El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 159 de 169)

Poder decidir

La complexa situació autonòmica actual la resumia així el dibuixant Máximo, ahir, dilluns, en el diari El País: «Els bascos volen decidir, els catalans volen decidir i els espanyols volem decidir que ells no decideixin».
Aquest és el problema: que deixin al poble decidir… i aquest és l’origen i l’èxit de la manifestació del dissabte a Barcelona.

Poder decidir

La compleja situación autonómica actual la resumía así el dibujante Máximo, ayer, lunes, en el diario El País: «Los vascos quieren decidir, los catalanes quieren decidir y los españoles queremos decidir que no decidan».
Éste es el problema: que dejen al pueblo decidir… y éste es el origen y el éxito de la manifestación del sábado en Barcelona.

Truman Capote

Truman Capote torna a estar d’actualitat gràcies a la pel·lícula Capote, protagonitzada per un destacable Philip Seymour Hoffman.
Pels afeccionats a la lectura però, sobretot, per a qui estimen l’escriptura, qualsevol moment és bo per a rellegir-lo.
He trobat en la meva biblioteca una vella edició d’Anagrama –publicada fa uns 30 anys– de Música per a camaleons.
En el seu conegut prefaci, gairebé a l’inici, Capote diu: «Un dia vaig començar a escriure, sense saber que m’havia encadenat per a tota la vida […] Al principi [escriure] va ser molt divertit. Va deixar de ser-lo quan vaig esbrinar la diferència entre escriure bé i mal; i després vaig fer un altre descobriment més alarmant encara: la diferència entre escriure bé i l’art veritable; [aquesta diferència] és subtil, però brutal».

Truman Capote

Truman Capote vuelve a estar de actualidad gracias a la película Capote, protagonizada por un destacable Philip Seymour Hoffman.
Para los aficionados a la lectura pero, sobre todo, para quienes aman la escritura, cualquier momento es bueno para releerle.
He encontrado en mi biblioteca una vieja edición de Anagrama –de hace unos 30 años– de Música para camaleones.
En su conocido prefacio, Capote habla de muchas cosas; él es el protagonista absoluto y así nos lo hace notar.
Casi al inicio, hay una frase ingenua y premonitoria, a la vez: «Un día comencé a escribir, sin saber que me había encadenado de por vida […] Al principio [escribir] fue muy divertido. Dejó de serlo cuando averigüé la diferencia entre escribir bien y mal; y luego hice otro descubrimiento más alarmante todavía: la diferencia entre escribir bien y el arte verdadero; [esa diferencia] es sutil, pero brutal».

Integrismes

Segueix el degoteig d’articles sobre els dibuixos satírics de Mahoma, com En la vinyeta del Senyor, de l’Empar Moliner, aquest dissabte en l’edició catalana del diari El País, on l’escriptora acabava per donar la volta a l’assumpte i li demanava al portaveu de la Societat de la Fe Islàmica que s’apliqués a si mateix una fàtwa.
El crític de cinema Diego Galán en el mateix diari, el divendres (veure també En Profunditat) ha aportat un toc original i ha trobat el paral·lelisme adequat.
Només li ha calgut recordar-nos les actuacions de certs integrismes catòlics: les manifestacions que va provocar Je vous salue Marie, d’en Jean-Luc Godard; el cartell d’Amén, la pel·lícula d’en Costa Gavras; el procés judicial (sobresegut) a L’última temptació de Crist, d’en Martin Scorsese, les recents queixes de l’Opus Dei per la pel·lícula El codi Da Vinci, d’en Ron Howard; i del bisbe de Tarazona pel film Teresa, mort i vida, d’en Ray Loriga, són només alguns exemples… però n’hi ha molts més.
Galán ens fa veure que la biga està en el nostre propi ull, tot i que només volem veure la palla en l’ull aliè.

Integrismos

Sigue el goteo de artículos sobre los dibujos satíricos sobre Mahoma, como En la viñeta del Señor, de Empar Moliner, este sábado en la edición catalana del diario El País, donde la escritora terminaba por dar la vuelta al asunto y le pedía al portavoz de la Sociedad de la Fe Islámica que se aplicara a sí mismo una fatua.
El crítico de cine Diego Galán en el mismo diario, el viernes (ver también En Profundidad) ha aportado un toque original y ha sabido dar con el paralelismo adecuado.
No le ha hecho falta más que recordarnos las actuaciones de ciertos integrismos católicos: casos como los de las manis que provocó Je vous salue Marie, de Jean-Luc Godard, el cartel de Amén, la película de Costa Gavras, el proceso judicial (sobreseído) a La última tentación de Cristo, de Martin Scorsese, las recientes quejas del Opus Dei por la película El código Da Vinci, de Ron Howard, y del obispo de Tarazona por el filme Teresa, muerte y vida, de Ray Loriga, son sólo unos pocos ejemplos… pero hay muchos más.
Galán nos hace ver que la viga está en nuestro propio ojo, aunque sólo queramos ver la paja en el ojo ajeno.

La mani

La mani ha sido todo un éxito: «Somos una nación y tenemos el derecho a decidir». ¡Felicidades!
Y ahora, un apunte colateral: mientras en Catalunya el tema de la reivindicación en sí misma no molesta a nadie, ni tampoco en Madrid (o al menos lo parece), cuando una manifestación así se realiza en el País Vasco siempre levanta ampollas.
Claro está que los vascos lo llaman derecho a la autodeterminación.

La mani

La mani ha estat tot un èxit: «Som una nació i tenim el dret de decidir». Felicitats!
I ara, un apunt col·lateral: mentre a Catalunya el tema de la reivindicació en si mateixa no molesta a ningú, ni tampoc a Madrid (o almenys ho sembla), quan una manifestació així es realitza al País Basc sempre aixeca butllofes.
És clar que els bascos en diuen dret a l’autodeterminació.

Fiiirmes!

Poco le ha durado la protesta al portavoz del PP en Lloret de Mar, Joaquim Teixidor. Le han puesto de patitas en la calle. ¡Las críticas hacia arriba siempre nos caen encima!
La libertad de expresión entre los populares es como la que ejerce Josep Piqué: hace un gesto, le tocan la cara y no le queda más remedio que acatar lo que digan los jefes.
Bueno, en eso se parece a casi todos nosotros, no vaya a ser que nos despidan con la hipoteca a medio pagar.

Feeerms!

Poc li ha durat la protesta al portaveu del PP de Lloret de Mar, Joaquim Teixidor. L’han fet fora sense embuts. Les crítiques cap amunt sempre ens cauen a sobre!
La llibertat d’expressió entre els populars és com la que exerceix Josep Piqué: fa el gest, li toquen el crostó i després acata el que li diuen els seus caps.
Bé, en això se sembla a gairebé tots nosaltres, no sigui que ens acomiaden amb l’hipoteca a mig pagar.

Rembrandt vs Bolkestein

Aquest dissabte vaig anar a veure l’exposició de gravats d’en Rembrandt a La Pedrera. No deixin de veure-la.
Al sortir al carrer, just al davant, havia una petita concentració sindical. Hi havia pancartes de CCOO i UGT contra la Directiva Bolkestein i per allí hi era en Raül Romeva.
Com no tenia ni idea de què anava allò (disculpi el lector aquesta clara mostra d’ignorància), vaig preguntar. Una sindicalista m’ho va intentar explicar.
Fa un parell d’anys, un anterior comissari europeu, Frits Bolkestein, curiosament també holandès, com el famós pintor, va redactar una Directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa als serveis dins el mercat interior. El seu text íntegre està en aquesta adreça, per si algú s’anima a llegir-lo.
El que em va dir aquella militant ugetista ho resumiria dient que dos treballadors de diferents països, contractats per l’empresari d’un tercer país en els seus llocs d’origen, podrien tenir drets i remuneracions diferents (i, per descomptat, inferiors) als del país d’acollida.
És molt probable que no sàpiga explicar-lo correctament, perquè l’economia mai ha estat el meu punt fort, però tant el nom com el contingut de la protesta em va deixar intrigat.
La qüestió és que avui, Sant Valentí –dia dels enamorats pels grans magatzems–, és la data triada per les organitzacions sindicals de tota Europa per fer sentir la seva veu a Estrasburg i manifestar-se sobre aquest tema…
A veure si els mitjans de comunicació saben fer-nos entendre aquest tema amb senzillesa.

Rembrandt vs Bolkestein

Este sábado fui a ver la exposición de grabados de Rembrandt en La Pedrera. No se la pierdan.
Al salir, en frente, había una pequeña concentración sindical. Había pancartas de CCOO y UGT contra la Directiva Bolkestein y por allí andava Raül Romeva.
Como no tenía ni idea de qué iba aquello (disculpe el lector esta clara muestra de ignorancia), pregunté a las personas allí reunidas. Una sindicalista me lo intentó explicar.
Un anterior comisario europeo, llamado Frits Bolkestein, curiosamente también holandés, como el famoso pintor, redactó hace un par de años una Directiva del Parlamento Europeo y del Consejo relativa a los servicios en el mercado interior. Su texto íntegro está en esta dirección, por si alguien se anima a leerlo.
Lo que me dijo aquella militante ugetista lo resumiría diciendo que dos trabajadores de diferentes países, contratados por el empresario de un tercer país en sus lugares de origen, podrían tener derechos y remuneraciones diferentes (y, por supuesto, inferiores) a los del país de acogida.
Es muy probable que no sepa explicarlo correctamente, porque la economía nunca ha sido mi fuerte, pero tanto el nombre como el contenido de la protesta me dejaron intrigado.
La cuestión es que hoy, San Valentín –día de los enamorados para los grandes almacenes–, es la fecha elegida por las organizaciones sindicales de toda europa para hacer oír su voz en Estrasburgo y manifestarse sobre este tema…
A ver si los medios de comunicación saben hacérnoslo entender con sencillez.

El pi

Passejant aquest matí per Barcelona, de cop i volta he vist el pi en un terrat. No era excessivament gran, però ho era prou com per veure’l des del carrer.
Hores després, el seu propietari m’explicava la seva petita història.
Fa uns deu anys, un amic i ell havien anat a collir bolets als boscos del Maresme. En un bosc de pins en el qual van collir uns quants rovellons, el nostre home va agafar també unes pinyes pinyoneres.
A l’arribar a casa seva, va fer un petit experiment. Va sembrar uns quants pinyons dins uns quants testos i els va anar regant dia sí i dia no. Al cap d’una setmana va comprovar que alguns pinyons s’havien obert i va seguir cuidant-los. Al cap d’un temps va sorgir un tronquet amb quatre fulles en forma de branquetes.
Avui, és aquest arbre del terrat… i quinze més al costat d’una masia d’Osona, on el nostre protagonista va trasplantar els altres pinyons.

El pino

Paseando esta mañana por Barcelona, de repente, he visto el pino en una azotea. No era excesivamente grande, pero lo suficiente como para poderlo ver desde la calle.
Horas después su propietario me contaba su pequeña historia.
Hace unos diez años, un amigo y él habían ido en busca de setas a los bosques del Maresme. En un pinar en el que recogieron unos cuantos níscalos, nuestro hombre cogió también unas piñas piñoneras.
Al llegar a su casa, hizo un pequeño experimento. Sembró unos cuantos piñones en otras tantas macetas y las fue regando día sí y día no. Al cabo de una semana comprobó que algunos piñones habían eclosionado y siguió cuidándoles. Al cabo de un tiempo surgió una minúscula ramita con cuatro pelillos en forma de ramas.
Hoy, es ese árbol en la azotea… y quince más junto a una masía de Osona, donde nuestro protagonista trasplantó los otros retoños.

Saragossa

Saragossa, oe, oe, oe!
Bona ciutat i bona gent, ara tenen tot un equipàs, dirigit per l’ex-barcelonista Víctor Muñoz.
Curiosament, després d’haver fet fora el Barça de la Copa del Rei, quina alegria els ha donat als culés amb la pallissa al Madrid!

Zaragoza

Zaragoza, oe, oe, oe.
Buena ciudad y buena gente, ahora tienen todo un equipazo, dirigido por el exbarcelonista Víctor Muñoz.
Curiosamente, después de haber eliminado al Barça de la Copa del Rey, menuda alegría les ha dado a los culés con la paliza al Madrid.

Dibuixants

Un parell de coses pel que fa a les polèmiques caricatures de Mahoma. Segurament no interessaran a qui haurien d’interessar, però tinc ganes d’expressar-les; per això estan els blogs, per donar la teva opinió i que et llegeixin els amics… i potser també els enemics.
1. Déu és amor… i humor i tolerància i moltes coses més, però cap de les que ens volen imposar els integristes de qualsevol signe. Per descomptat, no és violència ni terrorisme.
2. La llibertat d’expressió, que no d’insult, és un dret irrenunciable.
3. Hem de sotmetre’ns als límits de la llei, no als de la llei de cada integrista, ni a la dels països on la democràcia i la llibertat d’expressió és substituïda per una llei, la islàmica, dictada pel poder religiós… i que no és la llei d’Alà ni de Mahoma.
I com a complement, unes perles: les que alguns humoristes gràfics han dibuixat aquests dies.
Eneko, dins del gratuït 20 minuts: un dibuixant toca amb el colze, sense voler, un recipient amb llapissos, que cau sobre una lampadeta i aquesta a sobre d’un globus terraqui.
Altuna, a El Periódico: el pare de la seva Família tipus deia «estic a favor de la llibertat d’expressió, però no entenc perquè, en alguns mitjans, no es poden fer acudits masclistes, per exemple, i en canvi sí es pot ofendre en allò més profund a 1.200 milions de musulmans».
Ferreres, també a El Periódico: en un auto-retrat, el propi Ferreres anuncia que no pensa dibuixar a Mahoma, que no li fa falta dibuixar fanatismes llunyans; ja n’hi ha aquí, a casa nostra.
– La revista El Jueves: «Anàvem a dibuixar Mahoma, però ens hem cagat», diu la seva portada.
No se la perdin. Vagin al quiosc abans que li cali foc algun il·luminat.

Dibujantes

Un par de cosas con respecto a las polémicas caricaturas de Mahoma. Seguramente no le interesarán a quien realmente debieran interesar, pero las expreso porque me da la gana; para eso están los blogs, para dar tu opinión y que te lean los amigos… pero quizá también los enemigos.
1. Dios es amor… y humor y tolerancia y muchas cosas más, pero ninguna de las que los integristas de cualquier signo nos quieren imponer. Por supuesto, no es violencia ni terrorismo.
2. La libertad de expresión, que no de insulto, es un derecho irrenunciable.
3. Hemos de someternos a los límites de la ley, no a los de la ley de cada integrista, ni a la de los países donde la democracia y la libertad de expresión es sustituida por una ley, la islámica, dictada por el poder religioso, y no por Alá ni por Mahoma.
Y como complento, unas perlas: las que algunos humoristas gráficos han dibujado estos días.
Eneko, en el gratuito 20 minutos: un dibujante toca con el codo, sin querer, un recipiente con lápices, que cae sobre una lámparita y ésta sobre un globo terráqueo.
Altuna, en El Periódico: el padre de su Familia tipo decía «estoy a favor de la libertad de expresión, pero no entiendo por qué, en algunos medios, no se pueden hacer chistes machistas, por ejemplo, y en cambio sí se puede ofender en lo más profundo a 1.200 millones de musulmanes.
Ferreres, también en El Periódico: en un autorretrato, el propio Ferreres anuncia que no piensa dibujar a Mahoma, que no hace falta dibujar fanatismos lejanos; ya los hay aquí, en casa.
– La revista El Jueves: «Íbamos a dibujar a Mahoma, pero nos hemos cagao», dice su portada.
No se la pierdan. Vayan al quiosco antes de que lo queme algún iluminado.

No són els pitjors

El col·lectiu de crítics catalans Catacric es va reunir la nit del dilluns, 30, per a atorgar els seus 17º premis YoGa al pitjor del cinema del 2005.
Aquests contra-premis o anti-premis cal mirar-se’ls amb el mateix humor amb que s’atorguen: són un toc d’atenció als citats, res més.
No són les pitjors pel·lícules de l’any, i a vegades, fins i tot, són les més vistes. Però, en aquesta ocasió, n’esperàvem més.
Per exemple, em confessa un conegut catacric, les expectatives dipositades en les pel·lícules del Jaime Chávarri, d’en Juanma Baix Ulloa, de l’Oliver Stone, de l’Orlando Bloom o d’en Federico Luppi no s’han correspost amb els resultats finals. Per això els ha caigut un YoGa.
Com en el futbol, cada espectador és un crític i opina diferent de la pel·lícula que està veient.

No son los peores

El colectivo de críticos catalanes Catacric se reunió la noche del lunes, 30, para otorgar sus 17º premios YoGa a lo peor del cine del 2005.
Estos contra-premios o anti-premios hay que mirárselos con el mismo humor con que se otorgan: son un toque de atención a los citados, nada más.
No son las peores películas del año, y a veces, incluso, son las más vistas. Pero, en esta ocasión, esperábamos más de sus autores y protagonistas.
Por ejemplo, me confiesa un conocido catacric, las expectativas depositadas en las películas de Jaime Chávarri, de Juanma Bajo Ulloa, de Oliver Stone, de Orlando Bloom o de Federico Luppi no se han correspondido con los resultados finales. Por eso les ha caído un YoGa.
Y, como en el fútbol, cada espectador es un crítico y opina diferente de la película que está viendo.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑