaig anar a veure el documental Llach: la revolta permanent.
Com a pel·lícula vaig trobar que tenia alguns defectes: les dues línies argumentals (la massacre de treballadors per part de la policia, el 3 de març de 1976, a Vitòria, i la posició de Lluís Llach abans, durant i després d’aquests fets) no acaben d’encaixar amb fluïdesa fins al seu terç final i estan descompensades per la falta de material del primer tema, com el mateix director Lluís Danés ha admès en alguna ocasió.
Tot això s’oblida al veure el film com un tot. M’ha passat com amb Tranuites Circus, l’altra col·laboració d’en Llach i en Danès: és la presència del cantautor, la força de les seves lletres i la seva música, el que eleva el conjunt.
Però el fet més important és que estem davant d’una pel·lícula necessària –com ho és Salvador, en la que en Lluís Llach també hi ha col·laborat–, que no pot deixar indiferent a ningú i que ens recorda que encara queden punts foscos al començament de la nostra democràcia.
Com diu a Campanades a mort: «(…) i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.»