El blog del periodista Txerra Cirbian

Autor: TC (Página 153 de 169)

Obras

Siempre me ha intrigado (y molestado enormemente) uno de esos misterios del mundo de las obras en las calles de las grandes ciudades: ¿qué maldita costumbre obliga a los operarios a empezar a hacer ruido a las 8 de la mañana de un sábado, por ejemplo; parar a eso de las 9 para irse a desayunar después y volver cual marabunta a acribillarnos los tímpanos hacia las 10?
Lo dicho, todo un misterio, también aplicable a las reformas en los domicilios particulares. Recuerdo que, hace unos años, hice un pacto con los albañiles y el fontanero que trabajaban en mi casa: no vengan a las 8; desayunen antes de las 9 y luego entren a trabajar. Así la familia podía dormir, ducharse y desyunar tranquila… hasta su llegada.

El perdón

Esta foto de J.L. Pino (Efe), publicada hoy en casi todos los diarios, muestra el inicio del juicio contra dos presuntos miembros de ETA, Asier Arzallus (izquierda) e Iker Olabarrieta, en la Audiencia Nacional.
Son los supuestos autores del atentado perpetrado el 19 de febrero de 2002, en Sestao, contra el joven dirigente socialista vasco Eduardo Madina.
Lo que me asombra, al igual que en otros juicios similares, es su sonrisa.
Un amigo me ha explicado que es una risa nerviosa: «Los meten en una jaula como si fueran una atracción de feria… En estas condiciones no me extraña nada que no pidan perdón ni a Dios».
Cuando le he dicho que yo no creo posible que el proceso de paz iniciado en el País Vasco llegue a buen puerto sin que estos chicos (y muchos otros) borren la sonrisa de sus caras cuando están frente a sus víctimas, que es una cuestión necesaria para que estas últimas puedan iniciar el camino del olvido y del perdón, mi amigo me ha respondido: «Quizás, pero esto no tiene relación con el proceso de paz, sino con un posterior proceso de reconciliación nacional».

El perdó

Aquesta foto de J.L. Pino (Efe), publicada avui en gairebé tots els diaris, mostra l’inici del judici contra dos presumptes membres d’ETA, Asier Arzallus (esquerra) i Iker Olabarrieta, a l’Audiència Nacional.
Són els suposats autors de l’atemptat perpetrat el 19 de febrer de 2002, en Sestao, contra el jove dirigent socialista basc Eduardo Madina.
El que em sorprèn, igual que a d’altres judicis similars, és el seu somriure.
Un amic m’ha explicat que és un riure nerviós: «Els fiquen a una gàbia com si fossin una atracció de fira… En aquestes condicions no m’extranya gens que no demanin perdó ni a Deu».
Quan li he dit que jo no crec possible que el procés de pau iniciat al País Basc arribi a bon port sense que aquests nois (i molts d’altres) esborrin el somriure de les seves cares quan estan davant les seves víctimes, que és una questió necessària per a que aquestes últimes puguin iniciar el camí de l’oblit i del perdó, el meu amic m’ha respost: «Potser, però això no té relació amb el procés de pau, sinò amb un posterior procés de reconciliació nacional».

Duty free

He estat pensant en l’episodi d’Aena i les ensaïmades de l’aeroport de Palma de Mallorca (es pot llegir a l’Absurd Diari del col·lega Toni Dalmau).
Va ser a l’inici d’aquesta setmana i va a ser com «ara no et deixo pujar-les a l’avió, perquè tenen líquid dintre; ara sí et deixo, perquè la crema no ho és».
Deixem-nos d’històries: aquí no estem parlant només de protegir-nos d’una amenaça terrorista, que existeix, d’acord… però aquest no és el motiu principal de la mesura.
Ja se sap que, com passa en qualsevol novel·la policíaca, per a solucionar el misteri, la qüestió és esbrinar a qui beneficia… i jo creo que la resposta és clara: als duty free dels aeroports i a l’infame servei de catering dels avions.
Vols una ampolleta d’aigua: hala, a llençar a les escombraries la qual t’havies dut de casa i a comprar una altra una vegada passat el control.
Que vols unes ampolles de bon vi dels cellers locals… Doncs et fots: a pagar el doble en les punyeteres botigues de dintre.
Així ens va.

Duty free

He estado pensando en el episodio de Aena y las ensaimadas del aeropuerto de Palma de Mallorca (se puede leer en el Absurd Diari del colega Toni Dalmau). Fue a inicio de esta semana y vino a ser algo así como ahora no te dejo subirlas al avión, porque tienen líquido dentro; ahora sí te dejo, porque la crema no lo es.
Dejémonos de historias: aquí no estamos hablando sólo de protegerno de una amenaza terrorista, que existe, de acuerdo… pero éste no es el motivo principal de la medida.
Ya se sabe que, como pasa en cualquier novela policiaca, para solucionar el misterio, la cuestión es averiguar a quién beneficia… y yo creo que la respuesta es clara: a los duty free de los aeropuertos y al infame servicio de catering de los aviones.
Quieres una botellita de agua: hala, a tirar a la basura la que te habías llevado de casa y a comprar otra una vez pasado el control.
Que quieres unas botellitas de buen vino de las bodegas locales… Pues te fastidias: a pagar el doble en las puñeteras tiendas de dentro.
Así nos va.

Entesa i progrés

Ja existeixen les bases per a un nou Govern d’entesa i progrés a Catalunya. Hi ha qui, des del bàndol nacionalista, s’ha quedat frustrat perquè no hi ha hagut un pacte entre ERC i CIU.
Per exemple, Vicent Partal, en una carta oberta a Vilaweb, se sent dolgut amb els polítics nacionalistes: «I ara veig (….) que el futur polític immediat és més confús que mai. I que els polítics que em representaven, de partits diversos, no saben, no poden o no volen canviar de rumb. És clar que hi ha matisos i que no tots són iguals i que hi ha actituds molt més greus que no pas unes altres. Però com a col·lectiu, en conjunt, no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds. I no per això deixe de ser què sóc».
De totes maneres, la mateixa carta, un poc més abaix, afegia: «El país no està malalt (…) el futur del país, la seua salut, no depèn de ningú que no sigam nosaltres. Avui no sé aquest ‘nosaltres’ qui designa, quanta gent representa, però sé que hi ha molta feina a fer i que no ens podem permetre el luxe de plegar els braços i rendir-nos, per més desil·lusionats que estigam. I si som molts els qui decidim de no rendir-nos tot serà per fer i tot serà possible».
És evident que cadascú sent el país –uns, Catalunya, altres, el País Basc, els de més abaix, Espanya– segons el seu cor…
Jo defenso la possibilitat de que en aquest Govern siguin prioritàries las polítiques d’esquerra per sobre de les d’Esquerra, si em permeteu el joc fàcil… O sigui, dels pobles i de la seva gent per sobre del lloc on ha nascut aquesta gent.
I penso que el que uneix a aquest tres partits (PSC, ICV i ERC) és precisament això: unes polítiques d’esquerra, de progrés…. No estic massa segur de que aixó fos possible amb un acord estrictament nacionalista.

Acuerdo y progreso

Ya existen las bases para un nuevo Gobierno de acuerdo y progreso en Catalunya. Hay quien, desde el bando estrictamente nacionalista, se ha quedado frustrado porque no ha habido un pacto entre ERC y CiU.
Por ejemplo, Vicent Partal, en una carta abierta en Vilaweb, se sentía dolido con los políticos nacionalistas: «El futuro político inmediato es más confuso que nunca. Y veo que los políticos que me representaban, de partidos diversos, no saben, no pueden o no quieren cambiar de rumbo. Claro está que hay matices y que no todos son iguales y que hay actitudes mucho más graves que otras. Pero como colectivo, en conjunto, no tengo la menor duda que los políticos nacionalistas hoy no son capaces de hacerme sentir cómodo con mi voto, con mis preferencias o con mis actitudes. Y no por esto dejo de ser lo que soy».
De todas formas, la misma carta, un poco más abajo, añadía: «El país no está enfermo (…) el futuro del país, su salud, no depende de nadie que no semos nosotros. Hoy no sé a quien designa este ‘nosotros’, a cuánta gente representa, pero sé que hay mucho trabajo por hacer y que no nos podemos permitir el lujo de cruzarnos de brazos y rendirnos, por más desilusionados que estemos».
Es evidente que cada cual siente su país –unos, Catalunya, otros, el País Vasco, los de más abajo, España– según su corazón…
Yo defiendo la posibilidad de que en este Gobierno sean prioritarias las políticas de izquierda por encima de las de Esquerra, si se me permite el juego fácil… O sea, políticas para los pueblos y su gente por encima del lugar dónde haya nacido esta gente. Y pienso que lo que une a estos tres partidos (PSC, IC y ERC) es precisamente esto: unas políticas de izquierda, de progreso….
Y no estoy seguro de que esto hubiera sido posible con un acuerdo estrictamente nacionalista.

¿Y ahora, qué?

Con los resultados electorales en la mano… ¿ahora, qué?
Yo espero que Catalunya vuelva a ser dirigida por un Gobierno de izquierdas y que éste tome nota de la desilusión de los ciudadanos.
Una decepción ciudadana que lleva cada vez menos gente a votar, que ha castigado a los grandes partidos con pérdidas de miles y miles de votos y que ha hecho surgir un nuevo partido, Ciutadans, que ha conseguido… ¡89.567 votos!
Todos hemos de aprender de esta situación y poner remedio…
Entre otros, el señor Rodríguez Zapatero, porque su presencia en Catalunya no ha favorecido nada al PSC. Y ya no falta tanto para la próxima cita electoral.

I ara què?

Amb els resultats electorals a la mà… ara, què?
Jo espero que Catalunya torni a ser dirigida per un Govern d’esquerres i que aquest prengui nota de la desil·lusió dels ciutadans.
Una decepció ciutadana que porta cada vegada menys gent a votar, que ha castigat als grans partits amb perdues de milers i milers de vots i que ha fet apareixer un nou partit, Ciutadans, que ha arreplegat… 89.567 vots!
Tothom ha d’aprendre d’aquesta situació i posar-hi remei…
Entre d’altres, el senyor Rodríguez Zapatero, perquè la seva presència a Catalunya no ha afavorit gens el PSC. I no li falta gaire per a la propera cita electoral.

Reflexió

Estem a punt d’entrar en la jornada de reflexió prèvia a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’1 de novembre.
Últimament sento a parents i amics que no saben a qui votar.
He revisat les promeses de fa tres anys dels diferents candidats i partits i també el que diuen que han fet durant la passada legislatura.
A més a més, he donat un cop d’ull als programes actuals…
O sigui, una feinada, sobretot per la xerrameca d’alguns.
Al final del camí he pres una decisió: votaré a qui em sembla més honest, perquè l’honestedat, la capacitat de ser honrat i decent és una virtut tan necesària com en desús…

Reflexión

Estamos a punto de entrar en la jornada de reflexión previa a las elecciones al Parlament de Catalunya del 1 de noviembre.
Últimamente oigo a parientes y amigos que no saben a quien votar.
He revisado las promesas que hicieron hace tres años los diferentes candidatos y partidos y también lo que dicen que han hecho durante la pasada legislatura.
Además, he echado un vistazo a los programas actuales.
O sea, un curro, sobre todo por la palabrería de algunos.
Al final del camino he tomado una decisión: votaré a quien me parece más honesto, porque la honestidad, la capacidad de ser honrado y decente es una virtud tan necesaria como en desuso…

Anna Politkovskaia

No coneixia a l’Anna Politkovskaia més enllà del que podria conèixer-la qualsevol altre lector. La llista de periodistes assassinats o empresonats suma una víctima més en la història de la lluita per la llibertat d’expressió.
Entre els diferents homenatges a l’assassinada reportera russa, em quedo amb un molt especial de dos bojos que practiquen la poesia visual en Canal 33 de Televisió de Catalunya, Joan Barril i Joan Ollé, a la seva L’Illa del Tresor, ahir a la nit: una màquina d’escriure, una foto de Vladimir Putin i la sintonia de la sèrie de televisió S’ha escrit un crim.

Anna Politkovskaia

No conocía a Anna Politkovskaia más allá de lo que podría conocerla cualquier otro lector. La lista de periodistas asesinados o encarcelados suma una víctima más en la historia de la lucha por la libertad de expresión.
Entre los diferentes homenajes a la asesinada reportera rusa, me quedo con uno muy especial de dos chiflados que practican la poesía visual en el Canal 33 de Televisió de Catalunya, Joan Barril y Joan Ollé, en su La Isla del Tesoro: una máquina de escribir, una foto de Vladimir Putin y la sintonía de la serie de televisión Se ha escrito un crimen.

Camisetas

Ya hace tiempo que la publicidad ha ganado y mucho en el terreno de la imaginación.
El famoso espot de la silla de ZP en el Congreso es uno.
El otro anuncio es el de las camisetas de la selección catalana con niños, prohibido por una jueza.
Quizás no se habrían de haber utilizado niños, es cierto, pero también lo es la situación que refleja.
Actualmente, el centro de España no entiende la periferia nacionalista ni los sentimientos que genera.
Hoy, hacia las 19.30 horas, en el Camp Nou, muchísima gente joven, pero también padres de familia y abuelos se han quitado la camiseta, el jersey o la chaqueta para reinvidicar una realidad que va más allá de un partido de fútbol.
Unos sentimientos que hablan de exclusión, pero que no quieren exclusiones. Podemos jugar con la selección estatal española… Ningún problema…
Pero qué problema hay con nuestras selecciones nacionales? Dejen de ponernos la zancadilla, que nosotros no les hemos hecho nada.
Por cierto, ha sido un buen partido, con un empate que ha satisfecho a vascos y a catalanes.

Samarretes

Ja fa temps que la publicitat ha guanyat i molt en el terreny de la imaginació. El famós espot de la cadira de ZP en el Congrés n’és un.
L’altre anunci és el de les samarretes de la selecció catalana amb nens, prohibit per una jutgessa.
Potser no s’haurien d’haver utilitzat nens, és cert, però també ho és la situació que reflexa. Actualment, el centre d’Espanya no enté la perifèria nacionalista ni els sentiments que genera.
Avui, cap a les 19.30 hores, al Camp Nou, moltíssima gent jove, però també pares de família i gent gran s’ha tret la samarreta, el jersei o la jaqueta per a reinvidicar una realitat que va més enllà d’un partit de futbol. Uns sentiments que parlan d’exclusió, però que no volen exclusió.
Podem jugar amb la selecció estatal d’Espanya… Cap problema… Però quin problema hi ha amb les nostres seleccions nacionals? Deixin de fer la trabanqueta, que nosaltres no els hem fet res.
Per cert, el partit ha estat ben maco, amb un empat que ha satisfet a bascos i catalans.

Irlanda i Euskadi

Fa ja uns dies que vaig veure al cinema l’esplèndida, emotiva pel·lícula El vent que agita l’ordi (The wind that shakes the barley), una joia més de les quals elabora des de fa anys el director britànic Ken Loach.
El seu protagonista és Cillian Murphy, el mateix actor de Desdejuni en Plutó (Breakfast on Pluto), d’en Neil Jordan. En aquesta última, Murphy interpreta un personatge en les antípodes del jove doctor i guerriller republicà irlandès de la primera, encara que –per a mi– ambdós films comparteixen molt més del que sembla a primera vista.
Em referia a El vent… perquè és una història que em va fer plorar. No acostumo a fer-lo. Potser a causa del meu antic ofici de crític de cinema i ocasional realitzador, la qual cosa m’ha facilitat una cuirassa necessària per a assolir distanciar-me una mica.
En dos moments de la pel·lícula, sense saber molt bé per què, se’m van saltar les llàgrimes: un, el primer, quan Murphy es converteix en executor; un altre, quan és executat. Qui l’hagi vist, situarà les escenes, i qui no ho hagi fet, espero no espatllar-los la trama, perquè el desenllaç és previsible.
Però, la veritat és que els sentiments que la pel·lícula ha provocat en mi vénen no només de la història, política però sense discursos polítics, centrada en una petita comunitat d’irlandesos rebels, sinó també d’alguns paral·lelismes que Loach em va fer sentir en relació al País Basc.
Tant de bo el nostre procés de pau arribi a bon terme sense més guerres, sense més cainisme.

Irlanda y Euskadi

Hace ya varios días que vi en el cine la espléndida, emotiva película El viento que agita la cebada (The wind that shakes the barley), una joya más de las que elabora desde hace años el director británico Ken Loach.
Su protagonista es Cillian Murphy, el mismo actor de Desayuno en Plutón (Breakfast on Pluto, de Neil Jordan. Murphy interpreta en ésta última a un personaje en las antípodas del joven doctor y guerrillero republicano irlandés de la primera, aunque para mí ambos filmes comparten mucho más de lo que a simple vista parece.
Me refería a El viento… porque es una historia que me hizo llorar. No suelo hacerlo. Quizá debido a mi antiguo oficio de crítico de cine y ocasional realizador, lo cual me ha facilitado la coraza necesaria para lograr distanciarme.
En dos momentos de la película, sin saber muy bien por qué, se me saltaron las lágrimas: uno, el primero, cuando Murphy se convierte en ejecutor; otro, cuando es ejecutado. Quien la haya visto, situará las escenas, y quien no lo haya hecho, espero no estropearles la trama, porque el desenlace es previsible.
Pero, lo cierto es que los sentimientos que la película ha provocado en mí vienen no sólo de la historia, política pero sin discursos políticos, centrada en una pequeña comunidad de irlandeses rebeldes, sino también de algunos paralelismos que Loach me hizo sentir con respecto al País Vasco.
Ojalá nuestro proceso de paz llegue a buen término sin más guerras, sin más cainismo.

Boletaires

Los lunes disfruto como un niño con el programa Caçadors de bolets (Cazadores de setas), de Televisió de Catalunya (TV-3). Y no tanto porque yo sea un buscador de setas, sino porque tengo unos amigos que son unos fanáticos de los hongos y setas.
Son capaces de andar y andar horas y horas para encontrar media docena de lenguas de vaca, un par de rossinyols y un níscalo!
Pero, eso sí… Su generosidad es enorme y después comparten con nosotros su botín en torno a una mesa.

Boletaires

Els dilluns disfruto com un nen amb el programa Caçadors de bolets, de TV-3. I no tant perquè jo sigui boletaire, sinò perquè tinc uns amics tocats del bolet.
Són capaços de caminar i caminar hores i hores per trobar mitja dotzena de llengües de bou, un parell de rossinyols i un rovelló!
Però, això sí… La seva generositat és gran i desprès comparteixen amb nosaltres el seu botí en torn a una taula.

Glenn Ford

El passat 30 d’agost va morir Glenn Ford. El Festival de Cinema de Sant Sebastià, que es celebra aquests dies, va rendir un homenatge a l’actor ara fa 19 anys, el setembre de 1987.
Aquells dies jo estava a la mostra donostiarra i vaig fer-li una entrevista, que es va publicar el mes d’octubre d’aquell any.
Com en tota entrevista, es fan moltes preguntes i es parla amb l’entrevistat extensament (si et deixa el seu representant), abans de sintetitzar sobre el paper la conversa mantinguda.
Recordo l’actor com un home alt i afable de 71 anys, vestit amb camisa, corbata i un cardigan de punt gris clar. Estàvem a la seva suite de l’Hotel María Cristina, i sobre el moble-bar hi havia unes quantes ampolletes d’aigua i moltes més de cervesa… buides.
Si es dóna un cop d’ull a la IMDB, la base de dades de cinema més consultada de la xarxa, feia força temps que Glenn Ford quasi no treballava; de fet només va fer unes quantes aparicions a la televisió fins als primers anys de la dècada dels 90.
Havia anat a Donostia a recollir un premi a tota la seva filmografía, en la qual havia despuntat des que va ser protagonista de Gilda, al 1946, i que havia consolidat als anys 50 i 60 amb pel·lícules com ara La dama de Trinitat, Els subornats, Jubal, Cimarrón, Un gángster per a un miracle i Els quatre genets de l’apocalipsi, entre d’altres.
Una carrera que s’inclinava cap a l’ocàs i que es va concretar quan va fer del venerable pare adoptiu de Superman, el 1978.
Unes de les frases que em va dir i que després vaig destacar en titulars va ser aquesta: “Jo sempre he estat un gentleman, un cavaller; no em faig el mascle, com molts homes. Les dones prefereixen que les tractin de forma suau i tendra. Pots demostrar més força sent amable que sent brusc”.
Entrevistar-lo va ser tot un honor i una forma de recordar el mite que era, que va ser.

« Entradas anteriores Entradas siguientes »

© 2026 Txerrad@s

Tema por Anders NorenArriba ↑